¿Y para qué se dopan si lo que quieren es robar?

Encara he d'escriure sobre la Mitja de Montornès com a primera experiència en curses rendibles (ja veurem si ho serà tant tenint en compte que crec que em van fotre una multa anant cap allí), però d'entrada, i per mantenir el bon moment literari que hi ha al bloc des que hi escriu la Bea, us recomano la lectura de la darrera entrada del Gran Flashman.

http://flashman8034.blogspot.com/2011/03/triatletas-malvados-guionistas-tarugos.html

Si voleu saber més d'aquest "triatleta corazoncito de colchonero" no us perdeu dos crónicas estelars.

NO TE OLVIDES LA TOALLA CUANDO VAYAS A LA PLAYA: Setembre 2008

písalo!, písalo! (Triatlón de Águilas): Mayo 2008

Bienvenidos al Norte… o era al sur???

Per Bea

Aquest cap de setmana ha estat feliç, però d’èxits esportius, del què es diu “èxits esportius” no podríem parlar...
La Cursa dels Mussols em va encantar. El Robert i jo sortíem de casa dissabte cap a les 18h, arribant a Sant Quirze quan encara era de dia. Ja veiem que la cosa promet. Encara que tothom era molt “campechano”, es veia una organització molt currada. Recollim la bossa dels regals i sobretot, la nostra samarreta amb llum, xulíssima, que serà l’enveja de molts que en el seu dia em van criticar per comprar-la (i no miro a ningú!!!). Ens anem situant sota l’arc de sortida, i entenem el perquè de limitar l’aforament a 375 corredors: tots el nostres companys eren molt PRO (frontals de marca, calentadors, bambes de trail, roba especialitzada etc...). Bé, estem amb molts ànims igual.

Total, un recorregut maquíssim amb un molt bon ambient de cursa, i uns joves voluntaris d’exempció: quins nens més macos. Els primers 8 km de pujada assequible, entre arbres per caminets estrets i molt ben marcats. El fet de veure la renglera de llums cap a la muntanya em va recordar a la baixada amb torxes per pistes a la Cerdanya. Algun repechón de pujada més dura, i uns últims 250 metres amb molt desnivell. El Robert i jo varem anar tota l’estona junts, de vegades ell davant i de vegades jo, però sempre a prop i contrastant com anàvem. El maluc s’està comportant i el genoll del Robert també. Portem bon ritme. Acaba la pujada. Només queden 4 km, però comencen els nostres problemes. Amb l’impacte de la baixada, per camins amples, però plens de rierols desiguals i arrels fan que el maluc em comenci a fer mal. Està clar que tinc molt a aprendre de la tècnica de trail i més en baixada. El moviment MESSI de maluc no és el meu fort, però vaig fent. El gran problema arriba quan al Robert se li entelen les ulleres i pateix una mica perquè no veu bé el terreny. Això fa que un per l’altre baixem el ritme, però anem tirant. Ara arriba el desenllaç desastrós. Com el Robert té molt poca visibilitat, es va fixant molt en el terra i jo vaig davant : craso error!!!. Quan ens faltaven 900 m inexplicablement tiro cap a l’esquerra, quan el camí ens portava cap a la dreta, sense tenir referència de res. Fem molta estona d’un camí paral•lel al correcte en diagonal, que també ens portarà al poble, però per dalt de l’arc de meta. Quina merda! Desfem el camí, remugant, i entrem sols, quan tots començaven a recollir. Acabem fent 1km 400m més, i tanquem la carrera. Lloc 373 i 374 respectivament. Quina putada!!! Flashman, prometo que esta vez no buscaba ninguna marca concreta, si no salir a disfrutar, pero claro, esto no! Calculem que hauríem acabat en 1h 23’ cap al lloc 323... Repeteixo: quina putada!!! El Sr. Tom Tom tenia una dona com jo i va inventar l’aparell. PUUUF! De totes formes, la cursa em va encantar. Robert, la repetiremos y prometo no hacer de guía, y evitar un final de película NO ME CHILLES QUE NO TE VEO.
Diumenge, Montornés... Dia de pluja i mal de maluc, però suportable: així m’aixeco. Penso en que vull fer la Mitja, encara que sigui passant de les 2 hores. Trobem un pollo brutal a l’entrada de Montornés, i arribem justíssims, sense dorsal, havent de donar de menjar al Guille i muntar el seu cotxet. Arribem a la sortida, patint, uns segons abans de començar. El Pau i el Guille de seguida m’abandonen, i començo animada i amb musiqueta. Primer km, vaig bé, però amb una miqueta de mal... “Va, faig la Mitja”. Vaig avançant a molta gent, però a partir del 1,5km, em començar a fer molt mal, i començo a notar el genoll contrari, suposo que fruit de l’esforç de Mussols per compensar. Del 3 al 4, amb molt de mal, continuo dubtant: potser si calento i intento millorar trepitjada, aguanto. Però no, intento ser cerebral i menjant-me l’orgull, em desvio cap a la cursa de 5,5km. El ritme que porto és molt lent, i hauria passat de les 2h potser trencant-me del tot. Al parar, noto una punxada brutal al maluc, i em costa caminar. Em millora una mica, però em fa mal. Amb el xip, recullo una caixa gegant de regals, sobretot productes de neteja. Decideixo anar cap al cotxe, i trucar després a la Ruth. Quin horror! Em costa caminar, i carregar la caixa se’m fa una odisea. Faig al voltant de 6 parades, deixant la caixa al terra, per donar descans al maluc. Quina passada!, sort que he parat. El Xavi, el Pau i el Guille i alguns amics més, fan la seva Mitja, acaben contents i passem un dia més d’esports en família.

