UT Montsant 2014

Començaré en plan crònica “tochón”…

Tot va començar fa uns 10 mesos ;-) …

Novembre 2013: Molts dragons ens apuntàvem a les diferents distàncies de l’Ultra Muntanyes Costa Daurada, pocs dies després començava el meu calvari amb les lesions, primer el piramidal i després la fascitis. Veient que no arribava ni de conya, vaig demanar a NATURETIME el canvi d’inscripció de la UTMCD a la UTMontsant, que bonament van acceptar.

Juliol 2014: Sense molta fe en la meva recuperació però amb unes ganes boges d’acompanyar a la Bea en el seu entrenament cap a la Mataró UP començo a córrer.

Setembre 2014: Tres grans notícies. L’entrenament realitzat per la Bea fa que acabi fantàsticament la Marató. Les lesions segueixen sent presents però el fet de tornar a córrer no les han empitjorat. I contacto amb la Núria Brichfeus i resulta que fa Montsant (després sabré que el Ferran i l’Eva també).

Divendres 17 de setembre 2014: Quines sensacions més estranyes. No he realitzat ni de bon tros l’entrenament adequat, molt poc volum i encara menys qualitat. Però sí molta constància, molts entrenaments especialment amb els Txistxas, kms de talkingrun, ritmes lents però anar fent, uns 50kms la setmana. Moltes ganes però molts dubtes de poder seguir el ritme de la Núria.

Dissabte 18: Dia de la cursa. “No quieres caldo, pues toma dos tazas” aquesta frase la deia al km 45 de cursa, si seguir el ritme de la Núria semblava complicat, em trobava ara acompanyat a més d’ella d’una autèntica campiona del trail, la Sandra. Però el cert és que sí volia caldo, i si eren dues tasses doncs encara millor, de fer aquella cursa sol a poder-la gaudir tan ben acompanyat bé es mereixia un esforç per part meva.

Però molt abans d’aquell km45 el meu cap m’havia fallat, cap el final de la primera pujada aquest “múscul” que tant m’ha acompanyat en tots els meus reptes em fallava una vegada més. Convençut i decebut de saber que era un tema mental, em trobava acabant la primera pujada sense poder aguantar el ritme del meu fantàstic grup (la Núria, la Sandra, el Felip i el Dani) i a més amb suor freda, malestar i fins i tot coses que no vull ni explicar. Em trobava malament, com si estigués malalt. 

 Tota la resta és història, transcriuré aquí el que vaig escriure via whatsapp a una gent que em felicitava. No es falsa modèstia quan dic que no m’agrada ser exemple d’algú que no entrena i ho fa bé. Primer per què en el meu cas generalment no es així, o m’ho curro o no tiro, i segon per què a vegades les coses surten bé però si surten malament "és muerte", com diria el meu amic Coke.

En qualsevol cas gràcies als què m’heu felicitat, una carambola m’ha dut a aquest ultra quan no tocava però en surto reforçat anímicament, no era molt agradable pensar que mai més podria fer res semblant, ara al menys sé que encara que amb la calma però sí que puc sense un desgast excessiu a nivell de lesions.

Dilluns 20: Aquesta vegada sí vull tenir el meu moment sucre. Primer de tot per l’organització, des del primer moment fins a l’últim es veu que són diferents, segueixo pensant que alguna galeta falta en els avituallaments “només aigua” però són un 10, des dels organitzadors en sí fins els metges passant pels voluntaris o els recorreguts proposats.

Evidentment la Bea, no m’agrada fer-la patir, però ho havia de fer, necessitava provar-me a prova. Gràcies per no haver-m’ho reprimit i per acompanyar-me amb els nens. Mola viure aquest món de manera familiar, els 4.

I finalment al Xavi, sé que molts vau estar atents a com anava i això que no ho havia explicat gaire, però joder, arribar a les 4 de la matinada i trobar-me un amic que no ha dormit per recollir-te i acompanyar-te a casa crec que no té preu. Hi ha qui no ho valora, però jo sí.

