Salomon XR Mission i els kms de les wambes

Des que vaig registrant les dades, per primera vegada passo dels mil quilòmetres amb unes wambes i aquestes han estat unes de molt simples, les Salomon XR Mission. Tres han estat els factors.

- La por: Quan un ha estat 8 mesos parat i comença a córrer de nou veient que tot funciona més o menys bé, no vol canviar res. Amb les XR Mission em sentia còmode i relaxava la meva fascia. He tingut molta por a canviar.

- La qualitat: A la Ultratrail del Montsant vaig fer la primera part amb les Salomon i la segona amb les Asics Fugi Attack. Les sensacions després del canvi, tant a nivell de trepitjada com molèsties als peus van ser molt pitjors, especialment els cordons. No dic que siguin millors unes que altres, només que a mi em van millor.

- La recerca d’alternativa: Els dubtes a l’hora de renovar un model que ja no existeix em feien apurar les XR Mission mentre no en trobés unes altres. He optat per les Sense Pro, no són equivalents ni molt menys, però tenen dues coses que m’agraden molt, el sistema de cordatge de Salomon, que no té competència i l’horma estreta. A veure com van.

Per si algú té curiositat aquestes són les dades de quilómetres realitzats amb les actuals wambes (aquest any he fet quasi la meitat que d’altres).

	2013	2014	TOTAL
XRMission	480	572	1052
Asics Attack	474	215,5	689,5
Asics DSTrainer	433	71	504
Kalenji	259	138	397
Zoot Kiawe	84	6	90
NB1080V2	208		208
Altres	166	97	263

Com veieu les Attack estan arribant als 800, xifra a partir de la qual renovo, aleshores miraré les XScream, les XWinds o fins i tot unes SLAB, que són més semblants a les Mission.

Com deia el Mikel, semblo un filteste de Salomon, però no ho sóc pas, simplement m’agrada la marca, és cara de collons, però fan bé les coses.

I’m back?

Qui ho sap, recuperat no estic, pitjor de quan estava parat, tampoc.

Han estat 9 o 10 mesos agònics, tenir una lesió que ha deixat sense esport a tanta gent no és gens agradable. Fer fins a 30 sessions de rehabilitació amb progressions molt minses desespera a qualsevol. I si a tot això li sumo que des que va començar tot m’he engreixat 7 o 8 kilos, fa que el sol fet de veure la llum, per lluny que estigui, em doni forces per tornar, sigui com sigui.

I aquest “sigui com sigui” es tradueix en dolors puntuals a la planta del peu dret i una mica més aguts al piramidal esquerre. Res greu, res que em faci plantejar tornar a parar, i més després de veure el resultat de 8 mesos en el “dic sec”. El peatge és car: petits dolors, res de vambes voladores, ni minimalistes i sobretot oblidar-me de ritmes ràpids. Però el benefici és alt, torno a córrer per la muntanya, torno a estar a la natura i torno a estar amb els meus fent esport.

Suposo que una bona manera d'acabar aquesta etapa negativa és també donant les gràcies a tots aquells que m'heu preguntat què tal. No sempre era agradable contestar però sempre ho era que ho preguntéssiu, i més en una època en què les amistats van tan cares.

Persones

Sóc tan pesat amb Cavalls 2012, però hi torno. Aquell dia vaig conèixer dues persones, una parella de la nostra edat, que s’havien casat quasi el a la vegada que nosaltres i que per més inri tenien el mateix nivell esportiu. El destí era fer-nos amics i així va ser.

Però el destí tenia preparada una sorpresa, i és que la Núria i el Raül tot just estaven en pretemporada de les següents dues o tres temporades. Des d’aleshores la seva evolució ha estat brutal: La Núria no para de fer podis en trail, sigui quina sigui la distància, com diu la Bea se li ha posat un cos d’atleta total, i el Raül no es cansa, res l’atura davant el què en teoria havia de ser un objectiu comú, l’UTMB2014. Molta sort!!!

Aquest passat cap de setmana, mentre jo provava de córrer 4km i encara amb dolor, el Raül feia una competició de 33 hores.

