Duatló del Prat, Mitja de Barcelona i Marató de Barcelona

A menys d'una setmana per la Maratona de Roma vull escriure quatre línies de com ha anat aquest darrer mes i mig.

Amb la bici a la duatló i amb la bandera a la Mitja i Marató

Al Prat, com sempre m'ho vaig passar molt bé. Crec que vaig patir en excés corrent però com se sol dir "ja hi haurà temps millors". Quan fa uns anys em dedicava jo a empènyer el darrer component del grup per poder anar per sota de 4, ara m'empenyien a mi per anar, i justet, per sota de 4.30. Sigui com sigui com sempre una gran experiència, m'encanta competir en equip i amb els Dragons.
L'endemà la Mitja de Barcelona, aquesta vegada tocava rodar a 5, i la veritat és que vaig anar molt còmode i distret, com no pot ser d'altra manera si et toca a la Cristina Prat de companya. vam fer 1.44.40, 20 segons per sota, molt contents de la feina feta.
Després la parada obligatòria i un any més la Marató de Barcelona. Admeto que em feia una mica de mandra, 4 hores és molt per a mi, i sobretot molta por, després d'un mes parat per una lesió el millor no és fer 42km. Doncs la mandra es va convertir en una gran experiència, les llebres de 4 hores som la canya, i del genoll algun avís però no m'ha tornat a fer mal.

Les dades del Garmin
Du Prat (tot i que em vaig liar una mica amb les trasnsicions i crec que falta el darrer running)
Mitja
Marató

Duatló per equips del Prat: Yes, weekend!!!

De la Bea,
 
El Pau i jo tenim fama d’hiperactius. Doncs jo aquest finde em vaig superar... Però voleu que us digui un secret? Potser avui ha estat un dels dilluns de més bon rotllo que he tingut mai... I estic tant feliç, que he decidit fer una crònica al blog del meu marit, perquè al FACEBOOK no m’hi cap tot el que haig de dir... Allá voy!!!

Comencem el divendres tarda ampliant al família: el Simó ve a dormir a casa. I per celebrar-ho anem al Margarita Blue... Tappering a la Mexicana, i una de les meves perdicions: els seus Nachos.

El matí del dissabte comença a les 7h: el Vic ha decidit que no té son... Però el Pau em cobreix i puc dormir fins a les 9.30h. A aquella hora els meus tres nens (2+1) em desperten saltant al llit... Comencem amb alegria... Anem preparant esmorzars i ja començo a notar que estic nerviosa. Encara no he preparat res de la duatló, però tinc la súper llista de la Lídia corregida per la JULS (què seria d’un equip sense les seves líders) i tinc a casa al meu PT que mai deixa res “en el tintero”. A mig matí, el Pau torna actuar, i baixa amb els nens a jugar a futbol... Amb la calma recullo 4 coses, i començo a preparar amb carinyo tot el que necessitaré... Inclús puc donar-me una dutxeta relaxant... Estic nerviosa, però ho tinc controlat. Amb la infrastructura dels peques solucionada, sortim cap al Prat. Creuada dels primers wapps de sincronització: la Li va on time; la Manu, suplent de luxe ja està al Prat just in case i el Toni amb tot el que necessita també “a puesto”. La Juls i la Inma arriben una mica abans i recullen dorsals. Arribem, petons, pipis, preparació, arribada dels altres fans de luxe, el Martí i el Víctor Señor (què monos, estan a totes!!!). Entrem a boxes: tot quadra. Estem nervioses però compenetrades, i contentes, i això mola. Escalfem una mica amb la Manu, que com sempre, encara transmet més bon rotllo (mira que és cuca la cabreta italiana, cobrint-nos les esquenes, només per si de cas, tenint al dia seg­üent la Marató de les Vies, on per cert, fa un paper estel·lar!!!). I tot passa de pressa: ja estem sota l’arc de sortida!!! Comença l’espectacle!!!

Decidim que vagi davant la Lidia i la Juls per marcar el ritme de la primera volta. La Juls ha demanat calma per aclimatar-se... Surt de tota una setmana al llit amb gripasso... Però la que acaba necessitant calma sóc jo: no tiro!!! He deixat el GARMIN a la bici. No volia perdre temps a la transició canviant el rellotge... Per tant no tinc referència de ritme: només sé que elles tiren i jo no... I que elles podrien anar més ràpid i jo no. Són tres voltes, i acabada la primera ja no veig gens clar les altres dues a aquell ritme i penso: Bea, què cutre!!! I tu estàs entrenant per una marató, reina?... Però un equip és un equip, i les meves Dragones, liderades per la Lídia, m’arrosseguen, i em tiben, i acabem el circuit de run.

Em sento cansada i una mica avergonyida. Em dono compte que hauria d’haver planificat portar algun gel. La Li em dona un, bec aigua, i canvio equip, però fem/faig una transició lenta. Pugem a la bici, començo a pedalar, i en un tres i no res, canvio el xip: la meva disciplina!!! La meva flaca dragona... Comencem els relleus inspirades, treballant com havíem entrenat... La primera volta amb vent a favor, anem bé, jo em sento genial, sóc una altra. Ens cridem, ens animem, els hi dic que estic bé... Sóc feliç!!! I cap al final de la primera volta veiem un equip al que poder avançar, no un dos!!!. La Lídia diu una de les seves frases màgiques a la Júlia: “Juls te las comes tú? Haces los honores? O ho faig jo? El que vulguis”. I la Juls entra a matar... Jo vaig tercera, avancem, canviem relleu, i quan la Júlia es col·loca darrera es dona compte de que falta la Imma: MERDA!!! No es veu en tota la recta.

