Nou Projecte, necessito un parell o tres de runners, algú s'apunta?

Aquest vídeo m'ha despertat una idea que fa temps que tinc en ment, si algú el vol realitzar amb mi que m'escrigui. De moment prefereixo no dir res més.

Per cert, què passa amb Salomon que fa temps que no penja res al seu canal de youtube?

Ultratrail collserola La Popular, Rupit Taradell i una mica de UTM

Com marquen els canons, després de 8 mesos d’inactivitat feia un ultra, i en les dues darreres setmanes una marató i una mitja. Potser ho hauria d’haver fet al revés ;-)

El cert és que, tot i la paradoxa, penso que no ha estat tant malament. El que més m’ha costat és agafar velocitat i per tant començar per una cursa més lenta i acabar pels 23 km del passat divendres, el 95% dels quals corrent, tampoc ha estat tan irracional com sembla.

Què dir de la Rupit Taradell? Marató exigent però ràpida, organitzada per i per a gent maca i sobretot amb avituallaments de luxe. Si voleu conèixer la zona i veure grans paisatges, diferents tipologies de vegetació, pistes i corriols, feu-la. Si sumat a això teniu la sort de tenir bon temps i compartir-la amb amics, doncs encara millor.

Particularment vam fer una cursa de menys a més, primer els 12 tots junts petant la xerrada i després quan ja érem 6 i després 4 a un ritme més rapidet, acompanyat un any més pel Mikel i per primera vegada amb la Núria i el Raül (que aprofitava el seu millor nivell per gaudir de tots i cadascun dels avituallaments, inclòs del Iogurt ;-) ). Bones sensacions, aquella curiosa virtut que té el cos humà d’anar petat als entrenaments i bé en cursa.

La Popular de l’Ultra de Collserola (23km) va ser diferent. La feia gràcies a l’Álvaro i acompanyat del Toni (la qual cosa sempre està bé). No sabíem si sortir ràpid o no, i vam decidir que ho decidiríem en cursa. Després de sortir tranquils i enrere, ens vam anar animant per una zona semiconeguda i plena de corriols que ens van fer anar prement l’accelerador. La distància i el perfil del recorregut fa que es corri quasi tota l’estona, i així ho vam fer. Conclusió es fan més de 1.100 metres positius, però com que són pujades curtes doncs et forces a córrer, divertit per una Mitja, duríssim per curses més llargues (després he sabut que curiosament quasi tot el desnivell es fa a la Mitja perquè en els altres 22km només es fan 500 metres més i en els altres 60 per la Ultra 1500).

Resultats

 

Ultra Montsant

37 de 243
Pau Cortadas Guasch
19.00.05
http://utmontsant.livetrail.net/coureur.php
http://utmontsant.livetrail.net/lstPartants.php
 

Rupit Taradell

46 de 996
PAU
CORTADAS GUASCH
05:39:38
http://www.runedia.com/sc/php/resultados.php?cid=211&sid=A&pag=1
http://www.runedia.com/sc/php/sc.php?cid=211&dorsal=445

Popular Collserola

37 de 434 acabats           
Alvaro Del Río Vega (el meu patrocinador en aquesta cursa ;-) )
2:15:56                
BCN Dragons
http://utcollserola.com/inici/resultats/resultats-la-popular-2014/

TRAIL solidari organitzat per ACCENTURE per a la Marató de TV3

Aquestes coses molen: un va a córrer que és el que li agrada, i a sobre, organitzadors, voluntaris i amics et donen les gràcies.
Com que ja he liat a molts amics i la info estava una mica aquí i allí, la penjo tota i a veure si més gent s'anima. Es tracta d'un TRAIL solidari organitzat per la Fundació ACCENTURE per a la Marató de TV3. Serà el proper diumenge 14 de desembre i hi ha dos recrreguts. Jo estic inscrit al de 15km, prometo ritme caribeny i com a molt intent d'"hachassu" en el darrer km, així que qualsevol companyia serà molt benvinguda. La zona de sortida és a Sant joan (Sant Cugat del Vallès), on hi ha els estudis de TVE. Per a inscriure'us envieu-me un mail/wasa/comentari aquí i us dic com, cal simplement fer una transfe de 10 euros (preu orientatiu ja que és una donació voluntària) i enviar el nom als organitzadors.


Recorregut 15km, la part circular crec que es repeteix

Perfil 15km, hi ha una part que es repeteix

Aquí teniu tot el conjunt d'activitats que es fan, tant per nens com per grans.

 Crec que val molt la pena.

