“Cómo entrenar a mi Dragona” (I i II)

Aquesta entrada la tenia pendent i li vull dedicar al meu muso, el meu entrenador, la meva inspiració en el món del running, i la meva mitja taronja per a tot el demés. Pau, sé que no deixaràs de córrer, sé que passi el que passi, seguiràs fins la final i si, arribats a un punt, has de prendre una decisió, lluitaràs, i com ets un caparrut, tornaràs a guanyar. Passo a explicar el que per a mi són les meves satisfaccions més gran en aquest món, que si li dec a algú, són a tu. Gràcies per dedicar temps i molta vida a entrenar a la teva Dragona!!!

I.                    Marató Ultra Pirineu 2014

Quina satisfacció comprovar que la feina ben feta dona els seus fruits. Que els esforços, teus i dels teus, tenen recompensa.

La setmana prèvia al meu repte em sentia segura. Sabia que havia treballat bé i que el Pau havia sabut organitzar a la perfecció el meu temps per cobrir totes les meves carències al respecte de les muntanyes. Tenir casa a la Cerdanya havia facilitat molt la possibilitat d’entrenar sobre el terreny, i el Pau havia tingut la picardia de fer-me entrenar casi tot el recorregut inclús per parts del trajecte una mica més dures. Involuntàriament, inclús una pujada a Niu en les condicions climatològiques més adverses, oi Sergi?

Doncs bé, sabent que sóc lenta baixant i resistent pujant, estic segura de que acabaré, i que físicament una cosa estranya hauria de passar per abandonar, però pateixo pels temps límits, final,i parcials a cada control.

Divendres 19, després de deixar als peques a Barcelona (snif, això m’ entristeix una mica, però sóc conscient que a ells els hi espera un cap de setmana divertit i intens gràcies als meus sogres, i que el meu seguiment estant el Pau i jo en cursa és massa complicat), el Pau, el Sergi, la Irene i jo sortim cap a Bagà. Vull recollir dorsal i escoltar les indicacions del briefing. Estic obsessionada per saber com està marcada la cursa, i quines són les senyals que haig de seguir. La meva ja famosa falta d’ orientació em torna una mica paranoica amb aquest tipus de temes, i els trajectes que jo havia entrenat estaven senyalitzats amb les indicacions taronges de l’ antiga Cavalls... No em volia confondre... Aquesta vegada no!!!

Després del briefing marxo tranquil·la. El Pau, el Sergi i jo dormim a casa. És aviat, podem sopar a bona hora deixar-ho tot preparat, i anar a dormir ben aviat. Així ho fem. Hora de sortida cap a Bagà: 8.15h. A les 9h els “nois tancament” tenen briefing. Com ho portava tot molt organitzat des de casa (quin descans treure tot el material d’ hivern de la motxilla, pel fet de reduir lastre i pel fet de que la causa sigui un bon pronòstic meteorològic) només faig el més important: apuntar sobre els meu dorsal els punts estratègics, el metres de desnivell de cada punt, i les hores de tall. La meva ment se’n va a dormir memoritzant el següent, i repetint-me a cau d’ orella:

1.  Estàs preparada i relativament poc nerviosa.
2.  Faràs la cursa sola. Així has entrenat, i així vols que sigui. No vols influenciar ni ser influenciada. Si algú porta el teu ritme, perfecte, si no, també.
3. El Pau ve darrera teu, i això té dues avantatges: si et passa alguna cosa dolenta, ell et salvarà, però si vas bé, apreta el culet nena per tal de que no et pilli.
4. 3 dels 5 controls tindran amics que fan tancaments, per tant, xuts d’ energia i petons d’ànims assegurats durant tota la cursa. Si això li sumem la resta d’ amics que sense estar de servei han anunciat que hi seran, ya ni te cuento. SUBIDÓN SUBIDÓN!!!
5. Dades bàsiques: Primers 8 km fins a Rebost durs però amb alguna part de pista que no he fet i que m’ ha de simplificar la vida (límit 13.30h -Control del Pau i la Manu). Del 8 al 14 fins a Coll de Pal (límit 15h) i del 14 fins al 20 al Niu de l’ Àliga, la part més xunga de la pujada però que he fet dues vegades en dues versions de recorregut diferents, sempre amb bones sensacions (límit 16.30h. Control del Raül i el Toni). Final de la pujada. Del 20 al 27 baixada fins a Sant Grau – Urús, els meus territoris, no he fat mai el recorregut concret, però si d’ altres de la zona i em sento segura (límit 18h). Del 27 al 33 baixadeta amb repechón final fins a Serrat de les Esposes (límit 19.30h. Control dels BastusSeñor power). I del 33 al 42 fins a Bellver, baixada, No pares sigue sigue, Beita si estàs bé no et caguis i deixat caure POR DIOS!!!)