No m’agrada personalitzar perquè em deixo gent així que no segueixo amb la llista, però us tinc al cap.

The Family Run 2014, tercera cursa del Guillem

Després de les dues duatlons dels Dragons Kids arribava la tercera competi pel Guillem, tot i que a efectes pràctics era la primera seria.

La Family run és una cursa fantàstica que espero es pugui consolidar en les properes edicions. Es tracta de poder córrer, literalment, en família. Primer tots els pares fan un 5mil, després, per categories van sortint els nens que fan des de 2kms els més grans fins a mig els més petits, i finalment mig km extra tots dos junts.

Un grup d’amic ens hi vam presentar, el Josep amb la seva filla, el Capi i l'Arnau, la Vera i el Ronan amb els seus i nosaltres amb el Guillem. Mola veure com gaudeixen, des dels “entrenaments previs” (o el que és el mateix tenir una excusa perquè corrin quan es té pressa), fins a la cursa en sí, passant per la preparació del material.

No us enganyaré, alguns dubtes tenia amb el Guillem, però des de fa setmanes la seva actitud és molt positiva així que aniria bé! I així va ser, fins al punt que acostant-nos a la línia de sortida em diu, “papà, no m’acompanyis, vull anar sol”, evidentment a l’hora de la veritat i envoltat de nens tan alts em buscava amb la mirada com dient “no m’abandonis eh!” I és que la diferència d’edats i mides era substancial, a ell li tocava categoria 4 a 6 anys, però amb els seus 3 anys llargs se’l veia petit petit.

Per endavant 1km 100 però moltes ganes, en el vídeo em fa gràcia la mirada de nervis i concentració.

Tret de sortida i entre tanta torre el veig un pèl desorientat així que l’agafo i endavant, però de seguida el deixo sol i córrer per lliure, a ràfegues, amb cara de cansament, però anar fent.

Als 500 metres arribem a la Bea, el pobre està desorientat perquè no la veu però de seguida la localitzem i a pels següents 600, a mig recorregut descobreix per primera vegada el què és el flato, així que redueix el ritme i arriba a un acord amb la Bea “ara paro de córrer però a la línia de meta hi torno, Vale?”

 

I així és com creuen la meta els tres, la Bea, el Guillem i el Vic, que s’apunta per a fer els darrers metres. A mi, evidentment se’m cau la baba. Més enllà de fer-ho bé o malament, hem aconseguit que els nostres fills tinguin passió per l’esport, i axò m’omple, perquè l’esport és un món ple de gent maca.

Adjunto els resultats, posició 40 de gairebé 100, o sigui de la meitat cap endavant, com ha de ser ;-)

http://thefamilyrun.championchip.cat/resultats/the-family-run-cat-a

Per cert, el Capi i l'Arnau 5ens

I després a tope als inflables amb el Yann i el Mat

Primera Jornada de Dragons KIDs, per Guillem

Com els protagonistes eren els nens deixo que sigui el Guillem qui faci la crònica, no va ser senzill per ell, tenint en compte que la mamà estava donant el pit al Víctor i el papà estressat ajudant en  la organització.

Per Guillem

Jo sentia que era una duatló, però la meva bici no la veia per enlloc. Una mica despistat em poso a la línia de sortida, a esquerra i a dreta les bessones, l’Aina i la Clara. El papà dona la sortida i començo a córrer, dos metres després, i ja que segueixo sense veure la bici per enlloc, aprofito que el Pau (sí, sí m’he après el nom del papà) està per allí i decideixo fer la T1. Primera transició rapidíssima: em paro, això els braços i m’agafa. Comença el segon sector, la meva especialitat, recorrem pràcticament tot el circuit i fins i tot avanço a l’Aitana, que no s’ha enterat que s’ha d’anar a coll i encara va corrent amb el Joako. 

