Pomplamoose music

Coooooom em carrega el Basté, especialment la gilipollada amb la Noemí del Corte Inglés (els que l’escolteu sabreu de què va), però hi ha una cosa que no se li pot negar: té molt bon gust per la música. Fa un temps ja vaig parlar de la qualitat dels Racústics, i la proposta d’avui, crec que és un gran descobriment.
Així doncs mig adormit he sentit que parlava d’un grup anomenat Pomplamoose i n’ha posat una cançó. L’he buscat perquè m’agradaria compartir-lo.

També penjo l’enllaç del myspace, on es pot baixar la seva música. L’escoltaré una mica, però jo crec que serà el típic CD que val la pena comprar.
http://www.myspace.com/pomplamoosemusic

No cal dir que mola molt la samarreta.

Per cert, suposo que alguns haureu pensat “si et carrega el Basté perquè l’escoltes?”, doncs la resposta és senzilla, per què me’n vaig a dormir amb el Pou, i pel matí està posat RAC1, fins que no em desperto una mica sóc incapaç de posar Catalunya ràdio, on el Fuentes també ha posat una bona cançó abans de les 8, però no n’he pillat el nom.

Puto estimat futbol

La meva relació amb el futbol és d’amor i odi a la vegada: sé que sóc molt bo però sempre perdo (i el pitjor és que quan no hi vaig el meu equip guanya), però el pitjor és que amb més de 30 anys com tinc i amb la pressió que li exigeixo a la musculatura, els adductors no m’aguanten.
Era conscient d’això i l’any passat ho vaig deixar per una temporada, no volia córrer el risc. Aquesta he tornat, i l’altre dia ja vaig notar una punxada, la sensació és que era a l’isquio, però arribant a casa i sobretot pel matí sembla que, com no, és l’adductor el què ha patit. És l’esquerra i tot i el mal que em va fer ahir no em privarà de fer la marató, això sí, fins aleshores no crec que corri gaire més i per una setmana deixaré el futbol. Repòs, gel i antiinflamatoris durant tres dies.

Com veieu, l'adductor no va ser l'únic que va patir dimarts, de fet al migdia m'havia pegat un pinyo corrent per la carretera de les aigües, sense conseqüències greus però fent-me rascades a les mans.

Però superat l’odi, arriba l’amor, i m’he decidit a comprat unes Munich noves, amb els colors que a partir d’ara vull començar a portar: negre i groc.

Gran punt i seguit després de setembre

Si l’any passat, planificàvem la temporada i de fet la vida al voltant de l’Ironman, aquest any l’aconteixament encara serà més definitiu, i és que un petit ser en el ventre de la Bea ens canviarà la vida a partir de setembre. No sé pas què passarà després, em pregunto, a partir de quants mesos pot començar a entrenar un nadó? Diuen que la natació de seguida, no?
Fora bromes estem molt contents i al·lucinats per tot plegat, després d’intentar-ho durant uns mesos vam arribar a la conclusió que preparar un Ironman i especialment fer més de 500km al mes no era compatible amb la gesta, només cal pensar en la canya que rep la zona protagonista contra el seient de la bici. Passat el Challenge, la bici va quedar pràcticament aparcada (diguéssim que la Bea em va convidar a “no agafar més la bici fins que aconsegueixis fer-me un fill”), i dos mesos després vam fer diana.
A partir d’aleshores ha estat un camí d’emocions, nervis i alegries que no ha fet més que començar. L’únic que em sap greu és que ara la Bea no em pot acompanyar a entrenar i la sensació d’abandonar-la de tant en tant és més dura (la sort de tenir una dona triatleta, es converteix en tristesa quan no pot venir i la trobo a faltar). En tot cas, com nedar sí que pot, ara em veureu més per la piscina del DIR.
Ben mirat no sé molt bé perquè escric aquestes coses de manera pública, però de seguida trobo dos raonaments: el primer és que afectarà molt a la meva temporada, centrant totes les competicions abans de l’estiu i abandonant la llarga distància, especialment els llargs entrenaments en bicicleta, i això afecta al bloc. I segon perquè tothom em diu que ens sortirà un fill poeta més amant de llegir a Martí Pol que de sortir a córrer, però jo tinc la teoria que aquest pot ser el primer post dedicat a un/una esportista que acabarà fent història, i sinó al temps.
Veieu que no poso res dels canvis hormonals, del no entrar a la cuina pels olors, dels antulls... i és que sóc molt bona persona.
Batman forever.

Informació d’última hora per la Marató

Per no fer-me pesat penjaré els enllaços d’un parell de temes del febrer passat relacionats amb la marató. Vull donar uns darrers ànims a tots aquells que esteu entrenant a fons i que ara ja deveu estar una mica saturats, queda una setmana dura i la darrera simplement serà de recuperació.
Primer dir-vos que a la web de la marató teniu un apartat on podreu calcular el ritme que heu de portar per a assolir un temps objectiu, simplement poseu la distància, i la marca o el ritme que es vol seguir, i ho calcula.