Barcelona Dragons i Rupit Taradell

Renovo pels Dragons un any més i l'endemà es publiquen les donacions que hem aconseguit durant el 2014. M'inscric a la Rupit Taradell i l'endemà cau una pluja del mil.
http://www.bcndragons.com/2014/11/sant-joan-de-deu-i-la-fundacio-pasqual.html

Si és que tot té la seva raó de ser ;-)

UT Montsant 2014

Començaré en plan crònica “tochón”…

Tot va començar fa uns 10 mesos ;-) …

Novembre 2013: Molts dragons ens apuntàvem a les diferents distàncies de l’Ultra Muntanyes Costa Daurada, pocs dies després començava el meu calvari amb les lesions, primer el piramidal i després la fascitis. Veient que no arribava ni de conya, vaig demanar a NATURETIME el canvi d’inscripció de la UTMCD a la UTMontsant, que bonament van acceptar.

Juliol 2014: Sense molta fe en la meva recuperació però amb unes ganes boges d’acompanyar a la Bea en el seu entrenament cap a la Mataró UP començo a córrer.

Setembre 2014: Tres grans notícies. L’entrenament realitzat per la Bea fa que acabi fantàsticament la Marató. Les lesions segueixen sent presents però el fet de tornar a córrer no les han empitjorat. I contacto amb la Núria Brichfeus i resulta que fa Montsant (després sabré que el Ferran i l’Eva també).

Divendres 17 de setembre 2014: Quines sensacions més estranyes. No he realitzat ni de bon tros l’entrenament adequat, molt poc volum i encara menys qualitat. Però sí molta constància, molts entrenaments especialment amb els Txistxas, kms de talkingrun, ritmes lents però anar fent, uns 50kms la setmana. Moltes ganes però molts dubtes de poder seguir el ritme de la Núria.

Dissabte 18: Dia de la cursa. “No quieres caldo, pues toma dos tazas” aquesta frase la deia al km 45 de cursa, si seguir el ritme de la Núria semblava complicat, em trobava ara acompanyat a més d’ella d’una autèntica campiona del trail, la Sandra. Però el cert és que sí volia caldo, i si eren dues tasses doncs encara millor, de fer aquella cursa sol a poder-la gaudir tan ben acompanyat bé es mereixia un esforç per part meva.

Però molt abans d’aquell km45 el meu cap m’havia fallat, cap el final de la primera pujada aquest “múscul” que tant m’ha acompanyat en tots els meus reptes em fallava una vegada més. Convençut i decebut de saber que era un tema mental, em trobava acabant la primera pujada sense poder aguantar el ritme del meu fantàstic grup (la Núria, la Sandra, el Felip i el Dani) i a més amb suor freda, malestar i fins i tot coses que no vull ni explicar. Em trobava malament, com si estigués malalt. 

 Tota la resta és història, transcriuré aquí el que vaig escriure via whatsapp a una gent que em felicitava. No es falsa modèstia quan dic que no m’agrada ser exemple d’algú que no entrena i ho fa bé. Primer per què en el meu cas generalment no es així, o m’ho curro o no tiro, i segon per què a vegades les coses surten bé però si surten malament "és muerte", com diria el meu amic Coke.

En qualsevol cas gràcies als què m’heu felicitat, una carambola m’ha dut a aquest ultra quan no tocava però en surto reforçat anímicament, no era molt agradable pensar que mai més podria fer res semblant, ara al menys sé que encara que amb la calma però sí que puc sense un desgast excessiu a nivell de lesions.

Dilluns 20: Aquesta vegada sí vull tenir el meu moment sucre. Primer de tot per l’organització, des del primer moment fins a l’últim es veu que són diferents, segueixo pensant que alguna galeta falta en els avituallaments “només aigua” però són un 10, des dels organitzadors en sí fins els metges passant pels voluntaris o els recorreguts proposats.

Evidentment la Bea, no m’agrada fer-la patir, però ho havia de fer, necessitava provar-me a prova. Gràcies per no haver-m’ho reprimit i per acompanyar-me amb els nens. Mola viure aquest món de manera familiar, els 4.

I finalment al Xavi, sé que molts vau estar atents a com anava i això que no ho havia explicat gaire, però joder, arribar a les 4 de la matinada i trobar-me un amic que no ha dormit per recollir-te i acompanyar-te a casa crec que no té preu. Hi ha qui no ho valora, però jo sí.

No m’agrada personalitzar perquè em deixo gent així que no segueixo amb la llista, però us tinc al cap.

