Qui ho sap,
recuperat no estic, pitjor de quan estava parat, tampoc.
Han estat 9 o 10
mesos agònics, tenir una lesió que ha deixat sense esport a tanta gent no és
gens agradable. Fer fins a 30 sessions de rehabilitació amb progressions
molt minses desespera a qualsevol. I si a tot això li sumo que des que va
començar tot m’he engreixat 7 o 8 kilos, fa que el sol fet de veure la llum, per
lluny que estigui, em doni forces per tornar, sigui com sigui.
I aquest “sigui
com sigui” es tradueix en dolors puntuals a la planta del peu dret i una
mica més aguts al piramidal esquerre. Res greu, res que em faci plantejar
tornar a parar, i més després de veure el resultat de 8 mesos en el “dic sec”.
El peatge és car: petits dolors, res de vambes voladores, ni minimalistes i
sobretot oblidar-me de ritmes ràpids. Però el benefici és alt, torno a córrer
per la muntanya, torno a estar a la natura i torno a estar amb els meus fent
esport.