Un cop ho sapigueu, realitzeu aquest test, ha de ser aquesta setmana i el millor és que sigui després de descansar el dia abans. És una referència prou exacta de les vostres possibilitats, a mi m’ha funcionat.
http://www.ironpanic.com/2008/03/setmana-10.html
I finalment dir que un any més els de corredors.cat realitzaran una col·lecta de wambes per enviar-les al tercer món, jo ja tinc les meves guardades, jubilo les Puma que m'han donat un bon rendiment en quant a velocitat, però que des de bon principi van perdre "una peça" de la sola, tenen encara molt marge.

http://www.ironpanic.com/2009/02/projecte-sabatilles-solidaries.html

Sóc tant bo?

Sóc tant bo planificant-me l’entrenament que vaig aconseguir arribar a Granollers en el meu millor moment i ara ja he caigut en picat? Això és el què pensava dissabte rodant, per cert a les 8 del matí, camí de trobar-me amb el Jaume que encara havia sortit més d’hora.

La Cerdanya a primera hora del matí, atenció fins on arriba l'ombra.

I és que la setmana posterior a Granollers, pensava: “he de fer els 10km en 38 minuts”, “quina pena no poder córrer la Marató de Barcelona al meu ritme ja que podria provar d’atacat els 3.10 o 3.15”, i dissabte, això sí, després de 80km en 5 dies, estava baixant cap a Sanavastre a un ritme que no coincidia amb les expectatives creades.
En fi, que potser la tirada del diumenge a la Mitja de Barcelona em va deixar més petat del què pensava o simplement ha estat una mala setmana, però no estic com fa uns dies, i he patit més del compte amb els entrenaments.
El millor de tot és que ja que em tocava anar forçat, doncs al menys fer-ho en companyia: diumenge vam coincidir la tira (ho vaig explicar), entre setmana, a part de la volta en BTT amb l’Àlex, tirades amb el Xavi, els companys de la UOC, i dues llargues amb el Jaume (realitzant quasi 50km junts), i a sobre dimecres ens trobàvem primer amb el Coke i després amb el Pepe, qui m’ha descrit en el seu bloc com a “maratoniano, ironman y la mar de majete”, gràcies.
En definitiva que no era la meva setmana esportivament parlant, però ho ha estat a nivell social.
I ja que estic parlant de gent bona, vull donar oficialment ànims a la millor triatleta de llarga distància d’Espanya, la Virgina Berasategui, que després d’un accident molt greu entrenant a Mallorca, es recupera i sembla que està ja de nou animada per competir.

Barcelona 2010 lanza la sexta campaña de notoriedad, dedicada al maratón

Uns dies més tard, moltes gràcies per participar en l'enquesta. Amb els resultats obtinguts i altres elements de màrqueting, han acabat de confeccionar el cartell referent a la Marató de Barcelona 2010. Us adjunto la notícia penjada a la seva web www.bcn2010.org. Per cert, jo vaig votar la Diagonal 4 vegades!
Hoy comienza en Barcelona la sexta campaña de notoriedad del Campeonato de Europa de Atletismo Barcelona 2010. En esta ocasión el motivo es el maratón y el protagonista, Chema Martínez, ex campeón de Europa de 10.000 metros y uno de los maratonianos más destacados del momento. La organización de Barcelona 2010 ha adelantado ligeramente el comienzo de la campaña para coincidir con este momento de gran expectación ante la Mitja Marató de Barcelona que se disputa el domingo día 14 de febrero.
Las primeras imágenes de la campaña podrán contemplarse en los laterales del Trambaix y en dos líneas de autobus, 34 y 47. El Trambaix es el tranvía que une la plaza Francesc Macià con las ciudades de Cornellà y Sant Feliu de Llobregat. Próximamente se añadirán 100 opis por toda Barcelona y 400 banderolas que portarán la imagen del corredor en su cara A y la de la futura campaña de voluntarios por la B.
La cifra de 42,195 kilómetros, que es la distancia del maratón, es la que sirve para llamar la atención de los ciudadanos. En esta ocasión los autores de la campaña remarcan que esa distancia equivale a recorrer cuatro veces la Diagonal, una de las calles más largas de la ciudad de Barcelona.
Esta campaña tendrá una duración aproximada de un mes, ya que acabará coincidiendo con la celebración de la prueba reina de la larga distancia en la ciudad, la Marató de Barcelona, el domingo 7 de marzo. Esta edición 2010 de la maratón demuestra el crecimiento de la respuesta de los ciudadanos hacia las pruebas de fondo con la proximidad de Barcelona 2010, ya que han mejorado la cifra de inscritos del año pasado y han sobrepasado los 11.000 participantes.
Chema Martínez se une a la lista de estrellas del atletismo que han prestado su imagen a Barcelona 2010 durante el proyecto. Martínez fue tercero el pasado domingo en la Mitja Marató de Granollers y de cara al Campeonato figura como uno de los favoritos al título de campeón de Europa de maratón. En 2002, en la edición celebrada en Munich, se proclamó campeón continental en la distancia de 10.000 metros.

