Maratona di Roma 2016

L’altre dia el Jag em deia: "es veu que ara el mètode d’entrenament correcte és el d’extrems, que córrer en zona 2 i 3 no té sentit. Tirades llargues molt suaus combinades amb entrenaments de qualitat". Hagués estat bé que m’hagués explicat això just abans de la Maratona, hi hagués anat amb més confiança, no havia seguit una planificació gaire específica, però precisament la tirada llarga amb la calma l’havia fet amb la marató de BCN fent de llebre de 4 hores i posteriorment em vaig matar a séries (sabia que el volum el tenia, ara calia el ritme).

També és cert que el test de Gavela, fet per 3.30, em va concloure que ho faria i amb una mica de marge, i a mi sempre m’ha funcionat. Però deixem-nos de xifres, a Roma hi anàvem a fer molt més que una Marató.

Acabada Barcelona 2015, vam buscar amb el Willy, el Pepe, l’Edu i l’Ignasi un objectiu comú i no en vam trobar cap de millor que anar a Roma, no ens ho vam pensar gaire i amb poc temps teníem els bitllets i les inscripcions fetes. La Bea s’hi va apuntar “ja que hi vaig, corro”. Amb incorporacions d’última hora fins a 12 amics ens vam presentar a la capital italiana.

Maratona: Què voleu que us digui, si Barcelona és un 10, perquè crec que ho és, Roma és un 7. No ens va agradar ni la inscripció (una autèntica agonia de formularis), ni la recollida del dorsal, ni la sortida (la Bea i jo en el mateix calaix) i ni tan sols el recorregut és de lluny com el de Barcelona. És cert que té moments celestials com passar per la Plaça Sant Pere, però molts kms mediocres. Sigui com sigui lo bo supera lo dolent i per tant molt recomanable.

La competició: Des del primer moment amb l’Ignasi vam dir que lluitaríem pel 3.30 i així ho vam fer, sobrats fins el 25 i a un ritme correcte fins el 32, després no va poder ser i ja vaig seguir sol. Un punt de marge em va fer gaudir del primer al darrer km i això, per mi, és el que compte ara. Us puc assegurar que hagués canviat molts minuts perquè els meus companys haguessin complert objectius, ho tenien a les cames però a vegades les coses no surten.

La Bea: L’entrenament no li havia donat ni la confiança ni el ritme per aconseguir MMP i per tant li vaig recomanar anar a gaudir i així ho va fer. Vaig poder acompanyar-la els darrers 5km i portava bon ritme, no havia petat. L’admiro.

El Viatge: Sens dubte el més important. Va ser genial, amunt i avall, visitant, menjant i bevent. Crec que hi va haver un molt bon feeling i tot i ser tants de seguida ens vam posar d’acord. Roma és una ciutat fantàstica per viatjar, per passejar, per xerrar o per seure com vam fer al Trastevere escoltant música en directe. Segur que n’hi haurà més.

Next stop València

Les xifres:

Temps

Pos.	Pos. M/F	Pos. Cat.	Pett.	Cognome Nome	Societa'	Naz.	Cat.	Tempo	Diploma	Video	Foto
1663	1584	276	6590	CORTADAS GUASCH PAU			OVER35M	03:27:50

Duatló del Prat, Mitja de Barcelona i Marató de Barcelona

A menys d'una setmana per la Maratona de Roma vull escriure quatre línies de com ha anat aquest darrer mes i mig.

Amb la bici a la duatló i amb la bandera a la Mitja i Marató

Al Prat, com sempre m'ho vaig passar molt bé. Crec que vaig patir en excés corrent però com se sol dir "ja hi haurà temps millors". Quan fa uns anys em dedicava jo a empènyer el darrer component del grup per poder anar per sota de 4, ara m'empenyien a mi per anar, i justet, per sota de 4.30. Sigui com sigui com sempre una gran experiència, m'encanta competir en equip i amb els Dragons.
L'endemà la Mitja de Barcelona, aquesta vegada tocava rodar a 5, i la veritat és que vaig anar molt còmode i distret, com no pot ser d'altra manera si et toca a la Cristina Prat de companya. vam fer 1.44.40, 20 segons per sota, molt contents de la feina feta.
Després la parada obligatòria i un any més la Marató de Barcelona. Admeto que em feia una mica de mandra, 4 hores és molt per a mi, i sobretot molta por, després d'un mes parat per una lesió el millor no és fer 42km. Doncs la mandra es va convertir en una gran experiència, les llebres de 4 hores som la canya, i del genoll algun avís però no m'ha tornat a fer mal.

