Garmin Barcelona Triathlo

Per Xavi.

És la tercera edició en la que hi participava. Al 2008 la meva primera triatló de carretera, sprint. L'any passat en distància olímpica. És espectacular veure tot un estadi ple de bicicletes, i la quantitat de gent que hi ha en tot el recorregut i sobretot a la zona d'arribada. Per altra banda, massa gent participant, sobretot en el sector de la bici. De fet no és tant la quantitat, sino l'actitud. Es nota que molts participants són novells. Per aquest motiu no tenia pensat participar-hi, però una setmana abans vaig tenir la possibilitat d'aconseguir un dorsal: "a caballo regalao..."
Quan vaig sortir de casa el termòmetre marcava 9º. Quan vaig arribar al mar, què freda estava l'aigua! La meva era l'última sortida de la distància olímpica, a les 9:50, juntament amb els equips de relleus. O sigui que amb una pila de bons nedadors. A la sortida, la gent de davant se'n va corrent per la platja per haver de nedar menys..., doncs la boia no estava en línia recta a la sortida. Jo acabo fent el sector en 35', el 925 d'entre 1.805 (pel poc que se nedar, anem be).

La bici a tope, tirant tota l'estona fins a la meitat de la segona volta que trobo dos acompanyants, però que ja estaven en la seva tercera. He après que apretar en bici vol dir córrer petat, però com estava disfrutant vaig seguir a tope. 56'53", posició 457.
Ja només quedava córrer 10 km, i vaig intentar anar al màxim sense reservar. Només anava avançant gent amb pulseres de diferent color a la meva. El ritme va ser bastant constant a 4'40"/km, per acabar en 46'39" el 556.
Total 2h24'34", el 571. Content per les sensacions i, sobretot, per quedar de la primera meitat...

Una remulladeta entre correguda i correguda

La meva primera experiència! Encara no ho havia provat mai... i haig de dir que em va semblar molt divertit: ho tornaré a provar quan tingui l'oportunitat (no faré com a Tossa, on em vaig rajar). Ja per posar-vos-ho "a huevo", també afegiré que les corregudes van ser molt ràpides. A aquest invent li diuen aquatló: córrer 2,5 km dues vegades, havent nedat 1.000 m entremig. I va passar a Vilanova diumenge passat, doncs les fortes pluges de la nit van deixar inpracticable la carretera a Cubelles per on havia de passar el sector en bici.
La sortida a les 9h també ens la vàrem estalviar, per fer-ho tots 450 juntets a les 10:30. Ja us ho podeu imaginar, jo em col·loco dels primers enredant a un que conec d'esquiar (o millor dit del apre-sky). I aquest pobre innocent, que per preparar el repte del la tri a Bcn (...) s'apunta a Vilanova, on acaba fent una aquatló (això sembla el joc dels disbarats). Deia que el pobre innocent em pregunta a quin ritme correria. Jo, de forma automàtica i sense pensar, que li contesto que a 4.30m/km, velocitat a la que es va veure en cor de seguir-me. I mentre li contesto ja penso que per només 2,5km haig de sortir "a muerte". Sort que aquell pobre innocent no portava rellotge i no es va ni enterar de què passava. L'excusa, després d'acabar, que la voràgine de la gent i la competició et fa volar... Be, volar tampoc, però el primer km a 3.47 i els altres a 4.10 no està mal, no? Del "chapuzón" millor no comentar massa cosa, ja sabeu que de nedar no en se gaire. Crec que vaig estar uns 25 minuts... Però aquell pobre innocent se'n va estar 36!!! Va fer el 410 millor temps de 430 que vàrem acabar.

Xavi

L'especial crònica del Xavi de la Tri de Calafell

Sempre he volgut fer una crònica a l'estil del nostre admirat SG: "El domingo 3 de octubre, a las 9 de la mañana, se celebró el II triatló de Calafell, Costa Daurada, en distancia sprint (750m-20km-10km). Los 25ºC del agua impidieron el uso del traje de neopreno. En el tramo de natación estaba en el grupo que seguía a los primeros hasta la primera boya..." Però nedant ja tinc prou feines per no ofegar-me, com per saber si el Pau ja m'ha avançat o encara el tinc a prop. En la bici ja estic content de poder seguir a un grup sense enganxar-me amb el manillar d'un altre a les corbes. I corrent no veig ni a les animadores, ja que vaig tant apurat que ni obro els ulls per no gastar forces. Tot i això, m'autoproclamo guanyador del repte entre els 4 del grupet que hem participat. Quan jugues a futbol, no expliquis que no sabies que no es pot tocar la pilota amb les mans. No li cola a ningú!!!! Si participes en una triatló també hauries de saber que no es pot anar a roda d'un grup que està en volta diferent. El més greu, però, és pringar 20km en bici i 5 corrent al darrere d'un pivón (això encara, vistes les fotos), i a l'arribada NO DIR-LI RES!!!!! Això és desqualificació pel que queda de temporada!!!! Començo a donar-li credibilitat a aquelles paraules que sentenciaven: "Carles, encara no ho saps però ets gay". Perdoneu però algú li havia de dir.

