Lost

A les 3.15h de la matinada ens trobem tots, bé, el cotxe de l’Espriu una miqueta més tard, però per ser ell, bastant digne. Encara que són hores intempestives, hi ha molt bon humor i molt d’optimisme. A més, de moment no plou. El que tinc clar és que notarem l’absència de les dues dragones que causen baixa en l’últim moment. Anna i Sheila, repetirem juntes, segur. La resta dels valents sortint cap a Rupit: Lídia, Mikel, Robert, Xavi, Victor, Katia, Pau i jo, i allà ens trobarem amb l’Albert i la Núria. Cada vegada hi ha més gent boja, eh? Moooooooola!!!
El viatge tranquil, xerrant amb el Robert, tot on time, però al apropar-nos al destí, plou. Merda, començar des del primer moment plovent si que en fa molta mandra!!! Correm per agafar inscripció i ja som un bon equip des de l’ inici: uns fan inscripció mentre altres fan la cua del bus. La pluja és continua però fineta, s’aguanta. Al bus tinc la típica sensació d’anar d’excursió amb el cole. Bromes, primeres fotos i nervis fan que tots, que ja som grandets (unos más que otros, Victor, ya lo sé!!!) semblem nens. A més ho amanim tot amb el nostre sangus (com diu el Nuñez) de Nutella. Kilian, va per tu!!! I ja està, ja hem arribat.
Primer segell (chicas, primera reminiscencia del Camino: recuerdo para vosotras peregrinas) foto de grup, petons, desitjos de bona sort, organitzacions en grups per ritme, i ens posem en marxa.

7h, tot molt mullat, pujadeta de carril d’un caminant a pas lent, intentant avançar, i amb frontal. Primers 3 km, Xavi, Robert i jo (el Xavi content de no haver-se posat les seves bambes Salomon blanquetes), quin fangar!!! Jo feliç amb la meva samarreta far de la cursa dels Mussols. De fet, aquesta primera part em recorda a aquesta cursa.
De seguida es fa de dia i ja comencem a descobrir que el paisatge serà al•lucinant. Núvols baixos i boira fan que des de l’alçada on ens deixa la primera pujada, es vegin els cims com dintre del cel. El Robert i jo pensem que comença un tros seguit de baixada on podrem córrer fins a superar la mitja marató, però no serà així. De seguida comença una baixada de muntanya maquíssima però plena de fang i pedres, i em dono compte que imitar els vídeos del Kilian no serà gens fàcil. Potser m’hauria d’haver posat de blanc? Aquí ja començo a notar que a molta gent que vam avançar corrent, ens atrapa caminant, amb molta tècnica. La Katia va més o menys al nostre ritme, també patint una mica a les baixades. Penso en els grups de davant, i sobretot en el Pau i el Mikel: hauran pogut córrer? Pateixo perquè crec que el Robert, amb les seves Cascadia, es sentia segur i podia anar més ràpid, però m’anava esperant.


Entre Tavartet i Vilanova de Sau, anem tirant, més lents del que havíem previst, però contents. Fem fotos, podem xerrar, i anem intercalant el córrer i el parar a les baixades enfangades, intentant mantenir un ritme digne. Proper repte: aprendre a baixar en muntanya. Anem fent càlculs i sent optimistes estarem entre les 7.30h i les 8h. Sabem que més ràpid serà difícil que anem.
Anem fent paredes curtes en tots el avituallaments. Pensem en menjar una mica, i, sobretot, en omplir bé les ampolles i bidonets d’aigua. La pujada del Salt de la Minyona per mi és la part més maca del recorregut amb diferència. El penyassegat és súper abrupte, verd, envoltat d’un mar de núvols: un Mordor a Osona. Al avituallament que corona la pujada rebem un missatge del Pau i el Mikel, guapíssims, com si res, que ja prenen la buti a Sant Julià. 16km ens separen!!! Va tampoc és tant!!! Va Robert, que esto está hecho!!!

