Cap de setmana d'alts i baixos

Alt, sortida del divendres: després d'un bon dinar d'hidrats pugem a mitja tarda a fer tretze quilòmetres per la part esquerra de la carretera de les aigües. Correm amb el Xavi a un ritme còmode, però el millor és que la Bea i la seva música segueix amb nosaltres fins els darrers km.
Baix, comença el mal de panxa: ja corrent, comença un mal d’estomac que es tradueix amb uns incòmodes sorolls mentre corro i una arribada fulgurant a casa (no vull ser més específic), a més anul·lem la idea d'anar al Margarita Blue.
Alt, volta en bici: malgrat la putada de convocar-nos a les 9 del matí a Granollers, els xinos (entenguis per germans Salvador i Cesc) juntament amb el David i acompanyat pel Nico i sobretot l'homenatjat Raül i la seva nova Cervélo, ens organitzen una volta magnífica i en bona companyia pel Vallès. Com és habitual en aquests casos, a vegades xerrem i a vegades ens piquem, moments en què noto la fatiga muscular dels entrenaments del running però aguanto el dolor.
Baix, el genoll: si bé no és fins al final, però em toca una mica la pera que els genolls em fallin en les tirades llargues de bici. Fins avui dilluns i després d'un iboprufè diari no se m'ha passat.

Alt, visita a la fillola: gran control per part dels nous pares i això que són dos bebès a la vegada.

Baix, espera: una vegada més, he d'esperar durant mitja hora, és el problema que tenim els què arribem puntuals. A més el mal de panxa no redueix.
Alt, sopar: el peix del Mariscco està tan bo, que malgrat els senyals d'STOP que m'envia el cos, no puc evitar sopar massa.
Baix, la nit del lloro: "retortijons" i vomitades fan que fins passades les dues no em pugui dormir i a més amb la sensació que m'estic morint (els que no ens trobem malament sovint, quan estem malalts sembla que sigui el final).
Alt, Jean Bouin: em llevo raonablement bé i les ganes de la Bea més que som una bona colla per córrer fa que finalment em decideixi a aprofitar el dorsal del Robert per fer la Jean Bouin. Ens col·loquem per grups: el Tete, el Raül i el Xavi per un costat, el Carles i jo per l'altra i la Bea amb la seva música. Rodem per sota de 4.30 quasi tota l'estona, però la veritat és que no vaig tant còmode com hauria (les circumstàncies tampoc han estat les idònies); al Carles, que m'acompanya, sí que el veig bé, i el Xavi es pega la currada de venir i tornar corrent. De totes maneres és un Alt perquè la Bea, tot i haver entrenat poc, fa uns molt bons 55 minuts.

Foto de la Maria, el Tico no va arribar a temps del seu partit de futbol.

Baix, el guarda-roba: Quan estic a mitja cua començo a veure corredors que s'han colat per on hi ha les bosses i comencen a buscar pel seu compte. No cal dir que aquí el problema és l'incivisme dels corredors, però la incompetència dels que gestionen el guarda-roba és gran i fins i tot quan no troben una bossa, animen a què passem a buscar-la. El mal rotllo que em dóna tot plegat es converteix en la desaparició de la meva bossa i per tant un cabreig considerable. Després de buscar-la personalment durant una bona estona, decideixo tornar amb els amics per a què no m'esperin més i torno al cap d'una estona, les possibilitats són tres: simplement no la trobo però hi és, algú l'ha agafat confós i la tornarà (és una bossa del decathlon i com a mínim n'hi ha 10 igual) o que me l'han robat directament. El cas és que quan torno, la trobo en un racó a primera fila, la qual cosa confirma una de les dues primeres possibilitats.
Alt, gran victòria del Barça: tot i que els madrilenys són tan xulos que simplement per haver jugat bé ja es senten guanyadors, el cas és que el Barça va fer un altre partit memorable des del primer al darrer jugador.