M’ adormo de seguida amb una mica d’ inquietud, però tranquil·la. Dormo bé.

M’ aixeco, dutxa refrescant, i a posar-me el vestido de luces + complements. Esmorzo bé, i amb gana, i amb temps per fer el meu post. Pujo al cotxe amb tot en ordre.

Abans de creuar al pont, el Pau ens fa buscar les senyals de la pujada des del peatge, i és just en aquest moment on començo a notar el gusanillo a la panxa. Arribem a Bagà i allà ja estan casi tots, tot ple d’ amics: abraçades, petonets i caliu. Comentaris sobre la sortida dels ultres, i cada vegada més pessigolletes a la panxa. Mentre els “nois tancament” fan la seva xerrada, la Lore, la Lídia, la Núria i jo parlem de tot al bar del poble, i el temps passa volant. Hora d’ agafar posicions al arc de sortida. Petons i abraçades a tots els amics de nou, i comiat al Pau, que em mira amb aquells ulls de “confio amb tu però ves en compte” que tant conec i que tant em cala. La suerte está echada: que empiece la fiesta.

Ja estem col·locats: la Lore, el Sergi i el seu amic, i jo, i la Judith i la Isa que arriben per poder desitjar-nos sort i fer alguna fotillo (Eli, la reportera més dicharachera: gràcies). Tots estem nerviosos però amb el cap clar i sabent què volem. La música i l’espera no ajuden a estar en calma, però la plaça on està instal·lada la sortida és tant maca que cada vegada tinc la pell més de gallina, i em sento com Wallace abans de la batalla. Pugen música, cuenta atrás i ... GOOOOOOOOOOOOOOO!!! No veig a la Manu i al Pau, que estaven a la mateixa plaça, i penso que estaran més endavant, però si que veig a la resta. Els hi envio petons: estic ON FIRE!!! Pau tampoc està al començar la pujada... Potser ha anat tirant cap a REBOST... No passa res... 8km i el veig.

Els primers km molta gent, i poc ritme. Em col·loco per davant de les noies (el Sergi ja ha tirat) però més per inèrcia de la gentada que per una altra cosa, i al primer punt de pujada més pronunciada, parón total. Vaig més o menys amb elles, però una miqueta per davant, pujadeta a bon ritme i de seguida trobem la pista. En aquest punt la Judith i la Isa ja comencen a graduar els seu ritme i malgrat vaig amb elles  3 o 4 km, de seguida agafen la seva velocitat de creuer: bravo, estan molt fortes! La Lore em pisa els talons, però em diu que respira amb dificultat. Jo li dic que no s’estressi que vagi fent, que l’ alçada és el que té, però que després recuperarà de seguida. En el canvi de pista a pujada, ella anava una mica per davant, però es para. Quan arribo a la seva alçada em diu que encara no respira bé, i que vol prendre unes sals... Li dic que ok, i continuo: ara em pillarà, penso! No pateixo gens, ja que feia molt poc havia entrenat en alçada fins a niu. Em va saber molt greu no haver-la estirat més o haver-li fet més mimitos... La veia forta, no em va fer patir.