RAIDLIGHT

Hace casi un año que, junto con el Marcel, ganábamos un concurso organizado por Raidlight. Nuestro proyecto de hacer un recorrido por los Castillos Cátaros les interesó y a cambio de explicarlo nos daban material. La opinión que he dado del mismo y que he podido transmitir a través de Zona finisher ha sido totalmente libre. De hecho los de Raidlight ni siquiera me obligaban a publicarlo, tenía que hablar del recorrido y no de la ropa, lo cual es clave para tener credibilidad; lo que cuento, lo bueno y lo malo, es tal cual lo pienso.

Hago aquí un resumen del material testeado.
Chaquesta top ultralight Raidlight http://zonafinisher.com/2014/10/chaqueta-top-ultralight-de-raidlight-la-hemos-probado/
Short Raidlight trail performer http://zonafinisher.com/2014/01/pantalon-malla-raidlight-trail-permorfer-lo-hemos-probado/
Mochila Raidlight Ultra OLMO 12l http://zonafinisher.com/2013/11/mochila-raidlight-ultra-olmo-12l-la-hemos-probado/
Portabidón Raidlight 1000 http://zonafinisher.com/2013/11/portabidon-1000-de-raidlight-lo-hemos-probado/
Y todos los artículos relacionados con material Raidlight en ZonaFinisher http://zonafinisher.com/?s=raidlight

Finalmente, un enlace a lo que nosotros llamamos la Ruta de los Castillos Cataros Raidlight

I’m back?

Qui ho sap, recuperat no estic, pitjor de quan estava parat, tampoc.

Han estat 9 o 10 mesos agònics, tenir una lesió que ha deixat sense esport a tanta gent no és gens agradable. Fer fins a 30 sessions de rehabilitació amb progressions molt minses desespera a qualsevol. I si a tot això li sumo que des que va començar tot m’he engreixat 7 o 8 kilos, fa que el sol fet de veure la llum, per lluny que estigui, em doni forces per tornar, sigui com sigui.

I aquest “sigui com sigui” es tradueix en dolors puntuals a la planta del peu dret i una mica més aguts al piramidal esquerre. Res greu, res que em faci plantejar tornar a parar, i més després de veure el resultat de 8 mesos en el “dic sec”. El peatge és car: petits dolors, res de vambes voladores, ni minimalistes i sobretot oblidar-me de ritmes ràpids. Però el benefici és alt, torno a córrer per la muntanya, torno a estar a la natura i torno a estar amb els meus fent esport.

Suposo que una bona manera d'acabar aquesta etapa negativa és també donant les gràcies a tots aquells que m'heu preguntat què tal. No sempre era agradable contestar però sempre ho era que ho preguntéssiu, i més en una època en què les amistats van tan cares.

Persones

Sóc tan pesat amb Cavalls 2012, però hi torno. Aquell dia vaig conèixer dues persones, una parella de la nostra edat, que s’havien casat quasi el a la vegada que nosaltres i que per més inri tenien el mateix nivell esportiu. El destí era fer-nos amics i així va ser.

Però el destí tenia preparada una sorpresa, i és que la Núria i el Raül tot just estaven en pretemporada de les següents dues o tres temporades. Des d’aleshores la seva evolució ha estat brutal: La Núria no para de fer podis en trail, sigui quina sigui la distància, com diu la Bea se li ha posat un cos d’atleta total, i el Raül no es cansa, res l’atura davant el què en teoria havia de ser un objectiu comú, l’UTMB2014. Molta sort!!!

Aquest passat cap de setmana, mentre jo provava de córrer 4km i encara amb dolor, el Raül feia una competició de 33 hores.

Felicitats família, sou un exemple a seguir, però mireu enrere que la Bea i jo tard o d’hora arribarem.

Triatló de Banyoles 2014 per Relleus, amb el Rafa i el Toni

L’important és passar-s’ho bé no? I jo per passar-m’ho bé necessito: un entorn immillorable, uns bons companys “de batalla” i estar mínimament entrenat. Com que tot això ho tenia, no va ser un problema fer la modalitat que menys m’agrada i que pitjor se’m dóna, la natació.

