Ahir vaig sortir de la ecografia amb una sensació extranya, eren bones o males notícies? El cas és que després d'estar ecografiant l'adductor el metge em va dir que no hi veia res, cap trencament ni lesió aparent, no és una prova 100% definitiva, n'hi ha de més precises, però clar, no veu res però a mi em fa mal. De fet a mi em dóna la sensació que és una molèstia molt explícita, és a dir estic segur que em fa mal, especialment quan estiro, però després no veu res.
No sé, durant la segona setmana de gener tinc visita amb el traumatòleg i valorarem el què, de moment m'estic plantejant autoconvèncem que no tinc res, que no m'ha de fer mal. I per fer-ho què és millor que pensar en el què haurem de fer, en la nostra obsessió del 2009...
Bon any 9
dimarts, 30 de desembre del 2008
dissabte, 27 de desembre del 2008
Sempre vaig tard
Ja he trobat les sabates ideals, són unes SIDI amb només dos velcros i el preu oscila entre els 80 euros la de carretera (T2) i els 100 les de MTB (Terra). La putada és que fins al maig no tindran la meva talla de carretera. En tot cas les possibilitats són:
SIDI MTB TERRA (100€) + pedals SHIMANO A 530 SPD (30€)
SABATES SIDI TII (80€)+ SHIMANO ULTEGRA SPD-SL (60€)
SIDI MTB TERRA (100€) + pedals SHIMANO A 530 SPD (30€)
SABATES SIDI TII (80€)+ SHIMANO ULTEGRA SPD-SL (60€)
dimarts, 23 de desembre del 2008
Bones festes
Per què estic segur que el 2009 serà millor que el 2008, per què malgrat els problemes no hem de deixar de ser feliços i per què em ve de gust, us vull felicitar les festes i desitjar-vos un feliç any 9 a tots els que visiteu el blog, us conegui o no personalment.
Moltes gràcies.
Moltes gràcies.divendres, 19 de desembre del 2008
Ara li toquen als peus
Resolt el tema del pulsòmetre, ara toca el torn de les sabates, tot i que en principi estic molt més decidit. Primer dubtava en canviar-me o no de pedal, de moment vaig amb les Sidi de BTT i pedal, i primer vaig pensar simplement de renovar-les, i d’aquesta manera només tenia un calçat (estic una mica fart de tanta especialització). Ara però m’he decidit a fer canvi total i canviar-me també el pedal, total són uns 50 euros més, i guardaré en el fons de l’armari les Sidi antigues per quan faci una sortida important o competició en BTT.
En definitiva i de moment hi ha tres finalistes ordenats de menys a més probables:
SPECIALIZED EQUIPMENT - SPORT ROAD
Aquestes tenen tres avantatges: la relació qualitat-preu, tenen la possibilitat de muntar els dos tipus de cales i són semblants a les de la Bea (ja sé que van bé).
Preu entre 70 i 80 euros.
SIDI GENIUS 5 PRO 2009 qualsevol color Són una mica més pro (com el seu nom indica) i la veritat és que preu per preu, si fossin només per bici no ho dubtaria. Però tenen dos defectes: només tenen forats per la cala de bici de carretera i no veig clar el sistema de tancament superior, no sé si en una triatló serà complicat.
Preu: al voltant de 105 euros a Andorra (www.dandybike.com)
SIDI ZEPHYR 2009 BLACK PEARK WHITE Són exactament les mateixes que tinc ara, i per tant ja sé que van bé. Probablement seran les que em quedaré.
Preu: al voltant de 85 euros a Andorra (www.dandybike.com)
Per cert, com que molts m’aneu preguntant, i us ho agreixo, sembla que l’adductor evoluciona una mica millor amb els ultrasons, de totes maneres encara no em dóna la sensació d’estar al final del procés, a més avui he corregut darrera l’autobús i m’ha molestat bastant. En tot cas patint només una petita molèstia ja puc estirar quasi totalment l’adductor. A més a partir d’aquesta setmana m’he compromès a anar al DIR encara que sigui a fer màquines, cosa que em fa molt pal però al menys faig alguna cosa i recupero la rutina.
En definitiva i de moment hi ha tres finalistes ordenats de menys a més probables:
SPECIALIZED EQUIPMENT - SPORT ROAD
Aquestes tenen tres avantatges: la relació qualitat-preu, tenen la possibilitat de muntar els dos tipus de cales i són semblants a les de la Bea (ja sé que van bé).
Preu entre 70 i 80 euros.SIDI GENIUS 5 PRO 2009 qualsevol color Són una mica més pro (com el seu nom indica) i la veritat és que preu per preu, si fossin només per bici no ho dubtaria. Però tenen dos defectes: només tenen forats per la cala de bici de carretera i no veig clar el sistema de tancament superior, no sé si en una triatló serà complicat.
Preu: al voltant de 105 euros a Andorra (www.dandybike.com)SIDI ZEPHYR 2009 BLACK PEARK WHITE Són exactament les mateixes que tinc ara, i per tant ja sé que van bé. Probablement seran les que em quedaré.
Preu: al voltant de 85 euros a Andorra (www.dandybike.com)Per cert, com que molts m’aneu preguntant, i us ho agreixo, sembla que l’adductor evoluciona una mica millor amb els ultrasons, de totes maneres encara no em dóna la sensació d’estar al final del procés, a més avui he corregut darrera l’autobús i m’ha molestat bastant. En tot cas patint només una petita molèstia ja puc estirar quasi totalment l’adductor. A més a partir d’aquesta setmana m’he compromès a anar al DIR encara que sigui a fer màquines, cosa que em fa molt pal però al menys faig alguna cosa i recupero la rutina.
dimecres, 17 de desembre del 2008
And the winner is…
Després de tant divagar em quedaré el darrer del qual havia parlat i a més el que sens dubte menys m’agrada estèticament, el Garmin 305. Em toca la pera que no el pugui portar com a rellotge, però té tot el que necessito per entrenar i més, i al preu que està ara és increïble. Després ja em miraré algun amb podòmetre per les triatlons (probablement el T3). Així doncs el demanaré per reis.Senyors Reis,
Vull un Garmin 305 (el vermell), i el podreu trobar molt bé de preu a http://www.redcoon.es/ concretament 199€ + 9€ de despeses d’enviament.
Moltes gràcies i records al Papa Noël.
http://www.redcoon.es/index.php/cmd/shop/a/ProductDetail/pid/B117708/cid/24001/GARMIN_Forerunner_305_ROHS/
Per cert, si a algú li interessa el 305, o qualsevol, o de fet alguna de les coses que venen a redcoon, que m’ho digui, ja que dins dels 9€ de despeses d’enviament me’n poden fer arribar fins a 5, per tant val la pena aprofitar.
Resultat
dilluns, 15 de desembre del 2008
De magnetoterapia a ultrasons
Després de més de 10 dies i escaça millora la fisioterapeuta ha decidt canviar: continúo amb els exercicis i estiraments, però ara em posen 6 minuts d'ultrasons directament a la part de l'adductor afectada. Vaig començar divendres, a veure com evoluciona.
Després d'un cap de setmana a Niça, parlant de sortides en bici, de running, de raquetes de neu, d'esquiades als Alps... i ser jo precisament el què ha evitat poder fer alguna d'aquestes activitats amb l'Andrea, el Lluís i el Carles, el mono m'ha pujat encara més. Necessito tornar...
Després d'un cap de setmana a Niça, parlant de sortides en bici, de running, de raquetes de neu, d'esquiades als Alps... i ser jo precisament el què ha evitat poder fer alguna d'aquestes activitats amb l'Andrea, el Lluís i el Carles, el mono m'ha pujat encara més. Necessito tornar...
Mamà, segur que em donàveu de menjar? la Mònica i tu rieu molt, però a mi se'm veuen totes les costelles. Només una cosa bona del mega encostipat que vaig pillar el divendres, i és que he perdut de cop un kilo i mig i a més segueixo sense tenir massa gana, espero haver canviat una mica el xip perquè em costava molt perdre pes.Pau
dijous, 11 de desembre del 2008
Polar Rs100 en mercadillo
Doncs com veieu estic en procés de renovació del material. El que tinc més interès en vendre i a més pot ser més útil és el pulsòmetre Polar. És força complert i molt precís en les funcions de pulsòmetre i cronòmetre, concretament destacaria:
- Pulsòmetre codificable i instantani: a diferència d’altres el pols te’l dia al moment i no amb mitjanes, a més es codifica de manera que no tingui interferències amb altres corredors, això en cursa és bàsic.
- Bon crono i amb possibilitat de fer Laps (paricals), i després veure’ls. De manera senzilla pots marcar per exemple cada km i aleshores et compte el temps total i el que estàs fent en el km. Al final tens un resum amb els parcials de cada km i el total.
Com he dit perfecte per un corredor inicial o mig (no val la pena el 200), i que evidentment no té interès per les característiques de models superiors, podómetres, gps... i el preu que en demano és pràcticament la meitat que nou 80 euros.
http://www.polariberica.es/es/productos/running_multisport/rs100
També vull renovar les Sidi de bici, i encara estic dubtant entre les mateixes o les de carretera més pedal de carretera. De totes maneres en tinc unes altres que no faig servir i per tant si a algú li interessen valoraria vendre-les. Jo me les vaig comprar per tenir-ne unes de BTT, però si em compro unes de carretera ja en tindria tres a casa i passo. S’assemblen a aquestes, i es poden portar amb la cala del pedal automàtic (com jo) o sense. Les venc per 40 euros, em van costar uns 60.
I per altra banda encara no ho tinc clar, però potser en canvio els acoples per uns específics d’Ironman, els meus són més agressius i ideals per halfs i IMs, si es vol fer temps. No sé encara no ho he decidit perquè de fet no m’està malament anar amb els que tinc i per tant aconseguir una millor posició aeròdinàmica però si surt comprador, ho pensaré. El preu són 90 euros, me’n van costar 140 a Esportíssim però el cert és que a Probike els vaig veure per 115. Són els Profile T2 d’alumini
- Pulsòmetre codificable i instantani: a diferència d’altres el pols te’l dia al moment i no amb mitjanes, a més es codifica de manera que no tingui interferències amb altres corredors, això en cursa és bàsic.
- Bon crono i amb possibilitat de fer Laps (paricals), i després veure’ls. De manera senzilla pots marcar per exemple cada km i aleshores et compte el temps total i el que estàs fent en el km. Al final tens un resum amb els parcials de cada km i el total.
Com he dit perfecte per un corredor inicial o mig (no val la pena el 200), i que evidentment no té interès per les característiques de models superiors, podómetres, gps... i el preu que en demano és pràcticament la meitat que nou 80 euros.
http://www.polariberica.es/es/productos/running_multisport/rs100També vull renovar les Sidi de bici, i encara estic dubtant entre les mateixes o les de carretera més pedal de carretera. De totes maneres en tinc unes altres que no faig servir i per tant si a algú li interessen valoraria vendre-les. Jo me les vaig comprar per tenir-ne unes de BTT, però si em compro unes de carretera ja en tindria tres a casa i passo. S’assemblen a aquestes, i es poden portar amb la cala del pedal automàtic (com jo) o sense. Les venc per 40 euros, em van costar uns 60.
I per altra banda encara no ho tinc clar, però potser en canvio els acoples per uns específics d’Ironman, els meus són més agressius i ideals per halfs i IMs, si es vol fer temps. No sé encara no ho he decidit perquè de fet no m’està malament anar amb els que tinc i per tant aconseguir una millor posició aeròdinàmica però si surt comprador, ho pensaré. El preu són 90 euros, me’n van costar 140 a Esportíssim però el cert és que a Probike els vaig veure per 115. Són els Profile T2 d’alumini
dimecres, 10 de desembre del 2008
Més voltes sobre els pulsòmetres
Podríem dir que hi ha dos finalistes, o millor dit dues convinacions finalistes.
Sunnto T6 Triathlon pack
Aquesta és una opció pensant sobretot en la competició i extremadament útil en les sessions dobles o triples. Pràcticament podríem dir que ho té tot i a més és un rellotge que puc portar pel dia a dia.
Defectes:
- Preu elevat. Malgrat que puc obtenir un molt bon preu, segueixo pensant que Suunto fa els millors dissenys però se’ls cobra.
- No veig gaire útil durant el sector de bici tenir el compte km al canell, no és senzill de mirar.
- No puc baixar-me el recorregut. Potser és una tonteria, però el fet de veure per on he passat en el Google earth em fa molta gràcia.
Garmin forunner 305 + Suunto t3 food pod
Aquesta és una opció més basada en els entrenaments, ja que les dades que dóna un GPS com el Garmin són més completes i precises que cap altre. El “problema” és que no el vull portar en competició ja que vull un rellotge que tingui des de l’inici, és per això que completo el pack amb el Suunto T3 que puc portar al dia a dia (de fet m’agrada molt), i un sensor per la bici, que ja tinc. El pressupost ronda els 100 euros menys.
Defectes:
- En cursa no tindria les dades que em pot proporcionar el T6. A nivell d’informació posterior és una pena, però durant la cursa no ho utilitzo.
- Pel què sé i he pogut llegir, el Foruner 305 no és un rellotge 100% fiable, té alguns problemes.
Altres semialternatives.
Realment em direu cutre, però decathlon treu un parell de rellotges molt competitius en preu.
