Mercè 42

Amb la inscripció a la cursa de la Mercè reprenc el bloc i a la vegada dono el tret de sortida de cara a la MCD, i curiosament l'objectiu dels 42 kquilòmetres el començo amb la mateixa xifra com a referència, ja que em plantejo fer els 10km amb 42 minuts, xifra llunyana als meus millors registres, però també al meu estat actual.
En fi, que després d'un estiu parat, esportivament parlant, m'enganxo ara al pla d'entrenament que ofereix la mateixa web de la marató per a aconseguir l'objectiu de preparar la copmetició de manera seriosa i específica.

Ja detallaré més endavant quins són els meus objectius i com penso compaginar-los amb la meva actual vida, una mica més complicadeta.

La Camarga

Camino a una boda en Antibes, por cierto fantástica, buscamos un posible destino para hacer una parada a medio trayecto. La primera opción fue repetir La Provenza, ya que siempre hay cosas para ver, pero nos recomendaron completar la zona dando una vuelta por la Camarga. Esta es la crónica de lo que se puede hacer durante 24 horas por el Delta del Roina, aunque realmente la zona da para mucho más, especialmente si se dispone de tiempo y ganas de rodar en bicicleta.
Llegábamos a media tarde al hotel elegido El Inter-Hotel Royal, se trataba de una opción para pasar la noche, sin pretenciones pero correcto, recomendable para aquellos que no son exigentes pero que se conforman con una habitación límpia. Nos dio tiempo a dirigirnos ya a Aigues Mortes, a cinco minutos escasos del hotel, para dar los primeros paseos por la ciudad enmurallada. No sabíamos bien lo que esperábamos, pero la verdad es que la belleza y pulcritud de sus casas nos sorprendió gratamente, se trata de una ciudad pequeña, cerrada al tráfico y, eso sí, fuertemente dirigida al turismo. Después de callejear un poquito elegimos uno de los muchos restaurantes de la plaza principal y tomar dos platos típicos La Gardianne de Toro y las Moules frites.

Al día siguiente volvíamos para desayunar algo y posteriormente empezar nuestro trayecto en coche.

Dirigidos por un mapa con información acerca de las características de las carreteras, llegamos primero a Saintes Maries de la Mer, donde volteamos un poco y comimos y después hacía uno de los extremos más al sur del Delta, haciendo dos paradas de enorme interés paisajístico: L`Étang du Fangassier y las salinas de Salin de Giraud.

Aquí tenéis algunas fotos más:

La Camarga

A mode de resum del Camino de Santiago

Per concloure l'experiència 2010 del Camino de Santiago i aprofitar per donar una mica de vacances al bloc penjo aquí els enllaços referents al realitzat aquest estiu.

Primeres idees i calçat: http://www.ironpanic.com/2010/07/200km-del-camino.html Tot i que al final no vaig anar amb les de muntanya.

Planificació inicial: http://www.ironpanic.com/2010/07/camino-o-costa-brava.html La reducció de dies es podia solucionar amb més canya o buscar una alternativa.

Material: http://www.ironpanic.com/2010/07/preparant-el-material-i-ultimes.html A part d'alguna cosa d'última hora, aquestes van ser les coses que portàvem a la motxilla, per arribar a un pes lleugerament superior als 3kg (en el meu cas, una mica menys el Xavi), més l'aigua del camelback.

Durant el trajecte: http://www.ironpanic.com/2010/07/ens-anem-i-ho-anirem-axplicant-aqui.html A mode de comentari vam penjar algunes impressions in situ.

