 |
| En el bloc de la Bastús teniu tota la crònica |
Dit així sona molt radical, però la realitat
era molt diferent. Més enllà de no voler ratllar-se mútuament, cosa lícita, hi
ha quelcom de molt intel·ligent en decidir anar “juntas pero no revueltas”.
Partint de la idea que tothom pot fer el que
li doni la gana en una cursa, penso que el pitjor que es pot fer és anar
acompanyat en un ultra. O millor dit, igual que trobo una bajanada això de dir
caminaré 5 min i en correré 5 i així successivament, tampoc té cap sentit
forçar la companyia en una cursa d’aquest tipus. Som molt diferents, durant més
de 10 hores podem tenir molts alts i baixos, un puja millor, l’altre baixa
millor. Feel free, aneu-vos trobant de tant en tant, però no adapteu el vostre
ritme al d’un altre. Millorareu el temps final, SENTIREU més la cursa i
sobretot patireu menys (un dels dos sempre s’adapta).
Dit això, hi ha mil excepcions, des d’acompanyar
a algú explícitament fins a voler estar més segur durant la nit o en climatologies
adverses passant per que les circumstàncies de cursa et portin a anar amb algú
i compartir exactament la mateixa estratègia de cursa, ritmes o sobretot
timings en els avituallaments.
Això és el què em va passar amb el Raül aquell
ja llunyà setembre de 2012, de fet aquell dia estava a la sortida amb dos bons
amics, el Xavi i el Mikel, però no vam compartir ni un minut. Després vaig
conèixer gent durant algun tram però de seguida ens separàvem. En el 35 o 40, el
Raül i jo vam decidir... (perdó, no ho vam decidir, simplement ho vam fer) anar
junts.
L’any següent dos amics “es picaven” perquè un
d’ells el deixava a la primera baixada mentre l’altre feia un petit mos. Ara
són més amics que mai, i la decisió presa pel què baixava més ràpid considero
que va ser encertada.
Com dic que tothom faci el que li doni la
gana, però considero molt intel·ligent voler fer la pròpia cursa.