Foto de Maria Wille

Els dos equips que hem avançat, ens passen, i com no la veiem, prenem la decisió de continuar, amb aquell gust agredolç d’abandonar a un company sense saber què ha passat (Bastuseta, em vas venir al cap... Les teves paraules i la teva experiència... Em sap greu no haver-te pogut fer cas!). Seguim les tres... Arribem al punt on estan els nostres, el hi diem que em perdut a la Imma, que mirin què ha passat, ens animen, i seguim.

Just al iniciar la segona volta, tornem a tenir a tiro els dos mateixos equips d’abans. Aquest cop sóc jo la primera dels relleus, i vaig “a por ellas a piñon”... Però es tornen a resistir... Just en el moment màxim de confusió, vigilant als dos equips en qüestió, i a un tercer que s’incorporava a la carrera, la Júlia toca la meva roda, i es desestabilitza poc després, caient. Jo sento el soroll, però al haver tirat ràpid i amb el vent en contra, penso que porto a la Lídia i a la Júlia darrera, i quan em giro per veure quin equip ha caigut i mirar si la noia està bé, veig que l’accidentada és la Juls i que no pinta bé. Giro cua: la Lídia ja estava al rescat. La Juls, té la cara desencaixada, sang al colze i la bici una mica perjudicada. Posa bici “a puesto”, respira a fons, i amb aquella mirada que té de determinació diu: Seguim!!! I seguim!!! La Lídia i jo fem 2 relleus curts de recuperació per ella, i després continuem amb normalitat. A partir d’aquí, ja no hi ha més accidents. Anem bé, fem els nostres relleus, portem un bon ritme, ens animen, ens lamentem per la Imma, lliguem amb els tíos que ens avancen (oi, Lídia?). I acabem la bici. Destacar els crits dels nostres fans, veure a la última volta de bici que la Imma està bé i somrient, i destacar l’entusiasme de la Manu, que saltava i cridava com una boja a cada volta!!! I els meus peques, que em miraven amb cara d’al·lucinats, amb una mena d’emoció rara continguda, jajajaja. Mamá, ke ase?

I així arribem al últim run. La Juls porta el bessons pujats, i pateix més de cansament. Jo la primera volta vaig animada i les cames volen una miqueta gràcies a la bici, però a la segona no vaig tant bé, però millor que el primer segment.

Però la incombustible Lídia pot amb tot. Ens anima, ens arrossega, no ens deixa que ens rendim, i ens fa sprintar per entrar en meta!!! I al creuar el arc, ens abracem amb molta força i fiquem a la Imma al mig... I això val molts diners!!! Com diu un amic meu, para todo lo demás, MASTERCARD...

Recollim, dutxeta i ràpid a preparar infraestructura del dia següent: dormo a casa de la meva mare amb els dos nens, ja que la Mitja de Barcelona la correm el Pau i jo. Sopem sopar de mami, que sempre és un bon reconstituent: amanida de pasta (petició especial), croquetes caseres delicioses i maduixes i de postres: BCAA, AMLSPORT de proteïna de llet + col·lagen i IBUPROFENO. I per les cames, gel fred de WEAONTOWIN. I a dormir aviadet!!! El Pau em recollirà a les 7.30h: fa de llebre i ha d’estar aviat. Però el Vic em tenia reservada una sorpresa: de 4 a 5.30h va decidir que no volia dormir... AISHHHH.

Sona el despertador: Bea, a on vas envàs? El més curiós de tot és que un cop esmorzada, i malgrat el cansament, tinc fins i tot ganes de còrrer: és greu doctor? El Pau em recull. Anem on time, de seguida ens trobem amb el Nacho, i com estic allà amb ells, faig vida amb les llebres i em sento VIP... Jajajaja, de veritat. Com si fos una mica ÉLITE...

Trobada amb la Sheila: el seu petó de sort sempre em fa sentir com a casa. Foto dragona, i cap la sortida. I em torno a sortir important: em situo amb ells dos a primera fila de la segona sortida.

Allà veig al Robert, i colem també al Tico. M’encanta veure’l tant content, tant fort i tant motivat. Vol baixar de 1h40’: olé ell. Porta fins i tot llista de música preparada per aquell temps, i acabar amb Carros de Fuego...Em fa molta gràcia: el recordo de peque (era com un angelet) a la Cerdanya, un dia que no volia sortir a jugar a futbol al jardí perquè feia fred... Just em va venir aquella imatge al cap... Senyal de que ell es fa gran i fort i jo vella. I que tant esforç del seu pare i meu al run per fi ha donat fruits amb marques brillants a la família... 1h37’ el xaval: RESPECT!!!

Comença la meva cursa: començo mirant el culet al Pau i al Nacho, però decideixo situar-me entre ells i les altres 2 llebres de 2h que van per davant, amb el objectiu d’avançar també a aquestes si vaig bé. De 0 al 5 aclimatació. Paro a beure al avituallament, amb la bronca del Pau quan em passa. Els recupero, i del 6 al 13 em sento molt bé. Al 8 em situo per davant de totes les llebres de 2 hores i aguanto bé fins al 13. Cap al 10 veig al Jordi i li xoco la mà: primer fan que dona energia . Al 13 començo a buidar-me de cop. No es cardio especialment, ni mal enlloc especialment, és una sensació de no voy y no voy. El Pau em torna a passar quan camino 4 passes. Li dic que tiri tranquil, que si no els recupero, tranquil que acabo. I aquí comença el meu patiment: Diagonal Mar. Sóc llesta i prenc el gel que portava. Punt important. I una altre punt de recolzament: els ànims d’anada i tornada del Joako i l’Emma en aquest punt (gracias guapos!!!). El fet de veure els seus somriures, i el handicap de que m’agrada sortir guapa a les fotos em fa tirar i apretar una mica més.

