El Guardiola de la muntanya, Scott Jurek

A paraules del Jaume, potser sóc mitòman.

El Sergi i jo, ben atents

Amb el Crack

Firma al llibre de la Bastús i el Vic, jo me'l vaig llegir en digital :-(

Scott i Dan

Ja sigui perquè tinc tendència a mitificar, perquè m'interessa el què diuen els bons o perquè sempre està bé escoltar a algú, no em perdo mai l'oportunitat d'anar a qualsevol xerrada d'aquest tipus.
Ahir Evasionrunning ens donava l'oportunitat d'estar durant més d'una hora i mitja amb l'Scott Jurek, a un dels esportistes que més m'ha influit, a algú peculiar, intel·ligent, cultivat i llunyà. Llunyà per on va néixer o on viu, Colorado, però proper en les seves paraules. Tret del minut de glòria del Kalenjiman, tant ell com el Dan, representant de Brooks des de fa 15 anys, van crear una xerrada col·loqui genial, utilitzant la Transgrancanària per comparar curses i corredors americans vs europeus, parlant de les Cascadia i les Progrid com a via per a filosofar sobre el running i com no compartint els seus coneixements en nutrició per decidir si mengem o no vaques ;-)
En fi, no cal que segueixi parlant, mai estaré a l'alçada del què es va dir ahir.
Ni mai estarè a l'alçada de l'anglès de l'Olivet, però si orgaitzes viatge per anar a córrer entre óssos a la Big Horn, m'apunto!!!

Això vaig escriure d'ell i el seu llibre fa un temps: Correr, comer, vivir
I el Kilian ens va donar l'oportunitat de conèixe'l una mica més en un parell de vídeos (sobretot en el segon on explica que no només va decidir córrer sinó com diu ell, convertir-se en un estudiós de l'esport: how can I learn to move better? How can I learn to eat better? How can I learn to be stonger?).

If you can walk, you can run It's important to pay attention on your body.

Scott Jurek, Correr, comer, vivir

http://www.amazon.es/Correr-comer-vivir-inspiradora-corredores/dp/8499982441

Fa cosa d’un parell de mesos, el Roger (flamant finalista de la UTMB) em recomanava el llibre de l’Scott Jurek, del qual el Coke i el Nacho me n'havien també parlat. Com a amant dels llibres d’esport, l’acceptava gratament sense saber que seria, sens dubte, el millor llibre d’aquesta categoria, i és que el Jurek té història, una vida de cine, el relat d’una època aparentment passada però a la vegada recent, ultradistància en sentit pur, puresa de pensaments, tècnica, puresa en l’alimentació, sinceritat, família, amics...

No cal explicar gaires més coses, millor us les aneu trobant, simplement tres detalls que em semblen espectaculars i que aquí a Europa en podríem aprendre.

-          En moltes de les curses, un cop guanyades, es quedava per a saludar a tants corredors com podia, un a un, del primer a l’últim.

-          En curses on no participava hi anava per a fer de voluntari; us imagineu al Kilian omplint-vos l’ampolla d’aigua en un avituallament? Si no m’equivoco en aquesta edició de la UTMB n’hi va haver uns quants, entre ells el propi Kilian.

-          Els seus arguments a favor del vegetarianisme m’han cridat molt més l’atenció que aquells més sentimentals que havia sentit fins ara (ni millors ni pitjors). Això no vol dir que m’hi converteixi, sóc molt fan de la carn vermella o el peix cru, però he decidit portar-ho a la pràctica durant un mes.

Com sempre no us deixeu endur per la meva eufòria i llegiu-lo sense prejudicis, no escriu tan bé com el Murakami, ja us aviso.

Macca vs Normann IM KONA 2006/ Pau vs Guille HALF BERGA 2011

Tinc alguns amics lesionats de certa durada, tenia ganes de dedicar-los alguna entrada, especialment a aquells amb qui tantes hores d’entrenament havia compartit però que ara estan parats. De moment aquesta és pel Guille. Ja us queda menys nens!