Dels dos equips la Júlia i jo fèiem la natació, així que xino xano i amb els nostres neoprens vam anar cap el punt de sortida (érem quasi els únics pitufis que anàvem amb neorpè). Va ser una natació llarga, dels 1.100 enunciats van passar a ser 1.500, però entre la qualitat de l’aigua, els carrils i que la gent de seguida troba el seu lloc, nedar a Banyoles és sempre un plaer. Un plaer que va començar com sempre una mica alt de pulsacions i amb pressió al pit i que no s’acaba mai, però un plaer al cap i a la fi. La falta de referència em va fer portar un ritme per mi bo, però sense incentius a accelerar, primer quasi no veia la bolla i després impossible detectar el punt exacte de la sortida, no sabia si me’n quedaven 100 o 300.
Transició molt llarga (300 metres o més) i li dono la goma rosa al Rafa. Em costa molts minuts recuperar-me, tant a nivell muscular com d’aire i això m’agrada, vol dir que ho he donat tot. La Júlia arriba poc després per donar-li el relleu a la Bea, mentre jo allibero a la Lídia de les seves tasques de cangur jiji.
Les dades són les següents: no tenim parcials exactes però calculant el dels meus companys i els totals em surten 27 minuts per fer els 1500 de natació + els 300 i pico de transició, que per ser jo, és més que correcte.

Quan arriba el Rafa li toca el torn al Toni que “cual caballo desbordado” surt a fer els seus 7kms al voltant del llac. Per la seva banda la Bea dóna el relleu a la Manu, que també fa un molt bon parcial de running.

De 182 acabats (el primer amb 1.06.55)
74 DRAGONS TULLIDUS 1.27.36

Salomon a La Roca Village

En Kilian Jornet donant suport a la Emily Forsberg a la Skyrunning World Championships 2014 Chamonix-Mont Blanc per mi que hi ha alguna cosa entre ells ;-)

Salomon mola, d'això no hi ha cap dubte, Mola el seu producte i mola el seu marketing. La suma de les dues coses és que com s'acostuma a dir "lo bo s'ha de pagar" així que moltes vegades els preus són força alts (suposo que hem de pagar al Kilian i el conjunt de reporters que hi ha darrera, tots fantàstics per cert).
La solució d'això és buscar ofertes per internet o, gran noticia, que Salomon obri botiga a La Roca Village. No cal dir que, com acostuma a passar en aquest centre, caldrà rebuscar entre molta merda per trobar coses bones, però segur que valdrà la pena, i és que Salomon mola.
En aquest línea, us recomano el darrer (o darrers) vídeos que ha penjat el Jordi Saragossa al seu Facebook https://www.facebook.com/jordisaragossa.

The Family Run 2014, tercera cursa del Guillem

Després de les dues duatlons dels Dragons Kids arribava la tercera competi pel Guillem, tot i que a efectes pràctics era la primera seria.

La Family run és una cursa fantàstica que espero es pugui consolidar en les properes edicions. Es tracta de poder córrer, literalment, en família. Primer tots els pares fan un 5mil, després, per categories van sortint els nens que fan des de 2kms els més grans fins a mig els més petits, i finalment mig km extra tots dos junts.

Un grup d’amic ens hi vam presentar, el Josep amb la seva filla, el Capi i l'Arnau, la Vera i el Ronan amb els seus i nosaltres amb el Guillem. Mola veure com gaudeixen, des dels “entrenaments previs” (o el que és el mateix tenir una excusa perquè corrin quan es té pressa), fins a la cursa en sí, passant per la preparació del material.

No us enganyaré, alguns dubtes tenia amb el Guillem, però des de fa setmanes la seva actitud és molt positiva així que aniria bé! I així va ser, fins al punt que acostant-nos a la línia de sortida em diu, “papà, no m’acompanyis, vull anar sol”, evidentment a l’hora de la veritat i envoltat de nens tan alts em buscava amb la mirada com dient “no m’abandonis eh!” I és que la diferència d’edats i mides era substancial, a ell li tocava categoria 4 a 6 anys, però amb els seus 3 anys llargs se’l veia petit petit.

Per endavant 1km 100 però moltes ganes, en el vídeo em fa gràcia la mirada de nervis i concentració.

Tret de sortida i entre tanta torre el veig un pèl desorientat així que l’agafo i endavant, però de seguida el deixo sol i córrer per lliure, a ràfegues, amb cara de cansament, però anar fent.

Als 500 metres arribem a la Bea, el pobre està desorientat perquè no la veu però de seguida la localitzem i a pels següents 600, a mig recorregut descobreix per primera vegada el què és el flato, així que redueix el ritme i arriba a un acord amb la Bea “ara paro de córrer però a la línia de meta hi torno, Vale?”

 

I així és com creuen la meta els tres, la Bea, el Guillem i el Vic, que s’apunta per a fer els darrers metres. A mi, evidentment se’m cau la baba. Més enllà de fer-ho bé o malament, hem aconseguit que els nostres fills tinguin passió per l’esport, i axò m’omple, perquè l’esport és un món ple de gent maca.