Urban bike

És molt divertit anar en bici per la ciutat i és per això que, més enllà del bicing, cada vegada hi ha més adeptes. Mica en mica es van veient més bicicletes de pinyó fix i això ajuda a que no sigui tan complicat trobar components a les botigues o que no et mirin amb mala cara si vas amb una bici antiga.
Què són les fixed gear? Molts dels què llegiu aquest bloc en sabeu molt més que jo i per tant no vull ser gaire tècnic en la meva explicació, però bàsicament es tracta d’una bicicleta d’allò més simple: quadre, manillar, seient, uns pedals, un plat, un pinyó i una cadena. Aquesta simplicitat torna a l’essència de la bicicleta i la converteix en un mecanisme de desplaçament. Però a partir d’aquí comença tot el que jo considero el món de la bicicleta de ciutat.
Les fixed gear són bicicletes que requereixen una conducció diferent, si pedales avancen, sinó es frenen, i si pedales al revés, doncs reculen. Si veieu un ciclista que s’acosta a un semàfor i comença a fer petites derrapades, si un cop ja ha arribat aconsegueix mantenir l’equilibri sense posar el peu a terra i després comença de nou primer relativament forçat, però després amb força carència, aquest va amb una fixed gear.
Però dins de la família hi ha també les single speed: el concepte és similar, però el pinyó té uns coxinets que permeten un moviment lliure de la roda de darrera (com les bicis convencionals). Aquestes venen amb un o dos frens (generalment el de davant) i considero que és una bici més adaptada a les condicions de desnivell que presenta “la meva” Barcelona. Qualsevol fixed es pot convertir de seguida amb una single speed i viceversa.
Finalment hi inclouria un tercer grup i és el que més m'agrada de tot plegat. Es recupera, com he dit, la bicicleta simple, si és antiga perquè ho és i si és nova perquè presenta sempre un aire retro. Quasi tothom pot tenir una bicicleta de ciutat, i el que és millor, la pot cuidar, decorar, “tunejar” com vulgui: recuperar una bici antiga no costa res, màxim 150 euros per deixar-la impecable i fexed n'hi ha a partir de 350, a partir d'aquí un entra ja en el club dels ciclistes de ciutat...
Malgrat que bicicletes com aquestes em tiren i molt, de moment jo estic en aquest tercer grup per tres raons importants:
Esportiva: Crec que treballant a Tibidabo la utilitat de tenir quatre o cinc pinyons és evident. No sé si les single speed tenen algun truc especial, però veig complicat fer certes rampes barcelonines amb un 42-16.
Pràctica: Realment vaig molt en bici per Barcelona, i no vull patir cada vegada que la deixo lligada al carrer. No estem en una ciutat com a Holanda on la bici sembla un bé públic i per tant qualsevol està en el dret de robar-te-la, però una fixed guapa és massa temptadora.
Sentimentals: He anat renovant, pintant, cuidant la bici des dels 15 anys i li tinc un apreci especial. De moment seguiré donant-li corda.
En breu hi muntaré un sol plat de 42 o 44 protegit, ja que el triple que em van posar al decathlon és totalment inútil, el petit no entra i el gran quasi no el faig servir i només serveix per a què se m’enganxin els pantalons. En un futur tinc ganes de repintar-la bé i qui sap si cauran unes llantes noves.
Ara ja ho he presentat, en la propera entrada posaré alguns enllaços, fotos i botigues d’interès.

He dicho que soy un adicto, no que tenga un problema

Frase del Dr. House.
I és que quantes vegades ens hauran dit que estem malalts o que som addictes a l'esport, i quantes d'elles són veritat..., sempre, i què, estem enganxats a l'esport i ens agrada, no és cap problema.
Segur que és tan difícil d'entendre com d'explicar, és més jo mai ho intento, quan algú em diu "però com pot ser que t'ho passis bé corrent sol durant hores" o "perquè has fet un Ironman", o "no et fa mandra nedar 3km" i tantes i tantes d'aquestes frases, jo em limito a donar-los la raó "sembla estrany no?, doncs és així, m'agrada”. No dic pas que algunes vegades sigui difícil començar, que realment tingui molta mandra (segur que fins i tot ho he escrit), però després mai m’he penedit durant un entrenament o competició.
L'altre dia el Xavi reia quan li vaig dir que a mi no m'agradava competir (què cabron!), i és que jo sóc competitiu com el que més, fins i tot entrenant m'agrada arribar el primer o maxacar-vos si puc, però el que no em motiva tant és fer competicions, jo amb unes tres o quatre curses l'any, unes 5 triatlons i alguna prova extra que em vingui de gust, en tinc més que de sobres. Això de pagar una inscripció, llevar-me d'hora o anar fort tinguis o no un bon dia, doncs què voleu que us digui.
Però entrenar m'encanta, no hi ha millor sensació que estar bé, que donar-ho tot en una pujada, o simplement res supera al fet de córrer per córrer, i això, qui no ho hagi viscut no ho entendrà mai.
I perquè foto tot aquest rotllo ara, doncs perquè dilluns, com diuen els de Tarragona vaig xalar com un nen. Sortint de la feina vaig guardar la roba de carrer a la motxilla, em vaig connectar l'IPod, frontal i cap a la carretera de les aigües per fer uns 13km vigilant en tot moment que no m’aparegués un porc senglar de la foscor.

