divendres, 30 de setembre del 2011

Cosetes del HALF

Després de la darrera entrada, on explicava el meu paper al Half de Berga, aquí us deixo la meva opinió sobre algunes cosetes.
Organització: Aquí el terme és molt ampli i per tant avarca diferents coses, des de la recollida dels dorsals, el marcatge dels circuits, les zones de boxes, serveis... En general, però, crec que va estar molt bé, ja detallaré petites errades, però el que està clar és que Dual Grups han tingut un bon debut en l’organització d’un Half com aquest, especialment acompanyats del Pepe Navarro i Sailfish. Han format un equip molt potent, amb un bon merchandising. Està clar que debutar tancant inscripcions dos mesos abans està de conya.

Sortida: Això és can pixa, per mi la culpa és fonamentalment de la Federació perquè m’ha passat en les darreres tris en que he anat, però ja que havien organitzat una bona zona de sortida ho podien haver fet bé. No pot ser que es digui que la sortida és des de l’aigua però que els primers que entrin decideixin anar fent sense esperar a què donin la sortida. I com que la gent ha sortit, doncs piten i pillen a la meitat fora de l’aigua, a molts amb les ulleres a la mà i uns altres que ja porten 100 metres. Fatal, això fatal!!! I si no ho paren, no s’arreglarà, a mi la pròxima vegada no em pillen.

Voluntaris: I no tan voluntaris com eren els mossos i la policia local. Espectacular! Tots ells donant-ho tot fent la seva “feina” però sense deixar d’animar. Gràcies.

Avituallaments: Cap queixa, a mi no m’agraden els Productes Mulebar, però teníem de tot, tant sòlit com líquid (Gatorade, aigua i Cocacola). L’únic què és que hi havia un tram llarg de running sense líquid, però tampoc era mortal.

Dragons: Segur que sense els Dragons no hagués fet dos Halfs aquest any, però sempre és un al·licient més compartir aquest tipus de competicions amb amics. A més cal dir-ho fins i tot tenint un mal dia (el nostre Dragó franquícia va tenir un mal dia, i el factor sorpresa el van desqualificar injustament), hem fet un paper espectacular, classificant-nos el 14 de 38, per davant d’equips importants i molt a prop dels nostres rivals.

Drafting: El segon problema que ha de solucionar aquesta federació que està tan atenta a algunes xorrades i tan poc en d’altres. Cap el km 60 en el tram pla, em va passar un “pelotón” d’uns 5 o 6 triatletes, jo els hi vaig dir “Es deu anar còmode a roda no?” i a sobre una vegada em van sobrepassar van reduir el ritme o si més no van fer que jo em quedés més enrere per respectar els 5 o 7 metres de marge. I des d’aquesta perspectiva privilegiada vaig poder gaudir d’uns relleus perfectament fets, com si d’un equip es tractés. He començat criticant a la Federació, tot i que en aquest cas penso que els principals responsables són els propis Triatletes. Cada vegada hi ha més trampós, no sé si hi havia algun tipus de control, però no m’estranyaria que algun s’hagués estalviat alguna volta de bici.

El cos: Sempre al·lucino dels ritmes que porto en competició, el dia abans o després em veig incapaç de repetir-ho. Em creixo, no sóc dels que entrena fort i en canvi sí dels que ho dóna tot en cursa. Però sempre hi ha algun detallet que em destorba, aquesta vegada va ser l’esquena, ja des del dia abans em va començar a fer mal a l’alçada dels ronyons, vaig pensar que dormint se’m passaria, però res, vaig anar incòmode tot el tram de bici. Per sort portava un Iboprufè pel genoll i al final de la segona volta ja m’havia minvat bastant.
Així em pillaven els de Kuufuza en el km45.Lectors: Sóc un pesat, m’agrada parlar amb la gent, comentar la jugada, explicar-nos sensacions de cursa tot i que ens coneguem d’haver parlat un parell de vegades, d’explicar-nos trucs, del què sigui. I m’agrada que, com m’ha passat tres vegades en les darreres setmanes em vingui gent i se’m presenti dient que llegeixen Ironpanic. No tant pel fet en sí, tot i que sempre és gratificant que algú et segueixi, sinó perquè ja tindré una altra persona amb qui xerrar el dia de cursa, una altra persona amb qui ens animarem en creuar-nos amb la cara desencaixada en el circuit de running i en definitiva un conegut més amb les mateixes aficions. Gràcies. I gràcies també a tots els que em veu animar, coneguts o no!

