Hi haurà temps millors

Sí, ja sé, he de tenir paciència, recuperar-me i no sé quantes coses més. Però després de la rajada d’ahir no volia que el bloc quedés tan negatiu i per tant ara toca parlar de la temporada que estic segur que m’espera. I a mig termini són tres les paraules/frases que m’esperen.

100km

Duatló per equips

Stage Dragons a la Cerdanya

Deixeu-me que reservi el tema dels 100kms per la setmana que ve, tot just acaba de néixer el projecte i el vull explicar bé ja que necessitaré la vostra ajuda.

El Duatló per equips no té secret i és que crec que aquest any hi ha potencial als Dragons (tant que ja veurem si no em quedo fora de l’equip A), així que tinc ganes de preparar-lo. Crec que serà divertit i així ja tinc excusa per fotre-li canya a la natació i a la bici. Com que per la periostitis van millor aquestes dues disciplines que el córrer, doncs de seguida que el meu cor m’ho permeti, al lío!

I finalment l’stage, oficialment també acaba de néixer però ja fa dies o setmanes que l’estem treballant amb l’Óscar i el Mikel. Us puc assegurar que ens complementem molt bé i serà una estada espectacular.

El peatge de l'esport

Hauria d'estar positiu, no amb mi mateix, però si amb els companys, he rebut moltes mostres d'afecte, de comprensió, tots em desitgen ànims, paciència... Us ho agraeixo a tots, però avui toca una entrada crítica. Ala jo estic fotut, doncs fotu als demès. En tot cas qualsevol coincidència amb la realitat és pura coincidència.

Dedico l'entrada a tots aquells que, com posa en el títol, l'esport és un peatge per poder tenir l'entorn. Crec que n'he parlat altres vegades però les xarxes socials fan molt mal a l'esport, explicar el què fas es converteix en més important que fer-ho. El cas és que l'important és dir que ets triatleta, maratonià, corredor d'ultradistància, ensenyar les wambes, quedar guapo a les fotos, fins i tot tenir lesions mola, explicar les agonies en els entrenaments, parlar de les marques, dels objectius (sovint exagerats), dir que t'agrada patir... omplir, en definitiva, FB, blocs, twitters, converses de tot el que significa l'espectacular món de l'entorn, i tot amb un únic i petit preu, fer esport de tant en tant.
Molts pensareu que m'estic descrivint a mi mateix (no tinc twitter, però no callo ni al Bloc ni al FB), vale. Alguns us sentireu al·ludits, si és així que ningú s'ho quedi, em discutiu o pregunteu el què vulgueu, no m'agradaria que algú s'ofengués i no fos la meva intenció. No és una entrada dirigida a ningú en concret, però tinc els meus "herois mediàtics".
He dit!

PD: Que ningú s'ho prengui com una crítica ferotge, simplement estic xafadot i ho trec així, jijiji. És que ara que jo no puc fer esport aquest tipus de gent em carrega més. Mireu, parlant l'any passat amb l'organitzador de les llebres de la Marató em deia que mogollón de gent s'apuntava, recollia el material i després no es presentava el dia de la Marató. Per mi això és incomprensible, córrer la marató és espectacular, és de les millors coses que hi ha, però en fi, existeix qui prefereix l'entorn...

Errades comeses

Abans que res agraïr al Jaume el gran i especial Clinic que ens va donar pels Dragons

No corro y lucho para llegar al triunfo...busco la felicidad y así encontraré el éxito. "Leiva"

I ara, "al trapo"

El blau que m’ha sortit finalment al turmell per la caiguda en la foto de NB el deixarem a banda d’aquesta entrada perquè ja ho vaig explicar i perquè no ho considero una errada, simplement una tonteria que com vaig explicar era més còmica que cap altra cosa.

El que no és per riure ha estat el cúmul d’errades que he fet, especialment per caure en una periostitis i no tant per la pericarditis.