Ara, jo et considero el meu fan. Yo soy tu ídolo!!!

Nou experiment freak

Després de 5 setmanes des de la marató, en les que no he corregut CAP dia..., he arribat a una conclusió transcendent: per poder fer esport com Déu mana, dues coses, has de tenir la sort de poder viure sense treballar (o treballant poc) i millor no tenir parella (sobretot si és del gènere femení). I així de a gust m’he quedat, més ample que llarg!!!
Ho podria deixar aquí, però tenint en compte les susceptibilitats que hauré ferit, i que el Pau em pot retirar la condició de convidat si les meves intervencions es limiten a 3 línies mal comptades després de més d’un mes de no dir res, hauré de desenvolupar la teoria. Encara que la majoria ja estareu d’acord abans de seguir llegint.
En fi del tema parella ja s’ha escrit molt sobre la complicació de compaginar activitats, sobretot quan l’altre/a no és massa esportista. En el meu cas, l’altra és esportista però no practicant (per tant seria més correcte dir que era esportista...), però tinc la sort que la Luchy m’acompanya a tot arreu amb la càmera, i a més m’anima. Vull dir que m’anima a que faci coses. Be i haig de dir que també m’anima quan passo traient la llengua... El cas és que és complicat buscar equilibris.
Pel que fa a la feina, aquesta esgota més que les sessions de sèries quan cada dia se’t fan les 10 de la nit al despatx. Això no és viure... Qui em digui “què be viuen els que treballen a la banca” li embotiré la wamba que ja no faig servir dintre la boca per la que surtin aquestes paraules. I a més, què difícil és tornar a començar després d’una llarga inactivitat!!! Ja no parlem dels quilos que segur has acabat guanyant.

Com que no sabia quina foto posar, el Pau m'ha suggesrit aquesta, al més pur estil Flashman.

A dies vista de la cursa de Bombers, on inicialment m’havia marcat el repte de baixar dels 40 minuts (fita ja descartada totalment fa setmanes), he decidit fer un d’aquells experiments freaks tant típics d’aquest blog en els darrers temps: em presentaré sense cap entrenament en l’últim mes i mig. Sortiré a “muerte” i a veure en quin kilòmetre moro. Quan passi el cotxe escombra, que m’escombri. Tampoc s’haurà perdut cap bon atleta...

Xavi

He batut el récord del Jackson Kotut...

...en 3 minuts i 9 segons!!! En la distància de Sants a Sarrià i en la modalitat sense quàdriceps, evitant patinar i esquivant els cotxes que perdien el control. Això, us asseguro, sí ha estat una bona marató.

Pel que fa a la de 42,195 també vaig millorar diferents marques. Com la de vegades que es pot anar al WC en una tarda... Què malament em senten els gels!!! O el meu millor temps (aquest era fàcil si acabava, doncs era la primera vegada que corria un marató): 3h.33min.35seg. Si apreto 2 segons ho quadro al 3, llàstima.
Tanta meditació respecte al ritme a seguir, el temps objectiu; que si seguir els globus, que si anar per davant. I sona el tret de sortida i la cursa et porta sense temps a decidir. En fi, la inexperiència suposo, els 5'/km planejats es converteixen en 4'45". A l'Av.Madrid passo als globus de 3h30' i a la Meridiana ja ni els veig, però aconsegueixo mantenir el mateix ritme fins al km 32. Aquí, a l'Av.Litoral, em giro i els globus ja els veig molt de lluny. Deu ser el famós mur? Jo psicològicament vaig be, perquè a més no noto esgotament físic, però muscularment ja comencen els dolors. Sobretot unes punxades, com d'agulles, als dits dels peus, que no acabo d'entendre però que a l'acabar veuré que es tracta de 3 ungles menys... A partir d'aquí els següents 10 km a una mitjana de 5'35"/km, bastant constants en cada un d'ells. A la Ciutadella em passen els globus de 3h30' amb el seu sèquit, al seu ritme constant de 5'/km, que a mi em sembla una velocitat creuer impossible de seguir.
Sempre he dit que els ànims de la gent es noten molt, i la marató de la Luchy sí va ser de récord, doncs em va seguir en 8 punts diferents de la ciutat. No se com s'ho va poder fer!!! Durant els primers 15 kms, fins la Pedrera més o menys, l'empenta dels "fans particulars" em fan volar. Després la companyia del Coke durant uns 10 kms també m'ajuda. A la zona del mur l'única ajuda és la dels famosos gels, que si be són una autèntica bomba de rellotgeria per l'estómeg, et proporcionen una injecció immediata d'energia. I a partir de l'Arc del Triomf el carrer es converteix en un passadís entre gent anònima que no para d'aplaudir.I quan ja ensumes l'arribada al c/Sepúlveda, apretes les dents i et sembla que augmentes el ritme. I mires el Garmin buscant la confirmació, però la seva resposta és: 6'/km... No el miris més, home! que ja arribes. I quan enfiles Maria Cristina decideixes fer l'esprint per quedar com un rei, però el bessó esquerre amaga d'enrampar-se... Afluixa, home! a veure si encara ens haurem d'arrossegar per arribar, que és millor acabar com un senyor.
En fi, ja veieu què content estic!!!
I aquí l'àlbum de les fotos de la Luchy:
http://picasaweb.google.es/111733226499552710054/MaratoBcn2010#

