Aquesta frase, que presideix el bloc, em va venir al cap quan vaig entrar en aquest món de la competició de llarga distància ara fa tres anys, coincidint amb la marató del 2007. La vaig escriure pensant en mi, però també per animar a la gent a provar nous reptes, a descobrir que treballar per assolir-los és el què realment costa, però ja sabem que a més dificultat, més satisfacció.
Ara llegint el llibre d’en Josef Ajram he parat atenció en la seva frase: “no sé on està el límit però el que sí sé és on no està”, i penso que tot i tenir més força que la meva tenen una filosofia semblant.
Una vegada més amb cert escepticisme començava a llegir un llibre que no sabia què em podia aportar de més algú que ja ho escriu tot en un bloc, però de seguida em va enganxar, amb frases del tipus “si ells podien fer un Ironman, segur que jo, no tan sols podia fer-ho sinó que era capaç de superar-los” “guanyava mensualment 3.000 o 3.500 euros”, “per dedicar-se a això s’ha de ser bo”... demostren que no ha amagat res, que aquest llibre parla de Josef Ajram (persona i personatge), amb les seves virtuts i amb els seus defectes, però tal qual és.
Conec gent, força propera, que tot el que toca és or, però que no és feliç. Penso que ell compleix la primera part, però no la segona. Aquest tipus de personatges són conscients que el seu èxit són una barreja de fortuna però amb una dosi gran de saber fer les coses bé, però per mi el mèrit no està tant en arribar-hi sinó en gaudir-ho, i crec que això és el que relata el llibre, capítol per capítol, explicant com arriba a assolir els seus èxits, però sobretot com gaudir d’ells.
A mi el que més em fascina és realment el personatge, per un costat em sorprèn que la gent arribi a vestir-se com ell, però per altre cada vegada m’interessa més el què fa, com ho fa i perquè ho fa. Abans pensava que hi havia gent millor, de fet n’hi ha, però en aquest món no cal ser el millor sinó que els demés s’ho creguin, i penso que ha sabut trobar el que millor sap fer, fer-ho bé i sobretot vendre-ho. Chapeau!. Oscar Wilde té una frase cèlebre “que hablen de uno es espantoso. Pero hay algo peor: que no hablen”, i Dalí la va transformar per donar-li el seu toc d’humor sarcàstic "Lo importante es que hablen de ti, aunque sea bien". Tot plegat crec que serveix per explicar el perquè d’aquest boom mediàtic, i és que tothom té la seva opinió sobre Josef Ajram, des de les més positives “és amic meu” fins a les més negatives. Jo n’he sentit de negatives, encara diria més, potser algunes no estan exemptes de raó, però precisament algunes d’elles són les claus del seu èxit, tant en la vida com en l’esport i sobretot en el món mediàtic.
Dues anècdotes per acabar: com deia tot el que toca es converteix en or o això pensen els seus patrocinadors, i la prova és que a la Expo de la Marató de Barcelona hi havia un maniquí vestit de Josef Ajram, la cosa té mèrit eh! Però el que em va fer més gràcia és que el dorsal que portava era el d’un triatló sprint (si ell ho hagués vist!).
L’altre és que jo realment no el conec, hi he parlat alguna vegada i quan em creuo amb ell el saludo, però quan estàvem el dia de la Marató al costat de la carpa de les llebres comentant la jugada amb alguns amics, la Bea va dir mirant al meu darrera “mira qui hi ha!”, jo vaig pensar que seria un dels molts amics que havien corregut aquell dia i em vaig girar per parlar-hi, resulta però que era ell, que com he dit no el conec gaire però que malgrat tot vam estar parlant una bona estona. És en aquestes converses puntuals o en algun mail que hem creuat quan penso que el personatge Josef Ajram és una barreja molt equilibrada entre l’esportista solitari, decidit i perquè no dir-ho orgullós i la persona capaç de transmetre la importància del què fa d’una manera propera, aquell dia havia fet una marató de quasi quatre hores i quart trencant els esquemes de les seves marques diàries al bloc, però malgrat tot estava feliç perquè amb allò havia ajudat al seu germà a assolir un repte.
Aquesta entrada volia ser un escrit sobre el llibre i ha acabat sent sobre la persona, però és que si el llegiu veure-ho que el llibre és la persona o com ell mateix diu el personatge. M’ha agradat llegir-lo.Volia afegir un parell d’idees que m’han cridat l’atenció: en el primer capítol, quan narra el segment de natació del segon ultraman diu una frase molt certa i és que en la llarga distància només has d’arribar a la meitat, “després ja només es tracta de restar”. La segona són les xifres que envolten la Marató de Sables: 812 participants, 4.394 consultes mèdiques, 3.200 comprimits antidiarreics, 1.8km de venes o 3.450 analgèsics...
4 comentaris:
El Pau em va passar el llibre... Estic a la meitat, però puc dir que jo sí que era escèptica respecte a ell, i el que m'ha agradat és que no intenta complaure ni ser un exemple de res. Explica les coses com les veu, t'agradi o no, i això està bé!!!
a mi me parece un personajillo q se quiere dar notoriedad como muchos triatletas ansiosos de gloria y exito, este personaje sin ser nada del otro mundo en un ironman se metio al ultraman, pq? para darse a conocer mas, en el ultraman 25 son los que participan y el se jacta de ser top ten, dice q no le gusta ganar? pq destaca cuando hace el 1er puesto en un segmento, eso no es q le guste ganar no? vaya por dios... a mi no me parece digno de ejemplo ni nada, un vividor q ha sabido jugar bien sus cartas, hacerse con los favores de luis enrique para entrar en el mundo mediatico y a partir de ahi venderse, lamentable q lo metieran en buenafuente, pq? ese pavo es uno mas de los miles de ironmen q hay, se metio a ultraman para darselas de mas guay, se ha sabido vender, muy bien chaval, pero no me parece ni ejemplar ni digno, es un narcisista, egoista q solo se quiere asi mismo.
yo no se cuantos imbeciles hay en el mundo pero si que se donde hay uno: el señor tatu-gilipollas.
El debat sempre és bo, però no cal dir que desaprovo els insults personals. Alguna cosa és certa, dir que quan ha abandonat anava primer o negar que li agrada guanyar no té cap sentit , seria no ser fidel a la realitat, però i què?, no li veig cap mal. Pel què recordo en el llibre es veu que li agrada guanyar (en tot), i quan diu que l'important és intentar-ho i coses així és parlant dels damés. Fer l'ultraman per ser més mediàtic, i què? Em va extranyar que ningú abans hagués provat de fer-lo, de fet si ho arribo a saber hi hagués anat jo, qui sap si ara tindria 100.000 entrades al mes en comptes de 1.000 ;-)
Per cert, trobo que per desconsiderar-lo tant, el segueixes molt, no?
Doncs a mi lo que més em va impressionar va ser el dia que va escriure que gent molt propera a ell i amb qui entrenava, després rajaven pels forums. Sabent com de "mala" és l'enveja, deu n'hi do com li deu de sonar la oïda.
I crec que ha sembrat molt bé i ara ho esta recollint. Començant per la inversió en la web.
Ara bé, que espabili per que conciliar la vida mediàtica amb els exigents entrenaments d'un ultrero serà el seu mèrit fonamental.
Publica un comentari a l'entrada