Arribant ja a la meta el papà em deixa a terra, segona transició, després del run-arms ara toca de nou run, són només dos metres fins la meta així que m’hi poso però de sobte sento una senyora que es diu Anna que crida “VINGA WILLYYYYYYYYY!!!!!!!” i m’espanto (sóc molt poruc, jo crec que és culpa del Pau que quan vaig néixer estava constipat i cada vegada que tossia m’espantava). El cas és que paro de nou, una mica ofuscat, però recupero els “arms” del papà i entro. Em donen la medalla de finisher i els caramels, i la mamà m’abraça, ella sempre m’abraça quan ho necessito...

Quin gran dia, la meva primera competi.

BATMAN RETURNS

Per Bea

“Batman”, en homenatge al meu mini Batman preferit, a la foto, en pla intel•lectual i romàntic rodejat de les roses de Sant Jordi a la Cerdanya, i “returns” perquè vull parlar de la meva tornada i dels ànims que m’ha donat el Pau per començar amb força.
Si recordeu, era “la pupes”, amb la meva lesió de maluc. Això que un amic del blog, el Ferran, tant bé va definir: sobrecàrrega de la fàcia lata... Quin orgull tenir la mateixa lesió que el Ferran, un pro de veritat del món del running... Doncs, sí, una mindundi com jo amb aquesta lesió.
Després de 2 sessions de rehabilitació vaig cometre l’error de fer la Cursa del Corte, i el mal va empitjorar molt. Així ho vaig explicar a la meva última entrada. Des de llavors, he fet bondat de veritat. Vaig decidir fer repòs total. He complert amb les 8 sessions restants, que vaig acabar just abans de la Setmana Santa. Semblava que no sentia dolor, ni tant sols lleu, per tant, estava feliç. Estava i estic... El diumenge 24/04, vaig acompanyar al Pau (ell corrent) durant 14 km en BTT per La Cerdanya. A destacar el bon ritme del Pau, molt a tope (com ell ja ha expressat amb entusiasme a la seva entrada “MOOOOOOLA”, és el PUTO AMO, ji,ji), i les meves bones sensacions, inclús posant-me dempeus sobre la bici en trams més empinats, o amb més pedres i fang.

Com el Pau em coneix molt, aprofitant el meu optimisme i sense perdre temps, la mateixa tarda després de la sortida, ja va dissenyar el meu pla d’entrenament de cara a poder fer la TRI SPRINT de Les Angles el 10 de juliol. Dic que em coneix molt, perquè si ho hagués fet abans, ja sap que m’hauria angoixat molt, i si ho feia molt després, hi havia el perill d’oblidar el moment d’eufòria i relaxar-me massa. Així que, com ja tinc el EXCEL guardat al ordinador amb el meu nom gravat, doncs ja tinc l’objectiu, ja tinc el gusanillo de tornar a tenir un petit repte a la meva mida... Sóc feliç.
El mes de maig el dedicaré sobretot a entrenar. El 12 de juny em fa molta gràcia l’stage dels Dragons a l’Escala, on penso copiar els trucs que em puguin explicar els professionals. El cap de setmana de Sant Joan, quina millor manera de celebrar el meu cumple que participant a la TRI (SUPER SPRINT) DE LA MUJER a Donosti i acompanyada d’altres Dragones, la Sheila i la Ruth, segur, i altres que puguem engrescar d’aquí fins a la data senyalada. Pensar que puc tornar a debutar en el TRI SPRINT després de ser mamà em fa molta il•lusió.
Ara, haig d’admetre que un raconet meu estant les pors... dues en concret:
1) em farà mal el maluc quan torni a córrer? Aquesta setmana he fet natació i spinning, però amb el running encara no m’he iniciat. Uishhhh
2) Serè capaç de tornar a agafar el ritme de la bici de carretera? Ara, amb el Guille, em fa més por caure i tinc menys temps per fer sortides. A més entrenar bici de carretera sense el Pau o prendre la iniciativa de sortir sola si que em costa més.
No sé... Us aniré explicant. Propera entrada, exposició de les meves noves armes. De moment, lluint “palmito” de Dragona.