Les primeres idees a l'arribar: http://www.ironpanic.com/2010/07/camino-compartido.html

La meva crònica: http://www.ironpanic.com/2010/08/cronica-del-camino-corrent-la-meva.html

La del Xavi: http://www.ironpanic.com/2010/08/cronica-del-xavi-del-camino.html

I les dades finals.
Etapa 1: Roncesvalles-Saint Jean_Roncesvalles 48km 360minuts
Etapa 2: Roncesvalles-Uterga 54.5km 388minuts
Etapa 3: Uterga-Los Arcos 48km 312minuts
Etapa 4: Los Arcos - Logronyo 27km 166minuts

595+468=1063

Just amb el realitzat durant el 2009 (595km) més el que he fet durant aquest 2010 (468km) coincideix amb el model de les NB 1063 i pensant de cara a la MCD cal renovar la wamba per llarga distància, però com sempre tinc uns dubtes de collons.
Les NB1063 m'han anat molt bé i especialment després del realitzat al Camino no puc més que estar molt satisfet del resultat, prop de 200km amb un calçat que quasi arribava als 1.000km i cap molèstia destacable, però la forma que tenen no m'acaba de satisfer, són molt amplotes i jo tinc el peu estret (la qual cosa es tradueix amb les constants queixes del Carles i la manera de cordar-me les sabates "si les portes tant apretades és que no són les que et convenen"). El problema és que la web de New Balance és molt dolenta i no permet buscar una alternativa més estreta segons les característiques que tinc i busco. Aquestes són les tres finalistes.
Les Saucony Triumph potser serien l'alternativa més racional, però tinc por que s'assemblin massa a les NB i per això, prefereixo no canviar de marca. Em costarien poc més de 100 euros. Vull estudiar una mica a veure si Saucony té alguna alternativa que també se m'adaptin.
També podria donar una nova oportunitat a Nike, al contrari de NB té una web prou bona on pots discriminar fins a arribar a la wamba que necessites, en el meu cas seria la Nike Zoom Structure Triax Plus 13 que és especialment estreta, i per 90 euros.
Però la veritat és cap d'elles em convencen, i per tant puc aprofitar per comprar-me d'una vegada les ZOOT, en totes les webs he vist que són unes wambes perfectament preparades per a fer una marató, amb amortiguació suficient, a més en cas de no estar convençut del tot, podria seguir la idea inicial de fer la marató amb les Precision, són per gent més lleugera que jo, però també és molt possible que arribi al novembre per sota dels 75kg. L'únic problema de les ZOOT és si les vols fer servir amb mitjons, ja que al sumar el mitjó a la membrana per anar sense, donen calor. Qualsevol m'agrada, penso que començaria per la ZOOT Energy, però també m'agrada la Zoot Advantage. El que em tira enrere a hores d'ara és que la compro per Internet i no estic segur de la talla.
Per cert si sou uns cagadubtes com jo, no podeu deixar de visitar http://www.gadgetsparacorrer.com/tag/zoot/

Crònica del Xavi A. del Camino

Després d’una nit on intentant dorminr a l’autubús vaig tornar a descubrir que com a contorsionista no m’hagués guanyat la vida, l’arribada a Pamplona va ser tot una explosió de sensacions. Sobretot emoció per l’inminent inici de la nostra aventura i nerviosisme per l’espera fins ser a Roncesvalles. A l’inici de l’etapa estava preocupat per no saber que ens esperava, haviem llegit que era la més dura, i a mesura que la boira en engolia em preocupava poder fer tranquils els km restants. Finalment vaig poder tranquilitzar-me seguint els peus del Pau i disfrutar moltíssim del paissatge. Els km van passar sense adonar-me’n i tot i que a la darrera baixada tenia les cames bastant carregades, vaig acabar molt millor del que pensava. A la nit van començar les molèsties al tibial, en aquell moment no sabia que seria 40 hores més tard el que em faria abandonar.

El segon dia vaig llevar-me com mai, descansat, havent dormit prop de 10 hores nonstop i després de testejar la cama vaig pensar que les molèsties havien estat una falsa alarma.

Vàrem començar a correr i els primers 15 km vaig trobar-me de nou molt be. Els entrenaments per collserola amb el Pau semblava havien servit per algo i podiem correr a ritmes relativament ràpids durant uns quants quilòmetres. Abans de la parada a Zubiri, km 21, el tibial va començar a fer de les seves i a les baixades començava a caminar, només podia correr als plans. De Zubiri a Pamplona va arribar a assolir-se un dels meus objectius, patir un xic, en un terreny molt més pla vaig poder correr a ritme constant però apretant un xic les dents, fent fugir el cap de la cama per no pensar en el dolor.