I ara ve la nostra crònica negra: arribant a Sant Llorenç, en comptes se seguir la ruta marcada, unes noies fent-se una foto tapen la senyalització, el seu grup d’amics (unes 8 persones) estan situats al camí ja de baixada, i sense mirar gaire, tirem cap allà. Al portar aquestes persones darrera, i les ganes d’anar fent quilòmetres i el cansament acumulat fa que no detectem que ens hem perdut, fins que ja hem baixat, jo crec que al voltant d’ entre 2 i 3 km. Robert, nos hemos perdido, no puede ser, otra vez no!!! Mussols again!!! Preguntem a un boletaire que ens recomana seguir baixant per aquesta mateixa ruta forestal que ens portarà directes a Folgueroles, poble veí a Sant Julià. I així ho fem!!! No deixem de córrer fins que arribem a Folgueroles, i després de preguntar moltes vegades aconseguim arribar a l’avituallament de la buti, amb el conseqüent cabreig descomunal. Allà ens trobem a la Katia, que també s’ha perdut al mateix punt. Compartim buti, fem la trucada al pelotón de cabeza per tal de que no pateixin, ens canviem de roba (anàvem tant mullats, que estàvem congelats), i continuem. Deixem a la Katia gaudint de la gastronomia i l’hospitalitat de la zona. Olé tu!!!
Llavors fem el tros més dur de la marxa. Estem cansats i una mica desanimats. Hem fet 5 km més de propina, es noten les cames com si fossin de fusta, rotllo Gepetto, com diu el Robert. Però ens anem estirant l’un de l’altre. I ens anem dient, que sigui com sigui, al veure Taradell, encararem la baixada i entrarem corrent.
Dicho y hecho!!! Una mica menys de 9h, entre 48 i 50km de marxa, una mica menys de la meitat corrent (CACO real, més CA del que hauríem volgut per falta de tècnica), i un nou repte assumit, y juntos Robert, otro más. I protegits pels Dragons que en esperen com si fóssim els primers. Una nova experiència en el món de l’esport. La meva primera marató, i com en el cas de la meva primera TRI a Balaguer, a lo grande. Ara només queda repetir i millorar!!!

Newton, capítol 1

En aquests dies de semidescans m'encanta provar coses i per tant agraeixo enormement a la gent de Distance que m'hagin deixat provar unes Newton. Què millor que les setmanes sense pressió per a millorar la tècnica i en aquets cas la meva obsessió en intentar caure de puntes?
Cada vegada odio més veure'm córrer, m'agobia la meva pròpia ombra, i en les fotos sempre surto totalment torçat. Està clar que tot no ho solucionaré, però, i si les Newton milloren aquest estil cada vegada més deteriorat?
De moment les primeres impressions són neutres, encara no em puc pronunciar, vaig fer uns escassos 5 o 6 kms i amb desnivell. Pujant anava logicament de puntes i baixant el cert és que em donava la sensació de caure amb tota la planta.
Ja veurem.

No pararàs, per mentalment descansaràs

No es podien haver definit millor les pròximes dues setmanes que com ho va fer el Coke, i és que no pararé, però necessito fer un passet enrere per a saltar més lluny. Després de Berga, per a o per b, no he agafat la punta de forma que volia, així que prefereixo no seguir "agonitzant". Faig un parell de setmanes de desconnexió i després a tope.
Tinc molts miniprojectes, tant per a aquestes setmanes com per després, i són projectes que m'engresquen, així que m'ésperen uns dies, unes setmanes i uns mesos prou bons.