Les dades del Garmin
Du Prat (tot i que em vaig liar una mica amb les trasnsicions i crec que falta el darrer running)
Mitja
Marató

Ultratrail Madrid Advanced 106km

Ja que els catalans tenim la sort o la virtut de ser bilingües, deixeu-me que escrigui en castellà per si a algú li pot ser útil el que explicaré.

¿Cuantas veces agradecemos a la pareja, y decimos que sin ellas/ellos no sería posible? Muchas, pero en pocas los agradecimientos son tan sinceros como en esta ocasión. Y es que las parejas nos acompañaron y nos llevaron de vuelta a Barcelona de madrugada, hicieron de canguro, de supporters, de fisioterapias, nos cocinaron, nos compraron pilas, lloraron, nos esperaron, se preocuparon y tuvieron paciencia.

Salíamos a la 6 de la mañana de Cercedilla con los nervios y la ilusión en perfecto balance. Después de unos kms rápidos empezaba la carrera: una subida con poca dificultad técnica nos llevaba al primer avituallamiento. Un error de señalización (no se pueden marcar dos carreras a la vez y con las mismas cintas y dejar al azar de la noche que los corredores acierten), pues eso, un error importante de señalización llevó a casi todos los corredores hacia un sendero equivocado. Recuperamos no sin cierto agobio el camino hacia el siguiente avituallamiento donde empezaba un tramo algo más técnico hacia Navacerrada. Ahí, bajo mi punto de vista, empezaba la carrera. En general la primera parte eran 40km de subidas hasta llegar a la cima de la primera parte (más de 2.400 metros) y donde empezaban las famosas (y desconocidas por dos catalanes como nosotros) piedras de las cordilleras de la Sierra. Un tramo de pocos metros pero varios minutos donde saltábamos de roca en roca sin mirar hacia abajo (más nos valía). Después prácticamente todo para abajo hasta Rascafría, la larga bajada que los que hacemos ultras sabemos que son lo peor para el cuerpo, quemas kms rápidos y la percepción es que por fin uno se ha librado de esa sensación de agotamiento que provoca la subida, pero los músculos están trabajando sin descanso, y se van cargando y los pies empiezan a sufrir de tanto impacto brusco. Sabemos que tarde o temprano eso tendrá consecuencias pero lo cierto es que bajamos a buen ritmo.

Y en mi las consecuencias llegan rápido, el perfil de la segunda parte se asemeja al de la primera, subida de unos 30 kms para volver a bajar de golpe. Y en las primeras rampas veo que  no voy, ya no me entra el oxigeno y las piernas no tienen la fuerza de antes. Pero subo, detrás de Toni que me empuja, esperando un cambio en el relieve, o más pronunciado o más plano, pero necesito salir de esa subida con poca pendiente que pide a gritos buen ritmo pero que cuesta enormes sacrificios conseguirlo. Y llega el sube y baja que nos lleva al punto clave, al avituallamiento del km 70 previo al tramo más duro de la carrera.

Es en este punto donde ratifico la razón por la que me gusta correr con Toni. Nos entendemos a la perfección: en los momentos duros, seguimos, seguimos los dos, corremos si hay que correr y nos metemos caña mutuamente, “corriendo hacia el tercer árbol” y no esperamos respuesta, uno dice el otro hace, y así tiramos de la cuerda.

Y nos plantamos en la Morcuera, km 76 y 20 kms durísimos por delante, sin avituallamiento, con la noche acechando y una subida vertical delante nuestro. Besos a la familia y para arriba. La subida se hace, sin más, pero las (malditas) rocas de la Sierra convertirán lo que nos habían explicado como un sendero por el que poder avanzar tranquilamente a través de la Cuerda Larga en un complicado terreno de rocas y piedras por los que, suba o baje, se avanza muy lentamente. Y monte tras monte vamos superando toda la cresta esperando que por fin llegue la última subida a la bola. El paisaje es precioso, aunque a esas alturas, a uno le cuesta valorarlo.

Ahí nos juntamos con Chema quien nos ayudará, ya entrada la noche, a buscar las escasas señalizaciones del trayecto que no siempre es evidente. Para el año que viene hay que mejorar, y mucho este punto. Uno está agotado y lo último que quiere es perder tiempo o tenir que estar al 100% para buscar el camino.