Xavi

PD: Demà tindreu la crònica del Pau fent de llebre.

Mesocicle Realització-Microcicle Competició

A l'invent li queden 4 dies... No se perquè em passa, jo sóc molt tranquil, però fa uns dies que em desperto somiant amb la cursa de diumenge. Millor dit, en la Marató. Suposo que és perquè es tracta d'una nova experiència, però en el planning d'entrenament això no ho explicava!!

Després d'unes primeres setmanes en que el volum va ser el protagonista, amb molta força de voluntat motivat pel repte; de l'encostipat que no marxava; de sessions d'entrenament amb sèries i d'altres de sortides llargues; de les mitges maratons amb bons resultats; ja només queda disfrutar diumenge. O millor dit no patir massa.

La tàctica encara no la tinc molt clara. Crec que serà qüestió de veure-les venir, com diu el tòpic. Intentant no accelerar massa a la sortida per resistir els màxims kilòmetres possibles al ritme desitjat.

La punta de millor forma penso que la vaig tenir a Granollers, i actualment les sensacions no són tant satisfactòries com havia planejat. Per tant intento concienciar-me que la idea inicial i el repte era acabar, sense presionar-me més del compte calculant ritmes i temps possibles.

He fet un planning d'en quin moment passaré per cada lloc, per tal que qui vulgui s'apropi a animar-me.

I per últim comentar que ja tinc la samarreta que utilitzaré a la cursa. Sempre havia pensat que mai em posaria una samarreta de color blanc, i menys una sense mànigues. Doncs així serà la que faré servir... I és que les bones causes s'ho mereixen: correré amb els "colors" de la Fundació per a la Fibromialgia i la Síndrome de Fatiga Crònica, que sota el lema "Mai més no correràs sol" ha llençat la seva proposta d'ESPORT SOLIDARI.
Ens veiem a la Marató!!!

Xavi

Ja li he vist les orelles al llop...

... be, al llop no, però si al famós mur dels 30 i tants kilòmetres. A més de servir de tirada llarga (33 km), més o menys al ritme que espero anar a la marató (5km/minut), la sortida d’aquest diumenge m’ha servit d’experiència per no fer coses malament el dia D. Aspectes aliens a la voluntat apart, com la neu del començament i el fred durant tota la sortida, hi ha coses que ja se que no haig de fer. Les que encara no les se, segur que també les faré..., però ja no serà per aquesta mania dels homes d’ensopegar per segona vegada en la mateixa pedra.
I és que dissabte no em trobava massa fi i no vaig sopar. I als matins, a mi m’és impossible menjar tant aviat (ja no parlem de llevar-me TANT AVIAT). Total que així va anar l’aventura, sense haver menjat res en massa hores. I sense haver descansat adequadament per la nit. Portava una barreta Mule-Bar, un gel i dues pastilles de glucosa d’ Isostar, però vaig ser incapaç... En fi, que arribant a Glòries em vaig notar que m’agafava una pàjara. Sort de l’Albert que m’acompanyava. I és que el carinyo entre homes, quan es fa esport, reconforta bastant. I va ser un petit avís de no més de tres o quatre minuts. Però aquí vaig cometre el segon error, no forçar-me a menjar perquè no anés a més, com podria haver passat.
Quant a sensacions, més del mateix que vaig notar a Granollers: muscularment i aeròbica molt bé, però a partir del km 10/15 notaré tot el meu pes en les articulacions, i hauré de patir-lo fins el final. El ritme que crec que podré aguantar, em fa sospitar que la meva possible marca estarà per sota de les 3h45’.A veure si hi ha sort i en el famós mur m’agafa una pàjara semblant a aquella rossa del Passeig de Circumval·lació que ens va fer “volar” fins al final. Oi Albert?

