Ultra trail serra del Montsant 2015

La jugada ens havia sortit malament, amb el Toni confiàvem fer durant el mes d’agost o principis de setembre la travessa original de Cavalls del vent per tenir els 3 punts necessaris per la UTMB. Dedueixo que el canvi de patrocinador de NorthFace a Columbia a la cursa dels Alps, ha fet que Cavalls (de NF) deixi de ser puntuable, o sigui que els nostres càlculs se’n van anar a la merda i després de buscar i rebuscar l’única alternativa era fer dos ultres en 3 setmanes.

Ja sabem que no és l’ideal, ni ens ho han de recordar ni nosaltres ho neguem. Tot plegat començava malament i durant l'Ultra no van millorar. Justament els 20kms que vaig fer amb la cintilla “cridant” en els darrers passos a Madrid van ser els únics que vaig poder gaudir al Montsant. A partir d’aleshores, i quan encaràvem una mitja marató que ens portava a Margalef, el genoll va dir prou. L’havia reservat, en 3 setmanes només 6kms de running, però no va ser suficient, probablement haver passat pel fisio hagués anat bé, error meu, però ara ja no hi havia res a fer. Només les pujades em relaxaven i per contra els trams plans i de baixada que tant m’agraden, se’m feien llargs i dolorosos.

A Margalef, conscient que acabaria però sense veure clar com, començava la meva cursa de metges, reflex i drogues (socialment i esportiva acceptades).

Poca història a partir d’aleshores, no sé trobar una raó clara, una raó que justifiqui que en el 70 el grau d’esgotament era alt i la possibilitat de la ja clàssica revifada dels darrers kms no arribés aquesta vegada. Arguments sí que en tinc: dos ultres massa seguits, forçar pujant per compensar el penós ritme baixant, la desconcentració que provoca el dolor, un mal dia...

No vam anar malament, un Toni pletòric em va arrossegar fins a l’arribada a un ritme correcte (ens passaven però també recuperàvem posicions, de fet del 70 al final en vam guanyar 20). Els problemes van venir en acabar, el cas va dir “ok, t’he portat fins aquí, però ara desconnecto, ja t’ho faràs”. No cal entrar en detalls, només dir que 30 minuts després d’acabar estava assegut al vestuari respirant com si fes 30 segons que havia acabat un 10mil.

Una abraçada als amics que vam compartir cursa, i replico aquí les paraules escrites al Facebook:

Quan les coses no surten del tot bé cal tirar endavant. Els mals moments s'obliden, i les agonies del passat dissabte s'aniran diluint i deixaran aflorar els bons records i aprenentatges. En la passada edició de la UTSM vaig patir molt, molt, molt, però l'objectiu era important i calia estar a l'alçada. M'enduc 15 hores més amb el Toni i molts coneixements, he pujat dos esglaons més en experiència i tard o d'hora tiraré de nou d'ella. Sento haver fet patir i fer patir a la meva família i amics. Vull dedicar aquesta cursa a aquells amb qui l'any passat de forma total o parcial la vaig compartir, en tinc molt bon record: Dani, Felip i sobretot a la Núria i a la Sandra.

Les dades de cursa són les següents:

https://results.chronotrack.com/event/results/event/event-17208

Primer classificat  11h40’20’’

Interval	Hora del dia	Temps Real	Ritme Temps Real
Sortida	9:06:36a.m.
Albarca (Refugio)	9:58:00a.m.	00:51:24	07:34 min/km
Ulldemolins	11:23:27a.m.	02:16:52	07:52 min/km
Margalef	2:15:10p.m.	05:08:35	08:09 min/km
Cabacés	5:58:09p.m.	08:51:33	09:16 min/km
La Viella Baixa	7:55:31p.m.	10:48:55	09:15 min/km
Escaladei	9:44:25p.m.	12:37:50	09:22 min/km
La Morera de Montsant	12:23:59a.m.	15:17:24	09:52 min/km
Final	1:36:21a.m.	16:29:46	09:47 min/km

Ultratrail Madrid Advanced 106km

Ja que els catalans tenim la sort o la virtut de ser bilingües, deixeu-me que escrigui en castellà per si a algú li pot ser útil el que explicaré.