Estic bé

Porto dues setmanes entrenant després de 15 dies de descans actiu i 15 de quasi total i em trobo bé. Si l'any passat vaig passar tot l'inici de temporada queixant-me, aquesta està sent radicalment diferent. Encara tinc dos problemes a resoldre: el primer no és cap novetat però no em perjudica a l'hora d'entrenar, i és que els adductors, especialment el dret segueix sense estar bé, se'm carreguen en excés i realment està tocat, estic intentant fent musculació però només puc soportar pesos mínims. L'altre problema no sé molt bé com valorar-lo, perquè si fos cert seria greu, però realment penso que és psicològic: ja des del final de la temporada noto punxades a l'alçada del cor, no li dono importància perquè a vegades ho noto al cor dret (jiji), però el cert és que últimament és força habitual, especialment quan començo. En tot cas, tot i que per escrit queda molt heavy, estic segur que no és res però algun tipus de prova faré, ja sigui pel meu compte o aprofitant les noves ofertes de la federació.
El títol era que estic bé i només he explicat les misèries, el cas és que em dóna la sensació que aquest any he començat a tope, estic gaudint des del primer dia, estic portant uns ritmes més que correctes i sobretot tinc la sensació que aquesta serà una bona temporada, que podré entrenar amb gent bona i que m'exigirà, els amics estan molt forts i prevec que hi haurà pocs entrenaments de rodatge suau.
I aquestes sensacions s'han traslladar en el test que vaig fer dimarts. L'havia realitzat el gener de la temporada passada i els resultats van ser un desastre, després el mes previ al Challenge van millorar fent un salt radical que demostraven l'efectivitat de 6 mesos d'entrenament, i el millor és que les xifres actuals estan molt més properes a les de final de temporada que a les d'inici com em trobo.

És més, en el quilómetre "llençat", rodant a 170 pulsacions, he fet exactament el mateix registre, ì on vaig una mica més fluix ha estat en els rodatges a baixes pulsacions. En altres paraules, tinc xispa i em falta una mica de comoditat. Sens dubte un estat ideal per a començar a entrenar.

Sant Pau de Sant Pol

Tenint en compte que no tinc cap intenció d'anar al Can Faves, amb la Ruscalleda completava els tres estrelles que hi ha a Catalunya (just abans que li donin la tercera als germans Roca demà). De fet va ser al setembre que vam poder anar tota la família a Sant Pol per degustar el menú degustació, a diferència del Bulli aquí sí serveixen a la carta, però sempre preferim provar una mica de cada.
Com suposo que ens caracteritza tan a la Bea com a mi, jo sóc més de Ferran Adrià i a ella li va encantar el Sant Pau. I amb això vull dir que ens vam trobar amb un restaurant, una cuina i un tracte amb molt de glamour, "savoir faire" i classe que realment fa que tot i no ser aparentment tan innovador en la cuina fa que una "simple" broqueta de sardines sigui alguna cosa més que el que el seu nom indica.
L'edifici és una casa al mig del poble, aparentment senzilla però que desprèn luxe només entrar-hi i on de seguida un s'hi troba a gust, des de la persona que et guia per aparcar el cotxe fins a qualsevol del servei tenen un tracte personal mantenint a la vegada la distància de rigor. Hi ha dues sales i és important agafar la propera al jardí, que separa la casa de les vistes del mar que nosaltres no vam veure ja que era de nit. Acostumats a la rapidesa, potser excessiva, en què et serveixen en la majoria de restaurants, ens dóna la sensació d'estar una mica desatesos al principi, de totes maneres de seguida ens presenten les cartes, un petit brou per degustar i el pa, que sincerament li donen una importància que no es mereix, a més un cop tallat el deixen en una taula accessòria i us puc ben assegurar que un panarra com jo, no para de fer salivera.
No detallaré un per un la quantitat de plats que van desfilant per la vista i el gust, però al·lucino amb els microeaperitius, aparentment senzills però deliciosos i on un gelat d'oli ens deixa amb la intriga de la seva elaboració, i també em criden l'atenció el vellut de tomàquet, els calamars, la Guingueta 09 i com no els formatges finals, molt ben combinats amb les respectives melmelades.
Vull anar acabant amb dos detalls que em van fer pensar que realment estava en un restaurant especial però mantenint aquell punt d'humanitat propi dels catalans i que també se li intueix a la Carme Ruscalleda. El primer va ser el detall d'oferir-nos una alternativa als dos plats de carn del menú, que tot i que per mi són exquisits, realment em sorprenen per la seva semblança en quant a tipologia de cuina, peus de porc o galta de vedella. L'opció escollida va ser un colomí que la Carme ens va explicar que requeria d'una cocció treballada amb unes fulles de cireré japonès. Elaboració complicada imperceptible aparentment però notòria a nivell de sentits. El segon i definitiu detall va ser que a l'hora de plantejar-li la nostra intriga pel què feia al gelat d'oli d'oliva, no va dubtar en escriure'ns personalment la recepta i metodologia, juntament amb l'oferta de productes per a què nosaltres mateixos provéssim de fer-ho a casa. No serà fàcil però provarem d'elaborar aquest complicat gelat i tornar-li el detall que va tenir amb nosaltres.
Finalment juntament amb els divertimentos (uns millors que d'altres), vam xerrar amb en Jordi Ciuraneta tot mostrant-nos la cuina, explicant-nos alguns secrets no amagats i xerrant sobre la cuina catalana, la seva professió i els projectes de futur que el duran a Barcelona a càrrec del Moments juntament amb Raül Balam. Pel què vam intuir de la seva competència, no dubtem que serà un projecte d'èxit.