Nutrició 3 de 3: Fins i tot la xocolata és bona

Fa uns dies us parlava del bloc de Paris Canals, doncs bé, a part d’alguns links referents a nutrició té una entrada molt interessant per als amants de la llarga distància, i és una classificació dels aliments segons la seva validesa, abans, durant i després d’una prova d’ultrafons. Com a exemples sorprenents:
ÀPAT ABANS DELS RODATGES
Carn de porc magre: vitamina B
Ceba: millora la circulació, estimula la formació de globuls vermells
Musclos: Fe, per evitar anèmia; Zn, ajuda al metabolisme de l'energia
DURANT ELS RODATGES
Cafè: redueix dolor muscular
Curri: afavoreix la digestió
Xufla i orxata: eupéptica pel seu contingut en amilasa i lipasa, facilitant la digestió dels hidrats de carboni i els greixos respectivament
DESPRÉS DELS RODATGES
Carn de cangur: amb propietats anticancerígenes
Carxofes: depuren el fetge
Ceba: rica en substancies antiinflamatòries (quercetina)
Regalèssia: propietats antiinflamatòries
Xocolata amarga (85% cacau):redueix el dolor; augmenta l'energia
Si voleu llegir tota l'entrada cliqueu aquí.

Nutrició 2 de 3: Clínic SBR

Com a membre del club, SBR ens convidava dissabte a un clínic sobre nutrició. Sempre he dit que la raó principal per la qual tindria un entrenador personal si tingués pasta seria per comentar-li dubtes referents principalment a l'alimentació, així que no vaig dubtar en assistir-hi. Va ser a càrrec de Neus Caylà, membre del CN Mataró, que, tot i que crec que vam fer una sortida en bici l'any passat, desconeixia com a triatleta malgrat tenir un currículum molt complert i exitós als seus 23 anys: a Irlanda (prova corresponent a la Copa d'Europa de Triatló) va quedar cinquena i ja ha estat dues vegades campiona sub23 d’Espanya.
A més és diplomada en nutrició i ens va donar una xerrada prou amena i amb detalls interessants que em van sorprendre. Els detallo.
Proteïna: Referent a la proteïna cal destacar tres elements, el primer és que molts dels aliments d’una dieta estàndard ja porta proteïnes, per tant no hem de forçar l’ingesta de carn vermella per a aconseguir-ne, a més la carn vermella genera uns àcids (?) que són inflamatoris i per tant contraproduents especialment abans d’una competició. Finalment en cas de prendre un complement proteic, útil per a la regeneració de fibres després de la competició, han de ser aminoacits ramificats, les altres proteïnes són les que utilitzen els culturistes.
Supercompensació: Es tracta d’enganyar el cos per a augmentar les reserves d’Hidrats de Carboni (HC). No sé si ho explicaré del tot bé, però el concepte cal pillar-lo perquè un error típic és dedicar la setmana prèvia a una competició a ingerir tants HC com podem, i la musculatura assimila només un percentatge determinat, la resta la converteix en lípids. Si el què volem és ampliar aquest percentatge, des de dilluns reduïm la quantitat d’HC per a buidar les reserves, tres dies abans de la competició és quan ens sobrealimentem d’HC i el múscul, per no tornar-se a quedar sense, decideix augmentar el seu percentatge de reserva (d’un 20 a un 40%) ja que tem tornar a tenir-ne el dèficit creat a principi de setmana. És així quan realment acumulem més “gasolina”. Això es pot fer com a molt tres o quatre vegades l’any. Cal beure molt durant el procés ja que per assimilar els hidrats el cos necessita aigua.
Consum de greixos i glucosa: durant un exercici normal el cos tira en percentatges equilibrats tant d’una cosa com de l’altra, i és quan demanem un sobreesforç puntual que augmenta el consum de glucogen. Si comencem l’exercici massa fort fa que acabem les reserves de sucre massa ràpid arribant abans a un estat de falta d’energia i per tant la incapacitat de canviar el ritme en cas de necessitat. (Aquesta part està dedicada al Xavi).
Menjar: La Neus comentava que les reserves s’acaben als 90 minuts d’exercici, a partir d’aleshores posava molt èmfasi en menjar com a mínim cada hora. En aquest cas em va comentar i confirmar que amb els gels hem de veure quan ens dura per anar-ne prenent abans que l’efecte de baixón arribi (jo en marató calculo cada 5 o 7km).
Esmorzar típic: 2 hores previes a una competició (temps necessari per a digerir) es recomana prendre:
- un suc de taronja natural,
- llet desnatada (o iogurt o llet de soja) amb cereals,
- una torrada amb melmelada (jo prenia pernil dolç, però no cal prendre proteïna)
- una barreta muesli (vaig entendre que la barreta havia de ser d’aquelles de super, prendre en definitiva alguns fruits secs, no una tipus Mule Bar)
Res de sucres una hora abans de la competició: aquí sí que la cagava, perquè jo m’enduc sempre una ampolla amb isostar per anar prenent a glopets fins a l’inici de la cursa. El problema és que quan un ingereix qualsevol tipus de sucre genera insulina, i aquesta priva a un serie d’hormones que el què fan és activar el cos i preparar-lo per l’inici de la cursa. Així doncs una hora abans, com a molt, prendre aigua.