¿Cuantas veces agradecemos a la pareja, y decimos que sin ellas/ellos no sería posible? Muchas, pero en pocas los agradecimientos son tan sinceros como en esta ocasión. Y es que las parejas nos acompañaron y nos llevaron de vuelta a Barcelona de madrugada, hicieron de canguro, de supporters, de fisioterapias, nos cocinaron, nos compraron pilas, lloraron, nos esperaron, se preocuparon y tuvieron paciencia.

Salíamos a la 6 de la mañana de Cercedilla con los nervios y la ilusión en perfecto balance. Después de unos kms rápidos empezaba la carrera: una subida con poca dificultad técnica nos llevaba al primer avituallamiento. Un error de señalización (no se pueden marcar dos carreras a la vez y con las mismas cintas y dejar al azar de la noche que los corredores acierten), pues eso, un error importante de señalización llevó a casi todos los corredores hacia un sendero equivocado. Recuperamos no sin cierto agobio el camino hacia el siguiente avituallamiento donde empezaba un tramo algo más técnico hacia Navacerrada. Ahí, bajo mi punto de vista, empezaba la carrera. En general la primera parte eran 40km de subidas hasta llegar a la cima de la primera parte (más de 2.400 metros) y donde empezaban las famosas (y desconocidas por dos catalanes como nosotros) piedras de las cordilleras de la Sierra. Un tramo de pocos metros pero varios minutos donde saltábamos de roca en roca sin mirar hacia abajo (más nos valía). Después prácticamente todo para abajo hasta Rascafría, la larga bajada que los que hacemos ultras sabemos que son lo peor para el cuerpo, quemas kms rápidos y la percepción es que por fin uno se ha librado de esa sensación de agotamiento que provoca la subida, pero los músculos están trabajando sin descanso, y se van cargando y los pies empiezan a sufrir de tanto impacto brusco. Sabemos que tarde o temprano eso tendrá consecuencias pero lo cierto es que bajamos a buen ritmo.

Y en mi las consecuencias llegan rápido, el perfil de la segunda parte se asemeja al de la primera, subida de unos 30 kms para volver a bajar de golpe. Y en las primeras rampas veo que  no voy, ya no me entra el oxigeno y las piernas no tienen la fuerza de antes. Pero subo, detrás de Toni que me empuja, esperando un cambio en el relieve, o más pronunciado o más plano, pero necesito salir de esa subida con poca pendiente que pide a gritos buen ritmo pero que cuesta enormes sacrificios conseguirlo. Y llega el sube y baja que nos lleva al punto clave, al avituallamiento del km 70 previo al tramo más duro de la carrera.

Es en este punto donde ratifico la razón por la que me gusta correr con Toni. Nos entendemos a la perfección: en los momentos duros, seguimos, seguimos los dos, corremos si hay que correr y nos metemos caña mutuamente, “corriendo hacia el tercer árbol” y no esperamos respuesta, uno dice el otro hace, y así tiramos de la cuerda.

Y nos plantamos en la Morcuera, km 76 y 20 kms durísimos por delante, sin avituallamiento, con la noche acechando y una subida vertical delante nuestro. Besos a la familia y para arriba. La subida se hace, sin más, pero las (malditas) rocas de la Sierra convertirán lo que nos habían explicado como un sendero por el que poder avanzar tranquilamente a través de la Cuerda Larga en un complicado terreno de rocas y piedras por los que, suba o baje, se avanza muy lentamente. Y monte tras monte vamos superando toda la cresta esperando que por fin llegue la última subida a la bola. El paisaje es precioso, aunque a esas alturas, a uno le cuesta valorarlo.

Ahí nos juntamos con Chema quien nos ayudará, ya entrada la noche, a buscar las escasas señalizaciones del trayecto que no siempre es evidente. Para el año que viene hay que mejorar, y mucho este punto. Uno está agotado y lo último que quiere es perder tiempo o tenir que estar al 100% para buscar el camino.