De Pamplona a Los Arcos, el pitjor, començant amb una pujada on tot i correr a estones el Pau em va treure un bon tros que ja no vaig poder remuntar i acabant amb una baixada desmoralitzadora. Així doncs, després de la pujada la baixada i si normalment les baixades és el que ens agrada, en aquest cas va se’m van apretar tots els orificis corporals, tots. Vaig poder baixar poc a poc, de costat, d’esquena, fent esglaons, parant a fer alguna foto, apretant més no poder les dents i deixant anar alguna llàgrima pel dolor. Pensant en que s’havia de patir vaig avançar, moooolt lentament i finalment vaig arribar a l’alberg. Després de curar-me els peus i les úngles, la conversa amb els altres pelegrins, una mica de gel, i dormir em van permetre recarregar d’optimisme tot i que proporcionalment a la coixera que tenia cada cop tenia més por a no poder acabar.

A mitja nit em vaig despertar i vaig escriure al blog del Pau explicant breument les sensacions. Vaig decidir que intentaria llevar-me aviat i sortir deixant al Pau dormint, necessitava testejar la cama i avançar km per no ser una càrrega per a ell.

Em vaig llevar i la cama havia millorat, vaig començar a correr i vaig poder seguir quasibé sense parar fins el km 10. Allí el Pau va donar senyals d’haver-se llevat i que en breu sortia a la meva “captura”. Les sensacions eren bones i així li ho vaig dir a la meva costella, tranquilitzant-la dient que la cosa tenia bona pinta. Al km 18 el Pau em va caçar, just quan una pujada i baixada havien fet augmentar el mal a la cama, el Pau va anar fent via i vàrem quedar en veure’ns a Estella… No vaig arribar-hi.Després de parar a una farmacia en un poblet a mig camí d’Estella, em van recomanar visitar el metge, no tenia a ningú esperant i al cap de 5 minuts s’acabava la meva aventura. Dos pensaments, dos sms i 20 minuts esperant l’autubús donant voltes i més voltes al cap. Vaig arribar a Estella i després de descarregar al Pau de pes innecessari vàrem fer via a Los Arcos, jo ja per una via alternativa. Van ser moments durs, coix, caminant buscant l’estació d’autobusos preguntant-me quan trigaria a estar bé de nou i poder correr.

Un alberg realment confortable i hospitalari i xerrar amb el Pau em va fer veure les coses una mica més positivament, pero seguia estant bastant preocupat.

L’endemà es va repetir la història, el Pau corrents, jo en autobús, capbaix, pensant en si havia estat imprudent intentant fer aquesta petita aventura. En aquell moment vaig pensar que si. Ara una setmana més tard penso que potser si vaig ser un xic inconcient (a dia d’avui puc rodar en bicicleta, nedar i sembla que en breu podré tornar a correr amb normalitat) però també penso que necessitava desconectar dels entrenaments diaris continuats durant 39 setmanes seguides i sobretot necessitava patir una mica, potser hagués preferit patir per distància i no per lesió però ja m’està be així.

Una experiència molt maca, no canviaria res del que vaig/vàrem fer, que per motius de lesió i d’objectius molt propers (pròxim octubre) no vaig poder disfrutar del tot però que, en qualsevol cas, recordo i recordaré amb un somriure d’orella a orella.

Aquí teniu la crònica del Pau i totes les fotos.