- El Geonaute Keymaze 700 és un GPS amb aparentment les mateixes característiques que el Garmin 305 i fins i tot podria dir que amb un disseny més encertat. Té un defecte, que a més és solucionable pujant una mica el preu i és la no codificació del pulsòmetre. Aquest defecte, sumat a la baixada de preu del 305 fa que no el consideri del tot, però el preu és excel.lent 170 euros. Sigui com sigui passaré a veure’l.
I finalment també el Forunner 301 en comptes del 305. posats a portar un ermatoste i sobretot de tenir un aparell que hauré de portar només per entrenar, doncs valoro la possibilitat de pillar el 301 en comptes del 305. De la comparativa només veig una diferència i és que el 301 no té la funció de comparativa amb un treball realitzat abans, és divertit però no val els 50 euros de diferència. Sembla que la precisió és més alta la del 305 i potser és una mica incòmode. També hauré de veure’l.
Pau
Sunnto T6 Triathlon pack
Aquesta és una opció pensant sobretot en la competició i extremadament útil en les sessions dobles o triples. Pràcticament podríem dir que ho té tot i a més és un rellotge que puc portar pel dia a dia.
Defectes:
- Preu elevat. Malgrat que puc obtenir un molt bon preu, segueixo pensant que Suunto fa els millors dissenys però se’ls cobra.
- No veig gaire útil durant el sector de bici tenir el compte km al canell, no és senzill de mirar.
- No puc baixar-me el recorregut. Potser és una tonteria, però el fet de veure per on he passat en el Google earth em fa molta gràcia.
Garmin forunner 305 + Suunto t3 food pod
Aquesta és una opció més basada en els entrenaments, ja que les dades que dóna un GPS com el Garmin són més completes i precises que cap altre. El “problema” és que no el vull portar en competició ja que vull un rellotge que tingui des de l’inici, és per això que completo el pack amb el Suunto T3 que puc portar al dia a dia (de fet m’agrada molt), i un sensor per la bici, que ja tinc. El pressupost ronda els 100 euros menys.
Defectes:
- En cursa no tindria les dades que em pot proporcionar el T6. A nivell d’informació posterior és una pena, però durant la cursa no ho utilitzo.
- Pel què sé i he pogut llegir, el Foruner 305 no és un rellotge 100% fiable, té alguns problemes.
Altres semialternatives.
Realment em direu cutre, però decathlon treu un parell de rellotges molt competitius en preu.
- El Geonaute Keymaze 700 és un GPS amb aparentment les mateixes característiques que el Garmin 305 i fins i tot podria dir que amb un disseny més encertat. Té un defecte, que a més és solucionable pujant una mica el preu i és la no codificació del pulsòmetre. Aquest defecte, sumat a la baixada de preu del 305 fa que no el consideri del tot, però el preu és excel.lent 170 euros. Sigui com sigui passaré a veure’l.
- El Geonaute CW 700 sd, que per mi no té aparentment cap defecte comparat amb el Suuntot3, només un parell de dubtes. Seria un Pack equivalent al Suunto T6 amb la diferència important que no es pot baixar la informació a l’ordinador. Els dubtes són com passa d’un esport a l’altre i l’estètica. És aquest darrer factor, més la informació més senzilla en pantalla, el que em fa escollir el T3 en comptes d’aquest, ja que com he dit m’interessa portar-lo al dia a dia, de totes maneres no ho descarto del tot. El preu, espectacular, 150 euros, amb codificació del pulsómetre.
http://www.decathlon.es/ES/cw-700-sd-52250448/I finalment també el Forunner 301 en comptes del 305. posats a portar un ermatoste i sobretot de tenir un aparell que hauré de portar només per entrenar, doncs valoro la possibilitat de pillar el 301 en comptes del 305. De la comparativa només veig una diferència i és que el 301 no té la funció de comparativa amb un treball realitzat abans, és divertit però no val els 50 euros de diferència. Sembla que la precisió és més alta la del 305 i potser és una mica incòmode. També hauré de veure’l.
Pau
dimarts, 9 de desembre del 2008
Nocturnes
Heu estat mai a la muntanya de nit? I no vull dir quan de petits feiem una excursió al poble del costat i se'ns feia de nit i ens cagàvem de por (me'n recordo un dia a tornant de Das... quin cague!!). Vull dir fer-ho de forma voluntària. A part dels vivacs i acampades diverses, el primer cas que recordo deu fer uns 10 anys tot pujant la Tossa (2537m), a les 4 de la matinada, per veure sortir el sol des del Niu de l'Àliga amb els col·leguis d'Alp.
Ara bé, des de la època en que treballava a Les Planes, que no he parat de fer sortides nocturnes. Generalment ha estat per temes d'organitzar horaris, ja que és tremendament útil (i divertit) poder tornar de la feina corrents o en bici per Collserola, sempre i quan no t'importi si es fa de nit! La foto mostra una d'aquetes sortides primerenques, a punt de deixar la oficna a finals de novembre del 2003 (oju al careto).
Si us voleu aficionar a les sortides nocturnes us puc donar algunes idees que he anat aprenent després d'uns quants anys. Si més no, el punt més important és que si passa quelcom inesperat, hi ha tota la nit per endavantper complicar les coses. És per això que el marge d'error és menor (també podeu començar amb nocturnes "matineres", que són més segures).
Molt important #1: Abrigueu-vos bé! Estadísticament es fan més sortides nocturnes a l'hivern perquè hi ha més hores de foscor que a l'estiu, per tant podeu esperar una davallada molt bèstia de les temperatures. A més, si hi ha qualsevol problema i heu de parar, el fred us agafarà ràpidament!
Molt important #2: Porteu roba amb reflectants i posseu-vos pilots vermells a darrera! No pas per veure millor vosaltres, sinó per que us vegin els altres. Penseu en la utilitat contra cotxes si passeu per una zona urbana, o per ajudar a patrulles de rescat si us passa quelcom.
Molt important #3: De nit es perden la majoria de referències d'orientació. Jo tinc prohibit a mi mateix fer una ruta nocturna si no me la conec molt bé. Ara bé, avui en dia tirant del GPS hom pot fer el que vulgui (però alerta les bateries, que duren una misèria si es posa el GPS amb llum), però penseu que si no coneixeu el terreny, haureu d'extremar les precaucions.
Amb aquests tres punts de sentit comú, la resta són consells que poden fer més agradable la sortida:
- En dies freds, si porteu una lot frontal, us trobareu que el vostre propi alè reflecteix la llum i us enlluerna. És com si hi hagués boira sobre el nas, i al final sempre acabo esbufegant cap abaix!
- Quan hi ha boira de veritat (a Collserola si durant el dia ha bufat llevantada) porto una llum al pit (fixeu-vos en la foto, al costat dret) que enfoca cap als peus, ja que el frontal es torna inútil i enlluerna el ulls. A més ajuda a llegir mapes, el pulsòmetre, el GPS, i a no trepitjar cargols en el camí :P
- Recomano portar ulleres de bici o similars amb vidres transparents. Una vegada, quan encara no en duia, una branca que no vaig veure em va rascar una galta. De poc no se'm fica a l'ull! Ara sempre les porto!
- Alerta amb el gosos en passar per alguna casa. La millor opció és no fer ni cas, i si ens volen marcar amb les dents, la millor estratègia és girar-se, fotre un crit ben fort, i continuar. Us asseguro que és la millor opció. En el meu cas, la majoria de gosos del camí de la feina a casa ja em coneix i em deixen en pau, i si no ho fan, els hi foto un bon crit. Ah, també funciona amb els senglars de Collserola.
Actualment les nocturnes que faig són en bici, per tornar de la feina a Castellbisbal fins a casa a Barcelona. Ara mateix faig un recorregut de 30km, uns 10 dels quals són per la carretera de Rubí a Molins fins que al Papiol enganxo l'entrada al parc per la bòbila del Papiol. En bici, hi ha alguns punts crítics que s'accentuen, com el de veure el camí (que ara va més ràpid!) i el de la orientació (perquè hi ha menys temps per pensar per on tirar).
- Per veure bé el camí cal tenir una bona llum. Jo porto un focus al manillar amb una bateria externa (SIGMA PowerLed Black PRO) que em va costar quasi €140, però que no canvio per res del món. La capsa diu que il·lumina 80m amb un arc de 18º, i ho complemento amb un frontal de 4 leds posat al manillar per enfocar el primer pla de terra, útil per alguna trialera de pujada que em trobo.
Per altra banda, i ajudant tant a la orientació com a "veure" el camí, utilitzo un GPS, que l'he configurat per que en fer un "trackback" del camí ja guardat, faci un bip i s'il·lumini la pantalla quan s'apropi una corba. D'aquesta manera, un cop d'ull ràpid a la pantalla em permet veure com i cap a on és la propera corba del camí, ja que el track me'l marca en rosa i ben gruixut. D'alguna manera el GPS em permet veure més enllà del que les llums em mostren.
Ara bé, si us animeu a fer alguna nocturna, el punt més important de tots és que podreu gaudir d'unes vistes precioses: la Lluna, estels, planetes, animals, jocs de llum, etc, etc. De fet, dilluns passat en tornar de la feina vaig veure una estampa brutal. Potser algú s'hi va fixar, però semblava que la Lluna tenia companyia; ella era tot just un fil creixent, i hi havia un punt de llum molt brillant just a sota seu, i un altre una mica a la dreta. He mirat què eren (KStars), i es tractava de Venus i Júpiter (amb els seus satèl·lits). No tinc fotos de la imatge real, així que us poso la del programa KStars.
La foto de tancament la vaig fer al Marroc el 2007. Segurament aquest home fa més quilòmetres en bici que molts de nosaltres, i dubto molt que per diversió. Si més no, la foto és una dedicatòria a un amic, perquè té a veure amb el Marroc tot i que no té res a veure amb l'esport. Per la notícia que he rebut aquest cap de setmana, l'única cosa més que puc dir és: FELICITAAAAATS!!
Nic
Ara bé, des de la època en que treballava a Les Planes, que no he parat de fer sortides nocturnes. Generalment ha estat per temes d'organitzar horaris, ja que és tremendament útil (i divertit) poder tornar de la feina corrents o en bici per Collserola, sempre i quan no t'importi si es fa de nit! La foto mostra una d'aquetes sortides primerenques, a punt de deixar la oficna a finals de novembre del 2003 (oju al careto).
Si us voleu aficionar a les sortides nocturnes us puc donar algunes idees que he anat aprenent després d'uns quants anys. Si més no, el punt més important és que si passa quelcom inesperat, hi ha tota la nit per endavantper complicar les coses. És per això que el marge d'error és menor (també podeu començar amb nocturnes "matineres", que són més segures).
Molt important #1: Abrigueu-vos bé! Estadísticament es fan més sortides nocturnes a l'hivern perquè hi ha més hores de foscor que a l'estiu, per tant podeu esperar una davallada molt bèstia de les temperatures. A més, si hi ha qualsevol problema i heu de parar, el fred us agafarà ràpidament!
Molt important #2: Porteu roba amb reflectants i posseu-vos pilots vermells a darrera! No pas per veure millor vosaltres, sinó per que us vegin els altres. Penseu en la utilitat contra cotxes si passeu per una zona urbana, o per ajudar a patrulles de rescat si us passa quelcom.
Molt important #3: De nit es perden la majoria de referències d'orientació. Jo tinc prohibit a mi mateix fer una ruta nocturna si no me la conec molt bé. Ara bé, avui en dia tirant del GPS hom pot fer el que vulgui (però alerta les bateries, que duren una misèria si es posa el GPS amb llum), però penseu que si no coneixeu el terreny, haureu d'extremar les precaucions.
Amb aquests tres punts de sentit comú, la resta són consells que poden fer més agradable la sortida:
- En dies freds, si porteu una lot frontal, us trobareu que el vostre propi alè reflecteix la llum i us enlluerna. És com si hi hagués boira sobre el nas, i al final sempre acabo esbufegant cap abaix!
- Quan hi ha boira de veritat (a Collserola si durant el dia ha bufat llevantada) porto una llum al pit (fixeu-vos en la foto, al costat dret) que enfoca cap als peus, ja que el frontal es torna inútil i enlluerna el ulls. A més ajuda a llegir mapes, el pulsòmetre, el GPS, i a no trepitjar cargols en el camí :P
- Recomano portar ulleres de bici o similars amb vidres transparents. Una vegada, quan encara no en duia, una branca que no vaig veure em va rascar una galta. De poc no se'm fica a l'ull! Ara sempre les porto!
- Alerta amb el gosos en passar per alguna casa. La millor opció és no fer ni cas, i si ens volen marcar amb les dents, la millor estratègia és girar-se, fotre un crit ben fort, i continuar. Us asseguro que és la millor opció. En el meu cas, la majoria de gosos del camí de la feina a casa ja em coneix i em deixen en pau, i si no ho fan, els hi foto un bon crit. Ah, també funciona amb els senglars de Collserola.
Actualment les nocturnes que faig són en bici, per tornar de la feina a Castellbisbal fins a casa a Barcelona. Ara mateix faig un recorregut de 30km, uns 10 dels quals són per la carretera de Rubí a Molins fins que al Papiol enganxo l'entrada al parc per la bòbila del Papiol. En bici, hi ha alguns punts crítics que s'accentuen, com el de veure el camí (que ara va més ràpid!) i el de la orientació (perquè hi ha menys temps per pensar per on tirar).
