Tinc alguns amics lesionats de certa durada, tenia
ganes de dedicar-los alguna entrada, especialment a aquells amb qui tantes
hores d’entrenament havia compartit però que ara estan parats. De moment
aquesta és pel Guille. Ja us queda menys nens!
 |
| Foto fantàstica de la Luchy |
Setembre 2011 Half Sailfish Berga
Després de les
males sensacions a Les Angles arribava a Berga amb ganes de competir. Un bon
grup de Dragons ens trobàvem xerrant a la línea de sortida, i quan dic bon grup
no em refereixo només al nombre, excepte algun dels cracks, allí estàvem els
que aleshores érem els “peces gordos” dels Dragons. Tots pensàvem que el primer
lloc estava adjudicat al Nacho, però a partir d’allí la guerra seria dura. Al
final el Nacho no va tenir un bon dia, i és que fins i tot els millors punxen,
però em vaig trobar una sorpresa.
Sortia de l’aigua
dels últims però a poca distància, cap novetat. Després dels 4 kms inicials de
pujada començava la meva persecució, aquesta vegada havia fet força bici a la Cerdanya i per tant em
veia capaç de posar un bon ritme. El circuit, amb poc pendent, permetia prendre
la decisió entre apretar o controlar. Després de la ràpida baixada i passat
Puigreig em deien les primeres referències, tenia per davant el Nacho, el
Guille i el Capi. El primer ni m’interessava, estava més fort que jo tant en
bici com corrent, res a fer. Anava reduint prou les distàncies amb el Capi i el
considerava controlat, així que la meva guerra era amb el Guille.
Ho tenia clar: “pujaré
controlant i en la segona volta li recuperaré temps baixant”. Sabia que seria
més lent que jo corrent, ho havia estat fins aleshores i a més degut a una
lesió no havia pogut entrenar el sector. Simplement em calia mantenir les
distàncies. Acabada la pujada, el que jo considerava control, feia que la
distància hagués augmentat de 2
a 5 min. Em preocupa, però quedava la baixada on podia
apretar de nou. La diferència final acabava sent d’uns 8 o 10 minuts. La meva
bici controlada i estratègica havia trontollat una mica, però sabia que per
contra havia arribat amb les cames més fresques i ara em tocava a mi.
Començava a
córrer i ho feia ràpid, mai porto GARMIN, però vaig fer alguns kms propers o
per sota dels 4min/km. La primera vegada que ens vam creuar amb el Guille (de
les 3) li vaig veure bona cara. Ens saludem, ens animem, però també agafo bé la
referència del punt de creuament. No està a prop, però tard o d’hora defallirà.
Demano al David i a l’Óscar si li fa mal la lesió i em diuen que no, que va molt
fort, això m’alegra, el volia guanyar, però no que fos per la lesió. Segon
creuament, li havia retallat, però tot just una mica i ni de bon tros es veia
el possible defalliment.
A la tercera
volta la retallada va ser més important, però insuficient per a guanyar-lo. Ell
es va deixar anar una mica, probablement al veure que ja ho tenia, jo vaig
seguir fotent-li perquè aquesta vegada volia anar al límit (a més, probablement
mai més guanyaré al Nacho, un IM sub10hores jijiji), i no és fins a falta de 2
o 3 km
que veient unes estrelletes decideixo que ja ha arribat l’hora de tornar a
controlar. Vaig acabar fent un parcial fantàstic, 29è, poc més d’una hora
trenta i ara no em feu dir les xifres exactes, crec que li vaig retallar 5 dels
8 minuts, no ho podrem saber perquè per una gilipollada de la Federació el Guille no
surt a les classificacions.
I perquè ho
explico tot això, doncs perquè gràcies al Charly estic llegint el fantàstic
llibre “I’m Here to win” del Macca (ja en parlaré) i salvant totes les
distàncies, la seva història de l’IM de KONA del 2006 m’ha fet reviure aquest
duel amb el Guille a Berga.