Crònica del Camino corrent (la meva)

Ja uns dies més tard, una petita crònica del què vam fer, per si a algú li interessa la informació i anar-hi.
Dia 1: Gràcies a la possibilitat d’agafar un taxi des de Pamplona a Roncesvalles arribem relativament d’hora al punt de sortida i per tant amb temps suficient per a fer el què teníem previst. La motxilla ha acabat tenint un pes lleugerament superior als 3kg, una mica més que la del Xavi, més l’aigua del camelback. De seguida trobem el camí, de fet no és més que seguir carretera amunt fins que arribem a un tram amb una carretera secundària que puja muntanya amunt serpentejant (nosaltres decidim seguir les marques del GR i per tant tallar en línia recta, de baixada anirem combinant ja que és realment empinat. El temps és insegur i fred, amb molta boira però no prou espessa per privar-nos de certa visibilitat, aquesta inseguretat ens acompanyarà tota l’estona.
Un cop arribat al cim, la baixada es divideix en tres parts: una primera boscosa, de poca pendent i en trams correm literalment sobre vint centímetres de fulles, una sensació diferent. Després una baixada ja més empinada durant varis quilòmetres per un camí asfaltat que creua un paisatge verd i amb pocs arbres (suposem que les vistes han de ser espectaculars, però seguim sense veure més enllà de 10 metres). Aquí ens creuem ja amb els primers pelegrins que venen de Saint Jean i van en màniga curta, tenint en compte el fred que fa està clar que la baixada serà de mort. A falta d’uns 10km comencem a perdre metres de manera exagerada, cal baixar uns 1.000 metres de desnivell, això vol dir un pendent mig del 10%. Finalment arribem a Saint Jean Pied de Port, poble magnífic des d’on tots els pelegrins haurien de començar. Fem una mica de turisme, segellem i decidim fer els 8km que separen el poble del Refugi Orrisson per superar bona part de la pujada abans de dinar.
Bocata, cocacola i cap a Roncesvalles s’ha dit. Hi arribem passades les 3, amb unes 6 hores de running per a fer els prop de 50km i havent superat un desnivell brutal. Aconseguim sense problemes plaça a l’Alberg on passem una prou bona estància (si no considerem que només hi havia 2 dutxes per uns 60 tios i una mica de rasca que vam passar per no haver vinguts preparats per aquestes temperatures.
Dia 2: Sortim encara amb fred, però ens queden pocs kms així, de seguida el sol serà el nostre inseparable acompanyant. Ens espera aparentment una jornada senzilla, amb quasi 500 metres de desnivell negatiu fins a Pamplona, però en canvi serà la jornada més complicada. En el meu cas perquè des del km 10 al 35 patiré per primera i darrera vegada un gran dolor muscular al quàdriceps (sensacions extremadament semblants a les de la marató de l’Ironman), però el pitjor és que de nou l’adductor esquerra em comença a donar pel cul. Per sort el tema no anirà a més, els quadris els tindré “presents” durant tots els kms fins a Logronyo, però el dolor a l’adductor literalment desapareix (no sé si per la crema muscular, els estiraments, l’alimentació o la beguda, però deixa de ser un problema, quina sort!). Pel Xavi, però comença l’agonia de la part inferior de la cama, acompanyat pels primers problemes a les ungles dels dits.
En quant a l’etapa fem uns primers 20km fins a Zubiri abans d’esmorzar, allí, passat el pont a mà esquerra, trobem una xarcuteria amb unes taules i ens partim una megaxapata, ens fem tallar pernil salat i ho acompanyem d’una fantàstica xocolata de Roncesvalles (a l’oli d’oliva). 10 km més i trobem la segona alegria del dia, un petit llac sota un pont on no dubtem en fer una paradeta de 15 o 20 minuts i remullar-nos una mica.

Arribant a Pamplona el Xavi es revifa una mica i com ha anat passant m’arrossega una mica en el tros pla (jo ho faig quan hi ha desnivell). Després d’un gelat d’arròs amb llet al carrer Estafeta i de passejar una mica per la ciutat, decidim guanyar uns quants kms a l’etapa de l’endemà i superar l’Alto del Perdón. En aquest punt agraeixo al Xavi que em permeti anar a la meva bola, penso que una de les causes del dolor muscular i especialment de l’adductor és el fet d’anar parant, així que decidim trobar-nos a dalt. Des d’aquest punt, quatre fotos i cap a Uterga, cadascú al seu ritme.