Subo bien, ese extraño efecto que tienen los ultras en mi cuerpo que de repente desconecta mi sensación de agotamiento, pero sé que la bajada será una agonía. Esta vez los aductores no me han avisado hasta pasado el km 90, así que ningún problema, pero la rodilla sí se queja y desde hace ya algunos kms. Pasamos la bola y descendemos, lo que para Toni y Chema es un alivio y así lo comentan, para mi es un suplicio, he pasado de subir bien a bajar con mucho, repito mucho, dolor en la rodilla (los ultrarunners somos gilis). Una vez más la compenetración con Toni ha sido clave, yo le he cedido los bastones durante toda la subida, los necesitaba más que yo, pero él enseguida ve que serán claves para mi bajada y no duda en prestármelos para llegar a Navacerrada, dónde con la ayuda del milagroso réflex pierdo sensibilidad y consigo correr de nuevo con alegría.

Con una bajada rápida y una última pérdida del recorrido llegando a Cercedilla acaba nuestra historia en este ultra… Bueno, acaba la primera parte, ya que empieza la siguiente maratón: cenamos algo, nos duchamos y a las 2 de la madrugada estamos en el coche camino de vuelta para llegar a las 8 en punto a la mesa electoral. ¡Qué estrés dios mio!!!

Clasificación

Unos 120 empezaron y unos 60 acabaron

Primero: 14h54''

16 1234 JOSÉ MARÍA GONZÁLEZ RUIZ 18:56:34

17 1304 PAU CORTADAS GUASCH 18:56:34

18 1303 TONI KERPACH MARTINEZ 18:56:36



de trail a tri

Breu resum dels últims mesos més a mode de repositori que de crònica. La lesió de maluc segueix el seu curs, com va dir el metge, he de començar a pensar en deixar de córrer, i ho estic fent, ho estic pensant... Però mentrestant segueixo ;-)

Aquest any ha servit per a què, per fi, faci la Marató del Cap de Creus, que juntament amb Alpens era un d’aquells must que tenia pendents.

Tot va sortir rodó, gran cap de setmana entre molts amics, bona localització dels apartaments i una cursa més que correcte de menys a més. Començant amb força dolors musculars a la zona dels adductors, l’esquena i com no el maluc però acabant amb força (i suportant bé els delicats i adolorits adductors durant ben bé mitja cursa, sens dubte el meu punt feble). El dia abans la Bea patia com mai les dificultats que suposa recuperar-se d’una fantàstica competició de 100kms, però acabava la Mitja del Cap de Creus, no sense l’ajut d’uns fidels escudellers.

http://tretzesports.es/resultats_curses3/Index.php?Id=243

Primer corredor: 4.18.55

Pau Cortadas Guasch     

Club       BCN DRAGONS RAIDLIGHT TEAM

Posició 108 de 418

Temps 06:11:10

Ja més recentment el Carmelo insistia en què fes de nou la Moonrace a Sant Cugat, que m’aniria bé de cara a la triatló sprint de Les Angles. Em convencia amb aquest argument i ens trobàvem, com cada dijous els tres de sempre, El Toni, el Carmelo i jo mateix juntament amb algun dragó i amic més. La cursa va anar bé, la primera meitat amb la corda enganxada al ritme del Carmelo i la segona amb millors sensacions.

http://www.tmtiming.com/sites/default/files/events_files/GENERAL_0.pdf

Primer classificat 25.06

Pau Cortadas Guasch     

Club       BCN DRAGONS RAIDLIGHT TEAM

Posició 76 de 1047

Temps 00:32:10

I finalment el passat cap de setmana em trobava de nou, com un flam, a la bora del pantà de Matemale. L’idíl·lic llac em té la partida guanyada i no aconsegueixo nedar sense agobiar-me (el propi Guillem al final de la cursa em demanava “t’has gobiat molt a l’aigua, papà?” Aquest 2015 no va ser una excepció i de nou problemes, per sort últimament faig la sprint i amb menys de 15 minuts ja estava fora, darrera de quasi tothom, però fora. Vaig fer una bici correcte, em costa donar aquell punt de més i d’aquí que el ... del Toni em digués “sólo te faltava la cesta para ir del palo Verno Azul”. Vist els parcials realment no vaig fer pas una bona bici, crec que, proporcionalment, el pitjor, ja que vaig córrer malament, però la causa la trobo precisament a no anar prou sobrat en el sector 2. La veritat és que pensava que igualment correria millor, algunes sensacions en els úkltims runnings em feien ser moderadament optimista, però no, no hi va haver història, no vaig poder pillar als que em precedien. Una tri més, i un record, des de la distància, molt positiu.

