Per Bea
Aquí ho varem deixar, no? A l’entrada dels Nassos us deia que em feia por poder-ho combinar tot, una vegada hagués començat a treballar, i em preguntava si existia el famós mite de la SUPERWOMAN. Doncs bé, ara ja sé que NO.
L’any 2011 va començar d’una manera estranya. No estàvem a casa nostra, i encara que la meva mare ens va cuidar molt, no estàvem al nostre habitat natural; el pis estava en obres i fins el 20 de gener no ens hi varem poder instal•lar; tots dos enganxem la monstruosa grip de moda, jo lleu i el Pau greu (quines febrades!), l’Àlex... Tot això va fer que començar a treballar l’11 de gener fos una miqueta més dur del que m’havia imaginat.
La gent més gran, amb més experiència, t’avisa que, en el transcurs de la teva vida, cauràs en molts paranys que caracteritzen a cada generació, però tu vas de “guais” i penses: “a mi això no em passarà”. Jo pensava que era una bussiness woman. M’agrada molt la meva feina i la visc bastant, per tant, estava convençuda que mai em costaria tornar a treballar després d’una baixa per maternitat. Doncs us puc assegurar que costa, costa molt. T’has acostumat a estar amb el teu fill tot el dia, i a més, el Guillem m’ha limitat molt poc. La primera setmana, marxar i deixar-lo va ser molt dur. I per més inri, com intentes acabar puntual a la feina, també la vius diferent, et sents una mica culpable. Per tant, doble sentiment de culpabilitat: cap al Guille i cap a la feina.
Marxar a fer esport també era més fàcil estant de baixa... Bé, estava més desentrenada, però marxava sense problemes de consciència: no abusava de cangur, perquè l’havia cuidat jo, i no em feia pena deixar-lo perquè l’havia vist durant tot el dia. Això també canvia: si la meva mare ha estat tot el dia amb ell, dir-li que es quedi una horeta més també per la tarda per anar a fer un running, em sembla tenir molta cara, i és que, a més, em ve de gust estar amb el meu peque: tinc mono!!!
Però com tot a la vida (d’això també t’avisen els grans) “todo vuelve a su cauce”, i cada dia et fa una miqueta menys de pena marxar. Veus que el seu papi s’espavila d’allò més bé amb el Guillem i que les cangurs, sobre tot les àvies, són uns sols i et porten uns anys d’avantatge en això de cuidar nens. A més, quan arribes a casa, el teu fillet et rep amb un somriure d’orella a orella, que et fa oblidar tot un matí de feina estressant, i et mors de ganes de jugar amb ell i menjar-te’l a petons.
Després d’estar un ratet amb ell, cap al final de la tarda (moltes vegades nit), i prèvia combinació d’horaris PAPÀ - MAMÀ amb antelació, treus temps per a complir amb el teu entrenament, deixant la tirada llarga pel cap de setmana. A més, amb el
CROOZER, sortim a córrer els tres, i això ja és una passada... Ahir, sense anar més lluny, amb un dia de nassos, vam gaudir amb la Sheila i la Ruth, sparrings d’excepció sobre la seva bici, d’un matí xulíssim a les Aigües.
Per tant, amb un compliment quasi del 85% del meu pla d’entrenament per a la Mitja d’ Orihuela, i amb una miqueta de respecte, això sí, me’n vaig ja el proper cap de setmana a intentar assolir el meu repte: baixar de les dues hores o una marca digna.
Sigui com sigui, marxar a córrer amb el Robert, el Pau i el Guille, sabent el que això significaria pel meu pare, ja és tot un regal per mi. Papá, coge un buen sitio, que desde arriba lo verás todo muy bien.