Per cert, em va encantar la vaixella i una vegada més comparant amb el Bulli (és inevitable), mentre l’Adrià fa un disseny innovador i dissenyat especialment pel restaurant, la Ruscalleda busca pel mercat i troba la vaixella més elegant, moderna i perfecte pel restaurant; ambdues coses tenen molt mèrit. Per cert, si algú hi va, que en cotillegi la marca, nosaltres ho vam mirar però no la recordo.
Em vaig quedar amb les ganes de fer-me una foto amb la Carme Ruscalleda, però em va saber greu tallar-la mentre comentava el sopar per les taules i després ja havia marxat, no en va, sortíem del restaurant passades la una i, havent pagat uns 180 euros per cobert, comptant la propina.
Els vins van ser un Laniu 2007, vam escollir un Alella per ser de la zona, i un Perlat 2005, un Montsant que vaig escollir jo i que em va decepcionar una mica

www.ruscalleda.cat

Igualets

Quan parlava dels cascos que em mirava vaig citar tant l'Spiuk Nexion com l'Speciallized S-works. La Bea em va regalar el segon i ara jo no me n'he pogut estar de regalar-l'hi l'Spiuk com a agraíment en el seu suport esportiu. Buscant una mica l'he trobat a Esportíssim que molt amablement me l'han demanat amb els colors que jo volia i així anar tots dos a conjunt. Penso que per la diferència de preu, val molt la pena el Nexion ja que per uns 70 euros tens un casc amb bones prestacions i pel meu punt de vista preciós.

Pos eso, que som dos campions del món, al menys un per l'altre ;-)

Baby boom

Ja és casualitat que tres dels teus amics (o millor dit parelles amigues) tinguin els nens pràcticament el mateix dia, però encara ho és més que estiguin tots en la mateixa clínica. Us asseguro que va ser un dissabte genial a la vegada que una mica còmic anant tota l'estona amunt i avall i d'habitació en habitació.

Això s'encomana?

BBRRRR quina ràbia!

Enveja sana, és clar, però és que el Josef Ajram ha fitxat per Orbea i li ofereixen dues de les bicis que més m'agraden, per no dir les tres ja que la de triatló segur que està entre les meves tres o quatre preferides. L'ORCA és per mi de moment, juntament amb dos descobriments de fa poc, la wave emotion i la ceepo viper de triatló, la bici que més em mola i sens dubte el pepino que em compraria si tingués pasta: magnífic equilibri estètica, qualitat i preu.

L'ALMA, he d'admetre que m'agradava més la de l'any passat, però no deixa de ser una BTT quasi perfecte.

En fi, que mentre uns somiem, altres les reben de cop a casa, ens haurem de conformar...

http://josefajram.com/orbea-team-member/3573/

New balance

Ja tinc les New Balance! Estava esperant que sortissin de nou a Privalia i per fi ha arribat. Hi havia unes 576 que m'agradaven més, però eren blaves i ja en tinc unes altres de similars, així que a buscar una alternativa, i què millor que comprar les mateixes que la Bea. Anirem els dos igual d'horteres, "i que no és guapo això!"

Queden pendent unes wambes de veritat, amb les que pugui anar amunt i avall sense acabar amb els preus destrossats, per tant seguiré buscant.

Cursa del llop: objectiu 1 de 2

Avui i demà penjaré dos proves esportives en què tard o d'hora vull participar.

La primera d'elles de la qual en vaig sentir a parlar per primera vegada l'any passat i que el Ferran m'ha animat a fer el 2010 és la Cursa del llop. Es tracta d'una mena de triatló o millor dit sextatló per la zona del Delta i que es pot fer de forma parcial o sencera. Parcialment és interessant especialment per la vellessa de la zona, però realment el què m'atrau és fer els dos dies de competició i les sis proves.