Això és el que vaig entendre en línies generals, no pareu atenció en els aspectes més tècnics i sobretot no em feu cas si teniu algun dubte, segur que la Neus Caylà ho va explicar bé, però això no vol dir que jo ho entengués tot, per tant el que aquí he escrit és la meva versió (ho dic per si hi ha errades).

Nutrició 1 de 3: Què faig jo

Alguna cosa canvia quan competeixo. Molts millorem quan es tracta d’una competició, donem una mica més que en els entrenaments, traiem força d’on no hi ha, però jo crec que en el meu cas és exagerat, especialment si penso que molts entrenaments me’ls prenc seriosament. Sense anar més lluny fa cosa de dues setmanes feia un rodatge amb l’Albert (per cert 1.21 a Granollers) intentant mantenir un ritme entre 4.15 i 4.40 durant 24km i vaig acabar tocadet, en el darrer quart ja no tenia tracció i fins i tot al parar estava una mica marejat. D’aquí a poder rodar a 4minuts durant 21km hi ha molt i busco l’explicació en factors especials de la setmana anterior: intento fer tres sortides de rodatge on premo de tant en tant l’accelerador, sempre descanso el dia abans, intento dormir bé, però sobretot regulo l’alimentació.
Aprofitant que aquest dissabte vaig anar al Clínic d’SBR, dedicaré la setmana a la nutrició, realitzant tres entrades: la primera és explicar què faig jo, tot i que “para que no lo hagan en sus casas” marcaré en cursiva allò que ara he vist que faig malament. La segona la dedicaré a tot allò que vaig aprendre en el clínic a càrrec de Neus Caylà i que com veureu va ser molt interessant i finalment la tercera parlarà de les propietats dels aliments en concret.
La meva experiència: com sempre dic, no sóc ni metge, ni nutricionista ni tinc més coneixements que els de dur a la pràctica els consells rebuts. En tot cas la setmana abans d’una competició de llarga distància (a partir de 1.30) intento menjar equilibrat i veure més o menys regularment Aquarius. No m’obsessiono pels hidrats fins ben bé divendres o dissabte, intento fer un bon dinar el dia abans i sopar lleuger i variat, és a dir petites cosetes que em poden anar bé (una miqueta de pasta, una miqueta de pollastre, plàtan i suc). Competició rere competició repeteixo el mateix ritual per esmorzar: bimbo amb pernil dolç, un plàtan, suc de taronja, i una mica de cereals (sols o amb llet de soja), aleshores em preparo un litre d’Isostar i el vaig bevent durant les dues hores anteriors a la sortida.
Com a imatge reflecteixo en el google earth el nostre recorregut de 34km per Barcelona del passat diumenge.

Ja li he vist les orelles al llop...

... be, al llop no, però si al famós mur dels 30 i tants kilòmetres. A més de servir de tirada llarga (33 km), més o menys al ritme que espero anar a la marató (5km/minut), la sortida d’aquest diumenge m’ha servit d’experiència per no fer coses malament el dia D. Aspectes aliens a la voluntat apart, com la neu del començament i el fred durant tota la sortida, hi ha coses que ja se que no haig de fer. Les que encara no les se, segur que també les faré..., però ja no serà per aquesta mania dels homes d’ensopegar per segona vegada en la mateixa pedra.
I és que dissabte no em trobava massa fi i no vaig sopar. I als matins, a mi m’és impossible menjar tant aviat (ja no parlem de llevar-me TANT AVIAT). Total que així va anar l’aventura, sense haver menjat res en massa hores. I sense haver descansat adequadament per la nit. Portava una barreta Mule-Bar, un gel i dues pastilles de glucosa d’ Isostar, però vaig ser incapaç... En fi, que arribant a Glòries em vaig notar que m’agafava una pàjara. Sort de l’Albert que m’acompanyava. I és que el carinyo entre homes, quan es fa esport, reconforta bastant. I va ser un petit avís de no més de tres o quatre minuts. Però aquí vaig cometre el segon error, no forçar-me a menjar perquè no anés a més, com podria haver passat.
Quant a sensacions, més del mateix que vaig notar a Granollers: muscularment i aeròbica molt bé, però a partir del km 10/15 notaré tot el meu pes en les articulacions, i hauré de patir-lo fins el final. El ritme que crec que podré aguantar, em fa sospitar que la meva possible marca estarà per sota de les 3h45’.A veure si hi ha sort i en el famós mur m’agafa una pàjara semblant a aquella rossa del Passeig de Circumval·lació que ens va fer “volar” fins al final. Oi Albert?