Comencem per la inflamació de la membrana externa del cor. Un mai es pot culpar d’una cosa que agafes a partir d’un fort constipat, i segueixo pensant que ho vaig fer tot bé i que vaig tenir paciència. És més aquesta recaiguda el cardiòleg l’ha valorat com a possible, però el que sí he d’admetre és que les ganes de poder arribar a les llebres de la Mitja i la Marató van fer que tornés amb un cert neguit mental i físic per a recuperar la forma. Vaig fer els primers dies controlat i sempre amb pulsòmetre, però m’agrada entrenar amb gent i per tant de seguida vaig voler anar amb els amics i seguir un ritme lleugerament superior al què podia.

Aquesta és de totes maneres una de les errades que va provocar la Periostitis, la primera. La pressa per tornar pot ser-ne un causant. L’altre, menys greu ja que sempre ho havia fet i mai m’havia passat res, va ser la de l’entrenament amb desnivell, tant les rampes del Cervantes com els entrenaments per Collserola també podrien explicar la lesió. Però per sobre de tot hi ha les wambes.

A vegades el barat surt car. I aquest és un bon exemple, ja que amb el què m’he gastat en fisio podria haver comprat qualsevol wamba. El cas és que les Mizuno estaven una mica al límit i tenia la previsió de renovar calçat en pocs mesos. Ara necessitava unes de manera més o menys urgents de cara a la MCD, a més buscava un calçat una mica més senzill per a acumular kms d’entrenament. El cas és que buscant i buscant vaig trobar les NB MR870 amb un descompte brutal, o el que és el mateix unes wambes bones a un preu immillorable. Vaig veure que eren pronadores i jo sóc universal, però també ho eren les Asics GEL Kayano i tot i que no em van agradar gaire, mai vaig notar cap molèstia. Mirant per Internet vaig veure que també eren vàlides per corredor universal.

Doncs des del primer dia vaig notar molèsties a la part interior de la tíbia. De totes maneres les vaig considerar psicològiques pel fet de saber que portaven el control de pronació. No eren constants, però sí regulars.

I ara just en la zona que em va molestar des del primer dia tinc una Periostitis tibial. Serveixi aquest error de novato per comentar a tots aquells que teniu molèsties que mireu bé quin tipus de trepitjada teniu i adapteu el calçat a les vostres característiques.

He dit!

Aprimar-se, si és que el Cervantes és ideal

Ho reconec, no ho estic fent de manera gaire exigent, però m'he comprat un pot de KOT. Es traca d'uns batuts que acompanyats d'una certa dieta, ajuden a aprimar. La veritat és que estava una mica desesperat i cansat de veure un 8 en la balança i per tant he optat per això, ja us diré com funciona (tot i que com dic no sóc un bon exemple, el segueixo així, així), de moment em sembla que en una setmana he consolidat els 81kg i per tant camí de perdre'n un.
Tot això ús ho explico perquè en el web de RunnersWorld he trobat un artícle que m'ha cridat l'atenció. Deixa clar que la velocitat és la manera d'aprimar, i no la distància, cosa que vaig aprendre del Manuel. i un dels entrenaments és clavat al què fem al Cervantes.
Us enllaço aquí l'artícle de Runnersworld i l'entrada que vaig fer al seu dia. Crec que és un tema interessant.
Entrada bloc: http://www.ironpanic.com/2010/09/tirades-llargues-o-series.html
Artícle RW: http://www.runners.es/perder-peso-corriendo

Media de Orihuela 2012

Una rera l'altra, van caient les competicions que tenia previstes aquest any. Una d'elles era la Mitja d'Orihuela, on m'hagués agradat fer-la ràpida. Res més lluny de la realitat, el passat cap de setmana més lesionat no podia estar.
De totes maneres sí hi va anar un representant de la família i li he demanat al Robert que em deixés publicar la seva crònica.
Gracias y Felicidades.