Rupit Taradell 2011

Ara no sé ben bé com, però el cas és que liant-nos uns els altres, estem 10 Dragons (8+2) a l’autocar, camí de Taradell. Jo venia amb moltes ganes, però la setmana no havia anat bé, una curiosa gastrointeritis m’havia deixat baldat, i dic curiosa perquè jo a aquestes coses no li faig cas, un àpat potser sí però el següent ja estic a tope i mai he tingut cap problema. Però arribem a dijous i la cosa segueix complicada, la panxa no rutlla, però el que és pitjor, una pàjara brutal tornant de Sant Cugat engega totes les alarmes. No tinc força. I a més tinc un dilema, cuido l’alimentació per curar la panxa o m’alimento com requereix una prova del nivell de la RT? Per sort el divendres faig una de les coses i el dissabte em veig capaç de la segona, sembla que la panxa millora i ara l’emergència és recuperar forces.
Però tornem a l’autocar. Arribem a Rupit plovent força, jo vaig poc abrigat, no vull passar calor i desconfio de qualsevol impermeable, per Goretex que sigui. Sense estrés segellem, ens desitgem sort i tots a córrer, aviat ens ajuntem segons les nostres voluntats i ens quedem el Mikel i jo. Ell ha entrenat bé, especialment el desnivell i per tant sé que de moment no tindrà problemes, ens anem rellevant i procuro no excedir-me, sé que ell aniria més ràpid (o penso). Triguem 20 minuts en fer els dos primers: fort desnivell, pluja constant, foscor i munió de gent que dificulta els avançaments. Flipo tant amb el parcial que demano referències a d’altres i sí, és el ritme al que anem.

Foto de la Maria

Ja en la baixada asfaltada +- km 6 o 7 ens trobem als de NPC i al Víctor i comencen aquí 10kms molt amens: xerrem, ens piquem, correm (alguns paren a pixar), i tots ens flipem una mica en la baixada després de Tavertet. La veritat al·lucino com baixen i simplement intento anar darrera, no sé jo com serà aquesta baixada en sec, però mullada i tal com anàvem, un suïcidi, però ens ho passem molt bé i arribem a l’avituallament del pantà molt més ràpid del què ho haguéssim fet sols. Quina passada! Una mica de coca, xocolata, un cacaolat i a córrer. Em prenc amb calma tant aquesta baixada com les escales per no forçar ni els peus sobre l’asfalt ni les forces. Crec que prenem una bona decisió ja que per fi volem en els següents kms. Són plans i els podem fer més o menys a 5 malgrat la pluja acumulada, ja al final comença a picar cap amunt i no pararà durant una bona estona. És aleshores quan comencem a aprendre d’una parella de cracks, un noi i una noia de Salomon que ens ensenyaran molt, entre el què ens expliquen (ja sabeu que sóc un pesat preguntón) i el què veiem, anem gestionant molt bé els trams de córrer i de caminar. Normalment arribem una mica abans als avituallaments (no ens en perdem ni un), però ells no paren, o sigui que coincidim fins el final.

Així que aprenem a baixar amb els de NPC i a pujar i planejar amb els de Salomon (quin “luju”!).

A partir de mitja travessa, el tema es concentra en els avituallaments. Més o menys a la meitat decidim canviar-nos de mitjons però el Mikel se’ls ha oblidat. En el següent anem a beure i el Mikel ha perdut el bidonet (jo en porto un per sort), en el següent es pren un iogurt (jo tot just li agafo dues cullerades, penso que és massa per mi) i en el darrer perd els cartrons que ens acreditaven. Ole tu.

Especialment en les baixades penso en els meu companys Dragons, sobretot en la Bea ja que hi ha moltes baixades asfaltades i pateixo per la seva planta del peu. En els llocs difícils penso que també es podria perdre, però em confia pensar que va amb el Robert. Em ve al cap també la Núria, que no la conec i que l’ha liat l’Albert, s’estarà cagant en ell?

I nosaltres a la nostra, cridant “cacatua” “cuidaoooo!”, “s’ha matao Paco!”, i amb tanta tonteria quasi se’ns passa la tan desitjada butifarra. Encara ens podíem haver penjat més, la Kàtia es va prendre els seus vinets, però no ens estem de res: ens prenem el nostre brou i la buti i xerrem una mica amb la Maria. 8 minuts d’avituallament més quasi 400 metres extres al perdre’ns abans de reprendre el bon camí, què despistats!

Si el Mikel havia marcat el ritme a la primera part, aquests darrers 13kms seran meus, i és que les meves cames entren en un estat de xoc que, sense anar a un ritme demolidor, poden aguantar el què sigui. No vaig al seu costat sinó uns metres abans, en aquests moments jo sóc partidari que si l’altra aguanta, no forçar el ritme, ni el seu ni el meu. I ens funciona, veig al Mikel patir (especialment per la butllofa al peu), però resistir, i així arribem pletòrics a Taradell amb un temps de 5h13’52’’ en una de les edicions més dures de la prova.