Xavi

Molts dels que surten a la foto van debutar en la distància, felicitats!
Jo també vaig aprofitar per provar, tant el material que rpm racing m'ha proporcionat per la Marató com veure com em sentia en una tirada llarga. A les dues coses li poso nota alta: juntant la tirada previa amb el Coke i el Xavi i després el recorregut de la Mitja amb tota la penya de la foto em van sortir quasi 35km, rodant per sota de 5min/km i acabant amb marge (jo sí vaig sopar bé i vaig esmorzar una barreta i suc de taronja), molt content però amb la sensació que tal com estic ara la meva marca de Marató s'ha quedat obsoleta, i el que és més fotut, que el Coke té marge per maxacar-la, ell va fer uns km més i va acabar rodant a prop de 4min/km. I si jo em vaig sentir bé, encara vaig acabar més content amb les Mizuno wave precission 10, és prematur per valorar-les, però amb només 15km rodats, vaig decidir fer-les servir en aquesta tirada llarga i no en tinc cap queixa, ja veurem, però pinten bé.

Pau

Granollers, penúltima parada

Quan el Jaume pengi la crònica al seu blog, el meu comentari dirà que el marica sóc jo. Escrit amb tot l’orgull gay que no em caracteritza, però amb respecte i fins i tot simpatia, només faltaria. I és que del grupet que ens vàrem acabar reunint a la sortida a tots els hi vaig anar al darrera, mirant-los el cul. O sigui que vaig ser l’últim. Però amb l’orgull d’haver aconseguit amb escreix l’objectiu de baixar de 1h40”.

En una cursa a peu poden passar moltes coses, però al final, si tot va be, l’única cosa remarcable és que has fet un munt de passes, un peu al darrere de l’altre, durant una estona més o menys llarga, a ritmes més o menys sostinguts i sensacions millors o pitjors. Vaja que has pringat un matí matant-te a córrer. Quanta raó tenia en Reixach...: Què córrer és de covards!!!

Per aquest any tenia dos objectius: millorar el temps de la mitja i acabar la marató. Com a molts dels que hi érem, Granollers, a més ens havia de servir d’entrenament-test de cara a la Marató de Bcn. Aquí sí que les conclusions subjectives són contradictòries amb les objectives. M’explicaré. Content pel temps final, 1h35’42”; el ritme mig, 4’30”; i les sensacions de cames i recuperació al final de la cursa. Preocupat per una molèstia, aguda i desconeguda fins ara, a la planta del peu esquerre des de la tornada de La Garriga. A la mitja era suportable sofrir durant 9 o 10 km. En una marató encara falta massa distància per arribar al final. Això em fa patir, que un aspecte físic aliè a l’entrenament faci inviable arribar al final. Al Tools tindran molta feina durant aquest mes per evitar-ho.

Respecte de la cursa en si, comentar que el recorregut és exigent però és del que es tracta, no? (molt millor que els circuits planers); i que es nota que qui ho munta està experimentat després d’una pila d’anys de fer-ho. Un 10 en organització, vaja.

Als companys de viatge, felicitar-vos pels magnífics temps. Al Pau, a més, agrair-li el meu rècord. Una part molt important del que aconsegueixo, sempre és gràcies a ell.

Pròxima parada: mitja de Bcn + uns quants km.

Xavi

Jo m’he tret de la llet‏

A mi de la llet m’agrada tot: beguda, en iogurt, formatge… Fins i tot la mala llet!! I això ho entendrà qui conegui a la meva ex, a la qui estimo molt haig de dir. Però seguint la moda impulsada pel Pau i vist que semblo una fàbrica de mocs (com vàrem poder comprobar en la sortida de diumenge per la Cerdanya), jo em trec de la llet. I és que l’any passat ja ho vaig passar malament amb els problemas respiratoris, que em varen fer acabar tot un matí a l’Hospital de Mataró, fent-me proves per determinar que tenia una bronquitis asmática que podía derivar en alguna cosa pitjor. Allà vaig veure una información sobre l’asma, on hi havia un dibuix que cada cop que em costa respirar se’m ve al cap. És un malson, visualitzo els meus bronquis obturats i l’aire intentant passar per on pot per arribar als pulmons. Una paranoia!!! De moment la decisió sembla que ha anat bé i els mocs s’han reduït ostensiblement.
Dels vicis del Pau i del Josep Maria no me n’estaré. Per sort el pa i la cervesa encara no m’han provocat aquella panxeta tant típica… Parlant de vicis. I del Vici en majúscules?: les dones. D’aquest ja em vaig anar traient des de que conec a la que estimo molt, moltíssim. Si més no per no castigar el meu ancià cos, que ja necesita el descans del guerrer (què fanfarrón). En fi, ara ja només em queda la puta feina, que aquesta sí m’impedeix d’entrenar com cal.
Xavi