- Per veure bé el camí cal tenir una bona llum. Jo porto un focus al manillar amb una bateria externa (SIGMA PowerLed Black PRO) que em va costar quasi €140, però que no canvio per res del món. La capsa diu que il·lumina 80m amb un arc de 18º, i ho complemento amb un frontal de 4 leds posat al manillar per enfocar el primer pla de terra, útil per alguna trialera de pujada que em trobo.
Per altra banda, i ajudant tant a la orientació com a "veure" el camí, utilitzo un GPS, que l'he configurat per que en fer un "trackback" del camí ja guardat, faci un bip i s'il·lumini la pantalla quan s'apropi una corba. D'aquesta manera, un cop d'ull ràpid a la pantalla em permet veure com i cap a on és la propera corba del camí, ja que el track me'l marca en rosa i ben gruixut. D'alguna manera el GPS em permet veure més enllà del que les llums em mostren.
Ara bé, si us animeu a fer alguna nocturna, el punt més important de tots és que podreu gaudir d'unes vistes precioses: la Lluna, estels, planetes, animals, jocs de llum, etc, etc. De fet, dilluns passat en tornar de la feina vaig veure una estampa brutal. Potser algú s'hi va fixar, però semblava que la Lluna tenia companyia; ella era tot just un fil creixent, i hi havia un punt de llum molt brillant just a sota seu, i un altre una mica a la dreta. He mirat què eren (KStars), i es tractava de Venus i Júpiter (amb els seus satèl·lits). No tinc fotos de la imatge real, així que us poso la del programa KStars.
La foto de tancament la vaig fer al Marroc el 2007. Segurament aquest home fa més quilòmetres en bici que molts de nosaltres, i dubto molt que per diversió. Si més no, la foto és una dedicatòria a un amic, perquè té a veure amb el Marroc tot i que no té res a veure amb l'esport. Per la notícia que he rebut aquest cap de setmana, l'única cosa més que puc dir és: FELICITAAAAATS!!
Nic
Es busca mono Ironman Tatoo 2008
M'he despertat tard.
Per norma general m'agraden més les dues peces que el mono sencer de triatló, però per certes carreres en volia un, resulta que el que més m'agrada és aquest de la línia Ironman, però ja és massa tard, és el model del 2008, i el del 2009 és horrible. En tot cas segurié buscant a veure si en alguna botiga els hi queda. Si algú el veu en talla L (o M) que el compri, que l'estic buscant...
Per cert, increíble l'amabilitat de l'importador d'Ironmanactivewear a España, en concret de l'Anabel.
Us adjunto una imatge del model del 2009 per a què en valoreu el canvi (especialment els pantalons).
Pau
divendres, 5 de desembre del 2008
Primera setmana de rehabilitació = caca de la vaca
Aquesta és la primera impressió que he tingut principalment degut a dos factors, un punt de desconfiança amb el què estic fent provocat per un aparent desinterès per part de les fisioterapeutes i per més dolor que quan vaig començar.
Sigui com sigui després de parlar-ho amb gent que ha passat per un procés semblant, m’he animat una mica. Per un costat, sembla que els estiraments són realment la manera de recuperar una lesió muscular, encara que facin una mica de mal, i també certs exercicis, però dic jo, si per recuperar l’adductor l’he de forçar, no seria millor forçar-lo corrent. També m’han confirmat que és normal que després de la primera setmana estiguis pitjor que al principi.
Gràcies Gio, Ivan, Lola, Caro... per les explicacions i de passada aprofito per donar les gràcies a tots els que us aneu interessant per mi, i com no a la Bea que em veu fotudet a casa. Realment sembla mentida que una lesió no diagnosticada com a trencament (al menys de manera oficial) duri tant, o el diagnòstic no era correcte o és el què hi ha.
En quant a les sessions tenen el seu punt còmic: estic en una sala, plena de iaios que amb prou feines poden aixecar els braços o moure el genoll i que fan els exercicis de recuperació a ritme de tortuga. Alguns amb la gràcia que tenen, o la pesadès dels altres o lo xerraires que són: l’altre dia una va repetir un total de 29 vegades “no, si yo llamé para no venir, pero al final mi marido me ha traído, pero yo llamé que no vendría” i això li explicava a cadascú unes 4 o 5 vegades fins que marxava del seu costat i s’hi posava un altre valent. També va ser còmic quan en el seu despatx, amb la porta tancada, la fisio li explicava a un altre iaio que cada vegada que entrés havia de passar la targeta, “como en el bus” li deia, i de sobte un altre crida “però ara el bus ha pujat”, i tots vinga a queixar-se. Jo entre mig d’aquesta moribunda, fent durant 20 minuts o mitja hora els meus exercicis que combinen la musculació i moviment de l’adductor amb estiraments.
Després durant vint minuts em posen en una màquina que es diu Magnetomed (www.elm.es/magnetoterapia.htm). Segons he trobat a internet... los resultados más fáciles de observar de la Magnetoterapia son cuando desaparece un dolor muscular o un dolor de cabeza a los pocos minutos de usar un imán. […] La Magnetoterapia o Terapia con campos magnéticos es, definida en forma sencilla, el tratamiento de enfermedades mediante el uso de campos magnéticos. Estos campos magnéticos pueden ser producidos por imanes permanentes o electroimanes, los cuales pueden tener un campo magnético variable. El término magnetos e imanes se usa de forma indistinta.
Sigui com sigui després de parlar-ho amb gent que ha passat per un procés semblant, m’he animat una mica. Per un costat, sembla que els estiraments són realment la manera de recuperar una lesió muscular, encara que facin una mica de mal, i també certs exercicis, però dic jo, si per recuperar l’adductor l’he de forçar, no seria millor forçar-lo corrent. També m’han confirmat que és normal que després de la primera setmana estiguis pitjor que al principi.
Gràcies Gio, Ivan, Lola, Caro... per les explicacions i de passada aprofito per donar les gràcies a tots els que us aneu interessant per mi, i com no a la Bea que em veu fotudet a casa. Realment sembla mentida que una lesió no diagnosticada com a trencament (al menys de manera oficial) duri tant, o el diagnòstic no era correcte o és el què hi ha.
En quant a les sessions tenen el seu punt còmic: estic en una sala, plena de iaios que amb prou feines poden aixecar els braços o moure el genoll i que fan els exercicis de recuperació a ritme de tortuga. Alguns amb la gràcia que tenen, o la pesadès dels altres o lo xerraires que són: l’altre dia una va repetir un total de 29 vegades “no, si yo llamé para no venir, pero al final mi marido me ha traído, pero yo llamé que no vendría” i això li explicava a cadascú unes 4 o 5 vegades fins que marxava del seu costat i s’hi posava un altre valent. També va ser còmic quan en el seu despatx, amb la porta tancada, la fisio li explicava a un altre iaio que cada vegada que entrés havia de passar la targeta, “como en el bus” li deia, i de sobte un altre crida “però ara el bus ha pujat”, i tots vinga a queixar-se. Jo entre mig d’aquesta moribunda, fent durant 20 minuts o mitja hora els meus exercicis que combinen la musculació i moviment de l’adductor amb estiraments.
Després durant vint minuts em posen en una màquina que es diu Magnetomed (www.elm.es/magnetoterapia.htm). Segons he trobat a internet... los resultados más fáciles de observar de la Magnetoterapia son cuando desaparece un dolor muscular o un dolor de cabeza a los pocos minutos de usar un imán. […] La Magnetoterapia o Terapia con campos magnéticos es, definida en forma sencilla, el tratamiento de enfermedades mediante el uso de campos magnéticos. Estos campos magnéticos pueden ser producidos por imanes permanentes o electroimanes, los cuales pueden tener un campo magnético variable. El término magnetos e imanes se usa de forma indistinta.
www.biocyber.com.mx/magnetoterapia.htm
En definitiva, esperarem una setmana més; a més les infermeres són molt maques, em recorda quan a l’edat de 14 o 15 anys anava a recuperar una lesió de lligaments i també les trobava a totes maques (bé en aquella època feia servir altres expressions menys correctes).
Pau
dijous, 4 de desembre del 2008
Júnior Challenge
Jo tinc un nom al cap pel 23 de maig... El Júnior Challenge Costa Barcelona Maresme, una festa esportiva per als més petits de la família.
Ahir, dimarts 2 de desembre, es va presentar al Consell Comarcal del Maresme la prova esportiva del Júnior Challenge.
Ahir, dimarts 2 de desembre, es va presentar al Consell Comarcal del Maresme la prova esportiva del Júnior Challenge.
El Júnior Challenge es la competició feta a mida de tots aquells joves que volen provar la sensació de fer un triatló. En aquesta prova participaran escoles i instituts tant del Maresme, de Catalunya, de Espanya i de països com Alemanya, França i Anglaterra.
A més, es una plataforma d’intercanvi cultural entre els joves d’una varietat de països.El Junior Challenge es celebrarà un dia abans de la competició del Challenge, el 23 de maig i el 3 d’octubre. Es tracta d’un triatló participatiu amb un circuit adaptat a la seguretat i diversió dels nens, amb l’atractiu d’una prova oficial amb arc de meta, diferents categories de competició, premis, etc...
Per a aquest esdeveniment esportiu també es necessari el suport dels voluntaris. Durant tot l’any, es realitzaran campanyes d’informació a les escoles de la regió i altres països, amb l’objectiu de portar joves a participar o ajudar al Júnior Challenge.
Una vegada finalitzada la prova, Illa Fantasia, espònsor oficial del Júnior Challenge, vol anar més enllà en la seva col•laboració, i posarà a la disposició dels nens participants un autobús que els traslladarà fins a les instal•lacions del Parc Aquàtic, on seran partícips d’una màgica festa.
El Júnior Challenge pretén ser una mica més que una prova de triatló, es vol aconseguir que tots els nens gaudeixin d’un dia agradable i entretingut.L’empresa Thisplay, que forma part del grup Evolution, serà l’encarregada d’organitzar les dues proves del Júnior Challenge (23 de maig i 3 d’octubre).
Categories dels participants del Júnior Challenge:
8-9 anys: 50m natació – 1km bicicleta- 400m carrera a peu.
10-11 anys: 100m natació – 2km bicicleta - 800m carrera a peu.
12-13 anys: 150m natació – 3km bicicleta- 1km carrera a peu.
14-15 anys: 200m natació – 3km bicicleta – 1,5km carrera a peu.
Extret de la web del challenge, jo potser demano per fer-me voluntari aquest dia.
Pau
dimecres, 3 de desembre del 2008
Dorsal cero
A través del blog del Nacho, he descobert l'existència d'una web que es dedica a oferir entrenaments on-line. Pel què sembla ell els està seguint. Jo de moment m'he registrat per veure com funciona i perquè ofereix la possibilitat de veure diferents plans d'entrenament que juntament amb els dels llibres que tenim ens serviran per elavorar el nostre.
Per poc més de 30 euros es pot seguir un entrenament personalitzat i setmanal.
La web és http://www.dorsalcero.net/, ja us diré què tal.
Per altra banda els mateixos del Challenge també ofereixen la possibilitat d'entrenar amb ells http://www.cmr-evolution.com/, i també me n'informaré, ja qe juraria que encara no està actiu.
Sigui com sigui i com ja he escrit, aquest any ens ho muntarem pel nostre compte, ja que així és com ens ve de gust, però aquests llocs sempre ens poden guiar una mica.
Pau
Per poc més de 30 euros es pot seguir un entrenament personalitzat i setmanal.
La web és http://www.dorsalcero.net/, ja us diré què tal.
Per altra banda els mateixos del Challenge també ofereixen la possibilitat d'entrenar amb ells http://www.cmr-evolution.com/, i també me n'informaré, ja qe juraria que encara no està actiu.
Sigui com sigui i com ja he escrit, aquest any ens ho muntarem pel nostre compte, ja que així és com ens ve de gust, però aquests llocs sempre ens poden guiar una mica.
Pau
Es busca patrocinador
Això és la ruïna! En moltes curses o triatlons que estic per allí, acompanyant a la Bea o a qui sigui, o simplement d’espectador, molta gent em pregunta: “i com és que no t’has apuntat?”, normalment hi pot haver tres respostes: per la planificació, per una lesió o per la pasta. I és que voler estar a tot arreu és un dineral, i que consti no m’estic queixant del cost de les curses, potser sobra tanta samarreta, però crec que organitzar qualsevol esdeveniment val els seus diners.
Després hi ha el material, no té res a veure el running amb el triatló: la bici, el neoprè o les mateixes curses; per norma general un corredor té curses des de 5 a 80km, de terra, d’asfalt o de muntanya, però fins aquest any Catalunya només tenia un mig Ironman i un Ironman, així que per canviar una mica has de buscar noves triatlons fora.He fet doncs un petit resum del pressupost del 2009, on evidentment hi ha despeses com la bici que s’amortitzaran en varies temporades però n’hi ha d’altres que no (la columna de la dreta té en compte aquesta amortització i igualment supera els 2.000 euros). El Nico a aquest pressupost li ha de sumar els més de 1.500euros de la Titan Desert.
Sigui com sigui val molt la pena, i la veritat és que dit això, l’alegria que em dóna ser triatleta compensa en escreix aquests diners. Així que ningú s’espanti, i a més per la meitat també es pot superar una temporada. 
