BABY BOOM, BROOOOM, BROOOOOM

Per Bea
Quantes cròniques tinc pendents!!! El Pau no em fa fora com a convidada, perquè després em té a casa i clar, li sap greu... Puf!!! La meva última crònica va ser el 7 de setembre, prèvia a l’ AQUATLÓ organitzada per TFSWIM a Gavà. No us vaig explicar que vaig punxar, perquè feia molt que no nedava al mar (passar l’agost als Pirineus és el que té) i el mar estava molt mogut, molt... Vaig poder arribar a fer entre 500 i 600 metres del primer tram dels 800, vaig sortir corrent, vaig completar el 2.000 de run, i vaig nedar els 300 del tram final. M’ho vaig passar molt bé, encara que he de reconèixer que al mar em vaig angoixar. Em va agradar compartir aquesta experiència amb la Tere i el Tino i amb la resta d’amics. Em van donar diploma i tot, mesurant els meus temps. Poso la meva foto preferida de la jornada. Molt artística.

Després d’això venia el Camino de Santiago. No vull fer una crònica ràpida, si no intentar, sense allargar-me gaire, fer un resum que ho englobi tot. Va ser un viatge genial, molt emotiu i molt intens, a nivell “exaltació de l’amistat”. Sona cursi, però el que és, és. Próximamente en sus pantallas!!!Després del Camino i Formentera (puf, què bé Formentera!!!) hi ha hagut jornades d’orgull Dragons, però cap competició al meu palmarès. Haig de reconèixer que estar rodejada de tants cracks em coarta una mica. Ara ja no tinc l’excusa de que sempre entreno rodejada de nois, i que cap noia amiga es fica en el món del triatló... Això s’ha acabat!!! Em rodegen noies que competeixen amb uns objectius molt respectables i que entrenen amb una disciplina espartana... Espartana???!!! He dit això??? Espartana, no, volia dir amb una disciplina Dragona!!! Bromes apart, nenes, el tema de la tri femenina està ON FIRE. Catalans, catalanes, homes que menyspreeu el nivell triatlètic de les fèmines: NO VEIS QUE ASÍ NO???
Per tant decideixo deixar-me caure per alguna competi i anar provant el què. Com sempre, el Pau em convenç (com no caure als seus peus després d’una entrada tant maca com la de la Cursa de la Dona???) i m’apunto a fer els 10.000 de la Cursa del Mediterrani. Em motiva el fet de fer-la amb el Willy, provar com estic respecte al running, veure com la súper Ana supera el seu repte, i anar acompanyada d’una de les meves Dragones preferides: dale gas, Anni, ya le doy.
I així, com el que no vol la cosa, ens plantem al Canal Olímpic. L’Ana i les seves llebres marxen cap a la part guanyadora de la sortida, i l’Anna, el Willy i jo ens situem entre la resta dels mortals. Tot va bé, fins que, 1 minut abans de sortir, al Willy li agafa una crisi de plorera històrica de les que fan època. Quin agobio!!! Quin sentiment de mala mare!!! Sort que l’Anna em fa de manager i fa veure que tenim la situació controlada!!! Sort que quan ens comencem a moure, el Guille es relaxa, deixa de plorar i gaudeix del viatge, fins a convertir ¾ de seva cursa en una migdiada de les mítiques.
De seguida noto que estic bé, que la cursa m’agradarà. Decideixo intentar anar a un ritme “viu” respecte als ritmes dels pocs entrenaments que havia fet, a veure si aguanto. Li comunico a l’Anna que no podré parlar gaire. Com sempre que vas amb el carret, tothom t’anima un munt. Casi cada 200 metres algú es dirigeix a tu amb admiració, o fent una broma o animant-te. Dir que em va sorprendre no tenir cap ensurt o cap mala cara al avançar a la gent, i això que des del minut 1, vaig estar avançant de vegades per la dreta i de vegades per l’esquerra, intentant anar sempre per un lateral.
Amb l’Anna ens separem i ens anem retrobant per temes de causa major, però sempre noto la seva presència a prop. Avanço i em creuo amb un munt d’amics, i cada crit d’aquests amics és un subidón!!!
Creuo la meta amb un temps molt poc superior a 57 minuts, feliç i amb molt bones sensacions. De seguida puc fer l’abraçada Dragona de rigor amb l’Anna, que també està contenta. El Guille també somriu i sembla que estigui en la seva salsa (quin remei, pobret!!!).

Només ens queda veure com l’Ana compleix el seu somni. Estic nerviosa, perquè vaig comptant el temps i veig que la cosa va justeta, però en cap moment dubto que ho aconseguiran. Els veiem girar la corba, rotllo Reservoir Dogs patroncinats per NIKE, i l’Anna (el Willy) i jo cridem com bojos. Ana, olé tú, olé tú!!!
Veieu el que deia??? Visc rodejada de cracks.

Moltes santissitats

Com que encara no estic per Barcelona, et desitjo Bea, moltes santissitats, i de passada et dono el regal virtualment (demà l'anem a buscar).

Per cert jo tinc previst comprar-me la versió de tio, però no m'acabo de veure amb marcapaquet així que encara m'he de decidir.