Aquí teniu el capítol
(McCormack, Chirs (2011) I’m Here to WIN,
Center Street , New York)
PD: L’endemà el
Normann i el Macca es porten a matar, no cal dir que no va passar el mateix amb
el Guille. De fet en cursa m’hagués agradat pillar-lo, però estava encantat de
malgrat els seus darrers problemes li hagués sortit un Half tant fantàstic (ell
em va ajudar molt a Les Angles)
13 comentaris:
Quina entrada més maca!!! De "ardilla" en estat pur, però maquíssima.
M'encanta que hagis pensat en dedicar entrada al Dragons passius temporals.
Tots els Dragons em tenen el cor robat, però el Guille, al que tampoc coneixo tant, especialment. Ho dic tal qual, perquè és la veritat. Un tío entranyable, dels que m'agrada que guanyin i donin la sorpresa, com ho va fer a Berga. Quin greu que em sap no haver estat allà. Sort de les fotos de la Luchy, que són brutals!!!
Guille, no et queda res. Tu, de moment, acoplat a la bici estàtica, que els hachazoa outdoor estan a punt de tornar!!!
pau, una entrada maquissima, com diu la Bea!
ufff, personalment en Guille es la persona que mes defineix l'esencia dels dragons i amb aquesta maleïda lesió el trobem molt a faltar (recordes que deies que era el darrer partit,que anaveu segons a la lliga i plegaves???brbbrbr).
recordo aquell dia a Berga i la super T1 que es va marcar de deu minuts on tot ho guardava de manera delicada i jo pensava: aquest tio esta boig??? no cal plegar així de be el neopre!!!, encara que despres veient com treballa el Carbuncillo vaig apreciar que el tio ho fa tot amb aquest amor i dedicació (la Jefa mentres dels nervis! jajaja)
Tinc ganes de tornar-te ja el Garmin, perque aixo voldrà dir que ja estas donant canya de nou i que tornes a correr com un boig
res, pell de gallina.
gràcies Pau per fer-nos recordar aquest moment
Ey! está muy buena tu entrada... un poco ardilla la verdad jajaja pero al final el que se lleva las palmas es Guille. Ese día dio una cátedra de humildad y trabajo jeje
Por cierto, el capítulo del libro está cool, y luego ves el video en youtube y sabes a qué se refiere... muy bueno.
Esperemos vuelva pronto Guille... es una lástima que se haya lesionado. Sin el propósito de herir susceptibilidades, él es de los pocos que va a lo suyo, sin hachazos, sin ardilleces, sin nada... y eso se aprecia :D
Gràcies als tres.
Bea, a veure si em poso gelós, tants piropos.
Anna no fotis que a sobre va fer la trasnsició tranquil (per cert, la T2 no ho deuria ser tant, ja que "va irar el casc", jaja.
Víctor, ya lo digimos, si no se es un poco ardilla no se gana, en todo caso que no te engañe Guille, que en ese HALF iba fuerte y a muerte (así que un poco ardilla sí fué). Así que eso de sin hachazos ni ardilleces... no has salido demasiado con él. Es buena persona pero si puede, hachazos pega...
De hecho a ver como se les llama en M
éxico a los que nunca entrenan, siempre tienen moléstias, nunca estan al 100% y luego te machacan ;-)
Jajajaja uyy de esos hay muchos... pero no puedo decir cómo se les llama jeje
Claro que no vas a andar esperando a los demás si estás en competencia o entrenando incluso, pero una cosa es hacerlo, y otra es decirlo... El ser ardilla es el arte de no saber ni perder, ni ganar...
Uy, ahi no estoy de acuerdo, al menos en cuanto al Ardilla que admito que soy, reconozco que me gusta picarme y picar, pero siempre en positivo. Y siempre me he considerado buen perdedor y buen ganador.