Malgrat la companyia i la qualitat de l’alberg (en quant a netedat i la mida de les habitacions) jo recomano seguir fins als següents pobles o fins a Puente de la Reina. Tot i les bones referències de l’Alberg, no vam trobar un tracte gaire agradable i a més els preus, tant per dormir com sobretot per sopar eren excessius, el fet de ser l’únic lloc per sopar fa que se n’aprofitin i cobrin 12 euros pel menú.
Dia 3: Al mirar l’hora pel matí em llevo d’un sobresalt, són passades les 8 i a més em trobo que el Xavi ha marxat, vol provar si pot seguir corrent, i no vol fer-me esperar més. Malgrat que intento anar ràpid no és fins les 9 que començo a caminar (dominguero total). L’etapa és preciosa, tant pels paisatges, els pobles com el camí en si, i aquesta vegada bona part del temps el dedico a córrer. Excepte trams puntuals ja no hi ha grans rampes que m’obliguin a caminar, i la mitja s’acosta als 6 min/km (faig parcials cada 5km). No és fins quasi el 20 que em trobo al Xavi, que ha anat de més a menys i que ja fa estona ha superat el límit. Descansem una estoneta mentre bevem, ens mullem i reomplim el camelback a Lorca i quedem en trobar-nos de nou a Estella on repetirem l’operació d e xarcuteria (és a dir: pa, embotit, xocolata i fruita). Ell ja no hi podrà arribar, 5 kms abans i després de visitar el metge del poble decideix que ja n’hi ha prou. Per sort acabarà l’aventura amb mi, així que decidim trobar-nos a Arcos i després farà la darrera etapa fins a Logronyo en autocar.
Des d’Estella comencen els 20kms esportivament parlant més durs. Quan hi havia passat en bici ni ho recordava, però corrent se’m fant llargs i complicats. Tinc força, així que sempre que no hi hagi un excessiu pendent decideixo córrer durant els primers 10kms de pujada, però és en la baixada, per unes llargues rectes, en un ambient molt sec i amb poques fonts, on el cap comença a fallar-me, se’m fa dura la comparació bici-córrer, penso que és fantàstic el fet de poder deixar-se anar i rodar, però ara no, ara cal segur prement el motor, pugi, baixi o sigui pla i quan un està entre les dues o les tres del migdia, caminar no serveix per res, és encara pitjor.

Per sort totes aquestes agonies no van acompanyades de problemes físics així que, a bon ritme, arribo a Los Arcos (aquesta vegada sí que em veia incapaç d’haver seguit).
Ens allotgem a La Casa de Austria i aquesta vegada estem més bé que mai: gran ambient, habitacions petites, una magnífica cuina, molts serveis... Feu-hi parada, val la pena.
Dia 4: Per davant, els darrers 30kms que com havia llegit i es va complir es tradueixen en: 8km de rodar agradable per pistes amples, 11km de constants puja i baixa realment inclinats per petits corriols i envoltats de vinyes, i els 10 últims on el terreny torna a ser bo per entrar a Logronyo per una zona industrial. Un cop a la ciutat el Xavi ja s’ho ha currat tot, tenim confirmada la sortida del bus de tornada, marcada en el mapa la zona de pintxos i finalment l’Alberg privat, on per 3 euros em prenc una dutxa a l’acabar, cosa que em senta molt bé i que en tot cas els companys de bus agairan.

Totes les fotos i demà la crònica del Xavi.

Camino de Santiago runnin 2010

La rajada D'angel David Rodríguez

En la línia del què dèia en el darrer post, atenció a la rajada de l'Angel David Rodríguez. Des que el vam conèixer a l'Estadi per l'anunci, m'ha semblat un tio molt sensat, que diu les coses clares i sap el què vol. Chapeau!

http://www.rtve.es/mediateca/videos/20100801/angel-david-culpa-falta-dinero/842459.shtml

Davant del clamor popular, afegeixo a la Blanka Vlasic en la llista feta a principis de setmana.

