La reflexió després de la meva millor mitja

Quantes vegades m’han demanat la meva marca en els Halfs, i quantes vegades he dit que no en tinc ni idea? Ara que he aconseguit a Granollers rodar durant 21km a una velocitat que fa poc no podia ni imaginar mantenir-la durant 10, que he millorat unes expectatives que rondaven els 1.27 o 28, no em sento 100% satisfet, i és que el córrer, i especialment aquest tipus de curses (10km, Mitja i Marató), són extremadament “marquitis”, és una lluita contra el rellotge, no és aconseguir una fita, és millorar-la dia rere dia. I això no m’acaba de convèncer, estic orgullós del què faig, però un sempre acaba amb un “sí, però”, continuat d’un “... podia haver fet una mica més, o ara toca baixar un parell de minuts, ara toca millorar la marca de Marató, ara toca rodar per sota de 4”... I és que els reptes estan en el temps, i la bellesa de les curses radiquen en superar aquestes marques.
Lluny de tot aquest vall de números hi ha els triatlons, no només cada lloc és un món (no té res a veure el Half de Les Angles amb el de Calella), però és que cada temporada també és diferent: en els curts hi influeix l’estat de la mar, els possibles grups en bici, les transicions..., en els llargs, l’estat del mar, l’absorció d’aliments i begudes... Per no parlar dels paisatges, de la diversió de canviar d’esport, etc. Un cúmul de coses que fa que un acabi quasi sempre satisfet, o si més no amb la sensació d’haver estat un dia especial.
Tot plegat no desvirtua que estigui eufòric amb la marca i per això penjo el diploma, però penso que és fruit d’un dia rodó i d’un bon entrenament, com sempre dic, és important saber competir el dia de la cursa, però un 70% es guanya patint en els entrenaments.