Xavi

Molts dels que surten a la foto van debutar en la distància, felicitats!
Jo també vaig aprofitar per provar, tant el material que rpm racing m'ha proporcionat per la Marató com veure com em sentia en una tirada llarga. A les dues coses li poso nota alta: juntant la tirada previa amb el Coke i el Xavi i després el recorregut de la Mitja amb tota la penya de la foto em van sortir quasi 35km, rodant per sota de 5min/km i acabant amb marge (jo sí vaig sopar bé i vaig esmorzar una barreta i suc de taronja), molt content però amb la sensació que tal com estic ara la meva marca de Marató s'ha quedat obsoleta, i el que és més fotut, que el Coke té marge per maxacar-la, ell va fer uns km més i va acabar rodant a prop de 4min/km. I si jo em vaig sentir bé, encara vaig acabar més content amb les Mizuno wave precission 10, és prematur per valorar-les, però amb només 15km rodats, vaig decidir fer-les servir en aquesta tirada llarga i no en tinc cap queixa, ja veurem, però pinten bé.

Pau

Castores a Belén

Com que aquesta setmana ha estat la del Carnaval penjo un antic anunci relacionat amb les disfresses que sempre m’ha fet molta gràcia.

Per la tarda la crònica dels 35km d’ahir.

11km previs a la Mitja de Barcelona

Tres de nosaltres farem uns 11km abans de la Mitja, la qual cosa vol dir que a les 8 ens haurem de posar a córrer. Per si algú es vol apuntar des del principi (plaça Bonanova) o en algun punt, penjo el recorregut. He marcat amb negre cada km, calculeu quan hi passarem si anem a un ritme de 5 a 5.10 el km.

http://sigpac.mapa.es/fega/visor/

Ens veiem i sort!

La reflexió després de la meva millor mitja

Quantes vegades m’han demanat la meva marca en els Halfs, i quantes vegades he dit que no en tinc ni idea? Ara que he aconseguit a Granollers rodar durant 21km a una velocitat que fa poc no podia ni imaginar mantenir-la durant 10, que he millorat unes expectatives que rondaven els 1.27 o 28, no em sento 100% satisfet, i és que el córrer, i especialment aquest tipus de curses (10km, Mitja i Marató), són extremadament “marquitis”, és una lluita contra el rellotge, no és aconseguir una fita, és millorar-la dia rere dia. I això no m’acaba de convèncer, estic orgullós del què faig, però un sempre acaba amb un “sí, però”, continuat d’un “... podia haver fet una mica més, o ara toca baixar un parell de minuts, ara toca millorar la marca de Marató, ara toca rodar per sota de 4”... I és que els reptes estan en el temps, i la bellesa de les curses radiquen en superar aquestes marques.
Lluny de tot aquest vall de números hi ha els triatlons, no només cada lloc és un món (no té res a veure el Half de Les Angles amb el de Calella), però és que cada temporada també és diferent: en els curts hi influeix l’estat de la mar, els possibles grups en bici, les transicions..., en els llargs, l’estat del mar, l’absorció d’aliments i begudes... Per no parlar dels paisatges, de la diversió de canviar d’esport, etc. Un cúmul de coses que fa que un acabi quasi sempre satisfet, o si més no amb la sensació d’haver estat un dia especial.
Tot plegat no desvirtua que estigui eufòric amb la marca i per això penjo el diploma, però penso que és fruit d’un dia rodó i d’un bon entrenament, com sempre dic, és important saber competir el dia de la cursa, però un 70% es guanya patint en els entrenaments.

Si el Capi fa 1.24 minuts, jo què puc fer?