Adjunto els resultats, posició 40 de gairebé 100, o sigui de la meitat cap endavant, com ha de ser ;-)

http://thefamilyrun.championchip.cat/resultats/the-family-run-cat-a

Per cert, el Capi i l'Arnau 5ens

I després a tope als inflables amb el Yann i el Mat

Futur

Tot fa pensar que el Víctor, tot i no tenir el cos del Kilian, serà el crack de la família a nivell esportiu, està fort, és decidit i és hàbil. És probable. 

 

El Guillem és tímid, nyiclis i de moment es defensa però no és pioner en quant a activitats físiques. Jo segueixo pensant que ens sorprendrà, té dues coses molt importants a nivell esportiu: il·lusió i constància. No ha plorat mai quan ha caigut de la bici, ni tan sols s’ha espantat... perdó sí s’ha espantat, però no ha dubtat en tornar-la a agafar i seguir. Té aquella por justa per ser prudent però a la vegada aquella convicció per perseverar.

 

 

Ja veurem com evolucionen els dos i en especial quin cor tenen, jo mateix sóc un exemple de cos poc dotat, tècnica mediocre però un cor que ho aguanta tot. Sempre he dit quan veig tots els cossos estilitzats al meu voltant, gent que corre amb un estil impecable, que només un cor com el meu em permet quedar per davant d’ells (i és un múscul que no es veu).
 

Il·lusió, constància, tenacitat i capacitats físiques, el coctail perfecte.

I pel què fa al meu futur, segueixo lluitant contra les lesions, entre el piramidal i la fascitis pràcticament no corro des d’abans de Nadal, i la veritat és que començo a perdre la paciència.

Ultratrail, Juntas pero no revueltas

Aquest dissabte el Víctor ens anava passant la crònica de l’ultra. Parlant de la Manu i l’Anna, ens deia: “van a un minut de diferència, no volen anar juntes”.

En el bloc de la Bastús teniu tota la crònica

Dit així sona molt radical, però la realitat era molt diferent. Més enllà de no voler ratllar-se mútuament, cosa lícita, hi ha quelcom de molt intel·ligent en decidir anar “juntas pero no revueltas”.

Partint de la idea que tothom pot fer el que li doni la gana en una cursa, penso que el pitjor que es pot fer és anar acompanyat en un ultra. O millor dit, igual que trobo una bajanada això de dir caminaré 5 min i en correré 5 i així successivament, tampoc té cap sentit forçar la companyia en una cursa d’aquest tipus. Som molt diferents, durant més de 10 hores podem tenir molts alts i baixos, un puja millor, l’altre baixa millor. Feel free, aneu-vos trobant de tant en tant, però no adapteu el vostre ritme al d’un altre. Millorareu el temps final, SENTIREU més la cursa i sobretot patireu menys (un dels dos sempre s’adapta).

Dit això, hi ha mil excepcions, des d’acompanyar a algú explícitament fins a voler estar més segur durant la nit o en climatologies adverses passant per que les circumstàncies de cursa et portin a anar amb algú i compartir exactament la mateixa estratègia de cursa, ritmes o sobretot timings en els avituallaments.

Això és el què em va passar amb el Raül aquell ja llunyà setembre de 2012, de fet aquell dia estava a la sortida amb dos bons amics, el Xavi i el Mikel, però no vam compartir ni un minut. Després vaig conèixer gent durant algun tram però de seguida ens separàvem. En el 35 o 40, el Raül i jo vam decidir... (perdó, no ho vam decidir, simplement ho vam fer) anar junts.

L’any següent dos amics “es picaven” perquè un d’ells el deixava a la primera baixada mentre l’altre feia un petit mos. Ara són més amics que mai, i la decisió presa pel què baixava més ràpid considero que va ser encertada.

Com dic que tothom faci el que li doni la gana, però considero molt intel·ligent voler fer la pròpia cursa.