dilluns, 26 de setembre del 2011

Sailfish HALF de Berga, I feel good tralaralaralara

En la meva crònica de Les Angles deia, que en el pròxim HALF volia decidir jo fins on patir i no que fos la competició la que ho decidís. I per això, el què cal és afrontar la prova ben preparat. Ho vaig complir, vaig acumular tants kms de bicicleta com vaig poder a l’agost, vaig mantenir un cert nivell de running i vaig nedar prou com per aguantar, al menys, el 90% del recorregut. Sempre es pot fer millor, un sempre pot entrenar més hores, però jo em sentia bé, confiat.
I així va ser. La natació encara no sé com qualificar-la, per temps , bona, per parcial prou bé també, i per referències amb els companys d’entrenament, doncs vaig sortir on em tocava. Vaig patir una mica en el darrer tram, estava saturat i vaig començar a pensar en altres coses, així que em vaig trobar en mig d’una competició desconnectat física i mentalment. Però en conclusió una natació molt còmode. Deixaré temes com els de la sortida per una altra entrada.



I la bici... ai la bici, doncs de conya. Subjectivament veient les xifres pot semblar que no, però una tri ha de ser un equilibri entre passar-s’ho bé i gaudir i un equilibri entre anar a tope o conservar pel següent sector. Doncs dic de conya perquè vaig aconseguir aquest equilibri. Tenia cames i vaig autonegociar amb elles un segment ràpid però conservador. Potser em vaig passar de conservador i vaig perdre alguns minuts preciosos? però, ho hagués pagat en el running? Qui ho sap. Molt content de les sensacions.

Una rampa espectacular, d’escassos 20 metres ens dibuixava com seria el circuit de running, ni un tram pla. Constants pujades i baixades i jo que surto darrera d’un correcat i m’equivoco en el ritme. Anava molt fort, potser per sota de 4, però el cervell no està prou lúcid aleshores, de sobte veig que quan portem uns 3km passem al Xavi Torrades (ell en la segona volta) i és quan es disparen les alarmes o millor dit quan s’encenen els llums. Es disparen les alarmes perquè penso que si el tercer classificat va així vol dir que el circuit és molt dur i s’encenen les llums perquè explica el perquè del meu patiment en aquest sector.

Decideixo aleshores deixar anar al correcat, i mica en mica, a principis de la segona volta, recupero aquell ritme de competicions, el que em permet acabar bé i ràpid. Una bona segona volta bona i una tercera en què pateixo més però que el ritme no només no decau, sinó que es manté o augmenta un pèl. No és fins als darrers dos kms que noto que cos i ment estan una mica al límit i decideixo escoltar-lo molt, no vull que em passi res.

Les estadístiques.
Les dades són:Pau Cortadas Guasch 4h50'24''
Posició 63 de 428 inscrits i 358 acabats
Temps primer: 3h59’49’’ (una vegada més el Godoy trencant cronos)

Parcials
Natació: 32’59’’ Parcial 156
Bici: 2h46’42’’ Parcial 86 a 32.39km/h (aquí hi compten les dues transicions, però també és cert que eren poc més de 85km)
Run: 1h30’43’’ Parcial 29
PD: Les fotos són de la Maria Wille, gràcies

divendres, 23 de setembre del 2011

Bye bye bicitaxi


Gràcies a que encara hi ha gent que "roba pa no pedir" i gràcies a que hi ha gent que compra bicis robades, la meva Rieju pintada amb colors Dragons i amb el logo IRONPANIC ja és història, al menys per mi.
Era un regal de reis de quan era petit, jo una bici de carretera i el meu germà una Mountain bike, "i això de la mountain bike què és?" és el què ens vam demanar el meu germà i jo, era una ORBEA i estava preparada per anar per la muntanya, una de les primeres BTTs, només dos plats (ara tornen). Aquella Rieju em va donar molt servei, jo deuria tenir menys de quinze anys aleshores. Amb el temps, i amb la incursió de la BTT la vaig abandonar una mica, però durant l'epoca universitària la vaig recuperar, m'anava petita, però de conya per ciutat.
Mica en mica vaig canviar els plats, el manillar, els frens, el seient i el canvi radical, la vaig pintar amb uns colors, que al final han estat els del meu equip. Volia una bici de Barcelona, una bici com els Taxis de Barcelona, com Specialized ha fet amb la citybike que és igual que els Taxis de New York. La transformació casera
Aquí em vaig parar, em moria de ganes de canviar les llantes, estaven destrossades i a més em molaven les de perfil i colors, però no em vaig atreveir, era una inversió forta i no volia que si un dia me la robaven em sentés malament, a més es convertia en una bici més atractiva pels lladres.
PEr desgràcia tenia raó, i en el meu propi pàrking algun llest ha vingut, s'ha carregat el candau (i no era petit i se l'ha endut. En fi, bons temps viscuts amb ella i sempre puc pensar que estava més que amortitzada.
Per cert, en 20 anys una única punxada, i mira que no tenia miraments, si calia anar per camins de terra hi anava.
Bye bye bicitaxi.

dimarts, 20 de setembre del 2011

Convençut!