Pau
Després hi ha el material, no té res a veure el running amb el triatló: la bici, el neoprè o les mateixes curses; per norma general un corredor té curses des de 5 a 80km, de terra, d’asfalt o de muntanya, però fins aquest any Catalunya només tenia un mig Ironman i un Ironman, així que per canviar una mica has de buscar noves triatlons fora.He fet doncs un petit resum del pressupost del 2009, on evidentment hi ha despeses com la bici que s’amortitzaran en varies temporades però n’hi ha d’altres que no (la columna de la dreta té en compte aquesta amortització i igualment supera els 2.000 euros). El Nico a aquest pressupost li ha de sumar els més de 1.500euros de la Titan Desert.
Sigui com sigui val molt la pena, i la veritat és que dit això, l’alegria que em dóna ser triatleta compensa en escreix aquests diners. Així que ningú s’espanti, i a més per la meitat també es pot superar una temporada. 
Paudilluns, 1 de desembre del 2008
4 històries, 4 esportístes, 4 exemples
Suposo que el fet de no poder fer esport em fa estar pensant-hi les 24 hores del dia. Avui m’han enviat un enllaç al bloc d’en Sergi Fernàndez (http://conunparderuedas.blogspot.com/) i a través d’ell he anat a parar a la web de Temps d’aventura, que justament l’altre dia feia el darrer programa de la temporada. Pel meu gust, a l’igual que passa amb el Temps de neu, són programes ben intencionats però mal acabats, crec que haurien d’abarcar més esports, fer reportatges més curts però explicant més històries. No vull entrar en detalls, però em dóna la sensació que hi falta gent nova, any rere any hi ha els mateixos presentadors, els mateixos estils, els mateixos esports i molt poca innovació.
Hi ha molt a dir, però aquesta entrada no està dedicada a criticar aquests programes que com he dit estan ben intencionats. En canvi sí vull alabar quatre reportatges de catalans (tres més una basca afincada a Terrassa), que són els millors del món en la seva disciplina. Són quatre reportatges llargs, però us els recomano, entreu a cadascun d’ells quan tingueu temps.
El primer és el del Sergi Fernàndez. He d’admetre que n’havia sentit a parlar però no el coneixia. L’altre dia el Ferran me’n parlava i a través del facebook m’ha enviat el blog, s’ha dedicat a creuar els 7 deserts més importants del món en bici, i la veritat és que sempre tinc enveja d’aquest tipus d’aventurers que no són, o no han de ser, grans esportistes o superdotats, sinó simplement amants del què estan fent. En fi entreu al bloc, a la web (www.conunparderuedas.com), o mireu el reportatge, aquest últim però és una mica cutre, la veritat és que amb les experiències que ha viscut el Sergi que facin un reportatge de com creua Catalunya em sembla una mica trist. Dels quatre és el pitjor, però em feia il·lusió posar-ne l’enllaç.
http://www.elsesports.cat/pprogrames/tda/tdaSeccio.jsp?seccio=reportatge&idint=914
L’Esther Nuñez (http://www.esthernunez.com/) per contra sí que és una superdotada i en canvi no la coneix gaire gent. No n’explico gaire cosa, només unes xifres, si mireu el reportatge veureu que parla de 57km, 88km... i tot això nedant... Suposo que és perquè és la disciplina que pitjor se’m dóna, però és que quan veig aquets grans nedadors lliscant per l’aigua m’emociono, em moro d’enveja...
http://www.elsesports.cat/pprogrames/tda/tdaSeccio.jsp?seccio=reportatge&idint=938
I els dos darrers són més maniàtics: el primer és el gran Kilian Jornet (www.kilianjornet.com), un noi de poc més de 20 anys que està destronant a mites de l’sky running, un esport on l’edat és fonamental, i quan parlo de l’edat em refereixo a que a partir dels 35 anys és quan els corredors de muntanya comencen la seva plenitud. Fins on arribarà?
http://www.elsesports.cat/pprogrames/tda/tdaSeccio.jsp?seccio=reportatge&idint=902
I finalment aquest és el reportatge que més em va cridar l’atenció, i no pas perquè la muntanya m’agradi gaire, però el què està fent l’Edurne Pasaban (www.edurnepasaban.com) és espectacular, i les frases que diu són extrapolables a qualsevol altre esport límit. Es tracta de lluitar contra un mateix per assolir un repte, tan gran com es vulgui, ella pujar els 14 8mils que hi ha al món, el Nico i jo fer un Ironman, i molts de vosaltres reptes que he anat vivint com els superàveu (10km, mitges maratons, maratons, triatlons, còrrer per còrrer...), i segur que quan ho complim anirem a per un altre.
http://www.elsesports.cat/pprogrames/tda/tdaSeccio.jsp?seccio=reportatge&idint=967
Pau
Hi ha molt a dir, però aquesta entrada no està dedicada a criticar aquests programes que com he dit estan ben intencionats. En canvi sí vull alabar quatre reportatges de catalans (tres més una basca afincada a Terrassa), que són els millors del món en la seva disciplina. Són quatre reportatges llargs, però us els recomano, entreu a cadascun d’ells quan tingueu temps.
El primer és el del Sergi Fernàndez. He d’admetre que n’havia sentit a parlar però no el coneixia. L’altre dia el Ferran me’n parlava i a través del facebook m’ha enviat el blog, s’ha dedicat a creuar els 7 deserts més importants del món en bici, i la veritat és que sempre tinc enveja d’aquest tipus d’aventurers que no són, o no han de ser, grans esportistes o superdotats, sinó simplement amants del què estan fent. En fi entreu al bloc, a la web (www.conunparderuedas.com), o mireu el reportatge, aquest últim però és una mica cutre, la veritat és que amb les experiències que ha viscut el Sergi que facin un reportatge de com creua Catalunya em sembla una mica trist. Dels quatre és el pitjor, però em feia il·lusió posar-ne l’enllaç.
http://www.elsesports.cat/pprogrames/tda/tdaSeccio.jsp?seccio=reportatge&idint=914
L’Esther Nuñez (http://www.esthernunez.com/) per contra sí que és una superdotada i en canvi no la coneix gaire gent. No n’explico gaire cosa, només unes xifres, si mireu el reportatge veureu que parla de 57km, 88km... i tot això nedant... Suposo que és perquè és la disciplina que pitjor se’m dóna, però és que quan veig aquets grans nedadors lliscant per l’aigua m’emociono, em moro d’enveja...
http://www.elsesports.cat/pprogrames/tda/tdaSeccio.jsp?seccio=reportatge&idint=938
I els dos darrers són més maniàtics: el primer és el gran Kilian Jornet (www.kilianjornet.com), un noi de poc més de 20 anys que està destronant a mites de l’sky running, un esport on l’edat és fonamental, i quan parlo de l’edat em refereixo a que a partir dels 35 anys és quan els corredors de muntanya comencen la seva plenitud. Fins on arribarà?
http://www.elsesports.cat/pprogrames/tda/tdaSeccio.jsp?seccio=reportatge&idint=902
I finalment aquest és el reportatge que més em va cridar l’atenció, i no pas perquè la muntanya m’agradi gaire, però el què està fent l’Edurne Pasaban (www.edurnepasaban.com) és espectacular, i les frases que diu són extrapolables a qualsevol altre esport límit. Es tracta de lluitar contra un mateix per assolir un repte, tan gran com es vulgui, ella pujar els 14 8mils que hi ha al món, el Nico i jo fer un Ironman, i molts de vosaltres reptes que he anat vivint com els superàveu (10km, mitges maratons, maratons, triatlons, còrrer per còrrer...), i segur que quan ho complim anirem a per un altre.
http://www.elsesports.cat/pprogrames/tda/tdaSeccio.jsp?seccio=reportatge&idint=967
Paudivendres, 28 de novembre del 2008
Els Estris de Batalla
Hola,
Veient que en Pau ha comentant en alguns posts què és el que porta ell quan entrena, donc us passo algunes fotos del meu cas.
La, emotivament parlant, millor BTT que he tingut va ser la Alpinestars CR100, d'acer i totalment rígida. Quan em vaig posar la suspensió al davant el de la tenda em va dir que m'havia tret uns kg!! Durant la carrera em passava quasi tots els matins a Collserola amb ella! Fa uns 4 anys em vaig comprar la Canondale F600 que m'ha durat fins fa no pas un parell de mesos. Era una semirígida perfecta per les meves ncessitats (més tirar llarg i preferiblement en pujada que no pas baixar), llàstima que era terriblement lletja, ja que duia una suspensió FATTY al davant.
Recentment vaig tenir al oprtunitat d'enganxar una Specialized de segona mà gràcies al Santi (un mega-crack), i em va sortir la mar de bé. Encara ens estem coneixent, i té la mania de voler tirar-me a terra en les baixades, però ens hi anem acostumant l'un a l'altre. És la EPIC Marathon d'alumini (encara no sóc mereixedor del carboni!) de la foto d'aquí sota.
En la part de carretera, vaig començar utilitzant una de ferro de mon pare que deu tenir uns 20 o 25 anys (la bici, no mon pare). Va ser el 1999 que vaig fer les primeres triatlon sprint amb aquesta bici, i una clau anglesa del 13 enganxada al quadre amb cinta americana per poder desmuntar la roda si punxava. Què mític!
El temps que vaig estar a Londres, l'any 2001, em vaig comprar una Raleigh de segona mà (sincerament, crec que era robada, pq em va sortir tirada de preu, i el venedor no sabia gaire què venia). Quan vaig marxar li vaig vendre a un col·lega alemany, i el tio la va posar fa uns mesos a l'Ebay per 4 duros!! Després vaig comprar-me una MINALLI de segona mà, sense saber gaire què feia. Em va sortir molt bé la jugada, i la vaig portar fins la temporada passada. Recentment li vaig passar a la Bea, i ja començo a penedir-me'n perquè quan la Bea treu la TRIBea que té dins, ens pot fotre canya a tots!
A principis de la temporada passada el Santi em va muntar una bici collonuda. Hi ha parts noves i parts de segona mà, però el conjunt crec que és una passada. El quadre és d'alumini, forquilla de carboni, munta Shimano Ultegra, i rodes Campagnolo ZONDA G3, i em va sortir per una misèria! Ara bé, amb la geometria racing que té, com hagi de fer tres ports de muntanya en un dia m'hi deixo els ronyons!! Les rodes que tinc ara muntades són unes Shimano, les Zonda es veuen en l'altra foto.
En quant el calçat, doncs també hi ha per donar i vendre, però no patiu que no us explicaré tota la història. Les sabatilles que tinc ara es mostren aquí sota.
Començant per l'esquerra, hi ha les de muntanya d'hivern, amb Gore-Tex. Unes North Face ja una mica velles, però encara divertides, i unes Montrail que és una marca que vaig descobrir a Anglaterra i que aquí no ha acabat de quallar. Són sabatilles a mig camí de convertir-se en bota de muntanya, de manera que les utilitzo tant per sortir a l'hivern amb pluja o neu (indispensables les polaines), com per sortides a peu en plan tranqui per la muntanya.
Les del mig són les de muntanya d'estiu. Les North Face Coyote Ridge van ser les primeres sabatilles de muntanya que he tingut mai, i tot i que ja no les porto per córrer, encara les conservo. Les altres són unes Brooks Cascadia bastant novetes. Crec que van molt bé, però penso que són massa toves per la part superior perque hi ha massa malla i poca pell, i el peu balla en la part davantera. Estic pensant en tunejar-les posant algun reforç pel davant.
Finalmet, les sabatilles d'asfalt. Aquí hi ha poc a dir: Nike Air Max MOTO. Porto uns 7 anys amb el mateix model de Nike, i no el canvio. He passat molts problemes de genoll, i aquestes sabatilles són les que millor m'han anat mai. Estan dissenyades per una trepitjada neutra (la majoria són per trepitjada pronadora, i jo tinc trepitjada supinadora "exagerada" al peu dret). Les d'abaix són les que porto ara, les MOTO-5, però podeu veure que ja he adquirit les següents, les MOTO-6. Encara no les he vist a Catalunya, així que aquest estiu de viatge les vaig veure i no em vaig poder aguantar. Encara no les he estrenat, però ja friso!
Ah, si us fixeu totes les sabatilles estan sense la plantilla interior (excepte les MOTO-6 que estan noves). És perque les hi he de posar les plantilles ortopèdiques que, en el fons, són les veritables "culpables" que pugués recuperer-me del tema del genoll i pugui seguir fent el gamba per muntanyes i camins.
La foto del tancament d'avui la va fer el David l'any passat als Monegros amb n'Antonio i en Santi. Vàrem marcar uns quants punts al GPS i vam navegar buscant el recorregut més curt. En el moment de la foto la pregunta era: "Esteu segurs que per aquí hi ha un camí?". Moments després ens haviem de tirar per la nostra esquerra en una baixada criminal per enganxar el camí que puja per la muntanya del davant...
A reveure!
Nic
Veient que en Pau ha comentant en alguns posts què és el que porta ell quan entrena, donc us passo algunes fotos del meu cas.
La, emotivament parlant, millor BTT que he tingut va ser la Alpinestars CR100, d'acer i totalment rígida. Quan em vaig posar la suspensió al davant el de la tenda em va dir que m'havia tret uns kg!! Durant la carrera em passava quasi tots els matins a Collserola amb ella! Fa uns 4 anys em vaig comprar la Canondale F600 que m'ha durat fins fa no pas un parell de mesos. Era una semirígida perfecta per les meves ncessitats (més tirar llarg i preferiblement en pujada que no pas baixar), llàstima que era terriblement lletja, ja que duia una suspensió FATTY al davant.