Felicitats família, sou un exemple a seguir, però mireu enrere que la Bea i jo tard o d’hora arribarem.

Salomon a La Roca Village

En Kilian Jornet donant suport a la Emily Forsberg a la Skyrunning World Championships 2014 Chamonix-Mont Blanc per mi que hi ha alguna cosa entre ells ;-)

Salomon mola, d'això no hi ha cap dubte, Mola el seu producte i mola el seu marketing. La suma de les dues coses és que com s'acostuma a dir "lo bo s'ha de pagar" així que moltes vegades els preus són força alts (suposo que hem de pagar al Kilian i el conjunt de reporters que hi ha darrera, tots fantàstics per cert).
La solució d'això és buscar ofertes per internet o, gran noticia, que Salomon obri botiga a La Roca Village. No cal dir que, com acostuma a passar en aquest centre, caldrà rebuscar entre molta merda per trobar coses bones, però segur que valdrà la pena, i és que Salomon mola.
En aquest línea, us recomano el darrer (o darrers) vídeos que ha penjat el Jordi Saragossa al seu Facebook https://www.facebook.com/jordisaragossa.

Ultratrail, Juntas pero no revueltas

Aquest dissabte el Víctor ens anava passant la crònica de l’ultra. Parlant de la Manu i l’Anna, ens deia: “van a un minut de diferència, no volen anar juntes”.

En el bloc de la Bastús teniu tota la crònica

Dit així sona molt radical, però la realitat era molt diferent. Més enllà de no voler ratllar-se mútuament, cosa lícita, hi ha quelcom de molt intel·ligent en decidir anar “juntas pero no revueltas”.

Partint de la idea que tothom pot fer el que li doni la gana en una cursa, penso que el pitjor que es pot fer és anar acompanyat en un ultra. O millor dit, igual que trobo una bajanada això de dir caminaré 5 min i en correré 5 i així successivament, tampoc té cap sentit forçar la companyia en una cursa d’aquest tipus. Som molt diferents, durant més de 10 hores podem tenir molts alts i baixos, un puja millor, l’altre baixa millor. Feel free, aneu-vos trobant de tant en tant, però no adapteu el vostre ritme al d’un altre. Millorareu el temps final, SENTIREU més la cursa i sobretot patireu menys (un dels dos sempre s’adapta).

Dit això, hi ha mil excepcions, des d’acompanyar a algú explícitament fins a voler estar més segur durant la nit o en climatologies adverses passant per que les circumstàncies de cursa et portin a anar amb algú i compartir exactament la mateixa estratègia de cursa, ritmes o sobretot timings en els avituallaments.

Això és el què em va passar amb el Raül aquell ja llunyà setembre de 2012, de fet aquell dia estava a la sortida amb dos bons amics, el Xavi i el Mikel, però no vam compartir ni un minut. Després vaig conèixer gent durant algun tram però de seguida ens separàvem. En el 35 o 40, el Raül i jo vam decidir... (perdó, no ho vam decidir, simplement ho vam fer) anar junts.

L’any següent dos amics “es picaven” perquè un d’ells el deixava a la primera baixada mentre l’altre feia un petit mos. Ara són més amics que mai, i la decisió presa pel què baixava més ràpid considero que va ser encertada.

Com dic que tothom faci el que li doni la gana, però considero molt intel·ligent voler fer la pròpia cursa.

I’m really unprepared for ageing

Miro i remiro aquest vídeo, l'escolto, penso... Tantes reflexions, tantes coses a aprendre. Tantes frases…

Gordy Ainsleigh és el pioner d’una de les curses més mítiques, sinó la que més, dels Estats Units. Cursa que recorre 100 milles (160km) per Califòrnia i que estava pensada per fer-se a cavall. La Western States.

En Gordy es va quedar sense cavall, i ell hi volia ser…

Quants no entenen que quan ens lesionem seguim obsessionats en fer la Marató de Barcelona, Cavalls del vent o l’Ironman de Zurich. Quants ens diuen: “l’any que ve hi tornarà a ser”… Però nosaltres no hi volem ser l’any que ve, hi volem ser sempre.