I a Fòrum un altre al·licient, una altra cara amiga que al 17 em dona una empenteta: el Melchor i el Èric (gràcies a tu també!!!). I així arribo al final. Quedant 4 revifo... Com li he deixat el GARMIN al Pau no sé quan temps real de cursa porto, i penso que vaig pitjor del que vaig. Al creuar el arc de l’ultim km, veig que si apreto, no estaré tant lluny de les 2h, lluny de la MMP de Mitja, però molt decent donades les circumstàncies. Recta final:Borjita, que m’acompanya un trocet. I passadís de meta: la veu inconfusible de les meves Hadas Madrinas, la Lola i la Laura i el Rocamora Power, el Robert i el Tico!!! I ja està, ja estic. Ja veig el somriure del Pacemaker més sexy del món a meta. Feina feta: ja puc recollir medalla per tal que els meus peques la puguin portar al cole el dilluns (Per cert, Bastuseta, la banda sonora era teva i una mica del Vic: SPOTIFY BEHOBIA).

Broche del finde: trobada amb el grup d’AMICS, els Gios: tots, no falta ningú. Amb tota la prole... El David i la Irene també... I gaudim, i rient, i planegem findes i vacances i demanem torn per parlar, i ens trepitgem i ens fem enrabiar... Res ha canviat!!! Quina sort!!! Ni tant sols nosaltres, que estem estupendus... A les proves me remito... Mireu el FB!!! JAJAJAJAJA.

Aquest ha estat el meu finde. Un gran finde amb millor companyia!!! Si algú ha tingut un de millor, que ho demostri: NO M’HO CREC!!!

Stage Dragons 2013

Quin gust agredolç tenia durant l'stage. Passant-m'ho de conya a la vegada que decidia que he de fer net, esperar a què passi aquesta ratxa de mala salut, notant un bajón físic que va més enllà de l'estat de forma. Alguna cosa em passa, massa acumulacions de lesions, infeccions, virus...
Però em vull quedar amb la part dolça, fins i tot física i és que malgrat tot vaig aguantar dignament les activitats, estant a l'alçada de gent que porta mesos fotent-li canya. I sobretot perquè si no fos tan difícil d'organitzar, faria un stage cada més. Molt bona resposta dels socis, tant en nombre com en predisposició a passar-s'ho bé. Bona feina de la Junta, especialment del Xavi, que em va permetre desconnectar molt més que en l'stage 2012 i la cirereta final, els 30 anys de la Bastús que ens va servir com a excusa per celebrar una festa, que com la protagonista, va ser tan activa presencial com virtualment.

Com em va fer patir el Toni

Grupassu

Un dels moments de relax amb dragons que m'estimo molt.

Quanta qualitat en aquesta foto, en tots els sentits

Càmera en mà

No us enganyaré, #tripostureo total, de fet la frase va ser, espera que em poso un moment davant del Mikel.

No vull acabar sense felicitar a la Bea, no para de queixar-se, però per mi està millor que mai. Tens molt de mèrit guapíssima.
Més detalls de l'stage en el bloc dels Dragons

Pocs però ben avinguts

Gràcies a la presència del Lluís, els 4 dragons que vam sortir a correr el passat dijous vam tenir cobertura mediàtica.

ORBEA ALMA H10

Gràcies a ORBEA he pogut provar una 29er i la veritat és que tot i que sóc bastant escèptic als canvis, aquest m’ha convençut molt. No crec que sigui com el pas dels esquís normals al Carving, però penso que mica en mica les rodes de 29” s’imposaran. El que sí tinc clar és que jo quan renovi no dubtaré en comprar-me’n una.

Primer de tot es nota, tot i que això és difícil de valorar, que en trams plans o de poca pendent és una bici amb més inèrcia i per tant capaç d’agafar velocitats més altes. Però a part d’això de seguida li vaig trobar les virtuds, tant pujant com baixant. Pujant, en un moment en què un sobtat canvi de pendent va fer que em trobés amb una marxa massa dura, així que vaig fer-la tota de peu, però sense perdre tracció, estic segur que amb una de 26” hagués patinat.

Baixant és una bici un pèl menys àgil, però per contra especialment dotada per a superar obstacles, especialment arrels o grans esglaons, la mida més gran de la roda converteix en més petits els elements a superar.

Una bona innovació.

Bye bye bicitaxi

Gràcies a que encara hi ha gent que "roba pa no pedir" i gràcies a que hi ha gent que compra bicis robades, la meva Rieju pintada amb colors Dragons i amb el logo IRONPANIC ja és història, al menys per mi.
Era un regal de reis de quan era petit, jo una bici de carretera i el meu germà una Mountain bike, "i això de la mountain bike què és?" és el què ens vam demanar el meu germà i jo, era una ORBEA i estava preparada per anar per la muntanya, una de les primeres BTTs, només dos plats (ara tornen). Aquella Rieju em va donar molt servei, jo deuria tenir menys de quinze anys aleshores. Amb el temps, i amb la incursió de la BTT la vaig abandonar una mica, però durant l'epoca universitària la vaig recuperar, m'anava petita, però de conya per ciutat.
Mica en mica vaig canviar els plats, el manillar, els frens, el seient i el canvi radical, la vaig pintar amb uns colors, que al final han estat els del meu equip. Volia una bici de Barcelona, una bici com els Taxis de Barcelona, com Specialized ha fet amb la citybike que és igual que els Taxis de New York. La transformació casera
Aquí em vaig parar, em moria de ganes de canviar les llantes, estaven destrossades i a més em molaven les de perfil i colors, però no em vaig atreveir, era una inversió forta i no volia que si un dia me la robaven em sentés malament, a més es convertia en una bici més atractiva pels lladres.
PEr desgràcia tenia raó, i en el meu propi pàrking algun llest ha vingut, s'ha carregat el candau (i no era petit i se l'ha endut. En fi, bons temps viscuts amb ella i sempre puc pensar que estava més que amortitzada.
Per cert, en 20 anys una única punxada, i mira que no tenia miraments, si calia anar per camins de terra hi anava.
Bye bye bicitaxi.