MAT – Tècnica d’Activació Muscular

De mecànica, l’única cosa que pensava que sabia era canviar la roda, fins que vaig descobrir que hi ha un cargol de seguretat, que si no saps on l’has guardat ho fa impossible. I ja no us explico de noves tecnologies, que amb prou feines encerto el password i que d’ordinadors només se que el botó del cercle amb una ratlla és per apagar-lo (o era per arrancar?).
En fi que si al cotxe li falla la bugia l’has de portar al mecànic a que li canviï (si és que encara porten bugies els cotxes...). Però el bon mecànic sabrà detectar si el que falla és causat per algun altre motiu.
Això és el que em fan al Tools, on m’han solucionat els problemes al turmell dret que em van operar fa un munt d’anys, i els derivats d’una protusió a la L4. Allà vaig arribar de la ma d’un conegut amb dues hèrnies, que es va estalviar el quiròfan. Transcric una explicació sobre què tracta aquesta tècnica, i al final faré un comentari:
MAT (MUSCLE ACTIVATION TECHNIQUES)

Les tècniques d’activació muscular pretenen corregir els desequilibris musculars amb l’objectiu de millorar la connexió neurològica entre els sistemes muscular i nerviós. MAT optimitza les prestacions del sistema muscular per donar-li les màximes capacitats de control i estabilitat sobre les articulacions.
L’estrés, el trauma o el sobreús, són algunes de les causes que provoquen la denominada inhibició muscular, o falta de connexió neurològica entre el múscul, a través del fus muscular, i el sistema nerviós. La funció principal del fus és la de permetre el feedback aferent amb el SNC amb l’objectiu de disposar d’unes capacitats contràctils òptimes per a la musculatura. En cas de produir-se la inhibició muscular, el sistema nerviós haurà de buscar opcions de motricitat noves mitjançant la compensació muscular. Aquesta es produirà quan un múscul no mantingui una bona connexió fus muscular-SNC de manera que el sistema compensarà aquest dèficit buscant un múscul o més que puguin dur a terme aquesta funció.
El problema radica en que la mala connexió neurològica d’un múscul provocarà un augment de tensió en la musculatura situada a l’altre costat de l’eix amb l’objectiu de protegir al sistema de posicions de vulnerabilitat. Aquest fet és degut a la denominada llei de inhibició recíproca. Aquesta estableix que el sistema nerviós, davant de falta d’entrada aferent muscular en un costat de l’eix, incrementa la tensió en l’altra banda del mateix degut a que el senyal inhibitori enviat per part del múscul agonista a l’antagonista es veu alterat i substituït per un senyal excitador cap al mateix fi amb l’objectiu de protegir l’articulació d’una posició de vulnerabilitat. La falta de connexió neurològica entre el múscul i el sistema nerviós provocarà un augment de tensió en la musculatura compensadora, cosa que es pot traduir en forma de lesions musculars (trencaments fibril·lars, sobrecàrregues, tendinitis…) o articulars (trencaments meniscals, lligamentosos, esquinços…).
Una de les principals manifestacions de les debilitats neuropropioceptives (inhibició muscular) és la pèrdua de rang articular (flexibilitat). El sistema nerviós limitarà el rang com a forma de protecció davant de la falta d’entrada aferent muscular, degut a l’anteriorment mencionada llei de inhibició recíproca. L’objectiu de MAT serà restablir la connexió entre el sistema muscular i el nerviós de manera que aquest permetrà més rang de moviment reduint les tensions associades i incrementant el control i l’estabilitat articular.