Subo bien, ese extraño efecto que tienen los ultras en mi cuerpo que de repente desconecta mi sensación de agotamiento, pero sé que la bajada será una agonía. Esta vez los aductores no me han avisado hasta pasado el km 90, así que ningún problema, pero la rodilla sí se queja y desde hace ya algunos kms. Pasamos la bola y descendemos, lo que para Toni y Chema es un alivio y así lo comentan, para mi es un suplicio, he pasado de subir bien a bajar con mucho, repito mucho, dolor en la rodilla (los ultrarunners somos gilis). Una vez más la compenetración con Toni ha sido clave, yo le he cedido los bastones durante toda la subida, los necesitaba más que yo, pero él enseguida ve que serán claves para mi bajada y no duda en prestármelos para llegar a Navacerrada, dónde con la ayuda del milagroso réflex pierdo sensibilidad y consigo correr de nuevo con alegría.

Con una bajada rápida y una última pérdida del recorrido llegando a Cercedilla acaba nuestra historia en este ultra… Bueno, acaba la primera parte, ya que empieza la siguiente maratón: cenamos algo, nos duchamos y a las 2 de la madrugada estamos en el coche camino de vuelta para llegar a las 8 en punto a la mesa electoral. ¡Qué estrés dios mio!!!

Clasificación

Unos 120 empezaron y unos 60 acabaron

Primero: 14h54''

16 1234 JOSÉ MARÍA GONZÁLEZ RUIZ 18:56:34

17 1304 PAU CORTADAS GUASCH 18:56:34

18 1303 TONI KERPACH MARTINEZ 18:56:36



Ultratrail collserola La Popular, Rupit Taradell i una mica de UTM

Com marquen els canons, després de 8 mesos d’inactivitat feia un ultra, i en les dues darreres setmanes una marató i una mitja. Potser ho hauria d’haver fet al revés ;-)

El cert és que, tot i la paradoxa, penso que no ha estat tant malament. El que més m’ha costat és agafar velocitat i per tant començar per una cursa més lenta i acabar pels 23 km del passat divendres, el 95% dels quals corrent, tampoc ha estat tan irracional com sembla.

Què dir de la Rupit Taradell? Marató exigent però ràpida, organitzada per i per a gent maca i sobretot amb avituallaments de luxe. Si voleu conèixer la zona i veure grans paisatges, diferents tipologies de vegetació, pistes i corriols, feu-la. Si sumat a això teniu la sort de tenir bon temps i compartir-la amb amics, doncs encara millor.

Particularment vam fer una cursa de menys a més, primer els 12 tots junts petant la xerrada i després quan ja érem 6 i després 4 a un ritme més rapidet, acompanyat un any més pel Mikel i per primera vegada amb la Núria i el Raül (que aprofitava el seu millor nivell per gaudir de tots i cadascun dels avituallaments, inclòs del Iogurt ;-) ). Bones sensacions, aquella curiosa virtut que té el cos humà d’anar petat als entrenaments i bé en cursa.

La Popular de l’Ultra de Collserola (23km) va ser diferent. La feia gràcies a l’Álvaro i acompanyat del Toni (la qual cosa sempre està bé). No sabíem si sortir ràpid o no, i vam decidir que ho decidiríem en cursa. Després de sortir tranquils i enrere, ens vam anar animant per una zona semiconeguda i plena de corriols que ens van fer anar prement l’accelerador. La distància i el perfil del recorregut fa que es corri quasi tota l’estona, i així ho vam fer. Conclusió es fan més de 1.100 metres positius, però com que són pujades curtes doncs et forces a córrer, divertit per una Mitja, duríssim per curses més llargues (després he sabut que curiosament quasi tot el desnivell es fa a la Mitja perquè en els altres 22km només es fan 500 metres més i en els altres 60 per la Ultra 1500).