Marató de BCN 2014: Autopista hacia el cielo: The Blue Line

Per Bea
A partir del Nadal, vaig començar a entrenar... Vaig seguir l’entrenament facilitat per l’organització de la Marató per anar a per les 4h, però sent conscient des del primer moment que no volia (o no podia) anar per marca... De fet, al novembre del 2013 encara no tenia clar que faria la Marató, però el fet d’anar de la mà de La Caixa, i animada pel Pau, vaig decidir donar el pas.
Sóc conscient de que no he estat purista en el meu entrenament. He començat un mes més tard que la pauta marcada, he fet molt trail i poc asfalt, entremig he ficat Rocacorba i la Duatló del Prat per equips (no ho canviaria), i el dia setmanal marcat per les sèries, l’he fet la gran part de les setmanes bastant “per sobre”. Sense afegir que hauria d’haver arribat un pèl més fineta: dieta dieta no n’he fet.
Dit això, em sentia forta, i fins a 2 setmanes abans anava sumant volums i era optimista, però no guanyava txispa. Li deia al Pau, i ell em contestava: un dia faràs el clic. I el clic no va arribar. A 15 dies de la gran cita, em va venir al cap la Bastuseta que l’any passat la va preparar a consciència i deia: estic fins als nassos de còrrer, ja no puc més!!! Jo no tenia aquesta sensació. Bea, malo, poco entreno? Sort que quan li vaig dir al Pau que no sabia si fer-la o no, la seva mirada va aclarir tots els meus dubtes: la fas, o et mato!!! Massa recolzament per tal de que jo pogués entrenar, com per tirar-ho tot per la borda.
I a principi de la setmana prèvia, m’arriba un mail del Robert, que m’emociona i a la vegada em compromet... El títol era YA ESTÁ AQUÍ, YA LLEGÓ. Em fa plorar (haig de dir que començo a plorar aquell dia, i ja no pararé de fer-ho de forma intermitent fins a creuar la meta. Bé, del tot del tot encara no he parat), però a la vegada em fa segellar el compromís. La suerte está echada, y Bea, vas a ir a por todas.

I va arribar el dissabte pre - marató... I jo estava histèrica. Volem baixar amb els nens a la Fira del Corredor a recollir dorsal, trobar-nos amb amics, i sobretot donar la benvinguda al Chaly i a la Camelia, els nostres estimats Dragons de la France... Però no em concentro: vull preparar coses, crear grup de wapp per a les meves (valuosísimes) llebres, mirar-me de nou el recorregut... El Pau detecta que estic intractable, i decideix avançar-se en cotxe i que jo baixi sola amb la moto una mica després... Així ho fem... No avanço gaire, només em serveix per asserenar-me  una mica. Arribo justeta a la Fira per fer-me la foto de La Caixa i poc més. No tinc temps de veure bé la Fira ni de valorar les mostres de suport dels amics que allà em trobo. I sobretot no em dona temps a passar per el stand de BUFF: Pau i Charly, us vaig odiar profundament!!!

Dissabte tarda nit, tot es precipita: preparo el modelito i els gadgets assessorada pel meu marit, comento 4 coses amb ell de tàctica, acabem de fixar timmings amb les llebres i després de sopar a casa de la meva mare, deixo als nens i al meu maridet dormint allà. Jo marxo sola cap a casa en moto, plorant com una magdalena. I em sonen les sensacions que tinc i associo la nit pre-marató amb la nit pre-selectivitat, que heavy no? Quina associació d’idees...

Arribo a casa; dutxa relaxant amb musiqueta, i llegeixo l’últim gran post del Pau al blog i em quedo amb la seva frase abans d’anar a dormir: gaudeix de cada minut!!! Tal i com em diuen la Manu i el Robert per wapp sento al Barry White i al Queen, dos dels seus temes preferits, i tanco la llum!!! Bona nit!!!
Dormo fins les 5.40H d’un tirón. M’havia posat el despertador una mica més tard, però faig mandretes i una mica abans de l’hora, esmorzo i em començo a acicalar, tot amenitzat amb els ànims per wapp del Robert, el Tico, la Manu i el Pau... Show must go on!!! Al cap em venen mil missatges de suports per mil vies diferents, i l’últim del Melchor que fa el seu propi repte (asfalt vs trail), i envia missatge de PIT I COLLONS!!! a les 6h del matí.
Recullo al Pau en moto i baixem cap allà. Ens trobem amb els primers Dragons i amb la meva estimada Sheila (I love you!!!). La Lorena i jo ens sentim unides per una mateixa causa; fer un pipi. 12 lavabos per 16.000 participants a la zona superior de sortida semblen pocs, oi? Quin drama. Fet el maleït pipí de forma poc ortodoxa, foto dragona, petons i abraçades (La Isa i la Sheila em donen molta força, i el Pau em dona molt d’amor amb una sola mirada... Confiança en mi + por de patir = mirada final del Pau).