El més divertit es veure com per millorar la mobilitat al braç dret, t’activen la musculatura associada al genoll esquerre (per fer un exemple).
En una propera entrada explicaré com apliquen a la pràctica aquesta tècnica, però ja sabeu: quan aneu al mecànic perquè s’ha de canviar la bugia, demaneu que revisin els amortidors..., o qui sap si és culpa del cargol de seguretat de la roda!!!
Xavi

Botes de futbol

Després d’uns anys sense haver de comprar botes (doncs en fa 4 vaig comprar-ne 3 parells de les Futbol Total II de la Nike com no, d’oferta a 30€ cada un al Decathlon), aquesta temporada ha tocat passar per caixa. A mi em van be les que tenen molts tacs i llargs, però ara les fan amb aquells tacs amples tant ortopèdics especials per la gespa artificial. Ja les he provat, però les trobo molt inestables pels meus turmells. També les de multi tacs petits, però amb aquestes em falta tracció... En fi, que vaig haver d’anar a la recerca de les que em van be a mi, tasca difícil. Evidentment, directa a la botiga Nike de les Rambles, on trobo les Tiempo Pro de tota la vida, que ja havia tingut feia anys. I a més per 70€ segons deia a la caixa. Li demano al dependent, que mentre me les emprovo m’explica les seves excel·lències: que si pell de cangur per tenir un millor tacte, que si sola de carbono que la fan molt resistent. I jo que me les quedo. I ell que em diu que, és clar, són cares però de qualitat... Cares? Home 70€ no és cap regal, però no m’esperava un preu inferior. Ah no!!, les de 70 eren el model inferior, de les 3 versions que hi ha... Ja podeu endevinar que les que vaig escollir era el model car..., per “només” 140€!!!! També imaginareu la burla que hi va haver al vestidor el dissabte... Un detall més: després de 4 partits i uns quants entrenaments, per fi m’han deixat de fer mal els turmells. Ja patia perquè es repetís el cas de les Asics...
Xavi

Wambes per córrer

Què passa quan vas a comprar wambes i l’elecció va en funció del color? Doncs sí, la cagues...
Per córrer vaig comprar-me al Viladomat d’Andorra, farà any i mig, unes Nike (com no. Sóc “pijo”, què hi farem!!!), Nike Zoom Vomero2. Blanques amb el logo vermell. Ja veieu que les especificacions tècniques que valoro són les que omplen la meva part femenina. En fi... Però el cert és que la vaig encertar, perquè m’han anat de conya.
Les pobres estan ja bastant gastadetes, o sigui que hi torno amb la intenció de repetir. Ja se sap, el que funciona millor no canviar-ho. Però és clar, les Zoom Vomero2 ara ja es diuen Zoom Vomero3, i el color crec que era taronja amb la marca en blau... Segurament els colors eren diferents, però jo els trobava així d’horribles. Un altre cop la meva part de nena!!! Total que al dependent li faig la gran pregunta: i alguna en blanc amb detalls en vermell. (Buff, no se ni com m’atreveixo a escriure-ho...). Però el pitjor és la resposta magistral: aquestes Asics “crec” que les van votar com a millor wambes de running de no se quin any. Aquestes paraules màgiques unides al preu (segurament les més cares) van fer l’efecte desitjat, per ell.
Com a contrapartida, després sóc dels que em llegeixo totes les etiquetes i prospectes que porta la medicina, l’aparell o les wambes... Asics: Alma Sana In Corpore Sano hi deia el paperet de dintre la caixa. I deuen estar molt bé, però a mi no m’han funcionat correctament. Des del primer dia he notat molèsties als genolls. Els hi he donat un marge de confiança d’unes 10 sessions, però ja he decidit que intentaré trobar les Zoom Vomero3 en blanc i vermell (que a sobre les vaig veure a Intemperie després d’haver-me comprat les Asics...).

Les wambes en qüestió són les Asics Gel Nimbus, en blanc amb el logo vermell, és clar. Molt xules, també haig de dir. Que facin més coses només hi ha les Gel Kayano, però el tema era un altre: jo necessito unes wambes que s’adaptin a la meva trepitjada pronadora.Moraleja: quan vagis a comprar wambes per córrer, ves a una botiga on el dependent et posi a sobre una plataforma amb vidre per veure la trepitjada, i t’assessori tècnicament. Ah!! I, sobretot, procura deixar a la teva part femenina a casa...

Xavi

Futbol

Què dur és el futbol!!! Tots els diumenges em llevo baldat del partit de dissabte. Suposo que a la duresa d’aquest esport (en el que obligues al cos a estiraments i contactes) s’hi ha d’afegir l’edat..., i és que ja no som uns “xavalillus”... Com vaig comentar en la meva presentació encara em dedico al futbol en l’equip del meu poble, els Veterans de Cabrils. Si visiteu la nostra web veureu que malament hem començat la temporada: http://www.veteranscabrils.com/ El futbol exigeix setmanalment un entrenament el dimecres, que amb l’excusa de que ja estic en forma acostumo a saltar-me’l, i el partit del cap de setmana (de setembre a juny).
Per altra banda resulta la vàlvula d’escapament per on deixes sortir l’estrés acumulat durant tota la setmana, i on pots seguir trobant-te amb els amics. Aquesta serà la meva tretzena temporada en l’equip i espero que per molts més anys, tot i la mala maror que hi ha actualment. Però això són coses del futbol: quan els resultats acompanyin tot s’arreglarà, i si no a segona B, que potser és la categoria que ens pertoca...