“En el 74, no vaig trobar cavall, així que vaig córrer” Amb aquesta decisió es creava l’Ultrarunning. Com diu ell mateix, un nou esport.

Per saber com li va anar només heu de veure el vídeo, jo ara em vull detenir en les primeres paraules, tot i que sé que me’n vaig una mica de tema.

“I’m totally unprepared for ageing”

Ningú està preparat per fer-se vell, jo sóc el primer que vull tornar als 25, aquella edat sense preocupacions, sense problemes, amb salut, sense responsabilitats. Des dels 30 que m’agobia fer anys, veure que em cau el cabell, que el pes va creant una frontera creixent i irrecuperable, que em lesiono constantment, que no recupero els excessos. Des dels 30 que no m’agrada fer anys.

Tonteries.

Fer anys és un luxe. Perquè no fer-ne és la ruïna.

Jo, tothom, hem de valorar fer anys. Hem de gaudir de cada minut que passa, perquè és un minut més que se’ns ha regalat. Els minuts que tenim estan donats, com viure’ls depèn de nosaltres.

I jo proposo fer-ho a full, sense deixar res pel camí.

Un dia escrivia: No em penedeixo de res del que he fet, però sí del que he deixat de fer.

Crec que aquest és un bon lema, una reflexió que ens convida a actuar, a gaudir i a agrair tenir un minut, una hora, un any més. 

El Guardiola de la muntanya, Scott Jurek

A paraules del Jaume, potser sóc mitòman.

El Sergi i jo, ben atents

Amb el Crack

Firma al llibre de la Bastús i el Vic, jo me'l vaig llegir en digital :-(

Scott i Dan

Ja sigui perquè tinc tendència a mitificar, perquè m'interessa el què diuen els bons o perquè sempre està bé escoltar a algú, no em perdo mai l'oportunitat d'anar a qualsevol xerrada d'aquest tipus.
Ahir Evasionrunning ens donava l'oportunitat d'estar durant més d'una hora i mitja amb l'Scott Jurek, a un dels esportistes que més m'ha influit, a algú peculiar, intel·ligent, cultivat i llunyà. Llunyà per on va néixer o on viu, Colorado, però proper en les seves paraules. Tret del minut de glòria del Kalenjiman, tant ell com el Dan, representant de Brooks des de fa 15 anys, van crear una xerrada col·loqui genial, utilitzant la Transgrancanària per comparar curses i corredors americans vs europeus, parlant de les Cascadia i les Progrid com a via per a filosofar sobre el running i com no compartint els seus coneixements en nutrició per decidir si mengem o no vaques ;-)
En fi, no cal que segueixi parlant, mai estaré a l'alçada del què es va dir ahir.
Ni mai estarè a l'alçada de l'anglès de l'Olivet, però si orgaitzes viatge per anar a córrer entre óssos a la Big Horn, m'apunto!!!

Això vaig escriure d'ell i el seu llibre fa un temps: Correr, comer, vivir
I el Kilian ens va donar l'oportunitat de conèixe'l una mica més en un parell de vídeos (sobretot en el segon on explica que no només va decidir córrer sinó com diu ell, convertir-se en un estudiós de l'esport: how can I learn to move better? How can I learn to eat better? How can I learn to be stonger?).

If you can walk, you can run It's important to pay attention on your body.