No em sento del tot orgullós dels Europeus de Barcelona

Sembla que el crèdit que ens va donar organitzar “els millors jocs olímpics de la història” ja hagués estat suficient per que els Europeus sortissin bé, i això s’ha traduït en tres grans defectes:
El més greu de tot, és el lamentable interès de la federació d’atletisme en la promoció de l’esport. Estic cansat de sentir le dificultats dels esportistes d’elit per trobar beques i subvencions. Està claríssim que no s’hi dediquen prous recursos o aquests no estan ben invertits (m’agradaria comparar el sou del Lissavetzky o de l’Odriozola amb el del Chema Martínez, la Marta Domínguez o la Natàlia Rodríguez). Segur que en aquest sentit hi ha opinions per tot, hi haurà qui no hi dedicaria ni un duro, però aquesta és la meva i jo valoro molt l’esport.
També penso que alguna cosa ha fallat en l’organització. Probablement la pròpia competició ha fet que mica en mica creixés l’interès, però la promoció no ha estat suficient. Malgrat penso que la campanya de “no és tan fàcil, vine a l’estadi” ha estat prou bona i original, s’hauria d’haver parlat també directament d’atletisme, potser haver fet un míting portant a algun esportista d’elit, potser haver fet una web millor (és una merda), potser buscant uns altres patrocinadors (no crec que SPAR o Joma siguin grans reclams publicitàris) o lligat amb l’anterior, haver intentat arribar a aquesta cita amb més nivell per part dels esportistes d’aquí (i que cadascú entengui l’aquí com vulgui, no estic parlant de política). Feu un exercici, molts consideren que els preus eren molt cars, aneu a comprovar-ho, per menys del què val anar a veure un Eibar-Barça a tercera graderia gol sud, es podien veure totes les jornades a l’Estadi.
I finalment, ja n’hi ha prou de la fura dels baus. No vaig veure la inauguració i per tant parlo del què m’han explicat, però el què considerava una originalitat, que era fer-ho al carrer, es va convertir en un “más de lo mismo”, i a sobre acompanyat de Nacho Cano (només faltava això), el resultat, una inauguració avorrida, previsible i trista, i que es va traduir en la lamentable clausura, sense públic ni esportistes. Ara a pels jocs olímpics d’hivern.

Però com que no em vull quedar aquí i per premiar aquells que han llegit el text em quedo amb les millors esportistes dels europeus (i quan dic millors no em refereixo com a atletes, que per això ja hi ha les medalles). La veritat és que el dissabte amb el Jag a l’estadi no donàvem a l’abast, i ahir per la tele encara es sumaven més noms, així que em quedaré amb 5, que es sumen als dels clàssics com la increïble Blanka Vlasic, i que són només una representació de les moltes que hi havia (segur que m’oferireu noves propostes).
Snezana Rodic: Mira que la vam animar eh! Però no hi va haver manera que es classifiqués entre les tres primeres.
Anna Alminova: No sé si és de les millors, però a mi em molava.

Emma Green: Com he dit la Vlasic és molt Vlasic, però les tres finalistes tenien el seu què.

Alina Talai: Per trencar una mica entre tanta rossa, aquesta Bielorusa, es va quedar fora de la final per ensopegar amb una tanca, doncs que no es quedi fora d’aquest TOP5. Potser la millor?

Relleu 4*100 femení: Semblen les tres una mica chonis, però ja sabeu el meu fetitxisme i la veritat és que són uns bons pivons i grans representants de la multiplicitat de cossos brutals de les curses de curta distànica.

PD: Pels que els hi ha agradat la darrera part de l'entrada i segueixen el bloc de fa poc recordo que a principis d'any vaig fer una recerca semblant, penjo aquí els tres enllaços: Primera selecció, del 10 al 5 i top 5.