I ara què farem sense bicis...

Mentre miro en diferit la darrera etapa de la Vuelta, penso que l'espectacle vist en aquesta edició, per mi ha estat espactacular: molta muntanya des de la primera a la darrera setmana, rampes superiors als 18 i 20%, ports mítics i sobretot patiment i atacs constants.
Potser sóc innocent, però el canvi de líders, algunes punxades dels bons, corredors que no podien ni amb la seva ànima... tot plegat em fa pensar que el dopatge definitivament ha disminuït.
Realment crec que la Vuelta ha trobat el seu estil, no hi ha hagut els inacabables ports del Tour, però en canvi finals com el del Escorial, on a falta d'un km anaven tots junts i al final les diferències eren considerables.
En fi, felicitats als organitzadors i als ciclistes i esperem que l'any que ve segueixin en aquesta línia.

PODEROSA BICICLETITA

Per Bea
Doncs si, poderosa, poderosíssima. Cada vegada em dono més compte de que és la modalitat dintre del TRI que més m’agrada, i sense ser cosina germana del Contador, la que millor se’m dona. Estic en un moment de l’any bo en aquesta disciplina, que sempre acostuma ser el meu fort. Durant l’estiu a La Cerdanya, per acompanyar al Pau (“acompanyar” per dir alguna cosa) i perquè hi havia molts amics amb bici i amb ganes de practicar, tant BTT com carretera, he fet moltes sortides. He intentat intercalar running i swim, però no ho he aconseguit gaire. Guanya la bici per golejada. I gaudint, eh, molt. Hem fet sortides molt maques, inclús una arrossegant al Willy.
Doncs sabent això, va i m’apunto a una AQUATLÓ... Toma ja!!! Olé tú, olé tu!!! 800m Swim – 2000m run – 400m swim. Com diu el meu marit, si la meva àvia tingués rodes seria una bicicleta, i jo, si nedés bé seria una triatleta (noia) bastant acceptable, en comptes d’una triatleta patatilla. Per tant podeu imaginar com quedaré en una AQUATLÓ... És popular, per tant, pensaré que estic en família. I a més està organitzada per TFSWIM, amb el segell de la Tere Fullana, que com ja vaig dir en una ocasió, transmet tanta il•lusió quan ensenya tècniques de natació, que és l’única persona que m’ha fet tenir ganes de millorar. I pensar que és possible! Així que, va per ella, com diu el Mas, amb il•lusió. Divendres dia 9 a les 16.30h a Castelldefels. Ja us explicaré.

Dir dues coses més diferents a l’AQUATLÓ en aquesta entrada. Una la vaig deixar en el tintero després de fer la TRI SPRINT DE BANYOLES al juliol. Volia fer una no crònica titulada “HA NACIDO UNA ESTRELLA” i enllaçar amb la crònica de l’Anna, que debutava com a triatleta amb una molt bona marca d’estrena. Per tant, Anna, ahí va... ESTO NO SE PARA...

La segona és que el 17 de setembre me’n vaig a fer les 5 últimes etapes del Camino de Santiago amb 4 de les meves millors amigues (Pratita, nos faltará algo). Una assignatura pendent que teníem des de feia molts anys i que em fa molta il•lusió. Abandonaré als meus homes durant 6 dies (espero poder suportar-ho) però crec que valdrà la pena. Li dedicaré al meu pare, que és va quedar sense fer-ho per un any. Això també serà en el seu honor. Per tant, si el Pau em deixa, me’n portaré una llibreteta i sense ser pesada intentaré fer una crònica dels detalls del viatge que més m’agradin. Per variar...

Skoda+Ciclisme+Facebook

Ahir anant en bici amb el Borja el tio es va enganxar a una furgo per a què li tallés el vent, quan ja es separar li vaig dir "et veia a dins la Furgo si et frenava" Vam estar parlant dels ciclistes professionals que s'enganxen als cotxes quan han de recuperar el "polotón" perquè s'han quedat enrera, com s'enganxen als cotxes dels equips a pocs centímetres, però ells són professionals i la Furgo no deuria ni saber que el Borja estava darrera.

Aquesta història és perquè just ahir em vaig enterar d'una aplicació en el FB de Skoda i els amants del Ciclisme, a part d'un concurs QUE ACABA DEMÀ!, aniran penjant info de la Vuelta.

Entreu a cotillejar-hi, jo l'he activat i molen els premis a més estarà bé seguir la vuelta a partir del 20 d'agost a través de l'aplicatiu.

Us passo l'enllaç, http://tlink.as/skoda06

Estic bé

L’altre dia aprofitava per fer-me un hemograma gratis. És molt senzill, cada mes i mig o dos vaig a la Vall d’Hebron a donar plasma, i allí em mostren una còpia dels resultats. Així tinc un control constant de com estic.
Els resultats van ser immillorables i per tant descartava qualsevol tipus d’explicació mèdica del meu baix rendiment, no tenia anèmia. No cal dir que malgrat a un sempre li agrada tenir un perquè, jo, que sempre vaig just d’hematies, vaig sortir contentíssim d’estar al 100%, sobretot ara que he d’afrontar un dur entrenament cap a Berga.

