Córrer per ser feliç

Divendres passat va ser dia de palmes i mones, jo feia de padrí i ens anàvem de compres amb la Irene i mentrestant la meva madrina em regalava el llibre Córrer per ser feliç de l’Arcadi Alibés. De la primera part no cal comentar-ne res, només veient la foto i lo guapíssima que està amb les samarretes que vam comprar ja està tot dit.
Del llibre en volia fer un comentari general però la veritat és que hi ha molts punts dels quals en voldria parlar: algunes coses que m’han agradat i m’han cridat l’atenció i d’altres que m’agradaria criticar (sempre positivament, és clar). Així doncs en els propers dies començaré una série on parlaré de dos o tres frases referents al llibre.
En línies generals recomano molt efusivament la seva lectura. N’era una mica escèptic ja que amb la informació que córrer per internet i els múltiples blocs que hi ha, què més podia explicar, però el cert és que tot i que hi ha parts evitables, podríem dir que l’Arcadi ha viscut la marató des dels seus inicis a Catalunya (si més no de manera popular), i a més té una capacitat molt gran de buscar nous reptes, cosa que a mi m’apassiona. Llegit aquest, ara m’ha vingut ganes de llegir el del Josef Ajram, potser sí que sempre hi ha coses per descobrir. Hi ha un fet que m’ha cridat l’atenció, i és que la seva parella no s’hi dediqui. Amb la quantitat de desplaçaments per a córrer en llocs diferents, com és que ella no s’hi anima!, aquestes coses són les que em fan valorar la Bea, a vegades penso que és normal tenir una dona triatleta i mitja maratoniana i que a sobre viu amb passió el què faig i té com a objectiu debutar en marató tan aviat com pugui.