Començaré en plan
crònica “tochón”…
Tot va començar
fa uns 10 mesos ;-) …
Novembre 2013: Molts
dragons ens apuntàvem a les diferents distàncies de l’Ultra Muntanyes Costa
Daurada, pocs dies després començava el meu calvari amb les lesions, primer el
piramidal i després la fascitis. Veient que no arribava ni de conya, vaig demanar
a NATURETIME el canvi d’inscripció de la UTMCD a la UTMontsant, que bonament
van acceptar.
Juliol 2014:
Sense molta fe en la meva recuperació però amb unes ganes boges d’acompanyar a
la Bea en el seu entrenament cap a la Mataró UP començo a córrer.
Setembre 2014:
Tres grans notícies. L’entrenament realitzat per la Bea fa que acabi
fantàsticament la Marató. Les lesions segueixen sent presents però el fet de
tornar a córrer no les han empitjorat. I contacto amb la Núria Brichfeus i
resulta que fa Montsant (després sabré que el Ferran i l’Eva també).
Divendres 17 de
setembre 2014: Quines sensacions més estranyes. No he realitzat ni de bon tros l’entrenament
adequat, molt poc volum i encara menys qualitat. Però sí molta constància,
molts entrenaments especialment amb els Txistxas, kms de talkingrun, ritmes
lents però anar fent, uns 50kms la setmana. Moltes ganes però molts dubtes de
poder seguir el ritme de la Núria.
Dissabte 18: Dia
de la cursa. “No quieres caldo, pues toma dos tazas” aquesta frase la deia al
km 45 de cursa, si seguir el ritme de la Núria semblava complicat, em trobava
ara acompanyat a més d’ella d’una autèntica campiona del trail, la
Sandra. Però el cert és que sí volia caldo, i si eren dues tasses doncs encara
millor, de fer aquella cursa sol a poder-la gaudir tan ben acompanyat bé es
mereixia un esforç per part meva.
Però molt abans d’aquell
km45 el meu cap m’havia fallat, cap el final de la primera pujada aquest “múscul”
que tant m’ha acompanyat en tots els meus reptes em fallava una vegada més.
Convençut i decebut de saber que era un tema mental, em trobava acabant la
primera pujada sense poder aguantar el ritme del meu fantàstic grup (la Núria,
la Sandra, el Felip i el Dani) i a més amb suor freda, malestar i fins i tot
coses que no vull ni explicar. Em trobava malament, com si estigués malalt.
Tota la resta és
història, transcriuré aquí el que vaig escriure via whatsapp a una gent que em
felicitava. No es falsa modèstia quan dic que no m’agrada ser exemple d’algú que
no entrena i ho fa bé. Primer per què en el meu cas generalment no es així, o m’ho
curro o no tiro, i segon per què a vegades les coses surten bé però si surten
malament "és muerte", com diria el meu amic Coke.
En qualsevol cas
gràcies als què m’heu felicitat, una carambola m’ha dut a aquest ultra quan no
tocava però en surto reforçat anímicament, no era molt agradable pensar que mai
més podria fer res semblant, ara al menys sé que encara que amb la calma però
sí que puc sense un desgast excessiu a nivell de lesions.
Dilluns 20:
Aquesta vegada sí vull tenir el meu moment sucre. Primer de tot per l’organització,
des del primer moment fins a l’últim es veu que són diferents, segueixo pensant
que alguna galeta falta en els avituallaments “només aigua” però són un 10, des
dels organitzadors en sí fins els metges passant pels voluntaris o els
recorreguts proposats.
Evidentment la
Bea, no m’agrada fer-la patir, però ho havia de fer, necessitava provar-me a
prova. Gràcies per no haver-m’ho reprimit i per acompanyar-me amb els nens.
Mola viure aquest món de manera familiar, els 4.
I finalment al
Xavi, sé que molts vau estar atents a com anava i això que no ho havia explicat
gaire, però joder, arribar a les 4 de la matinada i trobar-me un amic que no ha
dormit per recollir-te i acompanyar-te a casa crec que no té preu. Hi ha qui no
ho valora, però jo sí.
No m’agrada
personalitzar perquè em deixo gent així que no segueixo amb la llista, però us
tinc al cap.