Sumat al tema mèdic, el divendres per fi vaig recuperar bones sensacions en la bici. De nou vaig poder pujar al ritme que volia i el que és més important rodar molt ràpid en pla o fer més de 100km i tenir capacitat per seguir. I ara em sorgeix una nova incògnita, aquest feeling ha vingut quan he anat amb la bici de la Bea, i per tant recupero certs dubtes mecànics, a veure si hi ha quelcom que em frena a la MERIDA? Aquesta setmana ho sabré.
No sé si ja ho he escrit, però l’explicació la trobo en la setmana de càrrega exagerada que vaig fer i en particular de l’entrenament amb el Nacho a les aigües a les 4 del migdia, amb una solana del mil i rodant a 4min/km. Aquell dia el cos em deia de parar i no ho vaig fer, obligat per la necessitat de cremar-me més el fet que intento sempre que els amics no em deixin enrere, vaig sobrepassar el meu límit, i fins ara ho he estat pagant. El Rockstar fresquet que em va oferir el Xavi en arribar va anar bé, però no va ser suficient per recuperar tot el què havia perdut en aquella insolació. L’endemà, amb l’Espriu en bici, ja vaig veure que alguna cosa havia passat, però no tenia marge per recuperar. Ara amb dues setmanes de descans actiu sí he recarregat de nou les piles.
I per acabar, dedicat a aquells que m’acusen de”llorica” ;-) dues entrades positives, perquè veieu que jo sóc més de vacil·lar que de queixar-me.
Debutant en la distància, segur de mi mateix malgrat alguns petits dubtes: http://www.ironpanic.com/2008/06/sense-pressi-com-mola.html
I aquesta entrada de l’abril, el fet d’haver estat tant bé aleshores, augmenta la frustració de no haver-ho mantingut després d’haver fet l’etapa d’entrenament: http://www.ironpanic.com/2011/04/moooola.html

Tritraining Stage a l’Escala 2011

Ja ha passat una setmana però les sensacions són igual de positives en tots els sentits. Amb permís de l'Igor penjo aquesta foto amb la seva bici, la dels meus somnis i a més tunnejada a la Dragons.

Què dir de la Organització?, la planificació era, sota el meu parer, molt encertada, ni excessiva ni poc exigent. Ens va permetre entrenar i a la vegada descansar i gaudir de la zona, corregint els innevitables problemes de timming quan hi ha tanta gent i tantes casuístiques. Potser l’únic però era que tots hauríem d’haver gravat el telèfon del Xavi de Tritraining i així evitar petits desajustos puntuals.

També es va crear un grup molt maco de gent. Està clar que això no sempre es pot aconseguir, però si es fusionen tres grups com el Gavà, els Dragons i els Tritrainings, tens molts números que hi hagi bon rotllo, com va ser, tant per part dels triatletes com dels acompanyants.

I finalment tant per mi com per molts va ser un entrenament genial. Per mi 100% efectiu, si bé el primer dia va ser més una volta turística on ens vam anar adaptant als ritmes de la majoria i vam anar reagrupant el grup, l’endemà ja vam fer una tirada més llarga, amb moments de tensar la corda i per tant fent per fi uns quants kms de qualitat (quantes hores de bici em falten, déu!!).

I sobretot el fitxatge de darrera hora li va donar un plus a l’stage realment espectacular, i és que poder fer un entrenament teoricopràctic el dissabte i una tirada de 3.5km de natació diumenge amb la Tere Fullana i recolzat amb el propi Xavi, és una cosa que pocs stage poden tenir, i per mi un salt qualitatiu important, especialment en la meva confiança.

Crec que va ser bo per molts altres triatletes, uns perquè van compartir bons moments, altres perquè van entrenar de valent, anant a ritmes forts, i d’altres perquè van aprendre a rodar en grup. En definitiva, que malgrat hi va haver absències dragones importants i que es van trobar a faltar, ens ho vam passar de conya i ja s’està demanant una segona edició.

Moltes gràcies a tots i especialment als organitzadors!

PD: Si la Tere va ser un plus, no va ser menys el Roberto, quiromasatgista que ens dedicar a tots uns minutets, i que a mi em va anar de conya per poder fer la tirada de 3.5km de natació ja que el dia abans havia tingut unes rampes molt desagradables degut al fet d’estar massa temps parat a l’aigua.

BATMAN RETURNS

Per Bea

“Batman”, en homenatge al meu mini Batman preferit, a la foto, en pla intel•lectual i romàntic rodejat de les roses de Sant Jordi a la Cerdanya, i “returns” perquè vull parlar de la meva tornada i dels ànims que m’ha donat el Pau per començar amb força.
Si recordeu, era “la pupes”, amb la meva lesió de maluc. Això que un amic del blog, el Ferran, tant bé va definir: sobrecàrrega de la fàcia lata... Quin orgull tenir la mateixa lesió que el Ferran, un pro de veritat del món del running... Doncs, sí, una mindundi com jo amb aquesta lesió.
Després de 2 sessions de rehabilitació vaig cometre l’error de fer la Cursa del Corte, i el mal va empitjorar molt. Així ho vaig explicar a la meva última entrada. Des de llavors, he fet bondat de veritat. Vaig decidir fer repòs total. He complert amb les 8 sessions restants, que vaig acabar just abans de la Setmana Santa. Semblava que no sentia dolor, ni tant sols lleu, per tant, estava feliç. Estava i estic... El diumenge 24/04, vaig acompanyar al Pau (ell corrent) durant 14 km en BTT per La Cerdanya. A destacar el bon ritme del Pau, molt a tope (com ell ja ha expressat amb entusiasme a la seva entrada “MOOOOOOLA”, és el PUTO AMO, ji,ji), i les meves bones sensacions, inclús posant-me dempeus sobre la bici en trams més empinats, o amb més pedres i fang.