Doncs com a molt acostar-m’hi.
A la sortida ens col·loquem força endavant el Coke, el Jaume, el Capi, el Xavi i jo. De seguida localitzo enfront meu el buff d’en Josep Maria, amb qui havíem estat escalfant. El Capi i jo sembla que tindrem un ritme semblant però ell prefereix anar de menys a més i jo sortir fort d’entrada i mantenir la velocitat. Els altres tres sí aniran junts. Començo doncs a la meva bola, però de seguida em trobo el Jag que m’havia animat a seguir-lo ja que feia de llebre a un company i tenia la meteixa tàctica de cursa que jo. Com que va més sobrat m’ajuda a regular el ritme als primers quilòmetres, però de sobte el perdo, així que via lliure. Em trobo de nou al JM que va molt concentrat i no em fa cas, va bé i dedueixo que avui sí baixarà sobrat del seu objectiu. Jo vaig prou bé (que no bastant): en pla entre 4.05 i 4.15, pujant a 4.20 i les poques baixades a 4, això sí, forçant des del primer km. Ja a la Garriga, em passa el Ferran, tant ràpid (calculo 335) que no puc ni picar-me, millor, així no em trenca el ritme. Passo el 10,5 en 44 minuts, i ara ja només toca aprofitar les baixades per fotre-li canya. Ho faig anant quasi constantment per sota de 4, i amb els motors a tot gas, el cos, per sort, ja se m’ha adaptat. Els darrers 3km a Granollers se’m fan eterns, i fins i tot el darrer em deixo anar, el temps ja és bo i allargant la passa ja vaig prou ràpid.
No havia prequedat amb quasi ningú ja que com vaig dir estava un pelet nerviós i no volia estressar-me anant amunt i avall, però va estar molt bé, perquè amb alguna excepció, vaig poder saludar i xerrar amb molts amics, i rebre bons consells, com el del Prieto que em va dir que corrés amb samarreta de màniga curta (per cert regal de la Luchy i B10)
També me n’alegro perquè m’havia pres aquesta Mitja molt en serio, entrenant bé i el resultat ha estat conseqüent amb l’esforç realitzat.
Les dades
Pau Cortadas Guasch
Posició: 406 (4989 arribats)
Temps total: 1:25:33 Mitja 4.02min/km
Primer classificat: 1:02:01
Parcials cada 2km: 4.09, 4.09, 4.13, 4.12, 3.53, 4.03, 3.58, 3.52, 3.51, 3.42
I demà un petit comentari de tot plegat.
Penjo el vídeo de l'arribada on es veu que vaig molt sobrat ;-) Vaig pel mig, de taronja i mirant el rellotge quasi perdo l'equilibri.
Videos de la Mitja de Granollers 2010 a corriendovoy

Granollers, penúltima parada

Quan el Jaume pengi la crònica al seu blog, el meu comentari dirà que el marica sóc jo. Escrit amb tot l’orgull gay que no em caracteritza, però amb respecte i fins i tot simpatia, només faltaria. I és que del grupet que ens vàrem acabar reunint a la sortida a tots els hi vaig anar al darrera, mirant-los el cul. O sigui que vaig ser l’últim. Però amb l’orgull d’haver aconseguit amb escreix l’objectiu de baixar de 1h40”.

En una cursa a peu poden passar moltes coses, però al final, si tot va be, l’única cosa remarcable és que has fet un munt de passes, un peu al darrere de l’altre, durant una estona més o menys llarga, a ritmes més o menys sostinguts i sensacions millors o pitjors. Vaja que has pringat un matí matant-te a córrer. Quanta raó tenia en Reixach...: Què córrer és de covards!!!

Per aquest any tenia dos objectius: millorar el temps de la mitja i acabar la marató. Com a molts dels que hi érem, Granollers, a més ens havia de servir d’entrenament-test de cara a la Marató de Bcn. Aquí sí que les conclusions subjectives són contradictòries amb les objectives. M’explicaré. Content pel temps final, 1h35’42”; el ritme mig, 4’30”; i les sensacions de cames i recuperació al final de la cursa. Preocupat per una molèstia, aguda i desconeguda fins ara, a la planta del peu esquerre des de la tornada de La Garriga. A la mitja era suportable sofrir durant 9 o 10 km. En una marató encara falta massa distància per arribar al final. Això em fa patir, que un aspecte físic aliè a l’entrenament faci inviable arribar al final. Al Tools tindran molta feina durant aquest mes per evitar-ho.

Respecte de la cursa en si, comentar que el recorregut és exigent però és del que es tracta, no? (molt millor que els circuits planers); i que es nota que qui ho munta està experimentat després d’una pila d’anys de fer-ho. Un 10 en organització, vaja.

Als companys de viatge, felicitar-vos pels magnífics temps. Al Pau, a més, agrair-li el meu rècord. Una part molt important del que aconsegueixo, sempre és gràcies a ell.

Pròxima parada: mitja de Bcn + uns quants km.