Convençut d’haver entrenat bé, o si més no tant bé com he pogut. Convençut que m’ho passaré genial a Berga, fins i tot que puc fer un bon temps, que el Half serà guapo i estarà ben organitzat. Que els Dragons que hi anirem ens ho passarem de conya competint entre nosaltres. Estic convençut, perquè no dir-ho, que la natació m’anirà malament, però que ho compensaré amb les altres dues disciplines.

Com sempre estic segur que el triatló és un esport equilibrat i per tant si li foto molta canya a la bici ho puc pagar corrent, però aniré per sensacions i si vaig bé no frenaré i ja m’ho trobaré. En fi tot depenendrà del feeling i les ganes que tingui de patir en cada sector.

Matemàticament i comparat amb Les Angles, em sento en el 90% del què estava a natació, el 130% de la bici i el 95% del running.

dimarts, 13 de setembre del 2011

L'any que ve canvio TRI per TRAIL

Per mi que sóc més aviat pesadet (en els dos sentits) veure a algú com el Kylian flotar per les muntanyes és un plaer brutal (és com quan veig un tio de més de 40 tacos amb tots els cabells, em fa molta enveja jiji).
Sense paraules...

diumenge, 11 de setembre del 2011

I ara què farem sense bicis...


Mentre miro en diferit la darrera etapa de la Vuelta, penso que l'espectacle vist en aquesta edició, per mi ha estat espactacular: molta muntanya des de la primera a la darrera setmana, rampes superiors als 18 i 20%, ports mítics i sobretot patiment i atacs constants.
Potser sóc innocent, però el canvi de líders, algunes punxades dels bons, corredors que no podien ni amb la seva ànima... tot plegat em fa pensar que el dopatge definitivament ha disminuït.
Realment crec que la Vuelta ha trobat el seu estil, no hi ha hagut els inacabables ports del Tour, però en canvi finals com el del Escorial, on a falta d'un km anaven tots junts i al final les diferències eren considerables.
En fi, felicitats als organitzadors i als ciclistes i esperem que l'any que ve segueixin en aquesta línia.

dimecres, 7 de setembre del 2011

PODEROSA BICICLETITA

Per Bea
Doncs si, poderosa, poderosíssima. Cada vegada em dono més compte de que és la modalitat dintre del TRI que més m’agrada, i sense ser cosina germana del Contador, la que millor se’m dona. Estic en un moment de l’any bo en aquesta disciplina, que sempre acostuma ser el meu fort. Durant l’estiu a La Cerdanya, per acompanyar al Pau (“acompanyar” per dir alguna cosa) i perquè hi havia molts amics amb bici i amb ganes de practicar, tant BTT com carretera, he fet moltes sortides. He intentat intercalar running i swim, però no ho he aconseguit gaire. Guanya la bici per golejada. I gaudint, eh, molt. Hem fet sortides molt maques, inclús una arrossegant al Willy.
Doncs sabent això, va i m’apunto a una AQUATLÓ... Toma ja!!! Olé tú, olé tu!!! 800m Swim – 2000m run – 400m swim. Com diu el meu marit, si la meva àvia tingués rodes seria una bicicleta, i jo, si nedés bé seria una triatleta (noia) bastant acceptable, en comptes d’una triatleta patatilla. Per tant podeu imaginar com quedaré en una AQUATLÓ... És popular, per tant, pensaré que estic en família. I a més està organitzada per TFSWIM, amb el segell de la Tere Fullana, que com ja vaig dir en una ocasió, transmet tanta il•lusió quan ensenya tècniques de natació, que és l’única persona que m’ha fet tenir ganes de millorar. I pensar que és possible! Així que, va per ella, com diu el Mas, amb il•lusió. Divendres dia 9 a les 16.30h a Castelldefels. Ja us explicaré.