El Roger té un dorsal però vol fer només Mitja Marató per preparar el seu Half, i m’ofereix anar amb mi i ajudar-me en la primera part de la meva Marató... A priori no encaixo bé la seva proposta: estava dels nervis, i el meu pla era anar sola amb la meva música i trobar-me amb el Robert i el Tico al km.18, gaudir d’una part de la Marató sola... Però de seguida canvio el xip: ens col·loquem en el nostre calaix, i em comença a explicar coses de la seva vida que fan que no pensi tant en el que està a punt de començar... I em relaxo. Arribem a l’alçada del Pau, i 17’ després de la sortida dels pros, li toca sortida al calaix de “los güenos”... Miro al Pau per última vegada i començo la meva aventura amb les primeres llàgrimes als ulls... Pico el START...

I aquí us explicaré la meva forma simplista de veure la cursa. De la sortida fins al Camp Nou, em van venir al cap l’Eva i el Xavi Espriu: l’Eva dient-me, no t’angoixis, ja que fins al Camp Nou puja... I al Xavi dient-me, no, no puja tant, cap tram del circuit puja...Amb aquest pensament, la bona psicologia del Roger, que em parla quan m’ha de parlat, la musiqueta baixa de fons, el solete i la gent, m’omplen de bon rotllo i malgrat els dubtes, les bones vibracions hi són. Trobada amb el Jaume Feliu passat el Tanatori: corredors amics també? Com mola..

Comencem la Diagonal, i penso en el primer punt on l’any passat vaig estar amb la Sheila, i poc després de que aquest pensament creua el meu cap, la veig amb el seu pare i el Nano. Cridant com uns bojos!!! Olé!!! I baixant per Berlín, pels nostres ex-barris, el Xavi, allà com sempre, que no crida tant, perquè mai ho fa, però em dóna el seu somriure.

El segon tram era el desitjat Passeig de Gràcia. I el meu pensament va dirigit cap a allà. Sempre havia desitjat pujar Passeig de Gràcia tancat al trànsit fent la Marató. I aquest any allà estava. Més cares amigues: primer los BastusSeñor, i em ve al cap la seva Marató 2013, els seus èxits i els seus patiments... I després els incombustibles Carles, María & family, que em donaven una energia descomunal en cada punt: no van ser llebres físiques, però sí espirituals!!!

I ara ja busco encarar la trobada amb el Robert i el Tico, entre el 17 i 18. Passada la Sagrada Família ja estaran pràcticament allà. I en aquell punt la Silvi, vestida de runner, m’anima, m’abraça i corre amb mi. I una mica després el Jordi: pensava que no vindria i veure’l també em fa plorar... Aissshhhhh... I després de prendre el primer gel, ja els veig: the Rocamora’s Power. 3 llebres, 3 nois forts que em cuiden i em mimen... Olé jo!!! I aquí recordo la primera Marató del Robert, aquells kilòmetres finals amb ell i el Pau... I per primer cop penso en el meu pare: al Robert el va veure creuar la meta... Emoció de nou...

 

I mentalment el següent objectiu: la Meridiana. El gran misteri: per allà ni havia corregut ni havia fet mai de fan. No visualitzava res previ a la cursa... I se’m fa etern... Etern: tinc ganes de creuar la Mitja i valorar... I em costa molt avançar... Alicients: les meves llebres (el Roger ens deixa al primer tram), i els meus fans: Juls, que deixa la seva guàrdia per venir-me a veure, i de nou els súpercunyadets!!! VISCA!!!

Creuem la Mitja: 2h06’... Com estic? Bé, animada, contenta de deixar l p... Meridiana. M’estic hidratant bé, les llebres m’estan cuidant moltíssim, estic portant un bon ritme, vaig còmode, la música de DJ TICO no pot ser millor, i veig factible acabar-la i en bones condicions.
I ara ja penso en el meu següent objectiu: Diagonal Mar, la torre AGBAR que començarà estant molt lluny, i a la que després deixaré darrera, i penso en la meva trobada amb la Manu, i en el primer punt on veuré als meus nens... Tinc ganes de veure’ls!!!
I vaig consumint km, i en el lateral de Ronda Litoral, tinc el meu primer mini bajón, però un gel, un parell de bromes dels Ticos, i cantar a grito pelao a versió de My Way de Rafael (jajajaja, un clásico), ja arribo al hotel Princess, i allà està la Manu, i la meva Li guapa, que no em veu i s’emociona. Li, malgrat que anava molt ben acompanyada, et vaig enyorar molt!!!