Pau i Guille, sou un GRAN EXEMPLE a fixar-se sobretot en dos temes: "fair play" a les competis...amb comentaris molt bons pre i post sempre amb respecte al adversari però formant part d´un equip...ho vaig viure en directe als Angles...però sobretot per la vostra capacitat brutal de positivisme i de recuperació per no donar rés com perdut fins al final...les lesions us estàn maltractant aquest any però al menys pels quejicas com jo (que d n d les lesions que he tingut!) la vostra posició i plantejament motivant a qualsevol mort a afrontar qualsevol objectiu de la millor forma que et permeti el cos...per exemple, la meva marató 2011, no la hauria d´haver fet per estar fora de forma totalmente...però, tal i com va dir el Pau surt i gaudeix-la i haig de dir qu em´ho vaig passar de conya!!
A la meva memòria ja començo a tenir alguns moments inoblidables com T1 Les Angles, els 6 dragons canviant-se al unisono!! i després quan em vau passar els 2 o 3 que anaveu darrera a les rampes...no va faltar ni un sol crit de suport!! Això és la Força Dragona, sempre animant i ajudant al company d´equip per assolir els reptes!
Per a mi desde el Nacho (megacrack!) fins els peques dels 28 nous Dragons Kids, tots formeu part de la Força Dragona, on el positivisme, la força de voluntat i, per sobre de tot, el companyerisme no ha faltat, falta ni faltarà mai....amb això crec que als fundadors del Club ens fa senitr molt orgullosos!
Força Dragons! Força Pau i Guille! I molts ànims a tots els lesionats...per una ràpida recuperació...la temporada acaba de començar!!
Una abraçada,
Xavi.
Pppfff quin rotllo!! Sorry!!
Per mi un dels millor duels a Kona: IRONWAR, Hawaii 1989. Dave Scott (The Man) vs Mark Allen.
Espero també poder lluitar amb vosaltres en un altre magnífic duel.
Presi, no et passis home, que no n'hi ha per tant, jajaj. Moltes Gràcies, està clar que tens ganes d'escriure, has de reprendre el bloc.
Nacho, tampoc està malament la replica de l'Ironwar del propi Macca i el RAELERT el 2010.
I atenció al detall, el Macca, que és un estudiós de les curses, li diu al REALERT "is like the IRONWAR"
http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=L8TJXH3bcvw
(sóc un freak)
I per cert, ànims, tu ets un dels molts que han passat per una puta lesió!
Carai Pau, quina entrada. La veritat és que aquestes competicions amb dragons són fantàstiques. Fins i tot tinc millor record de les Angles, en que vaig rodar una estona amb el Xavi, després amb tu, amb el Mikel i també amb el Jaume. L'experiència va ser boníssima i tinc moltes ganes de repetir. Encara trigaré una mica, està clar, però tot arribarà. La lesió ha estat una mala passada, però molts dragons han aprofitat qualsevol oportunitat per animar-me. De fet tu m'has fet un seguiment més exhaustiu que el meu metge. Bea, Anna, Xavi, Victor....em feu pujar els colors, però tal com ho veig jo, l'essència actual del club és aquest grup de gent esportista, càlida, amb ganes de compartir experiències i reptes. Molts de vosaltres, que proposeu activitats cada setmana, que sou molt participatius i que acolliu e integreu a aquells que s'incorporen al club o que no poden tenir tanta presència. Tinc la sensació Pau, que al club ja se li pot treure la respiració assistida, i això és mèrit de tots vosaltres.
Anna, ja ni recordava lo del garmin, que fort!
Victor, está mal que lo diga yo, pero creo que tienes razón. Soy un pajarillo entre tanta ardilla....jejeje Yo en Berga iba esperándolos, esperándolos, esperándolos hasta que llegué a meta sin enterarme. Luego las oportunas gestiones de Pau (que todos sabemos que tiene mano en la federación) me convirtieron en un rumor.
Per cert, gracies per l'entrada Pau, i també a la resta de companys dragons que sempre teniu paraules amables (més de l'es que mereixo, :)
Pajarillo... la cara de la foto no és d'estar "esperandonos"...
PAU
Publica un comentari a l'entrada