Foto de la Maria

Ens canviem i esperem a la resta. Arriben la Lídia i el Víctor a saco, i no només pel temps total sinó perquè arriben molt sencers i corrent. És aleshores quan em truca la Bea i em diu que s’han perdut i han fet 5km de més (i ja van dos vegades, quina parella aquests Rocamora) i jo l’animo i li dic que segueixi i sobretot que no abandoni. El seu “Abandonar jamas!” m’anima. Arriba el torn de l’Albert i la Núria, veig per les seves cares que han gaudit, però ens expliquen que el Xavi està patint molt pel turmell. Ell és el següent en arribar, està baldat i lesionat, però ho ha fet. Per fi el torn dels Rocamora, què content estic, quina gran estrena (a més ells han fet quasi 50km) i finalment la Kàtia, a qui acompanyo al CET per ensenyar-li tot el que hi ha de menjar i em diu, “perquè, si jo ja estic a tope?” El seu si que és aprofitar els avituallaments.

Aquesta ha estat la gran experiència de la Rupit Taradell, la cursa que l’Enric any rere any m’havia dit de fer i que finalment he entès perquè. I a sobre ho he fet en família, acompanyat dels Dragons i amb el Mikel amb qui realment hem pogut anar a la par i és que és molt complicat trobar a algú que vagi exactament al mateix ritme, tant quan cal córrer com quan cal parar. Merci crack, segur que no serà l’última! I a la propera Rupit Taradell hi hem d’anar tots, qui vulgui a saco i qui vulgui a gaudir del paisatge i del que donen en les amables paradetes que hi ha cada 6 o 7kms.

Demà ens espera una de guapa

En tenia moltes ganes, en tinc moltes, però no ha estat una bona setmana: una gastrointeritis m'ha deixat baldat i sobretot amb el dubte de menjar i recuperar forces o no menjar i cuidar l'estòmac. En fi, malgrat la pluja (quina pena) demà serà un gran dia, serà un dia dur però en molt bona companyia i això és el que més m'agrada.
Tindrem dues baixes importants de darrera hora, Sheila i Anna, trobarem a faltar el vostre "cachondeo", però hi haurà altres ocasions i és que demà és l'inici de moltes, que això enganxa tan o més que el triatló.
I seguint els consells del Kilian, "Nutella i Pizza"

Ja hem fet un any

Dibuix del Xaxa, estàs fet un artista.

Quan un decideix crear un Club no és conscient del què suposarà, de temps, d'esforç, de responsabilitat, fins i tot gent amb la qual acostumava a entrenar ja no els veig (curiositats de la vida). A més recordo que amb el Xavi calculàvem el possible número de socis, i us hem d'admetre que vam pensar en 40 o 50. Però érem uns inconscients, Barcelona està ple de Clubs, la majoria ofereixen molt més que el nostre i a sobre nosaltres fem pagar.
Però hi vam arribar, fins a 55 en la temporada 2011, dels quals el cert és que uns 15 no he arribat a conèixer. Però el número és el de menys: l'ambient, els amics que he fet, el veure que després d'una temporada el projecte s'ha consolidat, el tenir uns 15 socis a l'espera que comencés la temporada 2012 per a inscriure's, tot plegat, supera les nostres expectatives i sobretot compensa l'esforç dedicat.
I ara tots dos tenim més ajuda, centralitzem molts temes, però hi ha un equip directiu de 6 dragons que han començat amb moltes ganes i sobretot molts socis actius que ja van a la seva bola i que simplement utilitzen les eines del Club per organitzar-se, quedar, parlar, discutir...

Hi ha aspectes que hem de millorar per a aquest 2012, i la veritat no sé si depenen de mi o dels socis. M'agradaria una mica més de presència, potser sóc un somiatruites, però em molaria que en les sortides fóssim la tira (som 50 socis), o repetir i ampliar jornades com les de Les Angles, on quasi una quarta part del Club vam arribar a competir. Estic segur que millorant la qualitat dels entrenaments i els recursos per les competicions ho aconseguirem.

Felicitats Dragons, no ens enganyem, som el millor Club del món!