El peligro del sobreentrenamiento en el corredor de montaña

Llegeixo aquets títol i penso "a veure què ens explica, pot ser interessant" llegeixo l'artícle i penso... Bé no us dic el que realment penso però vaja que és molt pobre, molt. Així que em poso a opinar via Facebook, m'embalo i foto una bona parrafada.
L'article s'hauria de titular simplement el peligro del sobreentrenamiento, ja que la part de muntanya està encaixada amb pinces o per tenir més audiència o per relacionar-la al bloc, però no és especialtzat. I dic que és pobre perquè si bé ho he vist en maratonians, mai m'ha semblat que presentar-se a un ultra sobreentrenat sigui quelcom freqüent, de fet a molt pocs els hi passa (pocs tenen el privilegi de poder entrenar les hores suficients per preparar un Ultra). 
Però no vull que aquesta entrada sigui tan cutre com l'artícle original, així que diré el què penso (la qual cosa, admeto, que no té perquè augmentar el valor afegit del meu post).
El títol no està malament, sempre i quan no entenguem el sobreentrenament com allò tan clàssic de fer masses kms, massa velocitat o no descansar. És cert que preparar un ultra amplia el risc de cansament però sobretot el risc de lesió, córrer tant i per muntanya fa que puguis, ja sigui d'una manera traumàtica (amb una caiguda) com no traumàtica (problemes musculars o articluars), tenir lesions. En aquest sentit sí s'ha d'anar molt en compte. Quan preparem un ultra, especialment per muntanya, els entrenaments són més llargs i perillosos, augmenta la probabilitat de problemes simplement pel número d'hores que hi passem i per la perillositat del terreny. A més, a mida que estem més forts i guanyem confiança, augmentem la velocitat de les baixades, la distància dels salts i el punt de risc al qual volem arribar. Aquest és el veritable perill del sobreentrenament, o millor dit de l'entrenament propi d'un ultra. Exemples en tenim a patades, des del pobre Borjita (lesió traumàtica) fins a mi mateix (no traumàtica) passant per costelles trencades, i altres contusions.
Com evitar-ho?
Una bona opció és agafar la bici per substituir algunes sessions de volum. La de carretera ens permet trovar sensacions de tirades llargues, de desgast lent i progressiu, són sensacions semblants a les voltes llargues de muntanya. La BTT ens dóna explosivitat i aprenentatge en les baixades, no és quelcom matemàtic, però els bons baixadors en BTT acostumen a ser cracks baixant per corriols. La mateixa Núria Picas explica aquest entrenament combinat en aquest vídeo .
En fi, que l'artícle podria donar molt de sí i es queda amb el que ja tots sabem, que de tant en tant cal descansar.
Penjo el link perquè crec que és de justicia, però aviso que no val la pena.
http://carreraspormontana.com/salud/el-peligro-del-sobreentrenamiento-en-el-corredor-de-montana 
PD: L'Ana en el primer comentari a aquesta entrada també parla del cansament psicològic, si a la nostra vida diaria li sumem la "necessitat" d'entrenar en condicions per un ultra, acabaríem esgotats. Un exemple més que l'artícle original podia haver citat i que no ho ha fet.  

Recorregut Marató Ultra Pirineu 2014

Afrontar l’Ultra per primera vegada suposa un nombre important d’abandonaments, tenir l'oportunitat de fer un tast amb la Marató evitarà els “ensurts” de molts dels que abandonen o pateixen més del compte. Però que la paraula tast no us porti a engany, la Marartó será dura, molt dura, igual que la germana gran, comença amb la pujada de Bagà a Niu de l’Àliga, de 800 a quasi 2.600metres.

La pujada supera el mateix desnivell que a la ultra, tot i que amb més kms, de quasi 14 passa a 20, els primers 9 són similars (sinó iguals) i és a partir d'aleshores que, passat Rebost on, si en el circuit original es creua una pista, en aquest s'agafa a mà esquerra, convertint una pujada més vertical i per corriol en una més progressiva i per pista, camí de Coll de Pal. Si és tal com està marcat actualment el tram aquest serà llarg, i anirà convinant la sorra amb trams d'asfalt per encarar, de cop, la pujada cap a Niu de l'Àliga per la vesant de la Molina. Tram de nou més salvatge, o dit d'una altra manera: recuperant corriols, camp a través i verticals pròpies d'una cursa de muntanya.

Penso que aquest canvi farà la pujada més progressiva, tot i que evidentment, més llarga.