Pues de nuevo acudo a la cita con mis raíces y al pequeño homenaje anual a Antoñico,año 2012,3º edición.

Me despierto a las 6,10 hrs después de haber dormido poco y mal,en una cama muy cómoda pero con ruido de fondo,campanas y ascensor,que me impiden el sueño seguido.

Al levantarme compruebo que estoy bien,que me encuentro con ganas de correr y gastar las calorías que acumulé ayer,ensaladilla de 10,calamares romana de 7,5 y sopa de cocido con pelota que sin llegar al nivel de Mamá,ahí estaba.Para completar el menú de etíope,me metí una muestra de tortada que me subió la glucemia a niveles de crisis diabética.

Cumplo con las obligaciones de atleta aficionado pero veterano,desayuno tostadas y café,un poco de lectura,me enfundo mi equipo XL, mi dorsal 1341 y salgo a la calle.Consumo 10´acompañando a la tita Conchita y a Mamá en su desayuno.

Caminando hacia la salida pasó un frio tremendo,he decidido correr con manga corta pensando en el clima benigno de la Vega Baja y dudo si me he equivocado.Al llegar a la salida,coincido con el mítico Jesús Flashman que ha venido con un amigo suyo.Patricio,que pretende rodar los últimos 10 kms como entrenamiento.Departo con ellos un ratito y me dirijo a la salida con Flashman en un duelo de titanes.Ya quedo con él que tiraré a mi ritmo,cosa que entiende ya que no sabe si acabará.

Salida puntual a las 10,30 hrs,somos 1400 corredores de los cuales veo a priori unos 30-40 discapacitados físicos de mi categoría,los demás,con pinta de gacelas.Paso por al lado de mis animadoras de lujo a las que saludo raudo y veloz entre vítores espectaculares.Confirmo que estoy bien,enciendo mi mp3 con la selección de temas heterogéneos, empiezo a rodar a sensaciones y decido no consultar el Garmin hasta el km 5.Poco a poco se va estirando la carrera y los claros se hacen más acusados;cuando paso el km 5 tras el avituallamiento veo que voy bien, 26 ´,me animo y decido seguir hasta el km 10 para comprobar mi estado.No acabo de encontrar un grupo donde encajar, voy adelantando y siendo adelantado sin mucho orden.Paso por Jesús y María y enfilo para iniciar el bucle de las dos vueltas, por el casino voy bastante sobrado y de nuevo mi club de fans estalla en gritos y gestos de ánimo,cosa que me da fuerza para seguir sin dudar.Paso el km 10 en 54´,joder qué bien voy,me digo a mi mismo.Allí en la recta del palmeral me doy cuenta que puedo hacer buena marca y enfilo el cambio de sentido de la 1º vuelta,a la vez que alcanzo a un grupo de 4 del club pasico a pasico a los que decido engancharme un rato.Enfilamos la parte antigua y principal de Orihuela,entre calles estrechas y múltiples Iglesias.De nuevo mis dos supporters se hacen notar y les prometo que llegaré enseguida.Es en el km 14 más o menos cuando mis dos cuádriceps deciden hacerse notar de manera educada pero clara y les digo que se esperen un poco para desfallecer,sigo a mi ritmo y paso de nuevo por el casino y hotel esta vez sin ser animado,enfilo de nuevo el palmeral bastante entero y al dar la vuelta en casa corro empiezo a notar el cansancio.Aún así mi Garmin me dice que voy a 5´50´´ ,cosa que me parece sorprendente.En ese punto ya voy sólo con gente por delante y por detrás pero manteniendo la distancia.Llego al 19 muy,muy tocado y bajo el ritmo sin poder reaccionar,he pasado en 1h 45´y sé que puedo bajar de las 2 horas.Mantengo como puedo pero voy siendo adelantado,especialmente del 20 al 21,creo que me pasan al menos 10 corredores.Llego a la Glorieta y al enfilar los últimos 100 mts veo el crono a 1h 58´,Flashman saca la cabeza entre el público y me anima,aprieto el paso y subo los brazos.