Foto fantàstica de la Luchy

Setembre 2011 Half Sailfish Berga

Després de les males sensacions a Les Angles arribava a Berga amb ganes de competir. Un bon grup de Dragons ens trobàvem xerrant a la línea de sortida, i quan dic bon grup no em refereixo només al nombre, excepte algun dels cracks, allí estàvem els que aleshores érem els “peces gordos” dels Dragons. Tots pensàvem que el primer lloc estava adjudicat al Nacho, però a partir d’allí la guerra seria dura. Al final el Nacho no va tenir un bon dia, i és que fins i tot els millors punxen, però em vaig trobar una sorpresa.

Sortia de l’aigua dels últims però a poca distància, cap novetat. Després dels 4 kms inicials de pujada començava la meva persecució, aquesta vegada havia fet força bici a la Cerdanya i per tant em veia capaç de posar un bon ritme. El circuit, amb poc pendent, permetia prendre la decisió entre apretar o controlar. Després de la ràpida baixada i passat Puigreig em deien les primeres referències, tenia per davant el Nacho, el Guille i el Capi. El primer ni m’interessava, estava més fort que jo tant en bici com corrent, res a fer. Anava reduint prou les distàncies amb el Capi i el considerava controlat, així que la meva guerra era amb el Guille.

Ho tenia clar: “pujaré controlant i en la segona volta li recuperaré temps baixant”. Sabia que seria més lent que jo corrent, ho havia estat fins aleshores i a més degut a una lesió no havia pogut entrenar el sector. Simplement em calia mantenir les distàncies. Acabada la pujada, el que jo considerava control, feia que la distància hagués augmentat de 2 a 5 min. Em preocupa, però quedava la baixada on podia apretar de nou. La diferència final acabava sent d’uns 8 o 10 minuts. La meva bici controlada i estratègica havia trontollat una mica, però sabia que per contra havia arribat amb les cames més fresques i ara em tocava a mi.

Començava a córrer i ho feia ràpid, mai porto GARMIN, però vaig fer alguns kms propers o per sota dels 4min/km. La primera vegada que ens vam creuar amb el Guille (de les 3) li vaig veure bona cara. Ens saludem, ens animem, però també agafo bé la referència del punt de creuament. No està a prop, però tard o d’hora defallirà. Demano al David i a l’Óscar si li fa mal la lesió i em diuen que no, que va molt fort, això m’alegra, el volia guanyar, però no que fos per la lesió. Segon creuament, li havia retallat, però tot just una mica i ni de bon tros es veia el possible defalliment.

A la tercera volta la retallada va ser més important, però insuficient per a guanyar-lo. Ell es va deixar anar una mica, probablement al veure que ja ho tenia, jo vaig seguir fotent-li perquè aquesta vegada volia anar al límit (a més, probablement mai més guanyaré al Nacho, un IM sub10hores jijiji), i no és fins a falta de 2 o 3 km que veient unes estrelletes decideixo que ja ha arribat l’hora de tornar a controlar. Vaig acabar fent un parcial fantàstic, 29è, poc més d’una hora trenta i ara no em feu dir les xifres exactes, crec que li vaig retallar 5 dels 8 minuts, no ho podrem saber perquè per una gilipollada de la Federació el Guille no surt a les classificacions.

I perquè ho explico tot això, doncs perquè gràcies al Charly estic llegint el fantàstic llibre “I’m Here to win” del Macca (ja en parlaré) i salvant totes les distàncies, la seva història de l’IM de KONA del 2006 m’ha fet reviure aquest duel amb el Guille a Berga.