El problema de totes maneres és gran ja que hi ha dos trams en kayak, i d'això nó és que en sàpiga poc, sinó que ho he fet una vegada i en una piscina, amb la qual cosa només puc dir que sé donar-me la volta si volco.

Així doncs pel 2010 no arribo, però algun any vull entrenar el kayak i em veureu pel Delta fent:

Dia1
1ª Etapa - Bicicleta de carretera
Distància circuit A: 183 km.
Distància circuit B: 124 km.
2ª Etapa - Cursa de muntanya: Del riu al mar
Distància: 32 km.
Desnivell positiu: 950 m.
3ª Etapa - Caiac de mar
Distància: 16 km.
Dia2
4ª Etapa - Caiac de riu
Distància: 24 km.
5ª Etapa - Mitja marató - Pujada a Caro
Distància: 21,095 km.
Desnivell positiu: 1100 m.
6ª Etapa - Travessa del port amb BTT
Distància circuit A: 110 km.
Distància circuit B: 83 km.

Primeres inscripcions

Amb la primera setmana d'entrenaments, arriben també les inscripcions i de moment ja estic apuntat a Granollers i a la Mar i Murtra. Les dues curses em venen molt de gust, tant per la companyia que tindré (de moment a Granollers ja s'ha apuntat el Xavi i a la Mar i Murtra ens trobarem també una bona colla) com per les ganes d'anar ràpid i especialment vull fer-ho bé a la Mitja. No sóc una persona gaire amant de passar-me hores i hores per millorar marques, m'agrada més provar nous reptes, però crec que el meu potencial és baixar de l'hora trenta, i aquesta temporada segur que tindré menys temps per fer tirades llargues la vull dedicar a ser una mica més ràpid, cosa que millorarà les meves tris.
Per Granollers ja no queden places, ens ha anat d'un pel, per la Mar i Murtra que jo sàpiga no hi ha tanta falera, però mai se sap.
També tinc previst fer la Sant Silvestre si, com sembla, passarem el cap d'any a Barcelona.

Avaluació material 2009

Moltes vegades he fet entrades comentant el material que em volia comprar o que directament adquiria. Considero interessant, després d'un cert periode, avaluar com m'han anat les "eines" que he anat utilitzant. Per desgràcia cap de les marques em patrocina, així que a diferència d'altres cracks puc parlar sense embuts de tot plegat. Aquí va...

Ulleres Eassun Spirit
Estic content amb la compra realitzada, són unes ulleres molt lleugeres, que s’adapten perfectament als ulls i que tallen bastant el vent, en tot cas qualsevol Eassun de 50 euros també ho compleixen, per tant la diferència serien els vidres fotocromàtics. El canvi de clar a fosc i viceversa no és tan ràpid ni tan radical com un voldria, però suposo que la tecnologia arriba fins on arriba, i va prou bé. Pendent de provar-les en un dia de més sol, li dono un 7.5. Un punt a millorar és que, imagino que per raons d’estètica, la part superior de les ulleres és una mica baixa, i si vaig acoplat mirant endavant em molesta una mica ja que em tapa un pel de visió.
http://www.ironpanic.com/2009/10/regal-i-autoregal.html
Casc Speciallized Sworks
Un es pensa que si un casc val 180 euros anirà fins i tot més ràpid. Sincerament el casc és guapíssim i força lleuger, suposo, i espero no saber-ho mai, que si mai el necessités, em protegiria més que qualsevol altre, però a part d’això segueixo pensant que amb un de 70 euros ja faria. Curiosament, en tirades molt llargues, em molesta una mica a la part del front. Per tot això li dono un 7.