Aquest any hi ha hagut un canvi a la banqueta. Un nou entrenador que no sap on s’ha ficat, amb dues intencions clares: vol millorar la preparació física (BIEN!!!) i pretén que juguem la pilota, tocant-la des del darrere (UYYYY!!!!). Crec que hauré de començar a pujar a entrenar...

Xavi

Entrenaments

La idea inicial que em rondava el cap era agafar un entrenador per millorar aspectes tècnics i obligar-me a entrenar amb més qualitat. Després de sondejar una mica ho vaig descartar bàsicament per tres motius: el preu era un pèl elevat, el que oferia ho podia trobar en format més estàndard per la part del running, i en tercer lloc pel temps disponible en relació a la feina i a la part personal. Total, sóc molt menys que un aficionat..., per què complicar-me?
En fi, que pel meu compte vaig decidir estructurar la temporada en dues parts bastant diferenciades (bàsicament per la mandra de tirar-me a la piscina). Total que ara toca córrer i a partir de març començaré amb les altres disciplines. Espero que l’invent funcioni, i sinó servirà d’experiència per a la pròxima temporada.
De fet ja hauria de ser en la setena setmana d’un entrenament per fer correctament la meva primera marató, la de Barcelona el 7 de març. Set des de que vaig començar, però no se si hauria de comptar les tres últimes setmanes, en les que el fred inesperat m’ha fet demostrar-me un cop més què floreta sóc... Com encara tinc marge de temps, no em preocupa gaire el temps perdut, però m’hauré de tornar a posar les piles!!En aquest apartat no puc oblidar fer referència a l’entrenament muscular, que l’he seguit confiant a l’estudi d’entrenament personal Tools, i que tant bons resultats m’ha donat fins ara. Pels qui no el conegueu, espero ben aviat poder dedicar una entrada al Tools.

Xavi

La meva Mitja de l'Espirall

No són ni les 8 de diumenge i ja sona el despertador..., i quin fred a Barcelona!!! No arribem ni als 0º. Però les notícies des de Vilafranca són pitjors: -2º, temperatura que es mantindrà fins més enllà de les 12 del migdia. Pobrets fans incondicional. Això sí és amor!!!, o moral...
Ens plantem a la sortida i jo segueixo amb els mocs que no em deixen respirar correctament des de fa un parell o tres de setmanes. Curiosament l’any passat vaig estar igual al voltants de la Jean Bouin, i va derivar amb bronquitis i tirar d’inhaladors. Els entrenaments de les 2 darreres setmanes han estat mínims. No puc dir nuls, perquè alguna cosa he fet (com divendres al DiR, on les sèries van ser espectaculars: en lloc de pujar el ritme les feia de abaixant-lo...).
En fi, estàvem a la sortida on decideixo córrer tant abrigat com pugui. Porto la primera capa d’esquí i el folre polar a sota de la samarreta, i guants de polar a les mans. Va ser una decisió encertada. El Pau i el Carles parlen d’anar a 4’30”, jo crec que no estic en les millors condicions d’intentar-ho i al km. 1 ja m’han despenjat. Vaig fent la meva, per sota dels 5’/km.

Pels carrers de Vilafranca em trobo la família de la Luchy que m’animen, són incondicionals de les curses per la comarca. Els torno a veure a Guardiola, sobre el km.12, on es comença el camí de tornada i on ja començo a respirar pel nas. El meu ritme s’accelera durant 4 km, però al 16 torno a estar congestionat. Han anat passant els kms, sense poder agafar el ritme dels molts que m’anaven passant. Però sense massa patiment em planto al 19, on ja el que queda ha de ser planet, o sigui que decideixo anar apretar i fer l’últim al “sprint”. Sprint entre cometes, perquè de sensacions sí ho era, però de temps fregant la mitja dels altres 20 anteriors... I a més, a la recta final m’atrapa el típic pelotón de 15 o 20 que em deixen fulminat!!

Al final 1h43’55”. Tenint en compte les meves condicions i que l’única referència era la mitja de Banyoles (planeta, on vaig fer una mica més de 1h42’ i estant entrenat), em quedo amb la sensació de que ha anat força bé.
Felicitats al Pau, amb una gran marca per sota la hora i mitja, i al Carles en la seva primera mitja, que sense haver-la preparat específicament l’ha superat amb nota.