Aquí teniu el capítol (McCormack, Chirs (2011) I’m Here to WIN, Center Street , New York)

https://docs.google.com/open?id=0Bwoun0IqD17KelZRb2lFcGxaVE0

PD: L’endemà el Normann i el Macca es porten a matar, no cal dir que no va passar el mateix amb el Guille. De fet en cursa m’hagués agradat pillar-lo, però estava encantat de malgrat els seus darrers problemes li hagués sortit un Half tant fantàstic (ell em va ajudar molt a Les Angles)

A veure si acabaré sent tant mediàtic com el Josef Ajram?

Després del meu salt en el món mediàtic amb el reportatge sobre les llebres a la Marató de Barcelona (he de buscar la versió de Teledeporte perquè en la de TV3 no van posar la meva entrevista), ara he aparegut en la revista del DIR.Dono gràcies a l'Óscar i a la Carlota per haver-ho gestionat, digueu-me tonto però a mi aquestes coses em fan il·lusió, així que de seguida vaig dir que sí. També dono les gràcies a tots els que m'heu contactat després de la sorpresa d'haver trobat el meu careto tot llegint la revista del DIR.

M'agrada el títol "Inquietud".

Where is the limit?

“Si els objectius estan més enllà dels límits, el plaer d’arribar-hi és infinit, però el sol fet de buscar-los és suficient”

Aquesta frase, que presideix el bloc, em va venir al cap quan vaig entrar en aquest món de la competició de llarga distància ara fa tres anys, coincidint amb la marató del 2007. La vaig escriure pensant en mi, però també per animar a la gent a provar nous reptes, a descobrir que treballar per assolir-los és el què realment costa, però ja sabem que a més dificultat, més satisfacció.

Ara llegint el llibre d’en Josef Ajram he parat atenció en la seva frase: “no sé on està el límit però el que sí sé és on no està”, i penso que tot i tenir més força que la meva tenen una filosofia semblant.

Una vegada més amb cert escepticisme començava a llegir un llibre que no sabia què em podia aportar de més algú que ja ho escriu tot en un bloc, però de seguida em va enganxar, amb frases del tipus “si ells podien fer un Ironman, segur que jo, no tan sols podia fer-ho sinó que era capaç de superar-los” “guanyava mensualment 3.000 o 3.500 euros”, “per dedicar-se a això s’ha de ser bo”... demostren que no ha amagat res, que aquest llibre parla de Josef Ajram (persona i personatge), amb les seves virtuts i amb els seus defectes, però tal qual és.

Conec gent, força propera, que tot el que toca és or, però que no és feliç. Penso que ell compleix la primera part, però no la segona. Aquest tipus de personatges són conscients que el seu èxit són una barreja de fortuna però amb una dosi gran de saber fer les coses bé, però per mi el mèrit no està tant en arribar-hi sinó en gaudir-ho, i crec que això és el que relata el llibre, capítol per capítol, explicant com arriba a assolir els seus èxits, però sobretot com gaudir d’ells.

A mi el que més em fascina és realment el personatge, per un costat em sorprèn que la gent arribi a vestir-se com ell, però per altre cada vegada m’interessa més el què fa, com ho fa i perquè ho fa. Abans pensava que hi havia gent millor, de fet n’hi ha, però en aquest món no cal ser el millor sinó que els demés s’ho creguin, i penso que ha sabut trobar el que millor sap fer, fer-ho bé i sobretot vendre-ho. Chapeau!. Oscar Wilde té una frase cèlebre “que hablen de uno es espantoso. Pero hay algo peor: que no hablen”, i Dalí la va transformar per donar-li el seu toc d’humor sarcàstic "Lo importante es que hablen de ti, aunque sea bien". Tot plegat crec que serveix per explicar el perquè d’aquest boom mediàtic, i és que tothom té la seva opinió sobre Josef Ajram, des de les més positives “és amic meu” fins a les més negatives. Jo n’he sentit de negatives, encara diria més, potser algunes no estan exemptes de raó, però precisament algunes d’elles són les claus del seu èxit, tant en la vida com en l’esport i sobretot en el món mediàtic.

