Tinc alguns amics lesionats de certa durada, tenia
ganes de dedicar-los alguna entrada, especialment a aquells amb qui tantes
hores d’entrenament havia compartit però que ara estan parats. De moment
aquesta és pel Guille. Ja us queda menys nens!
 |
| Foto fantàstica de la Luchy |
Setembre 2011 Half Sailfish Berga
Després de les
males sensacions a Les Angles arribava a Berga amb ganes de competir. Un bon
grup de Dragons ens trobàvem xerrant a la línea de sortida, i quan dic bon grup
no em refereixo només al nombre, excepte algun dels cracks, allí estàvem els
que aleshores érem els “peces gordos” dels Dragons. Tots pensàvem que el primer
lloc estava adjudicat al Nacho, però a partir d’allí la guerra seria dura. Al
final el Nacho no va tenir un bon dia, i és que fins i tot els millors punxen,
però em vaig trobar una sorpresa.
Sortia de l’aigua
dels últims però a poca distància, cap novetat. Després dels 4 kms inicials de
pujada començava la meva persecució, aquesta vegada havia fet força bici a la Cerdanya i per tant em
veia capaç de posar un bon ritme. El circuit, amb poc pendent, permetia prendre
la decisió entre apretar o controlar. Després de la ràpida baixada i passat
Puigreig em deien les primeres referències, tenia per davant el Nacho, el
Guille i el Capi. El primer ni m’interessava, estava més fort que jo tant en
bici com corrent, res a fer. Anava reduint prou les distàncies amb el Capi i el
considerava controlat, així que la meva guerra era amb el Guille.
Ho tenia clar: “pujaré
controlant i en la segona volta li recuperaré temps baixant”. Sabia que seria
més lent que jo corrent, ho havia estat fins aleshores i a més degut a una
lesió no havia pogut entrenar el sector. Simplement em calia mantenir les
distàncies. Acabada la pujada, el que jo considerava control, feia que la
distància hagués augmentat de 2
a 5 min. Em preocupa, però quedava la baixada on podia
apretar de nou. La diferència final acabava sent d’uns 8 o 10 minuts. La meva
bici controlada i estratègica havia trontollat una mica, però sabia que per
contra havia arribat amb les cames més fresques i ara em tocava a mi.
Començava a
córrer i ho feia ràpid, mai porto GARMIN, però vaig fer alguns kms propers o
per sota dels 4min/km. La primera vegada que ens vam creuar amb el Guille (de
les 3) li vaig veure bona cara. Ens saludem, ens animem, però també agafo bé la
referència del punt de creuament. No està a prop, però tard o d’hora defallirà.
Demano al David i a l’Óscar si li fa mal la lesió i em diuen que no, que va molt
fort, això m’alegra, el volia guanyar, però no que fos per la lesió. Segon
creuament, li havia retallat, però tot just una mica i ni de bon tros es veia
el possible defalliment.
A la tercera
volta la retallada va ser més important, però insuficient per a guanyar-lo. Ell
es va deixar anar una mica, probablement al veure que ja ho tenia, jo vaig
seguir fotent-li perquè aquesta vegada volia anar al límit (a més, probablement
mai més guanyaré al Nacho, un IM sub10hores jijiji), i no és fins a falta de 2
o 3 km
que veient unes estrelletes decideixo que ja ha arribat l’hora de tornar a
controlar. Vaig acabar fent un parcial fantàstic, 29è, poc més d’una hora
trenta i ara no em feu dir les xifres exactes, crec que li vaig retallar 5 dels
8 minuts, no ho podrem saber perquè per una gilipollada de la Federació el Guille no
surt a les classificacions.
I perquè ho
explico tot això, doncs perquè gràcies al Charly estic llegint el fantàstic
llibre “I’m Here to win” del Macca (ja en parlaré) i salvant totes les
distàncies, la seva història de l’IM de KONA del 2006 m’ha fet reviure aquest
duel amb el Guille a Berga.
Aquí teniu el capítol
(McCormack, Chirs (2011) I’m Here to WIN,
Center Street , New York)
PD: L’endemà el
Normann i el Macca es porten a matar, no cal dir que no va passar el mateix amb
el Guille. De fet en cursa m’hagués agradat pillar-lo, però estava encantat de
malgrat els seus darrers problemes li hagués sortit un Half tant fantàstic (ell
em va ajudar molt a Les Angles)