Conseguido.

Robert.

La tragicomèdia dels últims dies

I és que la veritat és que després de moments de llàgrimes, aquest diumenge, amb el darrer incident, se m’escapava el riure (les dues coses en sentit figurat, és clar, que tampoc n’hi ha per tant).

El dimarts a mig camí de la recuperació de la periostitis em tornava a agafar un atac al pit, de nou a Sant Pau, i tot el matí, entre prova i prova, veient com el meu calendari, que s’aguantava amb quatre fils, s’anava desmuntant mica en mica. Diagnòstic: pericarditis de nou.

Però aquesta vegada no em quadra, no és que dubti dels metges, però la impressió és que totes les proves han anat encaminades a descartar una angina de pit o alguna cosa més greu, però una vegada es confirma que el miocardi està sà, es conclou que tinc el pericardi inflamat, d’aquí ve el dolor. El cas és que tot plegat em desmunta, i sobretot em treu les ganes d’escriure, no vull que la gent senti més pena per mi, cadascú te les seves preocupacions i la meva no és ni més ni menys que les altres, simplement les faig públiques.

Després d’un parell de dies pse, pse em torna l’esperança, el pit quasi no em fa mal, i surto de la sessió de fisio amb una gran recuperació de la periostitis.

I la part còmica arriba diumenge, ja al vespre, quan decideixo sortir a fer-me unes fotos pel concurs proposat per NB, la meva idea és fer una foto semblant a la del Víctor al Calendari: és a dir les NB derrapant i aixecant pedres just davant de la càmera. Malgrat ser autofotos, la veritat és que surten prou xules. Aquesta és la que he presentat!!!

Com sempre passa, quan decideixes fer-ne una o dues més, és quan la cagues i és que de sobte el peu dret deixa de derrapar, es frena de cop i surto disparat cap avall. El resultat de tot plegat, un petit esquinç (autodiagnosticat) que tot i encara fer mal no em preocupa, i un bon grapat de ferides i feridetes a la part dreta del cos.

Un dia d’aquests faré un recull dels molts errors comesos aquests dies.

Per desgràcia aquesta no és una peli yankee, i per tant no hi ha final feliç, després de demanar un segon dianòstic, la frase ha estat, "si vols fer més maratons, no facis aquesta", així que ara sí, el calendari a mig termini, a pendre pel sac.

Periostitis

Doncs vaig encertar de ple, quan avui li anava explicant a la Montse (la fisio) els símptomes, ella ja feia cara de periostitis. Una mica de palpació, algun crit ofegat i per sort he parat a temps. Segons m’ha explicat, el problema principal és que en calent no fa mal, o no tant, o sigui que hi ha corredors que van forçant la màquina i la lesió va creixent i creixent fins a arribar del turmell al genoll. Això explica perquè vaig poder córrer 20 minuts a saco tot i haver notat molèsties en l’escalfament i també em fa veure que vaig estar intel·ligent en parar ahir.

El fet de tenir-la tan localitzada fa que avui l’haguem pogut tractar a fons, COMPEX, ultrasons (crec) gel i massatges. Com si d’una negociació es tractés, m’ha permès seguir aspirant tant a la Mitja com a la Marató, així que estic content. De moment, una nova sessió divendres, molt gel i possibilitat de treballar musculatura com fer natació. A partir de demà a lluitar per no perdre la forma que estava trobant.

El gel, company de batalles dels pròxims dies!

No explicaré què és, passo de fer de metge, en tot cas es tracta d’una lesió força comú i que provoca un dolor intens, especialment en la palpació, com si directament l’os estigués danyat. I pel que fa a les causes doncs tinc una X en totes.

- Forçar recuperació.

- Calçat inadequat.

- Entrenament amb desnivell.

- Canvi en la manera de córrer, maleït Chi (jijiji és broma, però ho he d’anar aplicant mica en mica)

Com era allò? A sí, pacièèèèència!