Recentment vaig tenir al oprtunitat d'enganxar una Specialized de segona mà gràcies al Santi (un mega-crack), i em va sortir la mar de bé. Encara ens estem coneixent, i té la mania de voler tirar-me a terra en les baixades, però ens hi anem acostumant l'un a l'altre. És la EPIC Marathon d'alumini (encara no sóc mereixedor del carboni!) de la foto d'aquí sota.
En la part de carretera, vaig començar utilitzant una de ferro de mon pare que deu tenir uns 20 o 25 anys (la bici, no mon pare). Va ser el 1999 que vaig fer les primeres triatlon sprint amb aquesta bici, i una clau anglesa del 13 enganxada al quadre amb cinta americana per poder desmuntar la roda si punxava. Què mític!
El temps que vaig estar a Londres, l'any 2001, em vaig comprar una Raleigh de segona mà (sincerament, crec que era robada, pq em va sortir tirada de preu, i el venedor no sabia gaire què venia). Quan vaig marxar li vaig vendre a un col·lega alemany, i el tio la va posar fa uns mesos a l'Ebay per 4 duros!! Després vaig comprar-me una MINALLI de segona mà, sense saber gaire què feia. Em va sortir molt bé la jugada, i la vaig portar fins la temporada passada. Recentment li vaig passar a la Bea, i ja començo a penedir-me'n perquè quan la Bea treu la TRIBea que té dins, ens pot fotre canya a tots!
A principis de la temporada passada el Santi em va muntar una bici collonuda. Hi ha parts noves i parts de segona mà, però el conjunt crec que és una passada. El quadre és d'alumini, forquilla de carboni, munta Shimano Ultegra, i rodes Campagnolo ZONDA G3, i em va sortir per una misèria! Ara bé, amb la geometria racing que té, com hagi de fer tres ports de muntanya en un dia m'hi deixo els ronyons!! Les rodes que tinc ara muntades són unes Shimano, les Zonda es veuen en l'altra foto.
En quant el calçat, doncs també hi ha per donar i vendre, però no patiu que no us explicaré tota la història. Les sabatilles que tinc ara es mostren aquí sota.
Començant per l'esquerra, hi ha les de muntanya d'hivern, amb Gore-Tex. Unes North Face ja una mica velles, però encara divertides, i unes Montrail que és una marca que vaig descobrir a Anglaterra i que aquí no ha acabat de quallar. Són sabatilles a mig camí de convertir-se en bota de muntanya, de manera que les utilitzo tant per sortir a l'hivern amb pluja o neu (indispensables les polaines), com per sortides a peu en plan tranqui per la muntanya.
Les del mig són les de muntanya d'estiu. Les North Face Coyote Ridge van ser les primeres sabatilles de muntanya que he tingut mai, i tot i que ja no les porto per córrer, encara les conservo. Les altres són unes Brooks Cascadia bastant novetes. Crec que van molt bé, però penso que són massa toves per la part superior perque hi ha massa malla i poca pell, i el peu balla en la part davantera. Estic pensant en tunejar-les posant algun reforç pel davant.
Finalmet, les sabatilles d'asfalt. Aquí hi ha poc a dir: Nike Air Max MOTO. Porto uns 7 anys amb el mateix model de Nike, i no el canvio. He passat molts problemes de genoll, i aquestes sabatilles són les que millor m'han anat mai. Estan dissenyades per una trepitjada neutra (la majoria són per trepitjada pronadora, i jo tinc trepitjada supinadora "exagerada" al peu dret). Les d'abaix són les que porto ara, les MOTO-5, però podeu veure que ja he adquirit les següents, les MOTO-6. Encara no les he vist a Catalunya, així que aquest estiu de viatge les vaig veure i no em vaig poder aguantar. Encara no les he estrenat, però ja friso!
Ah, si us fixeu totes les sabatilles estan sense la plantilla interior (excepte les MOTO-6 que estan noves). És perque les hi he de posar les plantilles ortopèdiques que, en el fons, són les veritables "culpables" que pugués recuperer-me del tema del genoll i pugui seguir fent el gamba per muntanyes i camins.
La foto del tancament d'avui la va fer el David l'any passat als Monegros amb n'Antonio i en Santi. Vàrem marcar uns quants punts al GPS i vam navegar buscant el recorregut més curt. En el moment de la foto la pregunta era: "Esteu segurs que per aquí hi ha un camí?". Moments després ens haviem de tirar per la nostra esquerra en una baixada criminal per enganxar el camí que puja per la muntanya del davant...
A reveure!
Nic
dijous, 27 de novembre del 2008
Flashman, cuchara de madera
De tant en tan el Robert em recorda que entri en aquest blog, diu que es diverteix la tira llegint les seves cròniques. Si l'SlowPepe es vanaglòria de ser sempre l'últim en les curses de running, el flashman exigeix el premi de la cullera de fusta per ser el pitjor triatleta d'aquesta temporada. Sigui com sigui l'SlowPepe ha fet ja maratons i si no recordo malament alguna triatló i el Flashman ha participat en dos Halfs i està inscrit pel Challenge de Barcelona. Així doncs xapó per aquests dos herois.
http://flashman8034.blogspot.com/
Parlar d'aquest blog de totes maneres no és gratuït. En una de les seves darreres entrades explica la seva experiència en el Half d'Amberes i la veritat és que se li treuen a un les ganes de participar-hi, en especial en la descripció de l'aigua, on comenta que hi ha un cartell en què es prohibeix banyar-s'hi. També parla del Half de Cologne, però no el deixa gaire bé, clar que en aquest cas es va oblidar part del material i va nedar sense neoprè (per cert que es va comprar el típic mono Ironman del tatuatge, quin crack, ole tus huevos).
En definitiva que a repensar-s'ho una altra vegada.
Adjunto un muntatge de la parella triatleta, per recordar quan feia esport.
http://flashman8034.blogspot.com/
Parlar d'aquest blog de totes maneres no és gratuït. En una de les seves darreres entrades explica la seva experiència en el Half d'Amberes i la veritat és que se li treuen a un les ganes de participar-hi, en especial en la descripció de l'aigua, on comenta que hi ha un cartell en què es prohibeix banyar-s'hi. També parla del Half de Cologne, però no el deixa gaire bé, clar que en aquest cas es va oblidar part del material i va nedar sense neoprè (per cert que es va comprar el típic mono Ironman del tatuatge, quin crack, ole tus huevos).
En definitiva que a repensar-s'ho una altra vegada.
Adjunto un muntatge de la parella triatleta, per recordar quan feia esport.
Pau
Per cert, segueixo fet un lio amb el tema dels pulsòmteres, demà si tinc temps escriuré les voltes que li he donat al tema.
dimarts, 25 de novembre del 2008
Nou pulsómetre?
Actualment vaig amb el Polar RS100, m'ha donat un rendiment prou bo i la veritat és que té les funcions mínimes necessàries, al menys pel running. Però ara vull anar una mica més enllà, m'agrada tenir informació del què faig i per tant vull comprar un pulsòmetre de qualitat, com a mínim el RS200SD o es Sunto t3 running Pack, però de moment aspiro a més, aquesta és la presselecció que he fet, on si no hi hagués un tema econòmic tiraria pel Suunto T6 (vermell).
Suunto t6c Triathlon PackPVP: 599,95€
Sens dubte és la millor opció, ja que està preparat exclusivament per Triatló, porta els sensors específics de cada esport de manera que ho deixes tot instal·lat a les wambes i a la bici i el rellotge ho detecta automàticament (això és una cosa que m’agradaria provar-ho personalment, o parlar amb algú que el tingui). Problemes: el més important és el preu, és dels més cars, un secundari és que el Pack el fan amb el T6 negre, quan el vermell és molt més guapo. Ja he dit que m’agrada més els sensors que el GPS, però per entrenar, el GPS mola més.
RS800CX MULTI
PVP: 489,95€
Aquest és el tope de gama de Polar, funciona amb GPS i per tant és de gran precisió. De totes maneres el GPS té el problema de sempre, en una triatló curta perds temps posant-lo, en una llarga tipus Ironman no sé si pot arribar a agobiar en excés el trasto enganxat al braç (és força gran), a més no acabo de veure bé l’autonomia, L’alternativa a això és comprar-me el pack running + sensor de Bici, però crec que pot sortir força car. Potser estèticament m’agrada més el Suunto.
http://www.polariberica.es/es/productos/running_multisport/RS800CX_MULTI
Suunto t3c Multisport Pack
PVP: 279,99€
A nivell estètic és el més maco, el podria portar perfectament de diari i això no deixa de ser una avantatge. Tècnicament funciona amb GPS i per tant els mateixos comentaris que pel Polar. Un altre dubte és si es poden transmetre les dades a l’ordinador, crec que no, algú el té.
http://www.suunto.com/suunto/Worlds/main/world_article_product_no_ATL.jsp?CONTENT%3C%3Ecnt_id=10134198673968350&FOLDER%3C%3Efolder_id=2534374302755535&bmUID=1227617839338
També existeix el PACk amb el T4 que és una mica més guapo i amb alguna funció de més.
http://www.suunto.com/suunto/Worlds/main/world_article_product.jsp?CONTENT%3C%3Ecnt_id=10134198674739571&FOLDER%3C%3Efolder_id=2534374302759989&bmUID=1227618033664
Suunto Gold Medal Pack
PVP: ? Preu del T3 pack running (279€)+bike pod (50€)=329,99€
En aquest cas monten un pack amb els sensors semblants als del T6 triathlon al T4, no estan tots però si els de running i bici. El meu dubte seguéis sent el mateix, la capacitat de passar les dades a l’ordinador. També podria muntar-me el mateix amb el T3.
http://www.suunto.com/suunto/Worlds/main/world_article_product.jsp?CONTENT%3C%3Ecnt_id=10134198674739573&FOLDER%3C%3Efolder_id=2534374302759990&bmUID=1227618048976
Garmin Forerunner 405
PVP: 299,99€
Nio conec molt bé aquest Garmin, però si és com el 205 i el 305 però amb el GPS a part ha d’estar també prou bé. De fet l’ideal seria el 305, però penso que el toxarro aquest per nedar ha d’anar fatal A més aquests sí que sé que tenen una autonomia de només 10 hores. A estudiar.
https://buy.garmin.com/shop/shop.do?cID=142&pID=11039
PVP: 489,95€
Aquest és el tope de gama de Polar, funciona amb GPS i per tant és de gran precisió. De totes maneres el GPS té el problema de sempre, en una triatló curta perds temps posant-lo, en una llarga tipus Ironman no sé si pot arribar a agobiar en excés el trasto enganxat al braç (és força gran), a més no acabo de veure bé l’autonomia, L’alternativa a això és comprar-me el pack running + sensor de Bici, però crec que pot sortir força car. Potser estèticament m’agrada més el Suunto.
http://www.polariberica.es/es/productos/running_multisport/RS800CX_MULTI
Suunto t3c Multisport Pack
PVP: 279,99€
A nivell estètic és el més maco, el podria portar perfectament de diari i això no deixa de ser una avantatge. Tècnicament funciona amb GPS i per tant els mateixos comentaris que pel Polar. Un altre dubte és si es poden transmetre les dades a l’ordinador, crec que no, algú el té.
http://www.suunto.com/suunto/Worlds/main/world_article_product_no_ATL.jsp?CONTENT%3C%3Ecnt_id=10134198673968350&FOLDER%3C%3Efolder_id=2534374302755535&bmUID=1227617839338
També existeix el PACk amb el T4 que és una mica més guapo i amb alguna funció de més.
http://www.suunto.com/suunto/Worlds/main/world_article_product.jsp?CONTENT%3C%3Ecnt_id=10134198674739571&FOLDER%3C%3Efolder_id=2534374302759989&bmUID=1227618033664
Suunto Gold Medal Pack
PVP: ? Preu del T3 pack running (279€)+bike pod (50€)=329,99€
En aquest cas monten un pack amb els sensors semblants als del T6 triathlon al T4, no estan tots però si els de running i bici. El meu dubte seguéis sent el mateix, la capacitat de passar les dades a l’ordinador. També podria muntar-me el mateix amb el T3.
http://www.suunto.com/suunto/Worlds/main/world_article_product.jsp?CONTENT%3C%3Ecnt_id=10134198674739573&FOLDER%3C%3Efolder_id=2534374302759990&bmUID=1227618048976
Garmin Forerunner 405
PVP: 299,99€
Nio conec molt bé aquest Garmin, però si és com el 205 i el 305 però amb el GPS a part ha d’estar també prou bé. De fet l’ideal seria el 305, però penso que el toxarro aquest per nedar ha d’anar fatal A més aquests sí que sé que tenen una autonomia de només 10 hores. A estudiar.
https://buy.garmin.com/shop/shop.do?cID=142&pID=11039
Pau
diumenge, 23 de novembre del 2008
Calendari fins el Maig
Hola,
Doncs mira què bé... quan teniem el calendari una mica pensat, resulta que ens canvien dates! I pel que ha comentat en Pau, no són canvis d'una setmana a una altra, sino que parlem de mesos sencers! Efectivament, em refereixo a la B de Banyoles. Què hi farem! Igualment crec aquesta temporada ens ho passarem prou bé!