Ara, com us deia, no podríem parlar de cap efemèride esportiva, oi? Què li farem, tot no es pot tenir.

¿Qué me pasa doctor?

Per Bea

No titulo la meva entrada així perquè la mida del meu nas es sembli al de la Barbara Streisand, la prota, que també, si no perquè tinc un mal estrany i afecta al meu running.
Vaig complir el meu repte de la Media de Orihuela molt contenta i feliç. Fins llavors vaig entrenar i competir amb les meves NIKE LUNAR. L’últim cap de setmana de febrer vaig pujar a La Cerdanya i vaig reprendre un altre dels esports oblidats per culpa de la “panxeta”: l’esquí. Vaig gaudir molt, la veritat! El diumenge després de l’ esquiada vaig sortir a córrer amb el Pau, recuperant les meves ASICS (pobres, les tenia oblidades), i van començar les molèsties. Durant el running vaig sentir petites molèsties al costat dret del maluc, just a l’engranatge del maluc amb la cama... Com si la “visagra” estigués rovellada! No era un mal brutal, però si que molestava molt. Vaig pensar que era un mal gest o una mala compenetració de running after ski. Ibuprofeno, mimitos del Pau i del Guille i es va diluir (com l’aspirina efervescent!).

Però no. Cada running posterior va ser el mateix. Als 5 minuts de començar, un mal bastant punyent, i després de 15 minuts corrent, suposo que pel fet d’haver escalfat, un mal lleuger però continuat que s’accentua en baixada, suposo que per l’impacte. Algun dels compis de running en miren córrer i em diuen que vaig forçada, suposo que per compensar el dolor.
Conclusió: ahir vaig anar al fisio, el Dr. Abellán, traumatòleg especialitzat en medicina esportiva. Ja em va agradar molt la primera vegada que vaig anar per molèsties al genoll. Diagnòstic: no relaciona directament la lesió amb un post part, però si amb el fet de portar sense practicar running un cert temps, i a una sèrie de canvis corporals, i inclús possibles per canvi de calçat esportiu. Em diu que baixi el ritme durant uns dies. Quan li dic que aquest finde “només” faig la Cursa dels Mussols i la Mitja de Montornés, riu molt. Em diu que escalfi molt abans de començar i em recepta 10 sessions de rehabilitació en un centre especialitzat.
Per tant, “así son las cosas, y así se las hemos contado”. Aquest finde, semilesionada, dues competicions: Mussols, programa des de l’inici, em fa molta il•lusió perquè és amb el Robert, de muntanya, i nocturna amb frontal; Montornés, sorpresa, amb inscripció de Dragona, amb el Pau, el Guille i altres Dragons, pinta bé. Espero no acabar caminant com el ROBOCOP (... uno, el crusaíto, dos, el Robocó...).
En la propera entrada, us explicaré què tal el weekend hiperactiu, quin són els meus propers reptes i quines han estat les meves últimes adquisicions esportives.