http://www.ironpanic.com/2009/07/specialized-propero-vs-spiuk-nexion.html
http://www.ironpanic.com/2009/07/temitas-casc-entrenament-i-real-dreams.html
New Balance 1063
No puc estar-ne 100% content i el tema del calçat em comença a preocupar, fins al darrer any i mig no havia notat molèsties a la planta del peu i cap ungla se m’havia posat negre. El que no estic segur és si el problema és el calçat o sóc jo, crec que els meus peus cada vegada són més delicats, en bici tampoc vaig còmode. Encara no tinc clar què faré amb les pròximes. Sigui com sigui el cert és que en competició m’han anat força bé, així que també li cau un 7.
http://www.ironpanic.com/2009/03/new-balance-i-zoot.html
Tèxtil 2XU
Força content. Les dues equipacions que em vaig comprar a principi de temporada cobreixen les meves necessitats. La blava, d’una sola peça, d’un material una mica més gruixut i repel·lent a l’aigua em va perfecte per les sprint i olímpiques. Amb la vermella de dues peces, guanyo tres coses: butxaques als pantalons i a la samarreta, badana més acotxada al culotte i polivalència per amortitzar els pantalons en sortides d’entrenament (no em veig gaire sortint a entrenar amb el trisuit blau). Un 9.
http://www.ironpanic.com/2009/01/hasta-con-tripita-te-queda-bien.html
Forunner 305
Amb el Forerunner 310 han aconseguit el pulsòmetre ideal per als triatletes, especialment els que l’utilitzen per competir. El 305 té dos grans problemes respecte al nou: no és 100% submergible i la bateria dura 10 hores. Igualment, penso que ha estat una de les inversions més bones que he fet, ja que per un preu molt ajustat, tinc l’eina perfecte per a saber, estudiar i descarregar les dades d’entrenaments, cosa que m’apassiona. Així doncs si teniu pasta aneu pel 310 (per mi, millor que els 400), però si no aneu sobrats el Forerunner 305 és espectacular. Un altre 9.
http://www.ironpanic.com/2008/12/and-winner-is.html
Sidi Zephir 2009
Aquí sí la vaig cagar, com he comentat abans tinc molèsties als peus en tirades llargues, cosa que no sé si solucionaria amb un calçat més car o d’una altra marca. Crec que les Sidi Zephir són més que correctes, però penso que hauria d’haver buscat unes específiques de Triatló, vaig descartar les Sidi per massa ventilació, però hauria d’haver buscat altres marques. Un 5, no tant pel material en sí, sinó perquè no quadra amb les necessitats d’un triatleta.
Zoggs Predator Wiro-frame
Bona compra, repetiré. Respecte a les Speedo he guanyat bàsicament dues coses: major visibilitat i tot i que de tant en tant en piscina m’hi entra aigua, simplement ajustant-les correctament i sense necessitat d’apretar-les en excés ja se m’ajusten perfectament. Això és important en llarga distància ja que les speedo em provocaven mal de cap si feia entrenaments de més de 50 minuts. Des del principi se m’entelaven bastant, però des que faig el ritual de mullar-les més lapo ja no tinc problemes. Una altra avantatge se m’acabarà aviat, i és que per la Bea era fàcil detectar-me amb les ulleres blanques, però ara cada vegada n’hi ha més. Un 8.
http://www.ironpanic.com/2009/01/els-reis-deuen-ser-triatletes.html
Neoprè ZOOT
Zoot és una marca que m’agrada i que està triomfant bastant entre els triatletes de Catalunya, però jo no puc dir que estigui content amb el Fuzion. Tampoc n’he provat d’altres, així que el meu comentari no té gaire credibilitat, però em dóna la sensació que és més rígid que d’altres, a la vegada que delicat, i per 300 euros hauria de tenir un rendiment millor. Sigui com sigui aquests problemes són només importants en l’Ironman, ja que fins i tot per fer 2km és perfectament vàlid i millora molt els meus registres. Un 6,5.
http://www.ironpanic.com/2008/06/ms-de-material.html
NB trail
Va prevaldre l’estètica a l’eficiència i al ser un calçat que també volia utilitzar pel carrer i viatjar, vaig escollir una talla un pel justa per què no se’m veiés un megapeu. Això és un gran error, especialment per wambes de muntanya i a vegades em molesten una mica, però de totes maneres aquestes molèsties mai s’han traduït en problemes als peus i la veritat és que n’estic molt content. Li dono un 7 pel tema de la talla, però es mereixen un 8.
http://www.ironpanic.com/2008/05/material-cavalls-del-vent.html
Merida Scultura
Què en puc dir?, cuidant-la com cal i fent les respectives revisions, estic content de la bici que ha de durar alguns anys més. Tinc previst treure-li el suc durant algun any més i després si segueixo amb les triatlons de llarga distància complementar-la, que no substituir-la, amb una cabra. Una bici més a casa. Només hi ha un però, i és que la sensació que tinc és que és una mica més pesada que altres bicis de la mateixa qualitat. Un 8.5.
http://www.ironpanic.com/2008/05/ja-la-tinc-per-fi-he-aconseguit-la-meva.html

De Marató a Atenes no hi ha 42km

Si és que el maleït mur del km 30 no podia ser només físic sinó també històric i ens fan córrer 7km més que el famós soldat que al 490ac es desplaçava de Marató a Atenes per enunciar la victòria dels grecs sobre els perses i després queia mort. De fet, ni tan sols se sap res d’aquest missatger, i l’únic que va fer el recorregut va ser un altre soldat per demanar reforços.