Dir dues coses més diferents a l’AQUATLÓ en aquesta entrada. Una la vaig deixar en el tintero després de fer la TRI SPRINT DE BANYOLES al juliol. Volia fer una no crònica titulada “HA NACIDO UNA ESTRELLA” i enllaçar amb la crònica de l’Anna, que debutava com a triatleta amb una molt bona marca d’estrena. Per tant, Anna, ahí va... ESTO NO SE PARA...



La segona és que el 17 de setembre me’n vaig a fer les 5 últimes etapes del Camino de Santiago amb 4 de les meves millors amigues (Pratita, nos faltará algo). Una assignatura pendent que teníem des de feia molts anys i que em fa molta il•lusió. Abandonaré als meus homes durant 6 dies (espero poder suportar-ho) però crec que valdrà la pena. Li dedicaré al meu pare, que és va quedar sense fer-ho per un any. Això també serà en el seu honor. Per tant, si el Pau em deixa, me’n portaré una llibreteta i sense ser pesada intentaré fer una crònica dels detalls del viatge que més m’agradin. Per variar...

dilluns, 5 de setembre del 2011

Sii la meva àvia tingués rodes seria una bicicleta (2)

I és que es repeteix la mateixa història tot i que ara amb una mica més de recança, i és que realment és una pena que no sigui bon nedador. Aquesta vegada vaig nedar còmode, fins i tot pensava que, tot i que alguns m’avançaven, ho estava fent prou bé. Però encara em queda molt, i em sap greu, perquè la distància olímpica m’agrada, i cada vegada penso més que és la meva (sobretot amb el límit de temps que tinc per entrenar), però si no surto bé de l’aigua, no puc fer drafiting i el segment ciclista es converteix en una semicontrarellotge amb un parell o tres de col·laboradors en el millor dels casos i tot plegat suposa un handicap important a l’hora de començar a córrer pel desgast acumulat.

La relació que faig jo és que reduir per exemple 3 o 4 minuts la natació suposaria més de 10 minuts de guany en el total de la prova. He comptat i dels 200 que tinc abans només n’hi ha 6 que nedin pitjor que jo, això ho diu tot.

Dit això el cert és que estic content, ho parlàvem amb l’Espriu, i de fet sortir de l’aigua en 31 minuts és més que correcte per mi. Després la bici, vaig fer una mitjana de 35km/h limitant el desgast, però fent més esforços dels necessaris. Probablement si anés en un grup millor, també tiraria, m’agrada, però podria descansar més estona i sobretot aniríem en general a un ritme més ràpid. I finalment el running en què una vegada més agafo un ritme creuar prou bo, que em dóna la sensació de no anar al límit però per contra tampoc em veig capaç d’anar més ràpid. Molt content amb els 41 minuts i pico, pitjor que fa dos anys però més que acceptable veient el poc volum i qualitat de l’agost.


Les dades són:
Pau Cortadas Guasch 2h25'26''
Posició 213 de 986 inscrits i 813 acabats
Temps primer: 1h58’44’’

Parcials
Natació: 31’24’’ Parcial 476
Bici: 1h12’21’’ Parcial 223 Compten les transicións (temps bici 1h09'31'' a 35.00km/h
Run: 41’41’’ Parcial 97
La meva participació al Tri Olímpic del 2009

dijous, 1 de setembre del 2011

Descompensat però bé

Radicalment simètric ha estat l’entrenament realitzat aquest agost. Per diferents circumstàncies he fet moolta bici, poc més de 1000km en tot l’agost, la pena és que no ho he pogut completar amb la natació ni amb running, però estic content ja que de cara a Berga és una base excel•lent, ara només cal mantenir-ho mínimamanet al setembre i fotre-li canya amb les altres dues disciplines, aquesta vegada no patiré en la bici. Segons em va comentar el Xavi, la punta de bici ha de ser la primera en assolir, després el running i després la natació, per tant anem bé.
Per altra banda, veient les estadístiques he fet tanta natació i córrer com el mes passat, la qual cosa em porta a dues conclusions: la negativa és que en dos mesos he fet poc volum d’aquestes disciplines i la positiva és que malgrat això el running em va anar prou bé al juliol.
En fi, gràcies als que m’heu acompanyat als entrenaments aquests dies, m’ha anat molt bé i la veritat és que han estat rodatges molt amens.

No us ho creureu peró el Jaume, que ja normalment no és rival per mi, es va passar tota la sortida vacil.lant sobre un atac en l'ascenció final a les Bouilloses amb aquest ferrot... Evidentment no em aguantar ni 300 metres.

Les Curses més rendibles