Com que hi ha hagut aquests canvis i haurem de refer el calendari, comento només com aniran els entrenaments fins el mes de maig, que és quan tinc la primera cita important.
La cita és al Marroc, per pedalar una mica. Ja porto dos anys anant-hi, i crec que estic una mica enganxat. En fi, seran uns 500 km en 5 dies, i diuen que aquest any ens regalaran amb més etapes de muntanya i, per fi, una etapa d'orientació DE VERITAT. Han planificat uns 90 km sense cap senyalització de la organització, la qual cosa m'alegra, perquè crec que se'm dóna millor la orientació a la natura que la bici! Serà ben divertit!
Pel que fa a l'entrenament, quan vaig saber la data de la Ironman de Barcelona (octubre 2009), i considerant un mínim de 6 mesos de preparació pel Marroc, vaig pensar que no aguantaria una temporada canyera de 11 mesos. Efectivament, no crec que ho aguanti, així que fins el maig faré només bici de baixa intensitat i força volum. No sortiran uns números espectaculars, però espero fer 3000 km abans d'anar-hi, complementat amb una mica de natació i córrer (però només com a "distracció", no per treure rendiment), i el ja clàssic entrenament amb l'Equip de Muntanya i Fondistes de Can Caralleu.
La rampa d'entranemnt consistieix en 2 mesos amb 100 km de bici a la setmana, dos mesos més amb 120 km a la setmana, i els darrers dos mesos amb 160 km a la setmana. Si més no, les últimes dues setmanes seran més suaus amb 120 km i potser 0 km respectivament. La natació, el córrer i Can Caralleu s'intercalen entremig sense gaire variació en els 6 mesos. No planifico gaire cada sessió d'entrenament perquè, com he dit, no em vull agobiar tan aviat. Simplement vull anar rodant suau i fent km. Quan em posi amb l'entrenament de triatló ja m'hi posaré més en serio, però per ara vaig en plan patxanga.
A sota hi ha el calendari amb el planning fins el maig. En blau fosc a l'esquerra hi ha marcades les setmanes que estic de guàrdia a la fàbrica, i per tant he de fer la vertical pont amb doble piruleta per rodar, però més o menys va sortint. Ja assumeixo que quan estic de guàrdia igual no arribo al volum planificat, per això quan a la feina surt el calendari de guàrdies per tot l'any, planifico l'entrenament de triatló posant els microcicles de descans d'acord amb la setmana que pringo.
I per acabar, la foto del tancament: Cim del Balandrau (2584m) a mitjans de l'Octubre de l'any passat. Es una sortida de cap de setmana molt recomanable, sortint de Daió (sobre de Queralbs) enganxem a la meitat el (concorregut!) camí paral·lel al cremallera fins a Núria, on agafem el Camí dels Enginyers cap a l'est per arribar al Refu Coma de Vaca per dormir. Al dia següent, pujada al Balandrau per la via més directa (recte cap el sud), i baixada carenejant algun dels cims que queden a l'est fins a Coma de Vaca. D'allà, es baixa a Daió per les gorges del Fresser direcció sud-oest.
A reveure!
Nic
Doncs mira què bé... quan teniem el calendari una mica pensat, resulta que ens canvien dates! I pel que ha comentat en Pau, no són canvis d'una setmana a una altra, sino que parlem de mesos sencers! Efectivament, em refereixo a la B de Banyoles. Què hi farem! Igualment crec aquesta temporada ens ho passarem prou bé!
Com que hi ha hagut aquests canvis i haurem de refer el calendari, comento només com aniran els entrenaments fins el mes de maig, que és quan tinc la primera cita important.
La cita és al Marroc, per pedalar una mica. Ja porto dos anys anant-hi, i crec que estic una mica enganxat. En fi, seran uns 500 km en 5 dies, i diuen que aquest any ens regalaran amb més etapes de muntanya i, per fi, una etapa d'orientació DE VERITAT. Han planificat uns 90 km sense cap senyalització de la organització, la qual cosa m'alegra, perquè crec que se'm dóna millor la orientació a la natura que la bici! Serà ben divertit!
Pel que fa a l'entrenament, quan vaig saber la data de la Ironman de Barcelona (octubre 2009), i considerant un mínim de 6 mesos de preparació pel Marroc, vaig pensar que no aguantaria una temporada canyera de 11 mesos. Efectivament, no crec que ho aguanti, així que fins el maig faré només bici de baixa intensitat i força volum. No sortiran uns números espectaculars, però espero fer 3000 km abans d'anar-hi, complementat amb una mica de natació i córrer (però només com a "distracció", no per treure rendiment), i el ja clàssic entrenament amb l'Equip de Muntanya i Fondistes de Can Caralleu.
La rampa d'entranemnt consistieix en 2 mesos amb 100 km de bici a la setmana, dos mesos més amb 120 km a la setmana, i els darrers dos mesos amb 160 km a la setmana. Si més no, les últimes dues setmanes seran més suaus amb 120 km i potser 0 km respectivament. La natació, el córrer i Can Caralleu s'intercalen entremig sense gaire variació en els 6 mesos. No planifico gaire cada sessió d'entrenament perquè, com he dit, no em vull agobiar tan aviat. Simplement vull anar rodant suau i fent km. Quan em posi amb l'entrenament de triatló ja m'hi posaré més en serio, però per ara vaig en plan patxanga.
A sota hi ha el calendari amb el planning fins el maig. En blau fosc a l'esquerra hi ha marcades les setmanes que estic de guàrdia a la fàbrica, i per tant he de fer la vertical pont amb doble piruleta per rodar, però més o menys va sortint. Ja assumeixo que quan estic de guàrdia igual no arribo al volum planificat, per això quan a la feina surt el calendari de guàrdies per tot l'any, planifico l'entrenament de triatló posant els microcicles de descans d'acord amb la setmana que pringo.
I per acabar, la foto del tancament: Cim del Balandrau (2584m) a mitjans de l'Octubre de l'any passat. Es una sortida de cap de setmana molt recomanable, sortint de Daió (sobre de Queralbs) enganxem a la meitat el (concorregut!) camí paral·lel al cremallera fins a Núria, on agafem el Camí dels Enginyers cap a l'est per arribar al Refu Coma de Vaca per dormir. Al dia següent, pujada al Balandrau per la via més directa (recte cap el sud), i baixada carenejant algun dels cims que queden a l'est fins a Coma de Vaca. D'allà, es baixa a Daió per les gorges del Fresser direcció sud-oest.
A reveure!
Nic
dijous, 20 de novembre del 2008
Himne Athletic de Bilbao
Juntar solidaritat+esport+nens no té preu. Resulta que l'Athletic de Bilbao va donar material esportiu a un grup de nens al Congo i aquests els hi ho han agraït aprenent-se l'himne del club i quatre paraules en euskera. Genial.
Pau
Pau
dimecres, 19 de novembre del 2008
Primers canvis en el Calendari 2009
Ha sortit ja el calendari provisional de la temporada 2009 de triatló a Catalunya. Em sorprenen dues coses: la primera és que hagin mantingut la data per la triatló internacional de Barcelona el 4 d’octubre. Ja sé que no estarà tothom participant en l’ironman, però molts dels amics triatletes, per no dir quasi tots, tenen com a principal objectiu de la pròxima temporada el challenge el mateix dia. Molts hi participarem, però estic segur que un gran percentatge dels que no, el seguiran, per tant entre una cosa i l’altre no veig la idoneïtat de fer-ho el mateix dia. No sé, és cert que com a seguidor es poden fer les dues coses, però és una mica estrés. Ja s’ho faran.
L’altre ens afecta molt més directament, i és que han recuperat el setembre per a fer la triatló B de Banyoles, i és una pena, tant pels que entrenàvem per distàncies més llargues com pels que ho feien com a objectiu final, crec que finals de juny era una bona època per fer-la. Potser el lamentable accident de la passada edició els ha fet tornar a l’època de sempre, però no crec que les condicions de calor fossin massa extremes. D’entrada doncs, ens afecta en la planificació, però hi ha alternatives.
Per començar una setmana abans a Balaguer faran un triatló B, es veu que l’any passat no el van acabar de fer per coincidències precisament amb Banyoles, però aquest sí. Encara no hi ha informació, però l’olímpic del 2008 va ser força exitós i nosaltres vam estar a la triatló de muntanya de Balaguer el dia anterior i a part d’algun petit defecte corregible estic segur que serà una molt bona cursa i en uns paratges espectaculars, a tenir en compte. L’únic problema és que el circuit de bici és muntanyós i per tant no l’ideal per a preparar el Challenge, ah, i les algues del llac ;-)
També hi ha la possibilitat d’avançar el Half Ironman que teníem previst i que de fet ens quedava una mica a prop del Challenge. Hi ha dues possibilitats a l’agost ja que durant el juliol no n’hi ha cap a Europa.
- Antwerp Ironman 70.3August 2, 2009Antwerp, Belgium
L’altre ens afecta molt més directament, i és que han recuperat el setembre per a fer la triatló B de Banyoles, i és una pena, tant pels que entrenàvem per distàncies més llargues com pels que ho feien com a objectiu final, crec que finals de juny era una bona època per fer-la. Potser el lamentable accident de la passada edició els ha fet tornar a l’època de sempre, però no crec que les condicions de calor fossin massa extremes. D’entrada doncs, ens afecta en la planificació, però hi ha alternatives.Per començar una setmana abans a Balaguer faran un triatló B, es veu que l’any passat no el van acabar de fer per coincidències precisament amb Banyoles, però aquest sí. Encara no hi ha informació, però l’olímpic del 2008 va ser força exitós i nosaltres vam estar a la triatló de muntanya de Balaguer el dia anterior i a part d’algun petit defecte corregible estic segur que serà una molt bona cursa i en uns paratges espectaculars, a tenir en compte. L’únic problema és que el circuit de bici és muntanyós i per tant no l’ideal per a preparar el Challenge, ah, i les algues del llac ;-)
També hi ha la possibilitat d’avançar el Half Ironman que teníem previst i que de fet ens quedava una mica a prop del Challenge. Hi ha dues possibilitats a l’agost ja que durant el juliol no n’hi ha cap a Europa.
- Antwerp Ironman 70.3August 2, 2009Antwerp, Belgium
http://www.marcherremansclassic.be/
M’ha semblant un half bastant pla, per tant ideal com a entrenament i a nivell de desgast i perillositat, a més per l’època ens podríem agafar algun dia abans i uns després i tornar fent turisme. Antwerp està a dotze hores i mitja de barcelona.
- Ironman 70.3 GermanyAugust 16, 2009Wiesbaden/Rheingau-Taunus-Kreis, Germany
M’ha semblant un half bastant pla, per tant ideal com a entrenament i a nivell de desgast i perillositat, a més per l’època ens podríem agafar algun dia abans i uns després i tornar fent turisme. Antwerp està a dotze hores i mitja de barcelona.
- Ironman 70.3 GermanyAugust 16, 2009Wiesbaden/Rheingau-Taunus-Kreis, Germany
http://www.ironman703.de/Per mi no és tant ideal com el de Bèlgica, i si no m’equivoco el Nico no té vacances a l’agost, però pels que sí i tenint en compte que és un mes i mig abans que el Challenge, és una data ideal. No sé perquè em tira més el de Bèlgica. La distància semblant, unes 12 hores.
Per cert tots dos són bastant més assequibles que el de Mònaco (que podríem fer un altre any).
Finalment dues opcions més a tenir en compte: El triatló de Vitoria a finals de juliol http://www.ascentium.org/ Bones dates, proximitat, i potser el “millor” són els 3km de tram nedant, per mi és una putada, però com a entrenament estaria molt bé. El problema és que demanen estar federat i no sé si val la catalana i que forma part del campionat d’Espanya i per tant desconec si està obert als amateurs o si els límits de tall són molt heavys.
I com a darrera possibilitat, tot i que segueixo pensant que és massa d’hora, hi hauria la possibilitat de fer el Half challenge del maresme, però no em tira gaire.
Per cert molta informació a http://www.xtriatlon.com/
Per cert tots dos són bastant més assequibles que el de Mònaco (que podríem fer un altre any).
Finalment dues opcions més a tenir en compte: El triatló de Vitoria a finals de juliol http://www.ascentium.org/ Bones dates, proximitat, i potser el “millor” són els 3km de tram nedant, per mi és una putada, però com a entrenament estaria molt bé. El problema és que demanen estar federat i no sé si val la catalana i que forma part del campionat d’Espanya i per tant desconec si està obert als amateurs o si els límits de tall són molt heavys.
I com a darrera possibilitat, tot i que segueixo pensant que és massa d’hora, hi hauria la possibilitat de fer el Half challenge del maresme, però no em tira gaire.
Per cert molta informació a http://www.xtriatlon.com/
Pau
dimarts, 18 de novembre del 2008
Adductor i gran vídeo
Segueixo en standby, ahir vaig anar al traumatòleg i a part d'una radiografia per decartar qualsevol problema als ossos i la ecografia que tinc pendent, em va encarregar unes sessions de rehabilitació. A veure quan puc començar. En tot cas crec que no serà fins el 2009 que estaré del tot recuperat, fins aleshores sessions molt lights tot just per treure'm el mono. A partir de la setmana que ve provaré amb la natació ja que tinc molt a millorar.