Com el Pau em coneix molt, aprofitant el meu optimisme i sense perdre temps, la mateixa tarda després de la sortida, ja va dissenyar el meu pla d’entrenament de cara a poder fer la TRI SPRINT de Les Angles el 10 de juliol. Dic que em coneix molt, perquè si ho hagués fet abans, ja sap que m’hauria angoixat molt, i si ho feia molt després, hi havia el perill d’oblidar el moment d’eufòria i relaxar-me massa. Així que, com ja tinc el EXCEL guardat al ordinador amb el meu nom gravat, doncs ja tinc l’objectiu, ja tinc el gusanillo de tornar a tenir un petit repte a la meva mida... Sóc feliç.
El mes de maig el dedicaré sobretot a entrenar. El 12 de juny em fa molta gràcia l’stage dels Dragons a l’Escala, on penso copiar els trucs que em puguin explicar els professionals. El cap de setmana de Sant Joan, quina millor manera de celebrar el meu cumple que participant a la TRI (SUPER SPRINT) DE LA MUJER a Donosti i acompanyada d’altres Dragones, la Sheila i la Ruth, segur, i altres que puguem engrescar d’aquí fins a la data senyalada. Pensar que puc tornar a debutar en el TRI SPRINT després de ser mamà em fa molta il•lusió.
Ara, haig d’admetre que un raconet meu estant les pors... dues en concret:
1) em farà mal el maluc quan torni a córrer? Aquesta setmana he fet natació i spinning, però amb el running encara no m’he iniciat. Uishhhh
2) Serè capaç de tornar a agafar el ritme de la bici de carretera? Ara, amb el Guille, em fa més por caure i tinc menys temps per fer sortides. A més entrenar bici de carretera sense el Pau o prendre la iniciativa de sortir sola si que em costa més.
No sé... Us aniré explicant. Propera entrada, exposició de les meves noves armes. De moment, lluint “palmito” de Dragona.

Super papi!!!!

Sé que el dissabte els protagonistes eren els què van fer spinning, l'èxit de convocatòria per omplir de manera quasi total les 4 sessions va ser impressionant tant per part dels organitzadors, dels profes i evidentment dels spinners que hi van anar. És per això que aquesta entrada l'hauria d'haver escrit la Bea i així estava previst, però és que va passar una cosa que de la il·lusió que em va fer no he pogut evitar escriure-ho.

Com ja vaig explicar, mentre la Bea feia la sessió jo em quedava fent de cangur del Guillem, però com no podia ser d'altra manera no em vaig quedar quiet, i vaig aprofitar per debutar en el running amb cotxet. L'èxit va ser total: tot i no ser un cotxet preparat per a córrer em va anar molt bé i vaig poder fer 20 minutets sense problemes, però el millor va arribar al final, quan en creuar-me amb dos pivons que anaven em bicis em van cridar: "olé, super papi!". Em va encantar.

PD: Bé, no eren dos pivons, però sí ho van cridar.

Las bicicletas son para el verano…. O no!

El Pau ja m’havia donat pas a la seva entrada anterior, així que “allá voy”.
Potser les bicicletes són per l’estiu, com deia el títol de la peli, però a nosaltres ens era igual. Particularment jo tenia un mono brutal de 2 coses: agafar bici outdor (ho va dir un dels spinners de la classe del Xavi, i em va fer gràcia) i fer esport amb el Pau, millor, tots dos a la vegada. El diumenge ja ens varem quedar amb les ganes, ja que la pluja no va donar “tregua”. Però dilluns ho teníem tots clar: volíem sortir, “contra viento y marea”, mai millor dit. Com passa en aquestes situacions, i per afegir més emoció, arrepleguem bicis que no són les nostres. A més, 2 de les 4 no són cap meravella, i les que sí que són més bonetes, no són de la nostra talla. Però com diria una amiga nostra, anyway!

Un pèl petita sí que em va!

Per tant, i aprofitant que jo tenia cangurs, varem decidir acompanyar al Pau en el seu objectiu d’entrenament cara a la MCD (així, amb sigles, com els pros d’aquest bloc). El Pau s’avança en cotxe per ajustar-se a la distància de running que ha de fer i per preveure possibles cansaments dels ciclistes. La Sheila, la Ruth, el Xavi A. i jo anem en bici. La idea era gaudir del recorregut que el Pau havia fet a la Mitja de Puigcerdà (com no estic segura de que sigui MP, no ho escric amb sigles). Jo havia fet de fan fa dues setmanes, i em va semblar un recorregut maquíssim.
Tal i com havíem pensat, anem des de casa del Pau cap a Mosoll, i des d’allà cap a Escadarcs, on ens hem de trobar amb el Pau. Aquest recorregut són camins de terra, estrets i humits, amb tendència a baixar amb un desnivell molt assequible, entre arbres, cases de pagès i camps (amb algun Cayenne que apareix de sobte, pa’qué negarlo!). A partir d’allà, cap a Puigcerdà, amb un terreny similar, més planet, amb alguna pujadeta de res, però que dona alegria a les cames. De seguida arribem al quilòmetre 10 de la MP, on el Guille i jo esperàvem al Pau el dia de la cursa, i podem comprovar in situ tot el que el Pau detallava a la seva crònica. Deu n’hi do la pujadeta, i no et dic res amb vent!

Només falta el Xavi, que era el fotògraf.