Dues anècdotes per acabar: com deia tot el que toca es converteix en or o això pensen els seus patrocinadors, i la prova és que a la Expo de la Marató de Barcelona hi havia un maniquí vestit de Josef Ajram, la cosa té mèrit eh! Però el que em va fer més gràcia és que el dorsal que portava era el d’un triatló sprint (si ell ho hagués vist!).

L’altre és que jo realment no el conec, hi he parlat alguna vegada i quan em creuo amb ell el saludo, però quan estàvem el dia de la Marató al costat de la carpa de les llebres comentant la jugada amb alguns amics, la Bea va dir mirant al meu darrera “mira qui hi ha!”, jo vaig pensar que seria un dels molts amics que havien corregut aquell dia i em vaig girar per parlar-hi, resulta però que era ell, que com he dit no el conec gaire però que malgrat tot vam estar parlant una bona estona. És en aquestes converses puntuals o en algun mail que hem creuat quan penso que el personatge Josef Ajram és una barreja molt equilibrada entre l’esportista solitari, decidit i perquè no dir-ho orgullós i la persona capaç de transmetre la importància del què fa d’una manera propera, aquell dia havia fet una marató de quasi quatre hores i quart trencant els esquemes de les seves marques diàries al bloc, però malgrat tot estava feliç perquè amb allò havia ajudat al seu germà a assolir un repte.

Aquesta entrada volia ser un escrit sobre el llibre i ha acabat sent sobre la persona, però és que si el llegiu veure-ho que el llibre és la persona o com ell mateix diu el personatge. M’ha agradat llegir-lo.

Volia afegir un parell d’idees que m’han cridat l’atenció: en el primer capítol, quan narra el segment de natació del segon ultraman diu una frase molt certa i és que en la llarga distància només has d’arribar a la meitat, “després ja només es tracta de restar”. La segona són les xifres que envolten la Marató de Sables: 812 participants, 4.394 consultes mèdiques, 3.200 comprimits antidiarreics, 1.8km de venes o 3.450 analgèsics...

Arcadi 3 de 3

Aquesta tercera entrada és una mica crítica, però sempre des del positivisme i des del respecte.

Normalment, els maratonians més prudents, els que es posen el llistó més baix, són els qui acostumen a tenir més èxits. La marató no perdona els massa ambiciosos, o almenys els que es posen objectius molt al límit del seu abast.

No em sembla una bona filosofia, és cert que si un és prudent i com diu “posa el llistó més baix” tindrà la satisfacció d’haver millorat aquella marca, però serà molt més gran si un és ambiciós i a sobre encara supera les seves expectatives. Penso que s’ha de competir amb el cap, coneixent-se molt, però sempre ens hem d’exigir com a mínim fins on podem arribar. I encara més si pensem en l’inici de temporada, a l’hora de planificar els objectius, hem de buscar objectius complicats. Penso en un exemple, imagineu que us ve molt de gust una cocacola i aquesta està sobre la taula al vostre abast, la beureu sense més; però ara imagineu que l'han posat a un prestatge que està molt alt, segur que quan conseguiu assolir-la la gaudireu molt més.
Estic segur que el Xavi estarà d’acord amb mi en aquest punt, quan pensem en ritmes ell és encara més ambiciós i normalment per sort no em fa cas i fa actuacions molt més bones del previst. A veure com li va Bombers demà.

Pocs podran superar les sensacions de la Edurne quan assoleixi el seu 14è 8.000, espero que sigui la primera.

Prefereixo dormir el màxim temps possible i no esmorzar.

Compte amb aquesta frase, hi ha molta gent que agafarà aquest llibre com a referència i crec que s’ha de ser molt prudent amb aquest tipus de coses. L’Arcadi ho supleix amb la ingesta de gels durant tota la cursa, però això d’entrada té dos problemes: el primer és la infraestructura, un ha de córrer amb el cos i el cap lliure i no pensant com portar o quan em donaran els gels, és una logística complicada, i no vull ni pensar què li pot passar a un maratonià que està al límit i no s’entén amb el proveïdor de gels al km 32. brrr. L’altre problema és que no sempre senten bé els gels i seria una pena haver d’abandonar per un problema estomacal.
Tindria molts més arguments, però jo sempre recomano esmorzar bé en la llarga distància.