A nivell de motivació adjunto un vídeo d'un sprint espectacular de Bevan Docherty a la copa del món de triatló. Com diu el video, la diferència entre l'ordinari i l'extraordinàri és aquest petit extra. Els que ja portem un temps en competició sabem que en algun moment o altre ho hem viscut, o al menys ho hem intentat, i els que encara no, tard o d'hora arribarà.
Pau
A nivell de motivació adjunto un vídeo d'un sprint espectacular de Bevan Docherty a la copa del món de triatló. Com diu el video, la diferència entre l'ordinari i l'extraordinàri és aquest petit extra. Els que ja portem un temps en competició sabem que en algun moment o altre ho hem viscut, o al menys ho hem intentat, i els que encara no, tard o d'hora arribarà.
Pau
dilluns, 17 de novembre del 2008
Presentació
Bé doncs, fetes les presentacions per part de'n Pau, ja puc començar la meva petita intervenció en el blog. I dic petita per no dir diminuta, ja que, aquells que heu seguit el blog, ja us haureu adonat que les dots comunicatives de'n Pau són molt més grans que les de molta gent (de les meves segur!).
Us aviso que no crec que jo aconsegueixi transmetre com esdevé una cursa, un entrenament, una lesió, o una crisi econòmica de la manera que ho fa en Pau. Per exemple, quan es tracta d'una crònica d'una cursa, acompanyada per les imatges més encertades, em fa la sensació que sento la gent cridant i animant-lo i me l'imagino donant-ho tot per treure el màxim d'aquella cursa. Malgrat tot, estic convençut que no li costa gens ni mica detallar-nos el que va veure; ho dic perquè me'l conec, i sé que tot allò que escriu ho ha viscut de veritat i ho ha sentit tal i com ens ho fa arribar.
Clar, potser és que com que jo també visc de prop algunes d'aquestes curses les puc percebre d'una altra manera, però si més no estic convençut, i això sempre ho he pensat, que ell hi posa molt més cor que jo a tot allò que fa. I es que una cosa no me la negareu, però quan el Pau vol quelcom, no hi ha qui el tregui del camí. Sent amb totes les seves forces que allò és el que ha de fer en aquell moment, i no pas cap altra cosa... ah, i us aviso que normalment l'encerta!
En fi, espero estar a l'alçada de l'anfitrió del blog, i espero també que algú trobi interessant alguna de les línies que escric.
M'acomiado doncs. El proper post comentaré el calendari previst per aquesta temporada que, pel que fa a mi, va començar ara fa 15 dies.
Nic
Foto de tancament: En Pau i jo recuperem forces menjant pop durant el Camí de Sant Jaume l'estiu del 2006.
Us aviso que no crec que jo aconsegueixi transmetre com esdevé una cursa, un entrenament, una lesió, o una crisi econòmica de la manera que ho fa en Pau. Per exemple, quan es tracta d'una crònica d'una cursa, acompanyada per les imatges més encertades, em fa la sensació que sento la gent cridant i animant-lo i me l'imagino donant-ho tot per treure el màxim d'aquella cursa. Malgrat tot, estic convençut que no li costa gens ni mica detallar-nos el que va veure; ho dic perquè me'l conec, i sé que tot allò que escriu ho ha viscut de veritat i ho ha sentit tal i com ens ho fa arribar.
Clar, potser és que com que jo també visc de prop algunes d'aquestes curses les puc percebre d'una altra manera, però si més no estic convençut, i això sempre ho he pensat, que ell hi posa molt més cor que jo a tot allò que fa. I es que una cosa no me la negareu, però quan el Pau vol quelcom, no hi ha qui el tregui del camí. Sent amb totes les seves forces que allò és el que ha de fer en aquell moment, i no pas cap altra cosa... ah, i us aviso que normalment l'encerta!
En fi, espero estar a l'alçada de l'anfitrió del blog, i espero també que algú trobi interessant alguna de les línies que escric.
M'acomiado doncs. El proper post comentaré el calendari previst per aquesta temporada que, pel que fa a mi, va començar ara fa 15 dies.
Nic
Foto de tancament: En Pau i jo recuperem forces menjant pop durant el Camí de Sant Jaume l'estiu del 2006.
IRONPANIC
Com podeu veure la novetat principal és que ara no estaré sol al blog. L’any que ve tinc un objectiu molt important, potser l’objectiu més important de la meva a vida a nivell esportiu. Fer un Ironman era una cosa que no volia fer sol, però a la vegada és molt difícil trobar algú que realment comparteixi amb mi la passió necessària per afrontar un entrenament tant dur i tant llarg. Sé que molts ens acompanyareu molts dies, i em fa una il·lusió terrible, sé que d’altres patiran com ningú tot aquest any, però el Nico i jo compartirem l’emoció, el treball i la conclusió d’un treball que vull que es vegi reflectit en el blog. És per això que durant un any i fins l’octubre del 2009 tant ell com jo escriurem les nostres experiències, serà un blog bicèfal. Això es reflectirà en alguns detalls:
1) Canvi de nom, que reflecteix l’objectiu IRON i els protagonistes PAu i NICo.
2) Canvi d’imatge. http://www.ironpanic.com/
3) Per norma general ara les cròniques i demés entrades aniran firmades, tant per ell com per mi.
4) Concentrarem una mica més les entrades en parlar d’esport, i potser no tant d’altres coses menys relacionades.
5) No sabem ben bé com, però espero que li donem un toc personalitzat, està ple de blogs que parlen de triatlons, a veure si el nostre aporta alguna cosa diferent.
6) I el què no canviarà serà tot l’entorn, tant el del blog (restaurants, altres blogs...) com personal, i per tant seguiré parlant de tot allò que m’envolta. De fet pacoguasch.blogspot.com no desapareix.
En definitiva, que fa un any el Nico i jo ens vam començar a liar mutuament per fer un Ironman, cap dels dos es volia atrevir a admetre-ho però en parlàvem, en teníem ganes, i sobretot molt respecte. M’agraden els clubs, m’agraden els plans d’entrenaament, m’encantaria tenir un entrenador personal, però també vull descobrir coses, escoltar consells, llegir llibres, cròniques, conèixer gent que ja ho ha fet. I crec que el Nico i jo ens complementem perfectament perquè entre els dos tirem endavant una il·lusió, que no puc dir que sigui de tota la vida perquè fa poc més d’un any ni se’m passava pel cap fer un Ironman. Ara ja estic preparat, ja estem preparats, per fer-ho. Espero que ens seguiu, ens acompanyeu i sobretot que comenteu, ja sabeu que m’encanta.
Pau
1) Canvi de nom, que reflecteix l’objectiu IRON i els protagonistes PAu i NICo.
2) Canvi d’imatge. http://www.ironpanic.com/
3) Per norma general ara les cròniques i demés entrades aniran firmades, tant per ell com per mi.
4) Concentrarem una mica més les entrades en parlar d’esport, i potser no tant d’altres coses menys relacionades.
5) No sabem ben bé com, però espero que li donem un toc personalitzat, està ple de blogs que parlen de triatlons, a veure si el nostre aporta alguna cosa diferent.
6) I el què no canviarà serà tot l’entorn, tant el del blog (restaurants, altres blogs...) com personal, i per tant seguiré parlant de tot allò que m’envolta. De fet pacoguasch.blogspot.com no desapareix.
En definitiva, que fa un any el Nico i jo ens vam començar a liar mutuament per fer un Ironman, cap dels dos es volia atrevir a admetre-ho però en parlàvem, en teníem ganes, i sobretot molt respecte. M’agraden els clubs, m’agraden els plans d’entrenaament, m’encantaria tenir un entrenador personal, però també vull descobrir coses, escoltar consells, llegir llibres, cròniques, conèixer gent que ja ho ha fet. I crec que el Nico i jo ens complementem perfectament perquè entre els dos tirem endavant una il·lusió, que no puc dir que sigui de tota la vida perquè fa poc més d’un any ni se’m passava pel cap fer un Ironman. Ara ja estic preparat, ja estem preparats, per fer-ho. Espero que ens seguiu, ens acompanyeu i sobretot que comenteu, ja sabeu que m’encanta.
Pau
dimecres, 12 de novembre del 2008
L’èxit de la Behobia San Sebastián
Hi ha altres curses amb èxit: la Sant Silvestre Vallecana, la Mitja de Granollers, la Cursa dels Bombers, però crec que la Behobia és la que exhaureix abans les inscripcions. Tot i que en la crònica ja ho he comentat una mica, vull “reflexionar” sobre el perquè de l’èxit, raons que superen de llarg possibles problemes com el clima de la zona, un recorregut agradable i amb trams preciosos, però no el més bonic ni de llarg, o l’evident de no ser un circuit rodó i per tant tot la logística del desplaçamanet. Anem doncs pels punts forts.
- La història: aquesta és la 44ena edició, i això són moltes curses que van calant en la societat, que creen una necessitat de ser-hi, de participar en una cursa mítica, de veure com els pares hi corrien i els fills volen emular-los algun dia, de poder dir Neuk ere bai (jo també). Ara no recordo els participants donostiarres que hi participen, però crec que el Robert va dir que 1 de cada 100.
- L’afició: és sens dubte la clau, hi ha animació durant tot el recorregut i sobretot cridant, el què a la Marató de Barcelona es viu a Glòries o a l’Arc de Triomf és quasi constant i des del primer km, i a més cridant, amb el clàssic Aupa!! Que és genial. Quan et fiques per l’autovia i hi veus gent penses “però com han arribat fins aquí”.
- L’hora: una de les maneres d’aconseguir públic és fer les curses tard, qui es desperta a les 9 del matí d’un diumenge per animar?, en canvi la Behobia surt a les 11 i acaba a la una del migdia. És evident que això és un tema cultural, la Bea m’explicava que una setmana abans, a la cursa de l’amistat, només veia cares llarges de la gent que veia que a les 9 del matí o fins i tot més d’hora els havien tallat el trànsit durant escassos minuts, per a què passessin uns 200 corredors, aquí hi havia un camió pitant però d’alegria i animació quan li van tallar l’autovia i havia de circular per un sol carril al costat contrari. A més ja ho vam poder viure amb l’Ivan fent el Camino del Norte, on els ciclistes sempre tenien preferència sobre els cotxes.
- Patrocinadors: primer Nike i ara Adidas s’han bolcat en la cursa, pel què veig aquestes marques agafen una cursa en cada ciutat important i hi posen tot el patrocini que calgui, porten corredors professionals i de primer nivell i donen (que no regalen) una samarreta xula. L’any passat Adidas va portar a Wanjiru (actual campió olímpic) a la Mitja de Granollers, però és que en els darrers anys hi han participat: la Marta Dominguez, l’Stefano Baldini o el mateix Gebrselassie; a la Behobia el Chema Martínez porta 4 anys seguits guanyant.
- Ciutat: tots els que heu estat a San Sebastià sabeu que val la pena anar-hi, per tant córrer està bé, però el millor és el cap de setmana de turisme, pintxos i gent. En aquest sentit potser valdria la pena fer la cursa dissabte i després dedicar-se tota la resta de cap de setmana a “viure” la ciutat. Crec que en alguna edició havia estat així.
- Bascos: I amb això englobo quasi tot el que he dit abans, tenen una capacitat innata en bolcar-se en tot el què fan, en ser extremistes, això té els problemes que tots coneixem, però també moltes virtuts: si s’ha de nedar, “cruzamos la Contxa a nado, si no pa qué ponerme el bañador”, si s’ha de menjar, “pues comiendo pintxos toda la noche”, i si s’ha de’organitzar una cursa, “pues que sea la mejor, que la gente salga a la calle a animar, y que corran como locos”.
Penjo les arribades, de totes maneres tant el Robert com jo entrem en canvi de minut i el vídeo es talla.
2.05.00 http://www.corriendovoy.com/video.php?id=26&video=664
2.09.47 http://www.corriendovoy.com/video.php?id=26&video=669
2.16.00 http://www.corriendovoy.com/video.php?id=26&video=676
http://www.corriendovoy.com/video.php?id=26&video=675
A falta de noves fotos que si les trobo afegiré aquí mateix, aquesta serà la darrera entrada abans del canvi.
- La història: aquesta és la 44ena edició, i això són moltes curses que van calant en la societat, que creen una necessitat de ser-hi, de participar en una cursa mítica, de veure com els pares hi corrien i els fills volen emular-los algun dia, de poder dir Neuk ere bai (jo també). Ara no recordo els participants donostiarres que hi participen, però crec que el Robert va dir que 1 de cada 100.
- L’afició: és sens dubte la clau, hi ha animació durant tot el recorregut i sobretot cridant, el què a la Marató de Barcelona es viu a Glòries o a l’Arc de Triomf és quasi constant i des del primer km, i a més cridant, amb el clàssic Aupa!! Que és genial. Quan et fiques per l’autovia i hi veus gent penses “però com han arribat fins aquí”.
- L’hora: una de les maneres d’aconseguir públic és fer les curses tard, qui es desperta a les 9 del matí d’un diumenge per animar?, en canvi la Behobia surt a les 11 i acaba a la una del migdia. És evident que això és un tema cultural, la Bea m’explicava que una setmana abans, a la cursa de l’amistat, només veia cares llarges de la gent que veia que a les 9 del matí o fins i tot més d’hora els havien tallat el trànsit durant escassos minuts, per a què passessin uns 200 corredors, aquí hi havia un camió pitant però d’alegria i animació quan li van tallar l’autovia i havia de circular per un sol carril al costat contrari. A més ja ho vam poder viure amb l’Ivan fent el Camino del Norte, on els ciclistes sempre tenien preferència sobre els cotxes.