Abans de Rebost, en el km.6 més o menys, primer xut d’energia: Raúl, Núria, Alba, Biel i Toni. Ànims, Biel amb la seva campana, l’Alba corrent al meu costat i alguna fotillo, i una mica més adalt Bastuseta i Vic. Quan ja estic una mica més per sobre d’ells sento que animen a la Lorena i penso: “Bien!!! Ja la tenim aquí”. Vaig pujant bé, pensant que no em queda res per veure a la Manu i al meu amorcito. I així arribo a Rebost. Veig al Pau i a la Manu, que de seguida que em venen a rebre. Bec una mica, agafo algun fruit sec, reomplo ampolles, petons de nou i tiro, dient-li al Pau: no me pillis, eh? La Manu em mira amb aquells ullets resolutius que sense dir res diuen VINGA VINGA TU POTS. I tiro... Cap a Coll de Pal. El Pau diu que m’esperen 2 primers km durs i després un anar fent. I així és. L’únic és que allà no tinc cap conegut i els últims 3 km se’m fan durs. Començo a tenir una mica de fred, i ja quan estic veient el control em marejo una mica. Crec que és el únic punt on no em trobo gaire bé, però sento els crits de la Melania i m’animo. Prenc un gel, bec i menjo una mica de fruits secs i decideixo no parar gaire per no agafar més fred, i començo a tirar poc a poc, aprofitant la inèrcia de la mini baixadeta inicial.

I per art de màgia, estic refeta, i encaro la pujada a Niu amb molta energia. Molta!!! Guai!!! Vaig fent a bon ritme. Ens entrenen unes bicis fent trail que ens van passant però animant-nos i aplaudint en un tram on no hi ha gent pel difícil accés, i torno a defallir lleument, molt lleument, fent el tram paral·lel al teleski. Però la meva ment se’n va cap a la pujada que vaig fer amb el Pau a l’agost i amb el Sergi després de les vacances, molt més maco que aquest últim tros, i sense donar-me compte ja estic al refugi. Em trobo amb coneguts, pregunto per com van altres companys de cursa, i m’assabento de que la Lore s’ha retirat. Quin greu!!! I allà tinc al Raül i al Toni que m’animen i em fan una de les fotos que més m’agrada de tot la cursa. GOOOOOO!!!!

I vinga, comença la baixada i ja estic als meus territoris, a la meva segona casa. Del 20 al 27, gaudeixo. Recordo tots els entrenaments de l’estiu, els mil i mil consells del Pau, les sortides amb la Sílvia, el David i el Nico, i els mil moments compartits amb el Robert, i abans d’arribar al punt de control, de nou la Melania amb la seva amiga, que m’ofereixen el seu somriure i els seus ànims. I arribo al control on pensava que hi hauria pasta, però no hi ha. Revisen material i veig com companys de cursa es queden fora (són amables, però estrictes). Menjo alguna coseta que em ve de gust i un nou gel. Començo a notar les cames, però vaig bé.

El proper objectiu és Serrat de les Esposes i allà estan el Vic i la meva Bastuseta, i al arribar allà sé que ja ho tindré. I a més, ve una part del recorregut que m’encanta, que vaig entrenar amb el Pau i els meus peques seguint-me en cotxe (morriña) i que he fet tantes i tantes vegades durant la meva infància i la meva joventut, caminant, en bici de muntanya i corrent!!! I així continuo, portada per un motoret que no para, que em fa mirar poc el rellotge. En aquest tros faig un amic, en Carles, que va tocat de peus, però amb qui comparteixo xerrant la part de rierols i de pedres i arrels més tècnic però molt assequible. 

I ja està, ja estic al 33. Serrat, i si veure al Vic i rebre el petó de l’Anna ja era un punch, trobar-me allà a la Lí, fent la seva particular batalla abans de coronar-se dona d’acer, ja va ser massa. Xut d’energia total. Començo a baixar cap a Bellver com la Heidi per les seves muntanyes.