Xavi

Jo m’he tret de la llet‏

A mi de la llet m’agrada tot: beguda, en iogurt, formatge… Fins i tot la mala llet!! I això ho entendrà qui conegui a la meva ex, a la qui estimo molt haig de dir. Però seguint la moda impulsada pel Pau i vist que semblo una fàbrica de mocs (com vàrem poder comprobar en la sortida de diumenge per la Cerdanya), jo em trec de la llet. I és que l’any passat ja ho vaig passar malament amb els problemas respiratoris, que em varen fer acabar tot un matí a l’Hospital de Mataró, fent-me proves per determinar que tenia una bronquitis asmática que podía derivar en alguna cosa pitjor. Allà vaig veure una información sobre l’asma, on hi havia un dibuix que cada cop que em costa respirar se’m ve al cap. És un malson, visualitzo els meus bronquis obturats i l’aire intentant passar per on pot per arribar als pulmons. Una paranoia!!! De moment la decisió sembla que ha anat bé i els mocs s’han reduït ostensiblement.
Dels vicis del Pau i del Josep Maria no me n’estaré. Per sort el pa i la cervesa encara no m’han provocat aquella panxeta tant típica… Parlant de vicis. I del Vici en majúscules?: les dones. D’aquest ja em vaig anar traient des de que conec a la que estimo molt, moltíssim. Si més no per no castigar el meu ancià cos, que ja necesita el descans del guerrer (què fanfarrón). En fi, ara ja només em queda la puta feina, que aquesta sí m’impedeix d’entrenar com cal.
Xavi

Video fixed

Després d'unes entrades molt enèrgiques ja no he escrit més de les fixed. Jo al final vaig optar per desmuntar-me els dos plats que em sobraven i ara estic buscant un protector pel de 42 dents, que sinó deixo els pantalons guapos. Tampoc m'he canviat la llanta, però sí les vull netejar i pintar, quan ho faci penjaré una foto amb la bici definitiva. Ara fa uns dies que no la toco.
Adjunto un vídeo que he trobat al bloc del Josef Ajram que m'ha molat, de totes maneres segueixo trobant més estètics els manillars plans i no els de carretera, però aquests segons deuen ser més pro.

Estic a dos dies d’una prova que he preparat molt bé, i com sempre passa quan dediques hores i qualitat a un projecte, estic nerviós. L’únic “però” és el pes, ja ho he escrit i no vull ser reiteratiu, arribo amb algun quilet de més, jo pensava que el propi entrenament dur seria suficient, però no ha estat així i no he reaccionat a temps. En fi, intentaré arriscar i fer una bona marca, arribar a la Garriga a un ritme de 4.15 cosa que em permetria dedicar la tornada a rebaixar algun minut de 1.30. A veure, no les tinc totes. Si no mantinc els 4.15, ja he vist que passar pel sensor entre 45 i 46minuts (10,5km) m’assegura fer l’altra meitat com a mínim amb el mateix temps i això sona més assequible.
Aquest quadre és de la meva àvia, està clar que no he heretat la seva bena artística.

Duatló de Muntanya de Mataró i Clinic SBR

Formar part d'un club, suposa conèixer gent interessada en el mateix que tu amb qui poder compartir sortides a més de beneficiar-se de certs avantatges. El fet de pertànyer a SBR, que està a Mataró, complica les sortides per algú de Barcelona com jo, però no vull deixar de participar en els clínics que ofereixen. Tinc intenció de fer els d'atletisme, ciclisme i natació en aigües obertes si el calendari m'ho permet, però de moment ja he demanat plaça pel de Dietètica Esportiva per Neus Caylà, li podré demanar el tema del pa.

Per altra banda penjo informació del duatló de Mataró, jo seré fora aquell cap de setmana, però penso que pot ser interessant: unes distàncies prou exigents, uns circuits de running diferents per la primera i la tercera part, i una organització per part de SBR que no dubto serà molt bona.

Cliqueu a la imatge i trobareu informació a través del bloc.

No em compris pa?

De sobte m’he sorprès dient aquesta frase a la Bea, “no em compris pa”. Un conjunt de circumstàncies ha fet que aquesta setmana hagi decidit prendre el mínim de pa possible, i encara no sé perquè.
El punt de partida és que aquest diumenge faig la Mitja de Granollers i que considero que arribo una mica passat de pes, per altra banda he llegit en blocs de grans triatletes (ara em ve al cap entre d’altres el de l’Ivan Herruzo) que han apartat el pa de la seva dieta. O sigui que el meu subconscient lluita contra la racionalitat i em fa reduir, sense que de veritat ho desitgi, la ingestió d’aquest senzill però tan apreciat aliment.
I perquè? Sóc de la teoria que per sobre de tot, l’esport no ha de ser un hobby que acabi amb les altres alegries que dóna la vida, a mi m’ha tret coses que abans valorava: sortir per les nits, emborratxar-me, dormir més els caps de setmana... Cap d’elles ara em sap greu, però per favor, que no em treguin el menjar. Així doncs penso que, fins que no pugui viure del triatló, i a aquestes alçades ho veig complicat, no me n’he d’estar de menjar res del què vulgui, és més, i ja ho he escrit en altres ocasions, un dels avantatges de fer tant esport és poder menjar el què vulgui i en la quantitat que vulgui sense problemes de consciència.
En definitiva, que entrenaré el què calgui per arribar al meu potencial, però sense sacrificis ni excessius gadgets (això és un altre tema, odio els compressport i coses per l’estil).
Però i aquesta setmana què? Suposo que val la pena, evitar menjar pa, total són 4 dies, però algú em pot explicar perquè? És que no són hidrats de carboni? I les pizzes, perquè també són dolentes? Per déu que algú m’ajudi!!!! La setmana que ve tornaré a ser normal, però fins diumenge estic cagat, és el meu objectiu i vull fer-ho bé.