Primer classificat 1.02.15

Pau Cortadas Guasch     

Club       BCN DRAGONS RAIDLIGHT TEAM

Posició 76 de 1047

Temps 01:20:14

Parcial swim 13.13

Parcial bike (18.5km) 38.04

Parcial run (5.5km) 25.40

No entenc la gent que entrena 3 mesos per baixar 2 minuts en un 10mil

No hi ha res com el trail running
Córrer per asfalt és un conyàs
Passo del Garmin

Us prometo que tots aquests tòpics me'ls creia, però he tornat a picar. Després d'alguna serie de treure el fetge, de fer una nefasta cursa dels nassos i de sentir la passió per la velocitat, no puc evitar dir que...

Tinc ganes d'entrenar ràpid, per asfalt i com més pla millor. Ho sé, és impopular, però e lo que hi ha. No em busqueu per fer gaire muntanya, ara toca canviar els arbres pels números del Garmin, els sons dels ocells pels parcials d'un km i a veure si és veritat, els 85 pels sub80.

Ens veiem a les curses.

Ultratrail collserola La Popular, Rupit Taradell i una mica de UTM

Com marquen els canons, després de 8 mesos d’inactivitat feia un ultra, i en les dues darreres setmanes una marató i una mitja. Potser ho hauria d’haver fet al revés ;-)

El cert és que, tot i la paradoxa, penso que no ha estat tant malament. El que més m’ha costat és agafar velocitat i per tant començar per una cursa més lenta i acabar pels 23 km del passat divendres, el 95% dels quals corrent, tampoc ha estat tan irracional com sembla.

Què dir de la Rupit Taradell? Marató exigent però ràpida, organitzada per i per a gent maca i sobretot amb avituallaments de luxe. Si voleu conèixer la zona i veure grans paisatges, diferents tipologies de vegetació, pistes i corriols, feu-la. Si sumat a això teniu la sort de tenir bon temps i compartir-la amb amics, doncs encara millor.

Particularment vam fer una cursa de menys a més, primer els 12 tots junts petant la xerrada i després quan ja érem 6 i després 4 a un ritme més rapidet, acompanyat un any més pel Mikel i per primera vegada amb la Núria i el Raül (que aprofitava el seu millor nivell per gaudir de tots i cadascun dels avituallaments, inclòs del Iogurt ;-) ). Bones sensacions, aquella curiosa virtut que té el cos humà d’anar petat als entrenaments i bé en cursa.

La Popular de l’Ultra de Collserola (23km) va ser diferent. La feia gràcies a l’Álvaro i acompanyat del Toni (la qual cosa sempre està bé). No sabíem si sortir ràpid o no, i vam decidir que ho decidiríem en cursa. Després de sortir tranquils i enrere, ens vam anar animant per una zona semiconeguda i plena de corriols que ens van fer anar prement l’accelerador. La distància i el perfil del recorregut fa que es corri quasi tota l’estona, i així ho vam fer. Conclusió es fan més de 1.100 metres positius, però com que són pujades curtes doncs et forces a córrer, divertit per una Mitja, duríssim per curses més llargues (després he sabut que curiosament quasi tot el desnivell es fa a la Mitja perquè en els altres 22km només es fan 500 metres més i en els altres 60 per la Ultra 1500).

Resultats

 

Ultra Montsant

37 de 243
Pau Cortadas Guasch
19.00.05
http://utmontsant.livetrail.net/coureur.php
http://utmontsant.livetrail.net/lstPartants.php
 

Rupit Taradell

46 de 996
PAU
CORTADAS GUASCH
05:39:38
http://www.runedia.com/sc/php/resultados.php?cid=211&sid=A&pag=1
http://www.runedia.com/sc/php/sc.php?cid=211&dorsal=445

Popular Collserola

37 de 434 acabats           
Alvaro Del Río Vega (el meu patrocinador en aquesta cursa ;-) )
2:15:56                
BCN Dragons
http://utcollserola.com/inici/resultats/resultats-la-popular-2014/

TRAIL solidari organitzat per ACCENTURE per a la Marató de TV3

Aquestes coses molen: un va a córrer que és el que li agrada, i a sobre, organitzadors, voluntaris i amics et donen les gràcies.
Com que ja he liat a molts amics i la info estava una mica aquí i allí, la penjo tota i a veure si més gent s'anima. Es tracta d'un TRAIL solidari organitzat per la Fundació ACCENTURE per a la Marató de TV3. Serà el proper diumenge 14 de desembre i hi ha dos recrreguts. Jo estic inscrit al de 15km, prometo ritme caribeny i com a molt intent d'"hachassu" en el darrer km, així que qualsevol companyia serà molt benvinguda. La zona de sortida és a Sant joan (Sant Cugat del Vallès), on hi ha els estudis de TVE. Per a inscriure'us envieu-me un mail/wasa/comentari aquí i us dic com, cal simplement fer una transfe de 10 euros (preu orientatiu ja que és una donació voluntària) i enviar el nom als organitzadors.