Córrer amb el Croozer: Media de Orihuela

Després de la crònica de la Bea no gozo detallar gaire la meva actuació a Orihuela, per algú que escriu bé en aquest bloc, millor no intentar comparar-m’hi. Però sí parlaré de les diferències que em van suposar córrer amb el cotxet.
Tot i haver-me posat força endavant, o això pensava, de seguida vaig veure que no estava en el meu grup, això normalment es soluciona serpentejant, però amb un croozer és tasca impossible. Durant els dos primers kms vaig estar demanant pas “te tienes que poner un claxon” o agafant les rotondes per fora i esprintant, cosa que normalment no servia per res.
Tot i que vaig anar passant gent, el millor de córrer una cursa menor és que de seguida vaig estar còmode, això no va evitar que al llarg dels 21km estigués fent frenades i accelerades en moments puntuals. En aquest sentit però, em va agradar molt com la gent de seguida s’apartava, fins i tot amb un bot, quan en el fons ells estaven patint la seva cursa.
En l’esprint final de nou molesta bastant, a falta de 3 o 4km aconstumo a canviar el ritme i a allargar la passa. El canvi de ritme més o menys, però la passa llarga va ser impossible.

Veure aigua, i més si me la donaven tapada, també era fotut!

Dit això, el Croozer té bastanta inèrcia i per tant exceptuant dos o tres kms de llambordes i “policies estirats”, per la resta, la limitació de ritme la marcava més el meu estat que el cotxet. A més, t’animen molt, em va fer molta gràcia dues o tres vegades que van cridar “pero si lleva un niño!” i jo pensava, “no arrossegaré un cotxet perquè sí”.
I ara ja estic enganxat, difícilment em veureu competir sense el Guillem, em va encantar. Això sí per problemes d'espai l'he posat a la venta, em compraré l'individual. A algú li interessa? està nou.

Les dades de la Bea i meves:

Pau Cortadas Guasch i Bea Rocamora

Posició Bea: 1249 (1368 arribats) Temps total Bea: 1h57’02’’
Posició Pau: 484 (1368 arribats)
Temps total Pau: 1h33’01’’
Primer classificat: 1h04’20’’

Les fotos:

media maratón de Orihuela

El futuro está asegurado

I sino mirad esta foto, qué veis en la mirada del Guillem? Yo veo un “Cuando me levante te reto a una carrera” y Javi le contesta “¡pues ya tardas!”
Fantástica comida junto al gran Flashman, que es tan divertido e interesante como en el mundo virtual, and family, y donde los arroces de la zona hicieron las delicias de los presentes, o sea nosotros…

Si no hiciéramos deporte o no tuviéramos bloc, no nos habríamos conocido, así que sólo por eso vale la pena.
Os esperamos en Barcelona.

Supergirl!!!???

Per Bea

Aquí ho varem deixar, no? A l’entrada dels Nassos us deia que em feia por poder-ho combinar tot, una vegada hagués començat a treballar, i em preguntava si existia el famós mite de la SUPERWOMAN. Doncs bé, ara ja sé que NO.