El ciclistes parem a fer fotos i el Pau va tirant, que ell s’ho pren seriosament, i ens distanciem una mica. Al arribar al camí que queda per sota de la rotonda de Puigcerdà, reunifiquem grup, i decidim separar-nos. Les inclemències del temps i les dificultats tècniques faran que el Pau i jo seguim sols.
Tirarem cap al Poliesportiu per dintre, per uns camins preciosos. Des d’allà i ja encarant la tornada per Bolvir, trobem la part més maca (quina pena no estar tots!) del recorregut. Camins amb arcades d’arbres preciosos, amb mil tonalitats de colors gràcies als efectes de la tardor. Vaig gaudir com una nana!
El Pau es va queixant dels seus ritmes i del seu estat general, però s’ha de dir que el dia anterior estava malalt i que no va ser la situació ideal d’entrenament. Al loro, que no estamos tan mal!Per acabar, estic d’acord amb el Dennis: si l’objectiu del Pau a la MCD són 3.10, jo voto per 3.07, per no repetir la mateixa aposta que ell. A veure qui guanya!!!

Cosas que el spinning nunca me dijo

Per Bea
Si el dia de la meva alta començo amb el running, al dia següent, 6 d’octubre, decideixo estrenar-me amb una classe de spinning al DIR DIAGONAL i acompanyada pel Xavi, una vella tradició (l’esport, el lloc i la companyia) que havia enyorat molt durant tots aquests mesos.
Primers problemes: on són les meves sabates de bici amb cales, i què hauré fet amb els “culottes”? En un atac de fúria, rotllo Michael Douglas, m’ho vaig treure tot del mig per no patir i fer lloc a la roba de “gordeta”. Un cop localitzats, ja estic preparada... Però la falta de pràctica fa que m’oblidi el bidonet i el pulsòmetre (va, el pulsòmetre ja me l’oblidava abans, així que això no és culpa de l’embaràs, però ara prometo començar a portar-ho... Com les dietes, començo demà!).
Equipada, ja em fico en el meravellós món de la les classes de bici estàtica dirigides: la música a tota pastilla, els “bapps bapps” que marquen les pedalades, els AAAHH del profe contestats pels EEEHHH dels DIR - addictes, i el millor, el recordatori del profe (perdó, del “tècnic”), que et diu que, per si no ho sabies, tens set i que has de beure. Sembla que me’n foti de tot, però no sabeu com m’havia enyorat!!! Dificultats???? Moltes: començar a afegir resistència se’m fa un món (però ahí estoy), tremolor en els genolls al fer els runnings, aixecar-me em provoca cremor als quadríceps (en teoria ha de costar menys que assegut, no? Al menys en la meva vida anterior era així) i pulsacions altes (sort que m’he oblidat el pulsòmetre!!!).
Curiositats: segueixo el pla de classe amb un doble pensament: em queden tants minuts de muntanya i em queden tants minuts per la propera “toma” del Guillem... Doble patiment: valorar l’esforç pensant si el peque ja tindrà gana i si el Pau ja estarà desesperat... Ara, el retorn val la pena.
Val tant la pena, que si això passava el dimecres, el divendres em despertava de les 6.45h per donar de menjar al Guillem i arribar a la classe de les 8.05h del matí al Dir Tres Torres amb el meu profe preferit, el Xavi A. L’esport també és bo per la gran quantitat d’amics que vas sumant. Aquesta classe es transformarà en una rutina setmanal, la del divendres, com a mínim.
En un altre ordre de coses, comentar-vos que debuto oficialment en competició aquest diumenge a La Cursa de la Dona. La vaig fer l’any passat, em va donar molt bon rotllo i vaig dir que quan fos mami la repetiria. 5 km de res, però serà la meva primera prova, per començar a tenir objectius. Ja us explicaré!!!

Stage a l'Escala

El cap de setmana passat, a més de passar-nos-ho de puta mare vam aprofitar per fer un ministage, o el que és el mateix, viatjar amb tot l'equip de natació i matinar per fer esport. Dissabte fèiem amb el Xavi una volta molt maca i que combinava les tirades en pla tant sortint com arribant a l'Escala (rodant acoplats, fent relleus i a força velocitat) i la zona més muntanyosa de Cadaqués i port de la Selva. Una volta fantàstica.
Diumenge fèiem una mica de running pel matí (menys del previst) i després ja amb l'altre Xavi cap a la platja de Sant Martí d'Empúries on hi ha un recorregut de més de 400metres de boies que vam fer 6 vegades. En aquest cas les sensacions no van ser del tot bones, però ja se sap que la natació no és el meu fort.

Adjunto també un vídeo del Xavi en la recta de Figueres a l'Escala, des que tinc la càmera nova sóc una mica més pesat.

El Tour i Pedro Horrillo

Mira que tinc coses pendents per escriure, però cada dia em sorprèn alguna novetat que s’imposa als temes més quotidians. I avui la coincidència ha volgut que l’etapa d’ahir del Tour i les sensacions que em va deixar es sumessin al descobriment, una vegada més gràcies al Ferran, d’un ciclista que té moltes coses a explicar.
Respecte a l’etapa dir que mica en mica s’estan carregant el ciclisme, si no hi ha muntanya o contrarellotge (i a vegades ni així) tot es redueix a una lluita d’estratègies, com si en comptes de viure una batalla a la carretera s’estigués jugant al Cycling Manager (és a dir: esculls els ciclistes, fas una tàctica inicial i la vas modificant sobre la marxa, i el pedalejar... doncs això és el de menys). L’any passat el Contador es quedava tallat per una ràfaga de vent i allí no l’esperava ni déu, i em sembla de conya, el vent, les corbes, l’aigua, els pavés... són circumstàncies de carrera, i saber superar-los sense caure és part de la competició. Ahir em vaig cagar precisament amb el Rabobank (per cert el nom té collons, mai millor dit), tenien tres o quatre corredors davant, dos bons acabadors, entre ells el Freire i el líder de l’equip, Menchov, però no van tirar, perquè? No ho entenc...
Precisament del Rabobank és el ciclista que us he citat, es tracta de Pedro Horrillo, que l’any passat queia per un precipici de més de 60 metres en una corba del Giro d’Itàlia. La desgràcia d’haver de deixar el ciclisme es compensava amb escreix amb la fortuna d’haver sobreviscut. Ara es dedica a escriure, en el seu bloc les opinions més personals, i en el artícles del País l’anàlisi més tècnic.
Us deixo:
L’enllaç al bloc des d’on podreu accedir a l’artícle si us interessa.
http://blogs.elpais.com/click-clack
Un vídeo-reportatge d’ell tornant al lloc de l’accident (si en voleu saber més només cal buscar per internet)