MAT – Tècnica d’Activació Muscular

De mecànica, l’única cosa que pensava que sabia era canviar la roda, fins que vaig descobrir que hi ha un cargol de seguretat, que si no saps on l’has guardat ho fa impossible. I ja no us explico de noves tecnologies, que amb prou feines encerto el password i que d’ordinadors només se que el botó del cercle amb una ratlla és per apagar-lo (o era per arrancar?).
En fi que si al cotxe li falla la bugia l’has de portar al mecànic a que li canviï (si és que encara porten bugies els cotxes...). Però el bon mecànic sabrà detectar si el que falla és causat per algun altre motiu.
Això és el que em fan al Tools, on m’han solucionat els problemes al turmell dret que em van operar fa un munt d’anys, i els derivats d’una protusió a la L4. Allà vaig arribar de la ma d’un conegut amb dues hèrnies, que es va estalviar el quiròfan. Transcric una explicació sobre què tracta aquesta tècnica, i al final faré un comentari:
MAT (MUSCLE ACTIVATION TECHNIQUES)

Les tècniques d’activació muscular pretenen corregir els desequilibris musculars amb l’objectiu de millorar la connexió neurològica entre els sistemes muscular i nerviós. MAT optimitza les prestacions del sistema muscular per donar-li les màximes capacitats de control i estabilitat sobre les articulacions.
L’estrés, el trauma o el sobreús, són algunes de les causes que provoquen la denominada inhibició muscular, o falta de connexió neurològica entre el múscul, a través del fus muscular, i el sistema nerviós. La funció principal del fus és la de permetre el feedback aferent amb el SNC amb l’objectiu de disposar d’unes capacitats contràctils òptimes per a la musculatura. En cas de produir-se la inhibició muscular, el sistema nerviós haurà de buscar opcions de motricitat noves mitjançant la compensació muscular. Aquesta es produirà quan un múscul no mantingui una bona connexió fus muscular-SNC de manera que el sistema compensarà aquest dèficit buscant un múscul o més que puguin dur a terme aquesta funció.
El problema radica en que la mala connexió neurològica d’un múscul provocarà un augment de tensió en la musculatura situada a l’altre costat de l’eix amb l’objectiu de protegir al sistema de posicions de vulnerabilitat. Aquest fet és degut a la denominada llei de inhibició recíproca. Aquesta estableix que el sistema nerviós, davant de falta d’entrada aferent muscular en un costat de l’eix, incrementa la tensió en l’altra banda del mateix degut a que el senyal inhibitori enviat per part del múscul agonista a l’antagonista es veu alterat i substituït per un senyal excitador cap al mateix fi amb l’objectiu de protegir l’articulació d’una posició de vulnerabilitat. La falta de connexió neurològica entre el múscul i el sistema nerviós provocarà un augment de tensió en la musculatura compensadora, cosa que es pot traduir en forma de lesions musculars (trencaments fibril·lars, sobrecàrregues, tendinitis…) o articulars (trencaments meniscals, lligamentosos, esquinços…).
Una de les principals manifestacions de les debilitats neuropropioceptives (inhibició muscular) és la pèrdua de rang articular (flexibilitat). El sistema nerviós limitarà el rang com a forma de protecció davant de la falta d’entrada aferent muscular, degut a l’anteriorment mencionada llei de inhibició recíproca. L’objectiu de MAT serà restablir la connexió entre el sistema muscular i el nerviós de manera que aquest permetrà més rang de moviment reduint les tensions associades i incrementant el control i l’estabilitat articular.

El més divertit es veure com per millorar la mobilitat al braç dret, t’activen la musculatura associada al genoll esquerre (per fer un exemple).
En una propera entrada explicaré com apliquen a la pràctica aquesta tècnica, però ja sabeu: quan aneu al mecànic perquè s’ha de canviar la bugia, demaneu que revisin els amortidors..., o qui sap si és culpa del cargol de seguretat de la roda!!!
Xavi