El nom si que és degut a aquesta gesta, però d’on ve la distància? Doncs és la que la reina d’Anglaterra va decidir quan en els jocs olímpics de 1908 a Londres es va decidir que el recorregut seria des del Castell de Windsor fins a l’estadi White city, o més concretament fins davant del palco, així que aquests metros extres són per saludar la família real anglesa, olé!
La setmana passada el Sander m’explicava que Jona Lendering, un historiador holandès, s’ha dedicat a través de la seva web www.livius.org a desmentir fets històrics com aquest de la distància de la marató. A mi realment em va sorprendre, però després buscant per internet resulta que a la wikipedia ja ho explica. Us envio un parell d’enllaços on ho comenta més detalladament.
News at LacusCurtius and livius

Wikipedia

Primera cursa del calendari

Doncs amb el grup d'amics del fòrum "El món del córrer" hem mig concretat la Mar i Murtra com a cursa de trobada i també penso que pot ser bona per tots aquells que estigueu entrenant per la Marató, queda força d'hora, com un mes i mig abans, però són 20km que ajudaran a entrar en competició i probablement saltar un esglaó en els entrenaments.
Tot i ser de muntanya no és tècnica, té 10km més o menys plans, després uns 5 fins a arribar al punt més alt i després és pràcticament tot baixada (5 més). Jo no sé com estaré per aquella època, però arribar, arribaré segur, i per tant després podem compartir la butifarra tot xerrant.

http://ropits.com/cgi-bin/cal3.pl?Accio=Veure_info_cursa&ID=1&nom=Cursa_Mar_i_Murtra

Aquesta setmana mateix m'hi inscric.

Novetats Ironpanic 2010

De cara al 2010 hi haurà algunes novetats, encara estic pendent de veure quin serà el meu calendari de competicions que a hores d’ara està subjecte a moltes circumstàncies, tant personals com esportives. Pel què fa a la personal, els que em coneixeu ja sabeu de què va i fins que estigui “resolta” no puc, ni vull, fer gaires plans, especialment pel què fa a la bici... Això per tant afectarà i molt en la meva pròxima temporada de triatló. La meva intenció és no fer un Ironman ja que no vull sacrificar un altre any meu i sobretot de la Bea (no cal estirar en excés la corda), però sí tinc molt clar que repetiré l’experiència tantes vegades com el meu cos, la meva ment i el meu entorn m’ho permetin, i si no hi ha canvis prefereixo fer l’Ironcat abans de començar la meva aventura per l’estranger. Això però ja són coses del 2011.
Ja parlaré doncs del meu calendari i intencions mica en mica i a mida que avanci la temporada, ara de moment em centraré en nedar i córrer de manera més o menys seriosa i disposar de temps per sortir a fer BTT amb els amics.
La novetat principal serà continuar amb el què vaig començar l’any passat quan “el blog de Paco Guasch” es va convertir en Ironpanic i és tenir un nou convidat cada temporada. La passada m’acompanyava el Nico amb qui començàvem l’aventura cap a l’Ironman, però circumstàncies personals, esportives i laborals l’obligaven a prendre’s un descans tant a nivell esportiu com pel què fa al bloc. Sigui com sigui li estic agraït per haver compartit entrenaments, competicions i sobretot il·lusions, sé que si vol algun dia serà Ironman, però que per ser-ho cal estar-ne convençut i tenir forces per entrenar, quan ho tingui serà molt bo, no en tinc cap dubte.
Durant aquest 2009 he entrenat sol, però també hi ha hagut molta gent que en major o menor mesura m’ha acompanyat. Un d’ells, potser el que més, ha estat el Xavi, que a més ha hagut d’escoltar moltes de les meves dèries, tant quan tenia un dia positiu, com quan era negatiu, i aquestes no eren tant agradables. A més coincideix que ha realitzat un any molt complert participant en moltes de les triatlons sprint i olímpiques que s’han fet a Catalunya i té la intenció de seguir amb aquestes ganes de cara al 2010. Per tot això he pensat que estaria bé que fos ell el convidat d’aquest any per a què, quan li vingui de gust, ens expliqués el què li passi pel cap. Buscarem, també, compartir tantes proves del calendari com ens sigui possible, i de fet ja n’hem començat a parlar.
No cal dir que tot i que la combinació de noms també seria graciosa, Ironpaxi, conservaré Ironpanic perquè ja m’agrada i perquè en el fons així va començar tot. En definitiva que les novetats són que no faré cap Ironman i que encara no puc confirmar res de cara a l’any que ve, tot i que ganes i idees al cap en tinc un munt, i que aquest any serà el Xavi qui m’acompanyarà virtualment en el bloc.

Ja tinc el tattoo d' Ironman!!!