Xavi

La temporada 2010

Tan bon punt s’acabà la temporada, ja tenia nostàlgia de les competicions i feia càlculs de què faria al 2010. El que em ve de gust és provar la marató, i la de Barcelona és la que m’agradaria que fos la primera. I a la primavera començar amb les triatlons, tantes olímpiques com el calendari em permeti i alguna B.

La idea és preparar la marató segons un entrenament de gairebé quatre mesos. Aquesta preparació inclourà curses de 10 kilòmetres (la Jean Bouin, la dels nassos, Mar i Murtra) i una mitja (la de Granollers), o potser dues. Després vindrà alguna duatló, per desrovellar la bici, i procurar millorar la tècnica de natació. Cosa que encara haig de pensar cóm fer-ho, però possiblement serà amb algun curs en un club de natació.

Quan a triatlons, a l’abril hi ha una B a Banyoles. Massa aviat per una distància nova. Massa aviat per un fredolic com jo... La de Mataró, per proximitat geogràfica, sempre m’ha atret. Però a finals de maig mai m’he banyat a l’aire lliure. Salou, com l’any passat, i la B de Balaguer podrien ser les de juny; la de la Vila al juliol; una de les olímpiques, Banyoles o Tossa al setembre i dubtes a l’octubre, on hi haurà una cada setmana. En fi, tot per concretar definitivament...

De moment, avui la Mitja de Vilafranca, a veure com va.

Xavi

Els començaments

Aviat farà dos anys que vaig conèixer a la Bea, qui em va comentar que el Pau tenia un somni: participar en un Ironman. Com vaig comentar, el tema de les triatlons feia anys que m’atreia. Ja tenia l’excusa per entrenar i el repte a la vista. La triatló de muntanya de Balaguer semblava perfecta per començar, doncs no requeria saber anar en bici de carretera ni tenir-ne una. La distància sprint no l’havia de fer massa dura, i onze setmanes per endavant per entrenar-la eren suficients. Així va començar l’aventura en aquest esport, però no avorriré amb batalletes personals.

Resumint, al 2008 vaig fer la cursa de Bombers, la pedalada de Cabrils i les triatlons de Balaguer, Empuriabrava i Barcelona. Després varen venir la Mercé i la Jean Bouin. El verí d’aquest món ja el tenia inoculat al cos, i perdia més temps navegant per internet a través dels moltíssims blogs que en parlen, que no pas entrenant. La decisió estava presa: comprar una bici de carretera i a per les olímpiques de cara al 2009. Any en el que he fet 6 triatlons: Salou, Calafell, Vila i Vilanova sprints; Tossa i Barcelona olímpiques. La pedalada de Cabrils i una travessia nedant a Sitges, i de running la mitja marató de Banyoles i la cursa de Bombers, varen servir com a entrenaments de qualitat.

Però està clar que per competir, d’una forma mínimament decent, cal entrenar amb qualitat. Per tant, el propòsit pel 2010 és millorar la tècnica, sobretot de la natació.
Xavi

Sóc lentito…, i tardon!

Hola, em dic Xavi. El Pau ja fa un temps em va convidar a participar en el seu blog, de tant en tant.
Qui em coneix, si us hagués de parlar de mi, segur que em definiria així: lentito i tardon.
I així m’he plantat al blog, un mes tard. Però, és clar, jo això ho llegeixo cada dia, però escriure-hi... Què puc dir que a la gent d’aquest “mundillo” li pugui resultar interessant? Evidentment poca cosa, però ja que hi sóc hauré de pensar en algun tema. Ara enteneu perquè he trigat tant, oi? En fi, començaré per presentar-me i més endavant aniré explicant les experiències en els diferents “eventos” en els que participi.
Sempre he fet molt esport, o molts esports però cap d’ells bé. Això sí, bàsicament m’ho he passat bé. Destacaria el handball a nivell de competició escolar i torneigs de tennis i futbol en la comarca del Maresme. De fet encara segueixo jugant en el Cabrils cada setmana, a la segona divisió de la Lliga de veterans. Què dur és el futbol!
I això de les triatlons? Doncs deuria ser en els començaments d’aquest esport a casa nostra, que vaig coincidir a la feina amb un noi que en feia. I vaig tenir clar que aquella combinació d’esports m’atreia. Però per aquells temps la meva vida anava per camins molt allunyats a la possibilitat de provar-ho.
Un altre dia us explico qui em va enredar en tot això de les triatlons, i el que he anat fent fins ara.

Pels qui no em conegueu, li demanaré a la Bea que esculli la foto perquè em veieu la cara, i s'ha confirmat el perill de que posi aquella a Sitges en la que no m’entrava la samarreta...

Xavi