Esta totalment contraindicat fer-se un massatge en aquell moment. Cal esperar que la musculatura s'hagi recuperat de l’esforç. Abans era molt habitual veure una estesa de lliteres amb massatgistes al final de les maratons, però ara se sap que això fa més mal que bé.

I aquí li he de tocar un altre cop el crostó, ho sento, però és que crec que és una afirmació molt radical i que un comentari així s’hauria d’argumentar amb cites o fons, i més tractant-se d’un periodista. L’argument que posa no explica per exemple les dues curses més importants que es fan a Catalunya, Granollers i la Marató de Barcelona, on el número de camilles és espectacular. En fi, no dubto que sigui així (o sí, perquè segur que hi ha diferents tipus de massatges i alguns funcionaran), però com dic és un tema que s’ha d’explicar bé.

A mi em van de puta mare i sempre que puc me'n faig

Arcadi 2 de 3

Aquesta segona part va referida als entrenaments que en general és una part que no m’ha acabat de convèncer i de fet tampoc em dóna la sensació que sigui el capítol que més li va agradar escriure,

Cita 1: Com deia, la majoria de sessions han de ser aeròbiques. Excepte per als corredors que baixen de 3 hores a la marató (4:15 el km), o d'una hora i 24 minuts en la mitja (4 minuts el km), que, tot sigui dit, cada vegada són menys, amb una sessió setmanal de qualitat n'hi ha prou, sobretot si el diumenge es disputa alguna cursa. La resta d'entrenaments han de ser rodatges suaus, amb alguna tiradeta una mica llarga de tant en tant i prou.

Ho veig un entrenament massa light, crec que algú que vol fer per sota de 3.15 per exemple, s’ho ha de currar més, sempre que no comptem aquelles persones que ja tenen una genètica prou adaptada. Crec que el què explica no és generalitzable, i per norma general calen més entrenaments de qualitat per aconseguir les marques que comenta. Tampoc estic d’acord en què cada vegada són menys els què aconsegueixen bones marques, més aviat al contrari, la gent és cada vegada millor.

Cita 2: Fartlek mexicà, extreta d'un pla d'entrenament de Roger Roca. Es tracta de córrer uns 20 minuts d'escalfament i tot seguit començar els canvis d'aquesta manera: 9 minuts ràpids, 8 minuts lents, 7 ràpids, 6lents, 5 ràpids, 4lents, 3 ràpids, 2 lents, 1 ràpid, i finalment uns 10 minuts lents per recuperar i eliminar tot l’àcid làctic que s'hagi pogut quedar al cos.
Bon entrenament i sobretot fàcil de recordar, moltes vegades els fartlek son 3 tal 4 tal 2 tal, aquest comences per 8 i vas baixant fins a 0.

Cita 3: Encara que campions de la talla de Domingo Catalán no han estirat mai (ell sempre diu que encara no ha vist cap cavall de carreres que faci estiraments).

M’ha fet molta gràcia i m’ha recordat al Xavi i els seus amics del Tools que són antiestiraments. Els hi dedico.

Arcadi 1 de 3

Comença aquí la primera de tres entrades dedicades el llibre de l’Arcadi Alibés, Córrer per ser feliç. Començar però amb el comentari general que com ja he dit és un llibre del qual en recomano la lectura i un bon document per la història de la Marató a Catalunya, el circuit internacional de Maratons i perquè no, l’experiència d’un corredor que no para de buscar nous reptes. També a nivell general hi he notat a faltar una cosa molt important i que és el primer que vaig pensar quan vaig veure el seu historial i és el finançament de totes aquestes maratons, com s’ho fa per poder viatjar tant, per pagar-se els viatges, les estades... Potser sóc jo que penso molt en els diners, però segur que no sóc l’únic que ho té en compte i m’ha decebut que no ens ho expliqui (potser s’ho ha reservat per quan faci la marató 200).
Aquí van les quatre primeres opinions que m’han cridat l’atenció.