Marató de Barcelona

Estic al despatx, amb molta feina pendent, intentant escriure un article en anglès patatero i vull descansar. Com? Doncs escrivint d’una vegada quatre línies referents a la Marató de Barcelona. Tampoc sé molt bé perquè ho faig, la gran majoria dels què em llegiu em coneixeu i escolteu les meves històries a diari, i per tant ja sabeu com em va anar, què vaig sentir, què vaig pensar... Però un dia voldré recuperar les sensacions de la Marató de Barcelona 2011 i tornaré enrere i ho llegiré i pensaré, beneit el dia que vaig decidir començar el bloc, un recull de vivències que ja mai oblidaré. Esportivament parlant, poca història, el meu cos ja està habituat a rebre 42km i a fer-ho amb dignitat. Si bé en cursa vaig notar força desgast articular i en les plantes dels peus, a nivell muscular no vaig patir més que en un entrenament i la recuperació va ser quasi immediata. Molt content en aquest sentit. Sé que rebré moltes crítiques per aquest comentari. Micheal?, Flashman? Bea?

Però la meva marató no és un repte esportiu, tinc la sort d’haver pogut, per segon any consecutiu fer de llebre i per tant com ja he dit vàries vegades viure la marató des de dins. A més el poder anar xerrant amb gent com el Marc o el Toni, fa que cremem kms sense pensar-hi. Però el 2011 o millor dit els 3.45 van ser diferents. Qui va a buscar 3.45? Doncs està molt clar, gent que creu que pot baixar de 4 hores però per voluntat o per risc intenta sortir a pels 3.45 a veure què passa, o corredors que han anat a pels 3.30 i punxa. Total, que sempre hi ha algú que de lluny et controla i dura tota la cursa, però la nostra impressió és que els que ens envoltaven van anar caient com a mosques i per tant no vam poder ajudar a un grup principal a fer una marató constant. A la vegada, els darrers kms van ser un constant eslàlom de cadàvers i semicadàvers mentre manteníem els 5.20min/km que ens havíem marcat. Aquest gust agredolç d’haver fet la feina bé però que pocs l’haguessin aprofitat, es va convertir en alegria per l’abraçada d’un corredor francès, que va debutar en marató, i a qui vaig estar animant durant els dos o tres darrers kms. Només per aquestes aquest tipus de fets, ja val la pena. Coses de la xarxa, ens hem conegut via facebook i qui sap si el Charly i jo correrem alguna altra cursa junts.

Montornès

Tot i no parlar-ne, encara tinc present el meu "repte" de córrer les 5 curses que he considerat més rendibles, és a dir, per aquest ordre: Mitja d'Olot, Mitja de Montornès, Cursa de l'amistat, Mitja de Mataró i córrer per córre de Manlleu. Per dates, tant la de l'amistat com sobretot la de Mataró, estan molt complicades, ja que es corren en dies festius o ponts i acostumem a aprofitar-los. També és per a això que no he pogut complir aquest any.

A Montornès, i gràcies a l'oferta de Henkel va fer als Dragons, sí hi aniré, així que ja tinc una de les cinc grans al sac. Ja us explicaré com ha anat, la idea serà córrer-la amb el Guillem, algú que l'hagi feta, sabeu si és gaire ondulada?

La Presa, el què val, val

Quan un és un inútil total, artísticament parlant, encara valora més quan un amic arriba tant amunt en un món difícil com el del teatre, així que què menys que dedicar-li quatre paraules al Ferran Utzet i recomenar-vos l'obra que dirigeix.

El Ferran és un amic del cole (d'aquests que tens des dels 3 anys), els meus pares li deien el Ferran del yogurt, perquè amb tres o quatre anys, quan jo només era capaç de treure'm un moc, fer una bola perfecte i enganxar-lo en algun lloc, ell que estava de convidat a dinar a casa meva es va dedicar a llegir la composició del yogurt davant dels meus pares. Realment vist ara, aquell podia haver estat el final de la nostra amistat, m'estava deixant en ridícul, però amb aquella edat ni ell tenia malícia ni jo rencor (aquestes gilipollades arriben més tard), així que hem continuat sent amics fins ara. Després va ser un alumne tan brillant que ni a l'Aula el van saber entendre i el van deixar escapar. Ja d'universitari va tenir "l'evolució lògica", va estudiar matemàtiques per acabar convertint-se en un gran actor i director de teatre. Ara ha arribat a dalt de tot, i sinó mireu a qui dirigeix. Estic segur que tindrà molt èxit, perquè com ell n'hi ha molt pocs.