Messi=Pau

Quan un entra en una espiral negativa, no regateja com abans, no corre tant, xuta com sempre però ara li para el porter i fins i tot fatlla penals. Dit d’una altra manera, quan un entra en una espiral negativa, pot tenir una pericarditis, pot tenir l’alta mèdica i no trobar-se bé, pot no recuperar el ritme, pot veure que els amics se li escapen, i fins i tot pot tornar-se a lesionar.

I és que no he sortit d’una (literalment) i entro en una altra, m’ha costat tres setmanes recuperar-me, no va ser fins divendres que feia el primer entrenament de qualitat, el primer dia ràpid, de bones sensacions, de confiança però acabava amb dolor a la zona interior de la tíbia. De seguida repasso el que he fet: dos dies abans, tal com marquen els cànons, havia fet sessió de musculació, especialment dedicat a abdominals, quadris, isquios i bessons. És en aquest voler fer-ho bé, en la necessitat de reforçar la musculatura, on resulta que l’he cagat, alguna cosa vaig forçar en excés. També he fet bastants entrenaments amb canvis de pendent i finalment una errada important, estic corrent amb unes pronadores...

Quan un es lesiona pensa que és normal, i jo no sóc una excepció, descans un cap de setmana i a preparar l’actual amb força: dos entrenaments de series dures de veritat, una tirada llarga de test... Un salt cap a la confiança. Abans de tot, per avui un rodatge, tranquil, a córrer per sensacions... I no duro ni tres kms, rodant a 4.35 després de la forta pujada, bones sensacions, però el dolor torna, 200 metres, ja s’escalfarà, 100 metres, No! Paro.

No sé el grau de la lesió , sembla una periostitis, estic cabrejat, trist i estressat, però tampoc perdo l’esperança, a veure si demà la Montse em diu que no ha sigut res, a veure si les seves mans no només em donen un diagnòstic sinó una cura.

El Messi tornarà a jugar bé, no?

ZOOT Adidas i Salomon, va de wambes

Ahir em cridaven l’atenció fins a 3 wambes diferents, justament ara que estic en procés de venta d’unes.

El detall important ha estat per part de ZOOT que ens han fet unes wambes amb els nostres colors, i són precisament les realitzades en exclusiva per a en Gómez Noya. Es tracta d’unes voladores estretes, pensades per a la curta distancia i sota el meu parè precioses. Tindran un preu de 120e, més o menys.

“La Ultra Kiawe es un model exclusiu amb una horma 6mm més estreta que la resta del nostre calçat. El Javi ha participat en la construcció de la sabatilla al 100% i s'ha implicat amb els responsables de calçat als EUA aportant tot el seu feedback. Fins ara Zoot tenia una construcció molt més centrada en llarga distància, en ritmes menys exigents, buscant comoditat i confort en carrera. A les series mundials, la necessitat es totalment diferent, ritmes de 2:40 al primer mil i girs tancats de 360º. Consequencia: hem aprofitat l'experiència del Javi per contruir una sabatilla que pugui seduir a les series mundials i als usuaris que busquin una voladora de màximes prestacions. No tot li va bé a tothom, però amb passió, compromís i dedicació, tot arriba.”

També fruit de la relació d’una marca i el seu esportista insignia, han nascut les Salomon SLAB SENSE, unes wambes precioses però “oju” molt especifiques, es tracta d’unes voladores de muntanya i per tant només per a gent molt especialista i preparada i sobretot lleugera, crec haver llegit que el Kilian porta unes US7.5, és a dir té un peu 3.5 talles menors que el meu.

http://www.irunfar.com/2011/12/salomon-s-lab-sense-preview.html

El meu pes i mida fa que les voladores, d’entrada siguin massa lleugeres per a mi, per tant unes wambes com les Adidas BOSTON són ideals com a alternativa.

http://triatlonblog.es/?p=1313