La veritat és que cada vegada ho tenia més clar i a més, malgrat el complot de la Bea, a l’enquesta va guanyar vermell, així que amb aquesta idea anàvem cap a Sant Feliu per a fer-me per fi el tatu. L’únic que m’havia fet dubtar una mica era la insistència de la meva mare en el fet que els tatus negres es poden treure i els de color no, però ho dic més per a què qui estigui llegint això ho tingui com a informació que no pas per a fer-me canviar d’opinió a mi.
De seguida estàvem a Tatoo Odin i entràvem a la sala de tatuatges. El sistema, imagino que igual que en altres llocs, és que et fan una calcomania que et deixa el dibuix pintat a la pell i així pots veure com et queda i el tatuador et pot fer exactament el tatu que vols. Després de dos proves de mida i d’acabar de decidir que seria vermell amb el ribet negre doncs ja només em quedava relaxar-me i deixar la feina a l’artista. Les primeres sensacions no són molt doloroses, simplement és una agulla que va resseguint el perfil del dibuix, el fotut va arribar quan canviava l’agulla per una altra plena de punxes (totes dues a estrenar, evidentment), per omplir el logo. Aleshores sí que és una mica més heavy, però en tot cas res que no es pugui suportar, així que després d’uns quinze minuts (no ho vaig calcular, però em va passar força ràpid), ja estava fet. Ara només queda cuidar-lo, de moment rentar-lo amb aigua i sabó, pomada cicatritzant i tapar-lo amb el paper transparent de cuina (?) tres vegades al dia.
Tot i que això potser ho han de dir els experts, estic molt content amb el lloc escollit: per les aparents condicions higièniques, per les explicacions donades en tot moment i per com m’ha quedat.
En quant al tatu, doncs m’agrada molt com m’està quedant i la Bea segueix cabrejada perquè no li vaig fer cas amb el color, però sé que també li agrada (no ho admetrà, evidentment). L’únic dubte és que estèticament encara l’hagués fet més gran, però crec que és la mida perfecte en quant a estètica i discreció.
Us deixo amb el vídeo.

Neda el món

A finals de novembre hi ha una travessia interessant i que a més seria un al·licient per seguir anant a la piscina, de totes maneres tenint en compte que estaré sense poder nedar fins el 12 o 13, potser serà una mica just. En el darrer mes no he fet més de 5km de natació, així que dec haver perdut molt, però si m'ho prenc amb calma crec que puc fer els 4km de la travessia. En fi, jo ho publico i ja veurem si m'hi apunto. La segona convocatòria del projecte Neda el Món és al Baix Maresme, entre les viles de Premià de Mar i El Masnou. El dia per a tal esdeveniment serà el 22 de novembre a les 9:00.
La sortida es farà des de Premià de Mar [...] . Ens trobarem un punt d'avituallament vora l'aigua a l'alçda del Club Ocata Vent, i, seguirem nedant fins al Club Nàutic El Masnou on acabarà aquesta travessia de 4000 metres. [...]
Respectant la nostra filosofia, aquesta és una travessia no competitiva, on recomanem la utilització del neoprè. Sempre que el suport marítim de caiacs i embarcacions sigui suficient, es faran grups de nivell per tal de poder anar el màxim d'agrupats per tal de poder arribar tots al final de la prova.
Per inscriure-vos, només heu d'enviar un correu al grup Neda el Món nedaelmon@gmail.com deixant el vostre nom i telèfon.
Tota la info a http://nedaelmon.blogspot.com/2009/10/travessia-nedant-premia-de-mar-el.html

Pilar Hidalgo

Un mes abans del Challenge la Pilar Hidalgo quasi es quedava en la carretera que va d’Alp a Puigcerdà durant la Triatló que s’hi celebrava el 5 de setembre. Un problema de cor que gràcies a la seva força, i a l’ajuda de molta gent en els moments de l’incident, no la va matar, però sí que ha obligat a què es retiri una de les grans del triatló, campiona del món sub23 i olímpica a Atenes.
En aquells moments no vaig voler publicar res al bloc per a no alarmar al meu entorn, especialment a la família i a la Bea, que ja estaven prou preocupats pel fet de portar al límit el meu cos en una prova tant important.
Ara que ja han passat un parell de mesos vull retre-li un petit homenatge i desitjar-li sort en els seus futurs projectes: una secció d’entrenaments (www.entrenos-triatlon.es) i una empresa dedicada a la logística de desplaçament, inscripció, hotels... en proves Ironman (www.triatlon-viajes.es).
En la seva web trobareu l’esfereïdor relat del què li va passar al triatló de Puigcerdà a més de poder-la seguir i veure qui va ser, qui és i qui serà Pilar Hidalgo.