Resultats

 

Ultra Montsant

37 de 243
Pau Cortadas Guasch
19.00.05
http://utmontsant.livetrail.net/coureur.php
http://utmontsant.livetrail.net/lstPartants.php
 

Rupit Taradell

46 de 996
PAU
CORTADAS GUASCH
05:39:38
http://www.runedia.com/sc/php/resultados.php?cid=211&sid=A&pag=1
http://www.runedia.com/sc/php/sc.php?cid=211&dorsal=445

Popular Collserola

37 de 434 acabats           
Alvaro Del Río Vega (el meu patrocinador en aquesta cursa ;-) )
2:15:56                
BCN Dragons
http://utcollserola.com/inici/resultats/resultats-la-popular-2014/

UT Montsant 2014

Començaré en plan crònica “tochón”…

Tot va començar fa uns 10 mesos ;-) …

Novembre 2013: Molts dragons ens apuntàvem a les diferents distàncies de l’Ultra Muntanyes Costa Daurada, pocs dies després començava el meu calvari amb les lesions, primer el piramidal i després la fascitis. Veient que no arribava ni de conya, vaig demanar a NATURETIME el canvi d’inscripció de la UTMCD a la UTMontsant, que bonament van acceptar.

Juliol 2014: Sense molta fe en la meva recuperació però amb unes ganes boges d’acompanyar a la Bea en el seu entrenament cap a la Mataró UP començo a córrer.

Setembre 2014: Tres grans notícies. L’entrenament realitzat per la Bea fa que acabi fantàsticament la Marató. Les lesions segueixen sent presents però el fet de tornar a córrer no les han empitjorat. I contacto amb la Núria Brichfeus i resulta que fa Montsant (després sabré que el Ferran i l’Eva també).

Divendres 17 de setembre 2014: Quines sensacions més estranyes. No he realitzat ni de bon tros l’entrenament adequat, molt poc volum i encara menys qualitat. Però sí molta constància, molts entrenaments especialment amb els Txistxas, kms de talkingrun, ritmes lents però anar fent, uns 50kms la setmana. Moltes ganes però molts dubtes de poder seguir el ritme de la Núria.

Dissabte 18: Dia de la cursa. “No quieres caldo, pues toma dos tazas” aquesta frase la deia al km 45 de cursa, si seguir el ritme de la Núria semblava complicat, em trobava ara acompanyat a més d’ella d’una autèntica campiona del trail, la Sandra. Però el cert és que sí volia caldo, i si eren dues tasses doncs encara millor, de fer aquella cursa sol a poder-la gaudir tan ben acompanyat bé es mereixia un esforç per part meva.

Però molt abans d’aquell km45 el meu cap m’havia fallat, cap el final de la primera pujada aquest “múscul” que tant m’ha acompanyat en tots els meus reptes em fallava una vegada més. Convençut i decebut de saber que era un tema mental, em trobava acabant la primera pujada sense poder aguantar el ritme del meu fantàstic grup (la Núria, la Sandra, el Felip i el Dani) i a més amb suor freda, malestar i fins i tot coses que no vull ni explicar. Em trobava malament, com si estigués malalt. 

 Tota la resta és història, transcriuré aquí el que vaig escriure via whatsapp a una gent que em felicitava. No es falsa modèstia quan dic que no m’agrada ser exemple d’algú que no entrena i ho fa bé. Primer per què en el meu cas generalment no es així, o m’ho curro o no tiro, i segon per què a vegades les coses surten bé però si surten malament "és muerte", com diria el meu amic Coke.

En qualsevol cas gràcies als què m’heu felicitat, una carambola m’ha dut a aquest ultra quan no tocava però en surto reforçat anímicament, no era molt agradable pensar que mai més podria fer res semblant, ara al menys sé que encara que amb la calma però sí que puc sense un desgast excessiu a nivell de lesions.

Dilluns 20: Aquesta vegada sí vull tenir el meu moment sucre. Primer de tot per l’organització, des del primer moment fins a l’últim es veu que són diferents, segueixo pensant que alguna galeta falta en els avituallaments “només aigua” però són un 10, des dels organitzadors en sí fins els metges passant pels voluntaris o els recorreguts proposats.