- Patrocinadors: primer Nike i ara Adidas s’han bolcat en la cursa, pel què veig aquestes marques agafen una cursa en cada ciutat important i hi posen tot el patrocini que calgui, porten corredors professionals i de primer nivell i donen (que no regalen) una samarreta xula. L’any passat Adidas va portar a Wanjiru (actual campió olímpic) a la Mitja de Granollers, però és que en els darrers anys hi han participat: la Marta Dominguez, l’Stefano Baldini o el mateix Gebrselassie; a la Behobia el Chema Martínez porta 4 anys seguits guanyant.
- Ciutat: tots els que heu estat a San Sebastià sabeu que val la pena anar-hi, per tant córrer està bé, però el millor és el cap de setmana de turisme, pintxos i gent. En aquest sentit potser valdria la pena fer la cursa dissabte i després dedicar-se tota la resta de cap de setmana a “viure” la ciutat. Crec que en alguna edició havia estat així.
- Bascos: I amb això englobo quasi tot el que he dit abans, tenen una capacitat innata en bolcar-se en tot el què fan, en ser extremistes, això té els problemes que tots coneixem, però també moltes virtuts: si s’ha de nedar, “cruzamos la Contxa a nado, si no pa qué ponerme el bañador”, si s’ha de menjar, “pues comiendo pintxos toda la noche”, i si s’ha de’organitzar una cursa, “pues que sea la mejor, que la gente salga a la calle a animar, y que corran como locos”.
Penjo les arribades, de totes maneres tant el Robert com jo entrem en canvi de minut i el vídeo es talla.
2.05.00 http://www.corriendovoy.com/video.php?id=26&video=664
2.09.47 http://www.corriendovoy.com/video.php?id=26&video=669
2.16.00 http://www.corriendovoy.com/video.php?id=26&video=676
http://www.corriendovoy.com/video.php?id=26&video=675
A falta de noves fotos que si les trobo afegiré aquí mateix, aquesta serà la darrera entrada abans del canvi.
dilluns, 10 de novembre del 2008
AupaPau!!!!
El circuit de la Behobia San Sebastian està bé, té troços molt bonics i d’altres que no tant, però aquesta cursa va molt més enllà del recorregut. Tot comença, o en tot cas per part nostre va començar el divendres arribant en autorcar d’Sport travel a l’Hotel Aránzazu i prenent, encara que eren ja les 11 els nostres primers pintxos (per cert en una Taverna just davant, que res tenia d’envejar als del centre, especialment el pintxo de Solomillo con foie). L’endemà i després de passar per una fira del corredor més que correcte i on ens van donar de manera ràpida el dorsal i una samarreta adidas bastant guapa, vam començar la ruta per la ciutat per acabar buscant, ja al migdia, les tavernes que recordaven el Robert i la Bea. Txacolis, pintxos i cap a l’hotel a descansar amb els peus una mica dolorits de tant caminar. Érem conscients que tot allò ens faria perdre una mica de temps l’endemà, però és inevitable. A més per part meva, no hi havia res a guanyar. A darrera hora i a temps per veure el Barça, sopem a la pizzeria Capricciosa, al centre (per cert molt recomanable, però reservant amb antel·lació).
La cursa comença a les 11, una hora abans l’autocar ens deixa a Behobia, tinc dorsal vermell però vull sortir amb la Bea, tant per ella com per mi, que m’anirà bé no excedir-me i a més no molestaré als del meu calaix. Potser l’única cosa criticable és la pressa dels camions guarda-roba, que marxen molt d’hora i de forma precipitada, això em fa oblidar el pulsòmetre. Em sap molt greu, ja que era un altre manera de controlar-me, de totes maneres per sensacions jo crec que no passo de les 165 pulsacions, vaig sempre relativament còmode.Les sortides són per calaixos i distanciats en tres o quatre minuts, nosaltres sortim amb més d’un quart d’hora de retard. Comencem a córrer i tot i la gentada no hi ha gaire acumulació i que de seguida agafem el ritme, entre 5.30 i 5.45, a vegades fins i tot he de frenar una mica a la Bea que m’havia dit que volia començar tranquil·la, però la inèrcia l’empeny. Anem bé. Les primeres rampes d’Irun són curtes i la Bea puja molt forta, Molt bé! No és fins arribant al cim, cap el km 4 que em diu que tiri i ho faig, ella va bé i no la vull forçar en excés en una cursa on realment no et poden marcar el ritme degut a les constants pujades i baixades.
L’adductor comença a avisar-me, però encara no em preocupa, estic mantenint un ritme tranquil. M’està recordant molt al recorregut de la Mitja de Granollers, que no en va és la mitja reina de Catalunya (circuit semblant i també molta gent animant, al final això és la clau de l’èxit). Els problemes “seriosos” comencen al final de la baixada i començant a pujar a Gaintxurizketa, allí ja veig que la part baixa de l’adductor està massa carregat, i decideixo pujar molt lent. Per cert, jo m’imaginava una pujada semblant a Vallvidrera amb corbes i res més lluny de la realitat anem per una autovia!!! Aquests bascos!
Amb la Bea ens dirigim cap al lloc de massatges, em tranquil·litza que caminant no noto res, sembla que he mantingut sencer l’adductor. El massatgista em comenta que tinc molt més carregat l’adductor de la cama contrària i l’isquio just al costat de l’adductor lesionat, és curiós com el cos s’adapta per no forçar la zona afectada, de totes maneres he d’aconseguir evitar-ho. 
Tornem corrent per la Contxa i fins i tot em faig un banyet (no puc evitar-ho) abans de fer els darrers pintxos i tornar cap a Barcelona. Molt bon cap de setmana, en tots els sentits, m’ho he passat bé, he fet esport, turisme i ha estat agradable estar amb el Robert i la Bea.
La Behobia San Sebastián és una cursa que s’ha de fer, la merda és que s’ha de reservar amb molta antel·lació i a mi això no m’agrada gens. Jo crec que no val la pena anar amb agència de viatges (que per cert també s’ha de confirmar molt abans), però és cert que ha estat molt còmode, i per una vegada, ha molat no haver de conduir i sobretot anar a un hotel guapo (sobretot per l’esmorzar de dissabte).
La cursa comença a les 11, una hora abans l’autocar ens deixa a Behobia, tinc dorsal vermell però vull sortir amb la Bea, tant per ella com per mi, que m’anirà bé no excedir-me i a més no molestaré als del meu calaix. Potser l’única cosa criticable és la pressa dels camions guarda-roba, que marxen molt d’hora i de forma precipitada, això em fa oblidar el pulsòmetre. Em sap molt greu, ja que era un altre manera de controlar-me, de totes maneres per sensacions jo crec que no passo de les 165 pulsacions, vaig sempre relativament còmode.Les sortides són per calaixos i distanciats en tres o quatre minuts, nosaltres sortim amb més d’un quart d’hora de retard. Comencem a córrer i tot i la gentada no hi ha gaire acumulació i que de seguida agafem el ritme, entre 5.30 i 5.45, a vegades fins i tot he de frenar una mica a la Bea que m’havia dit que volia començar tranquil·la, però la inèrcia l’empeny. Anem bé. Les primeres rampes d’Irun són curtes i la Bea puja molt forta, Molt bé! No és fins arribant al cim, cap el km 4 que em diu que tiri i ho faig, ella va bé i no la vull forçar en excés en una cursa on realment no et poden marcar el ritme degut a les constants pujades i baixades.
L’adductor comença a avisar-me, però encara no em preocupa, estic mantenint un ritme tranquil. M’està recordant molt al recorregut de la Mitja de Granollers, que no en va és la mitja reina de Catalunya (circuit semblant i també molta gent animant, al final això és la clau de l’èxit). Els problemes “seriosos” comencen al final de la baixada i començant a pujar a Gaintxurizketa, allí ja veig que la part baixa de l’adductor està massa carregat, i decideixo pujar molt lent. Per cert, jo m’imaginava una pujada semblant a Vallvidrera amb corbes i res més lluny de la realitat anem per una autovia!!! Aquests bascos!
Tant a Irun, com de fet al llarg de tot el recorregut i ara, el públic és continuo, a vegades hi ha més gent, a vegades menys, però sempre animant, Aupa!!No és una pujada dura, no ha d’espantar, però jo vaig molt lent, no vull carregar l’adductor que curiosament m’està tocant la moral per la lesió del juny, i no la recent que no arribo a notar més que en moments puntuals, de totes maneres també “m’anima” el fet que quan em toco el dolor sembla que és més en la part de darrera de l’adductor, a l’alçada de l’Isquio. Vaig molt lent i passo el meu pitjor moment a nivell de moral, ja que tinc forces per anar molt més ràpid però no m’atreveixo i veig com em passa gent.
Durant els tobogans de la baixada a Lezo penso fins i tot en retirar-me, no sé si estic fent bé forçant la situació, però sóc incapaç de prendre la decisió. Decideixo anar lent, baixar-me una mica la vena compresora per cobrir-me millor la part inferior i em dóna la sensació que alguna cosa soluciono. El problema és que el tipus de cursa no em va gens bé, en les pujades se’m carrega i en les baixades no m’atreveixo a anar ràpid per no rebre un fort impacte. La veritat és que sigui com sigui és desesperant perquè he fet molt repòs i no entenc perquè segueixo patint, potser acabarà sent crònic. En tot cas durant la cursa ja vaig veient que hauré d’ampliar de nou el període de recuperació.
El tros del port de Lezo és el més lleig però aquí sí que ja hi ha tanta gent que comença a ser al·lucinant, a més el pla em permet recuperar i quasi no noto molèsties, evidentment, però, no apreto. La pujada final, la de Mirakruz se’m fa molt curta, jo recordava que era la més llarga, però no, de seguida arribo a dalt, mentre gravo i faig fotos. A més al no forçar durant el recorregut em fa avançar gent que ja està arribant al límit, simplement mantenint el ritme.
Durant els tobogans de la baixada a Lezo penso fins i tot en retirar-me, no sé si estic fent bé forçant la situació, però sóc incapaç de prendre la decisió. Decideixo anar lent, baixar-me una mica la vena compresora per cobrir-me millor la part inferior i em dóna la sensació que alguna cosa soluciono. El problema és que el tipus de cursa no em va gens bé, en les pujades se’m carrega i en les baixades no m’atreveixo a anar ràpid per no rebre un fort impacte. La veritat és que sigui com sigui és desesperant perquè he fet molt repòs i no entenc perquè segueixo patint, potser acabarà sent crònic. En tot cas durant la cursa ja vaig veient que hauré d’ampliar de nou el període de recuperació.
El tros del port de Lezo és el més lleig però aquí sí que ja hi ha tanta gent que comença a ser al·lucinant, a més el pla em permet recuperar i quasi no noto molèsties, evidentment, però, no apreto. La pujada final, la de Mirakruz se’m fa molt curta, jo recordava que era la més llarga, però no, de seguida arribo a dalt, mentre gravo i faig fotos. A més al no forçar durant el recorregut em fa avançar gent que ja està arribant al límit, simplement mantenint el ritme.
Ara ja només queden tres km fins a la meta, el primer de baixada i els dos següents ja per la preciosa ciutat de San Sebastian: platja de Gros, Kursal i l’arribada al centre. Vaig cansadet, però acabo bé i tranquil, sense esprintar (tot i que sense voler i per la inèrcia dels que m’envolten veig que m’he posat a 5min/km). El meu temps final és de 1.48.38, i la veritat no pensava que anava per baixar de l’hora cinquanta. Els parcials dels quatre quarts de la cursa sempre sobre els 27 minuts. La Bea fa el gran temps de quedar-se al voltant de l’hora cinquanta-tres i el Robert dos hores sis, i tots amb el mèrit d’haver aguantat i gaudit de tots els quilòmetres correguts.
Amb la Bea ens dirigim cap al lloc de massatges, em tranquil·litza que caminant no noto res, sembla que he mantingut sencer l’adductor. El massatgista em comenta que tinc molt més carregat l’adductor de la cama contrària i l’isquio just al costat de l’adductor lesionat, és curiós com el cos s’adapta per no forçar la zona afectada, de totes maneres he d’aconseguir evitar-ho. 
Tornem corrent per la Contxa i fins i tot em faig un banyet (no puc evitar-ho) abans de fer els darrers pintxos i tornar cap a Barcelona. Molt bon cap de setmana, en tots els sentits, m’ho he passat bé, he fet esport, turisme i ha estat agradable estar amb el Robert i la Bea.
La Behobia San Sebastián és una cursa que s’ha de fer, la merda és que s’ha de reservar amb molta antel·lació i a mi això no m’agrada gens. Jo crec que no val la pena anar amb agència de viatges (que per cert també s’ha de confirmar molt abans), però és cert que ha estat molt còmode, i per una vegada, ha molat no haver de conduir i sobretot anar a un hotel guapo (sobretot per l’esmorzar de dissabte).
Teniu la resta de fotos aquí
 |
| 2008_11_Behobia SS |
Subscriure's a:
Missatges (Atom)