Pedro Horrillo en el Culmine di San Pietro - kewego
El corredor del Rabobank, Pedro Horrillo, regresa al Culmine di San Pietro seis meses después de sufrir en ese mismo lugar un accidente que a punto estuvo de costarle la vida. Vídeo exclusivo de Ciclismoafondo.es, rodado por Rafa Gómez.

Palabras clave:ciclismo accidente horrillo giro de italia

Vídeo de pbueno

Un comentari que deixa un lector al seu bloc amb el qual coincideixo plenament.

Un comentari que deixa un lector al seu bloc amb el qual coincideixo plenament.
Hola Pedro, me alegro de que hagas este doble trabajo, columna y blog, me encanta tu forma de escribir.
Para lo que ha pasado hoy me parece que hay que mirar a otro sitio. Quiero decir, que hubiera pasado si no hubiera habido pinganillos, si se hubiera caido otro.
Estoy empezando a descubrir el ciclismo desde otro punto de vista, me explico, mi hijastro está corriendo en cadetes en la Comunidad de Madrid y este domingo me tocó llevar al médico en mi coche, osea que fui el mejor espectador de la carrera.
A lo que voy, el domingo realmente fui consciente de que los que van delante gastan mucho más que los que van en la parte trasera del pelotón. Mi chaval que de momento no despunta pero le encanta la bici, tiene bien metida la lección de ir delante, se calló un día con un bache y ahora se desfonda por estar delante, dice que es mucho mejor y más entretenido pero mucho más duro.
Ojo que desgraciadamente no he podido ver la etapa. Ya sé que la caida de hoy ha sido bajando, pero no me parece justo lo que ha pasado. No sé, la carretera estaba igual para todos, la habilidad con la bici también cuenta, que se lo digan a mi chaval la primera leche que se dio por no saber quitarse lo pedales con el ya famoso "click-clack".
Es cierto que ha llovido que la bajada era dificil pero tio eres ciclista, es lo que pasa cuando eres ciclista y corres la mejor carrera del mundo, no entendería que a Alonso le esperaran por hacer un trompo cuando uno ha tirado aceite, entonces no entiendo porque a los Schleck y otros se les espera.
Por lo que he leído de la etapa ha sido un infierno, pero es que esto es ciclismo, no corren indoor, hay días que llueve, que hace sol... Siempre y cuando la carretera sea digna, por ejemplo lo del Giro no me parecio digno.Por cierto, mi chaval no se toma un redbull antes de salir ni se pone a tope de cremas para que no le duelan las piernas, le encanta la bici, cuando le llega el coche escoba, dice que no se sube ni de coña, que aunque no corra está entrenando, le da igual que esté lloviendo. Lo mismo le pasa a miles de personas que vemos cada fin de semana por la carreteras.
Creo que hoy me ha defraudado un poquito, es como si el Tour tuviera que cumplir un guión, pero es que en estas carreras el guión de marca día a día y los favoritos se demuestran en la clasificación no en el dorsal, no sé, no me ha gustado, ojo diría lo mismo si Contador se hubiera caido y perdido tiempo.
Para los que no hemos montado nunca en bici en el paves, cómo es? cuentanos un día tus impresiones sobre estos tramos, porque el tema de los nervios por entrar es el mismo que en un sprint o en abanico, pero me parece fascinante cuando veo algunas veces las clásicas de primavera pero no llego a entenderlo del todo desde Madrid.Gracias
Publicado por: Ismael 06/07/2010 9:13:12
Una foto del corredor

Shimano Ultegra 11-28, la bicoca

Sé que les meves errades en la compra de material han anat molt bé perquè d’altres en compreu l’alternativa, algú ha de fer de conillet d’Índies. Aquesta vegada, però, i ni que sigui de retruc l’he encertat de ple.
Mentre rodava per Balaguer avançant a gent que anaven clavats, no tant sols per les fortes rampes sinó també per d’altres més assequibles, amb carència i poc desgast muscular, pensava que havia fet molt bona compra amb el K7 Shimano Ultegra 11-28, i que hi havia de dedicar una entrada.
Com ja vaig explicar, amb la compra de les rodes noves aprofitava i em posava un nou K7 a les “bones”, el meu dubte era si posar-me un que em permetés tenir una mica més de carència a la pujada o un altre amb un pinyó de l’11 per poder pedalar més baixant. La casualitat, el fet que em tragués l’orgull (portar un compact o un pinyó del 28 no és de pro, jiji) i el coneixement del Marc i els de Tomàs Domingo, van fer que finalment muntés un ultegra 11-28, guanyant per dalt i per baix.
En definitiva, crec que he trobat la millor relació possible, un 39-52 (o 53) de plats i un 11-28 darrera. És difícil trobar “peròs” a poder arribar a pujar amb el 39-28 i a la vegada baixar amb un 53-11, més enllà de temes estètics o com he dit, que portar un 28 no queda pro.Jo estic encantat, i ho recomano.

He posat aquesta última foto, dedicada a la Bea, perquè la va fer ella, perquè li va quedar molt bé i perquè sé que la resta d'entrada li ha semblat un aborriment, o no?