Evidentment la Bea, no m’agrada fer-la patir, però ho havia de fer, necessitava provar-me a prova. Gràcies per no haver-m’ho reprimit i per acompanyar-me amb els nens. Mola viure aquest món de manera familiar, els 4.

I finalment al Xavi, sé que molts vau estar atents a com anava i això que no ho havia explicat gaire, però joder, arribar a les 4 de la matinada i trobar-me un amic que no ha dormit per recollir-te i acompanyar-te a casa crec que no té preu. Hi ha qui no ho valora, però jo sí.

No m’agrada personalitzar perquè em deixo gent així que no segueixo amb la llista, però us tinc al cap.

Salomon a La Roca Village

En Kilian Jornet donant suport a la Emily Forsberg a la Skyrunning World Championships 2014 Chamonix-Mont Blanc per mi que hi ha alguna cosa entre ells ;-)

Salomon mola, d'això no hi ha cap dubte, Mola el seu producte i mola el seu marketing. La suma de les dues coses és que com s'acostuma a dir "lo bo s'ha de pagar" així que moltes vegades els preus són força alts (suposo que hem de pagar al Kilian i el conjunt de reporters que hi ha darrera, tots fantàstics per cert).
La solució d'això és buscar ofertes per internet o, gran noticia, que Salomon obri botiga a La Roca Village. No cal dir que, com acostuma a passar en aquest centre, caldrà rebuscar entre molta merda per trobar coses bones, però segur que valdrà la pena, i és que Salomon mola.
En aquest línea, us recomano el darrer (o darrers) vídeos que ha penjat el Jordi Saragossa al seu Facebook https://www.facebook.com/jordisaragossa.

Ultratrail, Juntas pero no revueltas

Aquest dissabte el Víctor ens anava passant la crònica de l’ultra. Parlant de la Manu i l’Anna, ens deia: “van a un minut de diferència, no volen anar juntes”.

En el bloc de la Bastús teniu tota la crònica

Dit així sona molt radical, però la realitat era molt diferent. Més enllà de no voler ratllar-se mútuament, cosa lícita, hi ha quelcom de molt intel·ligent en decidir anar “juntas pero no revueltas”.

Partint de la idea que tothom pot fer el que li doni la gana en una cursa, penso que el pitjor que es pot fer és anar acompanyat en un ultra. O millor dit, igual que trobo una bajanada això de dir caminaré 5 min i en correré 5 i així successivament, tampoc té cap sentit forçar la companyia en una cursa d’aquest tipus. Som molt diferents, durant més de 10 hores podem tenir molts alts i baixos, un puja millor, l’altre baixa millor. Feel free, aneu-vos trobant de tant en tant, però no adapteu el vostre ritme al d’un altre. Millorareu el temps final, SENTIREU més la cursa i sobretot patireu menys (un dels dos sempre s’adapta).

Dit això, hi ha mil excepcions, des d’acompanyar a algú explícitament fins a voler estar més segur durant la nit o en climatologies adverses passant per que les circumstàncies de cursa et portin a anar amb algú i compartir exactament la mateixa estratègia de cursa, ritmes o sobretot timings en els avituallaments.

Això és el què em va passar amb el Raül aquell ja llunyà setembre de 2012, de fet aquell dia estava a la sortida amb dos bons amics, el Xavi i el Mikel, però no vam compartir ni un minut. Després vaig conèixer gent durant algun tram però de seguida ens separàvem. En el 35 o 40, el Raül i jo vam decidir... (perdó, no ho vam decidir, simplement ho vam fer) anar junts.

L’any següent dos amics “es picaven” perquè un d’ells el deixava a la primera baixada mentre l’altre feia un petit mos. Ara són més amics que mai, i la decisió presa pel què baixava més ràpid considero que va ser encertada.

Com dic que tothom faci el que li doni la gana, però considero molt intel·ligent voler fer la pròpia cursa.