I encarem Diagonal Mar. En el primer tram, relleu de llebres. Els meus àngels de la guarda em deixen amb petons i molts ànims, i el Robert em diu: nos vemos en meta, papá te dará la fuerza que te falte para acabar... vas muy bien, vas muy bien... Puffff!!! I Manu la meva adorada Manu comença en solitari la seva gesta, desinteressadament, easy go, la llebre perfecta... I allà estan els meus 3 nens, amb la Marta, les nenes, i la Camila, al mig del primer tram, i no puc evitar anar a fer un petó al Willy, que va sobre les espatlles del Xavi. Puuuuffff!!!

 

Quin subidón... L’anada, bé, però la tornada, pitjor... Comença la baixada de ritme... Poc a poc, torno a passar per davant dels meus fans, i ja encarant el final de Diagonal Mar, miro el GARMIN i veig la baixada brutal de ritme... El MUR? Potser si, no sé, pensava que seria pitjor... No em sento morir, em sento més pesada, però no morir. La Manu em mima constantment, em força a somriure, m’exhorta a no parar gaire per beure, i cau un altre gel...

 

Següent objectiu: ARC DE TRIOMF... Escenari estel·lar, però com fan, un dels llocs on he vist més cares de patiment en passades edicions. I aquí torno a ser conscient de que estan els meus nens... encarant l’inici de la pujada decideixo prendre un altre gel, un 226er, però no veig que el gust és Black Cofee... PUAJJJJJJ!!! Com diuen el mallorquins Mai a Vida!!! El gust no mola però de seguida fa efecte!!! Reportatge artístic de la Manu, i molts ànims... El Pau no m’esperava tan d’hora, i sóc jo qui els crida passat l’Arc de Triomf...

 

I així ja encaro l´últim tram... Ja visualitzo Marina, Passeig Colom i Paral·lel, però tot ho veig a càmera lenta... Sé que acabaré, però engego una mena de pilot automàtic... Estic cansada, però no tinc cap dolor... La Manu em mulla contínuament, he begut i he menjat correctament, no tinc grans mals físics, però sí que començo a notar que si paro per beure costa molt arrencar, i tinc els primers amagos de rampa al quadríceps esquerra... Però la Manu està allà, i diu aquella frase màgica: Bea, et queda molt menys que un dels nostres entrenaments de la Barceloneta!!! SOMRIU... Cert!!! Va, Bea, Go go!!! I aquí torno a tenir el spit del Carles i la María... I passeig Colom passa ràpid (he fet tantes curses en aquell tram!!!).

I ja encarem el PUTO PARAL·LEL de los COJONES (oi, Manu???) i això està fet. Rampeta de nou al canto, sals líquides màgiques de la meva fada madrina, crits dels BatusSeñor, llàgrimes, i sento, com des de fora, com la Manu truca al Pau i informa: Últim km, ja estem!!! Ok, ok... I veig la cara d’alegria dels Ticos, entre el púbic que criden. I arribo, ja hi sóc. Últims metres... Em donen els nens, tinc força per entrar amb ells??? Si, si tinc forces, i tant que en tinc... Les trec d’ on calguin... I si, encaro el tram final, la meta, i la Manu em porta als meus nens, i anem les dues, i ploro, i el Vic també, i el Willy es concentra en córrer amb mi com si fos el Rayo. I quan li faig un petó em diu: Molt bé mamà, has guanyat!!! I això ja val tot l’esforç del món... I ploro, i ploro i ric... i li faig molts petons a la Manu... I així feliç i a la vegada cansada, visc aquests moments finals des de fora... No estic receptiva amb ningú, no agraeixo prou a la Manu el que m’ha donat, em costa manifestar alegria amb el Dragons que vaig trobant... I de sobte em dono compte que el que m’angoixa és que encara no he pogut abraçar al Pau, i vaig baixant per Ma. Cristina, i tinc ganes de veure’l... Necessito abraçar-lo, és ell qui ho ha fet possible, i per fi arriba... Ara ja estic com a casa... Em relaxo, i ja puc gaudir de tots el meus compis d’equip: quins cracks!!! Carles, Isa, Martí, Lorena, Coke, Jaume, Álvaro, Katia (que m’avança al final de Diagonal Mar), Jag, Edu (Dragon per amor) i Charly... I el Gio i l'Albert, que també debuten com jo!!!... Què grans que sou!!! I a tots els supporters: som més que un club!!!

I encara avui estic feliç... Em sento satisfeta. Ara ja sé què és aquesta distància, ara ja sé que la puc aguantar, i qui sap si amb un millor entrenament, millorar marca... Però això està per veure... Ara el present és que ja sóc maratoniana, i que vaig gaudir com una enana de la ciutat, dels meus amics, i de la meva família... Em vaig sentir tant estimada!!! VISCA!!!