L’any 2011 va començar d’una manera estranya. No estàvem a casa nostra, i encara que la meva mare ens va cuidar molt, no estàvem al nostre habitat natural; el pis estava en obres i fins el 20 de gener no ens hi varem poder instal•lar; tots dos enganxem la monstruosa grip de moda, jo lleu i el Pau greu (quines febrades!), l’Àlex... Tot això va fer que començar a treballar l’11 de gener fos una miqueta més dur del que m’havia imaginat.
La gent més gran, amb més experiència, t’avisa que, en el transcurs de la teva vida, cauràs en molts paranys que caracteritzen a cada generació, però tu vas de “guais” i penses: “a mi això no em passarà”. Jo pensava que era una bussiness woman. M’agrada molt la meva feina i la visc bastant, per tant, estava convençuda que mai em costaria tornar a treballar després d’una baixa per maternitat. Doncs us puc assegurar que costa, costa molt. T’has acostumat a estar amb el teu fill tot el dia, i a més, el Guillem m’ha limitat molt poc. La primera setmana, marxar i deixar-lo va ser molt dur. I per més inri, com intentes acabar puntual a la feina, també la vius diferent, et sents una mica culpable. Per tant, doble sentiment de culpabilitat: cap al Guille i cap a la feina.
Marxar a fer esport també era més fàcil estant de baixa... Bé, estava més desentrenada, però marxava sense problemes de consciència: no abusava de cangur, perquè l’havia cuidat jo, i no em feia pena deixar-lo perquè l’havia vist durant tot el dia. Això també canvia: si la meva mare ha estat tot el dia amb ell, dir-li que es quedi una horeta més també per la tarda per anar a fer un running, em sembla tenir molta cara, i és que, a més, em ve de gust estar amb el meu peque: tinc mono!!!
Però com tot a la vida (d’això també t’avisen els grans) “todo vuelve a su cauce”, i cada dia et fa una miqueta menys de pena marxar. Veus que el seu papi s’espavila d’allò més bé amb el Guillem i que les cangurs, sobre tot les àvies, són uns sols i et porten uns anys d’avantatge en això de cuidar nens. A més, quan arribes a casa, el teu fillet et rep amb un somriure d’orella a orella, que et fa oblidar tot un matí de feina estressant, i et mors de ganes de jugar amb ell i menjar-te’l a petons.
Després d’estar un ratet amb ell, cap al final de la tarda (moltes vegades nit), i prèvia combinació d’horaris PAPÀ - MAMÀ amb antelació, treus temps per a complir amb el teu entrenament, deixant la tirada llarga pel cap de setmana. A més, amb el CROOZER, sortim a córrer els tres, i això ja és una passada... Ahir, sense anar més lluny, amb un dia de nassos, vam gaudir amb la Sheila i la Ruth, sparrings d’excepció sobre la seva bici, d’un matí xulíssim a les Aigües.
Per tant, amb un compliment quasi del 85% del meu pla d’entrenament per a la Mitja d’ Orihuela, i amb una miqueta de respecte, això sí, me’n vaig ja el proper cap de setmana a intentar assolir el meu repte: baixar de les dues hores o una marca digna.
Sigui com sigui, marxar a córrer amb el Robert, el Pau i el Guille, sabent el que això significaria pel meu pare, ja és tot un regal per mi. Papá, coge un buen sitio, que desde arriba lo verás todo muy bien.

Croozer KID 2 = Willy + running

La roda de davant no és la "oficial", ara he muntat una de la mida de les altres, +-

Avui, per tercera vegada he corregut amb el Guillem. Finalment i després d’un canvi de decisió d’última hora, optava per escollir el Croozer Kid2 en comptes de l’individual. Els meu germans me’l regalaven i no sé si en previsió de ficar els seus futurs fills, em recomanaven el doble. Així ho vaig fer i ara busco nens per posar al costat del Guillem. La veritat és que el cotxet és una passada, però al menys aquest doble és gegant fins i tot plegat, i amb això no hi vaig pensar. Quasi no cap al cotxe, no passa per les portes i avui he descobert que per les voreres també és complicat.


Però superat el problema de la mida va de conya. Debutàvem en una petita sortideta amb la Bea, la setmana passada ja ens cascàvem 14km a la carretera de les Aigües i a ritmes de 5min/km, avui n’he fet 7 més per Barcelona, principalment per la Diagonal.
Tenia dubtes respecte a Orihuela, no sabia si fer la Mitja tots tres junts o anar a la meva bola, però veient que puc anar ràpid, ho faré.

La Bea ja és una corredora professional i per tant no necessita ningú que li faci de llebre o li marqui el ritme, a més li deixaré a ella el Garmin. Jo, com menys estona corri menys forçaré l’esquena i el Guillem també sortirà guanyant com menys trigui, a més li encanta anar ràpid.
Així que decidit, a tope s’ha dit!