Benvolguts espectadors,
Us escrivim per anunciar-vos que LA PRESA de Conor McPherson és el proper muntatge que podreu veure a la Biblioteca.
Del 24 de març al 17 d'abril. De dimecres a dissabtes a les 21h, diumenges a les 19h.
A La presa no hi ha històries d'amor, xantatges, venjances, bons i dolents. Però passa quelcom meravellós: que captura un tros de vida. I entre fantasmes i cerveses, descobrim una cosa que massa sovint oblidem: que, encara que ens ho sembli, mai estem sols. I que en el lloc més inesperat podem trobar allò que busquem. La Valerie ho troba a la regió de Sligo, en un pub ple de gent entranyable.
Dirigida per: Ferran Utzet.
Amb: Montse Germán, Jordi Coromina, Ramon Vila, Armand Villén i Òscar Intente.
Entades ja a la venda a Catalunya Caixa 902 10 12 12 / www.telentrada.com
Comptem amb vosaltres!! Fins aviat!!
Ens podeu seguir a través del web laperla29.cat, el blog larevistilladelaperla.blogspot.com o el Facebook La Perla Cia.

NB, Saucony o K-swiss: tres opcions dues possibilitats

Amb les Mizuno Precision tinc ja unes wambes lleugeres per a fer curses curtes i per tant cobrir totes les necessitats en quant a tris curtes, per tant una vegada més les ZOOT hauran d'esperar. Ara busco unes per la llarga distància, no tinc pressa, així que m'ho pensaré amb la calma.
D'entrada descarto les K-swiss K-ona C. Si tingués clarament un Ironman important al cap podria ser una gran opció, són superlleugeres i molt, però que molt, transpirables (expulsen perfectament l'aigua). Hi ha un parell de coses que em frenen: el nivell d'amortiguació que no sé si seria suficient per algú com jo, i sobretot un lleu control de pronació que no necessitaria. Bon calçat està fent K-swiss.

Aleshores les possibilitats reals serien les següents:
NB 1080: Són l'evolució de les utilitzades pel Challenge, d'entrada unes de les millors wambes que he tingut, sinó la millor, però amb el problema és que són un pelet amples per la meva morfologia de peu.

Saucony Progrid Ride 3: Les triumph em van agradar, penso però que amb les Ride ja en tinc prou, i són més barates. Demanaria mig número més que les triumph per reduir la pressió als dits dels peus.

La putada és que l'estètica no m'ajuda a decidir, jiji, si n'hi hagués algunes de grogues ja estaria decidit, color dragons. Si n'hi hagués algunes de lletges també, però les dues les trobo molt guapes, i per preu tampoc: les 1080 95euors i les Ride3 85, més o menys.

Tritraining.es

Qui m'ho anava a dir que acabaria amb un entrenador personal? Però al final no ho he pogut evitar, tinc ganes de fer un petit salt de qualitat en la meva tècnica. Sé que tritraining ofereix plans d'entrenaments i planificacions de la temporada, però que m'han d'explicar a mi ;-) a més, en aquest sentit sóc una mica anàrquic i prefereixo muntar-m'ho jo segons sensacions i ganes. Penso, però, que necessito una petita empenta pel què fa a la tècnica: correccions en el running, aconseguir que les sortides en bici siguin una mica més efectives ara que tindré menys temps, i sobretot millorar la meva natació.

No us enganyaré, he agafat al Xavi per a millorar en la natació. Pel seu bé, no hauria de ser tan explícit, perquè jo mateix dubto de la meva evolució i per tant té una feina difícil en mi, a més no li reportaré gaire propaganda si ho vaig explicant tot i no milloro. Avanço ja que, per les poques sessions que portem, ell ho farà bé segur, però és que sóc un patata. Això sí, el potencial de millora és gran, ja que de moment tothom m'avança a la piscina.

Per ara, el test de 1.000 metres van donar uns espectaculars 21'44'', i el pitjor és que pensava que anava bé i que faria poc més de vint minuts.

Vinga Xavi, ara et toca millorar-ho, i el que sí sé és que ho aconsegueixis o no, amb la quantitat de séries que m'has encarregat, em fotré supercatxes, i això també és molt important!

Botigues vs internet

Com que no tinc temps per escriure, us deixo un enllaç del Toni Peris referent al comerç per internet. A veure què us sembla. Què opineu?
http://toniperis.blogspot.com/2011/03/libre-comercio.html

Punt de trobada

Suposo que estaré a la Fira el dissabte a mig matí, i pot ser també per la tarda. Segur que és espectacular.
Pel diumenge, amb els Dragons es proposa com a punt de trobada l'inici de l'escala mecànica de l'esquerra mirant les fonts des de plaça espanya, a les 8.10. Qui vulgui està convidat a venir, només per verue'm amb bigoti ja val la pena, jijiji