Arribats a Niu la Marató deixa el recorregut de l’ultra per baixar recta per les pistes d'esquí de La Masella, camí de Coma Oriola, serà una baixada molt vertical, on, malgrat el pendent, recomano intentar córrer i no frenar en excés per evitar sobrecarregar els quadríceps. De Coma Oriola es va a buscar el cementiri d’Urús, és una part espectacular, passant per una tartera maquíssima. S’arribarà al punt més baix de la Marató, una baixada llarga, molt llarga. Per tirar de nou cap amunt camí de Serrat de les Esposes (aquest estiu estudiaré aquesta zona ja que si bé he passat mil vegades, just el camí que marquen no l’he fet). Serà una pujada important, però res a veure amb la primera. El final, serà la baixada cap a Bellver estrenada el 2013. Com passa en l’ultra una primera part més dura que la segona.

No he volgut enganyar a ningú, us trobareu Marató dura però maca com ninguna a Catalunya. Us la recomano molt.
Tota la info a www.ultrapirineu.com
I aquí el recorregut de l'Ultra

Recorrido Ultra Pirineu 2014

Para la versión en catalán clicad aquí.

Mirando la imagen que dibuja el recorrido no se ven cambios aparentes, pero cuando leo que voltea el Pedraforca, la cosa cambia. Aunque la mayor parte nueva me la conozco más en coche que corriendo creo que puedo hablar un poco de ello. De entrada es importante decir que parte de las novedades ya se incluyeron en el 2013 y la primera parte es prácticamente la de la edición del año pasado. Subida al Niu de l’Àliga, Penyes Altes y sólo veo que no se pasa por Serrat de las Esposes y se recorta un poco antes, dirección Bellver (creo que la bajada es la del año pasado, rápida y cómoda). Superada esta primera parte la subida ya es diferente, siendo paralela a la bajada y llegando prácticamente al mismo punto. Desde allí una semipista que nos lleva al Coll del Pendís para recuperar de nuevo el antiguo camino hacia Prats De Aguiló.
 
Me parece enteder que se sube igualmente por el Pas de los Gosolans y por todo el valle a más de 2.000 metros para volver a la parte del Pedraforca. Bajada hacia la pista que nos llevaba a Estasen. Pero justo al inicio es cuando se empieza a rodear el Macizo del Pedraforca. Sería precioso si no fuera porque muchos llegarán de noche. Sea como sea entran en acción los pueblos en lugar de los refugios. Está claro que se pierde el encanto de los mismos, pero ver civilización de vez en cuando seguro que también tendrá gracia. Supone, sin duda, pisar más asfalto (antes era sólo saliendo y llegando a Bagà) y es un tramo mucho más rodador, con rampas menos destacables y tramos que (si no buscan sendero paralelo) discurrirán por más pistas que el antiguo recorrido. Pasar por Gòsol será magnífico, sea la hora que sea, y después, dirección Saldes habrá un tramo importante, llano, donde habrá que tener piernas para ganar ritmo, pero cabeza para controlarse (correr o no correr marcará una gran diferencia entre la gente del gran grupo). De Saldes al Coll de la Bena (donde se recupera de nuevo la parte final del año pasado y el recorrido de Cavalls) es una V que tomada con calma no debe suponer ningún problema. Será dura, pero con un poco de paciencia se superará, con dos o tres kms se llegará a la Bena para bajar por sendero, pista y sendero hasta Sant Martí.

Finalmente no se llega a Sant Jordi, se recorta antes, y es que la verdad, con la enorme vuelta que se hace, no entiendo como salen "sólo" 103kms. Psicológicamente hay que tener el perfil en la cabeza, y es que la primera parte será infinitamente más dura que la segunda, por lo tanto aconsejo no desanimarse, no mirar el reloj y llegar al paso de los Gosolans como sea.

 
Los que haya llegado aquí y debuten en Cavalls (perdón el Ultra Pirineu) deciros que es una carrera dura, hay que estar preparado no sólo para subir sino para bajadas bastante largas donde la musculatura sufre tanto o más que en las subidas. Pero de principio a fin es brutal, de hecho tanto el principio como el final serán muy, muy especiales, un recuerdo inolvidable. Preparaos bien y llegad al día D con la convicción de que el acabaréis y que disfrutaréis.
Toda la info en www.ultrapirineu.com
Y los que prefiráis estrenaros en algo más corto, aquí tenéis el recorrido de la Marató.