Recorregut 15km, la part circular crec que es repeteix

Perfil 15km, hi ha una part que es repeteix

Aquí teniu tot el conjunt d'activitats que es fan, tant per nens com per grans.

 Crec que val molt la pena.

UT Montsant 2014

Començaré en plan crònica “tochón”…

Tot va començar fa uns 10 mesos ;-) …

Novembre 2013: Molts dragons ens apuntàvem a les diferents distàncies de l’Ultra Muntanyes Costa Daurada, pocs dies després començava el meu calvari amb les lesions, primer el piramidal i després la fascitis. Veient que no arribava ni de conya, vaig demanar a NATURETIME el canvi d’inscripció de la UTMCD a la UTMontsant, que bonament van acceptar.

Juliol 2014: Sense molta fe en la meva recuperació però amb unes ganes boges d’acompanyar a la Bea en el seu entrenament cap a la Mataró UP començo a córrer.

Setembre 2014: Tres grans notícies. L’entrenament realitzat per la Bea fa que acabi fantàsticament la Marató. Les lesions segueixen sent presents però el fet de tornar a córrer no les han empitjorat. I contacto amb la Núria Brichfeus i resulta que fa Montsant (després sabré que el Ferran i l’Eva també).

Divendres 17 de setembre 2014: Quines sensacions més estranyes. No he realitzat ni de bon tros l’entrenament adequat, molt poc volum i encara menys qualitat. Però sí molta constància, molts entrenaments especialment amb els Txistxas, kms de talkingrun, ritmes lents però anar fent, uns 50kms la setmana. Moltes ganes però molts dubtes de poder seguir el ritme de la Núria.

Dissabte 18: Dia de la cursa. “No quieres caldo, pues toma dos tazas” aquesta frase la deia al km 45 de cursa, si seguir el ritme de la Núria semblava complicat, em trobava ara acompanyat a més d’ella d’una autèntica campiona del trail, la Sandra. Però el cert és que sí volia caldo, i si eren dues tasses doncs encara millor, de fer aquella cursa sol a poder-la gaudir tan ben acompanyat bé es mereixia un esforç per part meva.

Però molt abans d’aquell km45 el meu cap m’havia fallat, cap el final de la primera pujada aquest “múscul” que tant m’ha acompanyat en tots els meus reptes em fallava una vegada més. Convençut i decebut de saber que era un tema mental, em trobava acabant la primera pujada sense poder aguantar el ritme del meu fantàstic grup (la Núria, la Sandra, el Felip i el Dani) i a més amb suor freda, malestar i fins i tot coses que no vull ni explicar. Em trobava malament, com si estigués malalt. 

 Tota la resta és història, transcriuré aquí el que vaig escriure via whatsapp a una gent que em felicitava. No es falsa modèstia quan dic que no m’agrada ser exemple d’algú que no entrena i ho fa bé. Primer per què en el meu cas generalment no es així, o m’ho curro o no tiro, i segon per què a vegades les coses surten bé però si surten malament "és muerte", com diria el meu amic Coke.

En qualsevol cas gràcies als què m’heu felicitat, una carambola m’ha dut a aquest ultra quan no tocava però en surto reforçat anímicament, no era molt agradable pensar que mai més podria fer res semblant, ara al menys sé que encara que amb la calma però sí que puc sense un desgast excessiu a nivell de lesions.

Dilluns 20: Aquesta vegada sí vull tenir el meu moment sucre. Primer de tot per l’organització, des del primer moment fins a l’últim es veu que són diferents, segueixo pensant que alguna galeta falta en els avituallaments “només aigua” però són un 10, des dels organitzadors en sí fins els metges passant pels voluntaris o els recorreguts proposats.

Evidentment la Bea, no m’agrada fer-la patir, però ho havia de fer, necessitava provar-me a prova. Gràcies per no haver-m’ho reprimit i per acompanyar-me amb els nens. Mola viure aquest món de manera familiar, els 4.

I finalment al Xavi, sé que molts vau estar atents a com anava i això que no ho havia explicat gaire, però joder, arribar a les 4 de la matinada i trobar-me un amic que no ha dormit per recollir-te i acompanyar-te a casa crec que no té preu. Hi ha qui no ho valora, però jo sí.

No m’agrada personalitzar perquè em deixo gent així que no segueixo amb la llista, però us tinc al cap.