Cita 1: A ningú li passa pel cap que podrà jugar un dia a la primera divisió del futbol, ni que participarà en una cursa de cotxes juntament amb Fernando Alonso. En canvi, tots hem disputat curses al costat dels millors fondistes del món, inclosos Haile Gebrselassie i Sammy Wanjiru, plusmarquistes mundials de marató i mitja marató, respectivament, que han vingut més d'una vegada a la Mitja de Granollers.

Imatge de Wanjiru a Granollers, aquell mateix any guanyava la Marató a les olimpiades de Beijin

Està molt ben vist, sí que hi havia pensat i havia escrit que és una de les raons de l’èxit de Granollers, però potser no ho havia valorat prou, realment és una sort poder compartir cursa amb aquets atletes, qui no ha animat a un d’ells, ara mateix penso en l’Ironman i la sensació que el Marcel Zamora hi estigués participant!

Cita 2: La marató dels meus 42 anys i 195 dies

De seguida que ho vaig llegir vaig pensar que era una idea genial i li vaig anar a comentar a la Bea. La resposta va ser que estic malalt però sé que en realitat no ho estava pensant..., si hi arribo ho faré.

Cita 3: Sé que, si no hagués corregut amb les dues càmeres i no m'hagués parat tantes vegades, hauria fet uns tres quarts d'hora menys. De fet, les imatges gravades en vídeo són de 35 minuts, i s'ha de comptar tot el temps que es perd parant, traient els guants, baixant les cremalleres, posant en marxa la càmera...
Amb tres quarts d'hora menys hauria pogut acabar entre els 20 primers.

Aquest tros l’he volgut posar per destacar que un no abandona mai del tot la seva “marquitis”, i sinó als càlculs em remeto: es tracta d’una època en què valores altres coses però sempre es reflecteix que un corredor (tant ell com qualsevol) té el crono present. Si l’Arcadi mai llegeix aquest bloc, comentar-li que això d’acabar entre els 20 primers és un dir, ja que per un costat no hauria descansat tant i a més qui sap del 20 al 40 què estaven fent, potser també feien fotos, es paraven... En fi, un detall com dic per mostrar que tots fem números...
En aquest sentit he mirat les seves marques en les maratons i he vist que fins als 35, 36 o 37 anys va fer bons cronos, crec que no m’he d’obsessionar, però també és divertit veure fins on puc arribar, quan m’acosti als 40 ja canviaré el xip, però de moment he d’aprofitar que estic entrant en la meva millor època i premer, ni que sigui de tant en tant, l’accelerador.

Cita 4: Un cop més em vaig preguntar per què Barcelona sacrifica l'arribada al seu Estadi Olímpic en benefici de les marques. Penso que una ciutat olímpica ha de continuar mostrant al món per sempre el seu tresor. El problema de l'Estadi Lluís Companys és el lloc on esta construït, però crec que, almenys un cop cada quatre anys, la marató de Barcelona hauria de tornar a l'Estadi Olímpic. El record de Barcelona 92 s'ho mereix...

Guanyant una cursa que acabava a l'estadi l'any 92, em va encantar però sobretot la que va al·lucinar va ser la meva mare.

Cap comentari extra, em sembla una idea genial, i sobretot fer-ho coincidir amb els anys olímpics, és possible que en aquestes edicions es perdés una tipologia de corredors, però se’n guanyaria una altra. A veure si ell o algú influent ho aconsegueix (podríem crear un grup al facebook)

Pas per l'estadi durnat una llunyana cursa del Corte Inglés