Clínic de natació SBR

He trigat molt en enviar-ho per temes de feina i perquè volia tenir algunes fotos de l’esdeveniment. Dir d’entrada que el fet de donar tanta importància a la teòrica com a la pràctica va fer que el clínic de SBR fos molt interessant i profitós, llàstima que arribés una mica just de natació i per tant en alguns moments no podia parar prou atenció als exercicis perquè prous problemes tenia en flotar.Per començar és un luxe tenir tres “profes” i a sobre que aquests siguin de la talla de Santi Pellejero, Bernat Moragas i Lluís Saura.

El seu interès no era ensenyar-nos a nedar sinó que es van centrar en diferenciar la manera de fer-ho en aigües obertes versus la piscina, és a dir aquelles coses que havíem de modificar per evitar els handicaps de llacs, mars i rius i a la vegada l’aprofitament d’aquests medis i de la resta de competidors.
- El primer punt a tractar va ser la posició dels braços, els quals no han de marcar tant l’elevació del colze, ha d’anar una mica més alts i han de tenir un moviment més obert, més separat del cos, per a millorar l’estabilitat.
- La respiració bilateral és també un element clau, no vol dir que sempre haguem d’anar respirant pels dos costats, però sí que ho hem de dominar, per així controlar les referències segons el lloc on es trobin, controlar els competidors i millorar la traçada.
- Utilitzar els peus encara que es tracti d’una triatló. El cansament que provoquen sempre serà inferior al rendiment que proporcionen.
- Pel què fa al neoprè el Bernat ens va ensenyar un truc, que potser molts ja sabreu, que em va anar de conya, que va ser una vegada el trajo està cordat, encara que no ajustat, s'entra a l'aigua i obrint el coll s'introdueix aigua a l'interior, de manera que omple el neoprè i el separa de la pell, cosa que permet acabar d'ajustar-lo sense risc de trencar-lo.
- Finalment, ja a l’aigua vam treballar el mirar una referència frontal, no en el moment en què es respira sinó amb el cap sota l’aigua (a mi no em va sortir), i sobretot l’anar a peus, que a l’igual que en la bici ajuda a recolzar-se en la inèrcia del de davant. Van especificar que anar a peus no és només anar darrera sinó en entrar en l’aureola triangular que deixa el nedador que ens precedeix, per tant una bona posició és al lateral, nedant a partir dels seus genolls.
Dir que demà Neda el Món ofereix un clínic semblant al Masnou, us n’adjunto l’enllaç per si a algú li interessa inscriure-s’hi.

Vaig aprofitar per provar el Sailfish Vibrant que em va prestar SBR, però la veritat és que no vaig notar millores respecte al Zoot, de fet són de la mateixa gamma. Aquí amb el Ferran de Sedentaris amb qui vam riure una bona estona.

Per part meva hem quedat demà amb el Raül a les 11 per anar a nedar una estona a la platja del Bogatell.

Crònica de l’Aquatló interempreses

Quan un aspira a quedar entre els 100 primers en la majoria de competicions, la proposta de participar en la lliga interempreses és molt temptador. En aquesta lliga es munta una competició entre els components d’una sèrie d’empreses i per tant el nombre de participants és menor; si ho és en la cursa a peu (com la de Collserola de la setmana que ve) imagineu-vos en l’aquatló.
Al final uns quinze inscrits on més de la meitat ni es van presentar davant la possibilitat de pluja el passat dissabte. Al final ni pluja, ni aigua freda i en canvi sí molt bon ambient entre els quatre gats amb ganes de començar a nedar d’una vegada. No us enganyaré si pensava que malgrat la falta d’entrenaments de natació estava obligat a guanyar sí o sí, l’estudi dels meus competidors em va crear algun dubte però seguia pensant que tenia moltes possibilitats.
Començàvem per 400 metres de natació pel Canal olímpic on un parell de competidors em van agafar desprevingut escapant-se de seguida i sense capacitat per agafar-los. Jo intentava fer la braçada llarga i efectiva ja que anar més ràpid em feia molta mandra i no en veia l’eficàcia, volia estar fresc de pulsacions. El resultat va ser una tercera posició i la frase de la Bea “nunca te había visto nadar tan lento”, “és el que hi ha, carinyo”.
Ja en la transició agafo la segona classificada, una noia menys acostumada a transicions, i surto amb la plantilla mal posada, són només 2.700 metres (una volta al canal) i vull acostar-me al ritme de 4 minuts el km. Em poso primer però no afluixo, vull tenir sensacions de cursa, però per primera vegada mirant enrere, mola!

Foto cortesia de la organització

Arribo amb un temps final de 18.33 que es pot segregar en 6.40 de natació (jo crec que hi havia uns 380metres però és un bon temps per haver nedat “tant lent”) més 1.07 de transició i 10.46 de running. L’any que ve no només repetiré sinó que insistiré més als companys de feina per a què vinguin, m’ho vaig passar molt bé, això sí, baixaré dels 18 minuts. El segon arribava amb un temps de 20.53 i el tercer amb 22.19.

Vídeo filmat per la Bea