Però no ens enganyem, vagi bé, però baixant els genolls ja no van sobrats i penso que 9 km no són res, però bé, RESPECT. Total, que embolicada amb el meus pensaments, de sobte apareixen 2 angelets Dragons: el Rubén i el Crespi. El Rubén decideix anar a buscar a la Judith i a la Isa, i el Crespi decideix venir amb mi. Bravo per ell!!! Em va fer sentir molt forta, dient-me tota l’estona que anava a molt bon ritme que estava molt sencera, explicant-me mil coses, parlant de l’humà i del diví, i quan ja encarem Bellver, aconsegueix calmar la meva ira, la ira de la dragona. L’organització decideix que l’entrada a Bellver sigui una ziga – zaga, on et vas apropant a l’arribada sentint la música, per després tornar-te a allunyar durant 4 agònics kilòmetres on el cervell ja diu “vull parar”. Però el Crespi em fa riure, i em marca un ritme constant fins a la meta, on em deixa entrar sola, amb tota la meva emoció, rodejada dels meus amics del club!!! I el meu cor vol sortir per la boca: és tant gran l’emoció que em marejo i tinc nàusees, i no sóc capaç de fer-me la foto ni agafar la medalla. Quin subidón!!! Tothom m’abraça i sóc increïblement feliç.

I en aquell moment només desitjo una cosa. Abraçar-me al Pau. Explicar-li lo bé que m’he sentit, que no m’ha pogut agafar, que el que avui he aconseguit és gràcies a ell... Ah, i que no m’he perdut. I el veig entrar al Poliesportiu, nerviós, buscant-me i m’abraço i el beso i ploro, i ens comencem a explicar mil coses sense parar. Puf!!! I ara escric, i ploro també !!! Jajajaja!!!

I el finde acaba com va començar, ple d’amics, amb una satisfacció personal que al dia següent encara és més gran... ah! I amb una caça brutal de bolets!!!

 

Grup team equip gent amics companys

Un a un ens vam anar ajuntant un grup de gent heterogènia amb un objectiu comú: córrer la Marató de Barcelona i sobretot gaudir conjuntament del camí que ens duria a la glòria el 15 de març. Crec que puc parlar per tots quan dic que ningú s'ha sentit sol en cap moment, que sempre hi ha hagut algú en qui recolzar-se ja sigui físicament o moral, algú amb qui entrenar o amb qui compartir penes, glòries o consells.

El dia D va anar amb sort diversa, però amb èxit per a tots. Especialment per la Bea, en el km 30 la deixava enrere, després d'uns kms junts, la Manu i el Toni s'hi havien incorporat, ella ja tenia experiència acompanyant-la en aquest tram però vaig pensar que pel Toni viure aquests 10 darrers kms de la seva germana serien una experiència tan brutal com difícil. La Bea començava a xocar amb el mur i si el cop és fort les conseqüències podrien ser devastadores, com ho viuria? Quines sensacions tindria veient un ser tan estimat demacrar-se com tants fan en els darrers kms d'una marató?

Però sí que es va trobar amb 5 kms on la Bea perdia segon a segon la banderola que portava jo a l'esquena, 5kms de cert defalliment, però altament compensats pels 5 següents, on la Bea va patir com mai, però en positiu, va decidir que volia superar aquella línia de no tornada, de trobar el plaer en el dolor de cames o en el regust de la sang en la boca (això és una exageració literària que vaig llegir del Kilian, però a que queda més èpic ;-) )
La Bea va acabar com mai ho havia fet en una competició... FATAL, amb un exitós FATAL, una reducció de més de 20 minuts de la marca de l'any anterior, les cames destrossades, rampes, llàgrimes...
M'agrada aquesta Bea, amb confiança, amb ganes de patir, de donar-ho tot, i també m'agrada veure-la baixar escales ;-) Mola, estic orgullós de tu, i envejós de la passió que tens per córrer, ets un bon exemple.
Un últim apunt per qui en el fons va ser el causant d'aquest grup team equip gent amics companys: "Jordi, recupera't, i quan ho hagis fet ens plantem a la plaça Espanya i comencem a seguir la ratlla blava durant els 42km de la Marató, al ritme que sigui, però posa data i t'acompanyo!"