Run and Food in Roma

O lo que viene a ser lo mismo, comer y correr por Roma. A mi normalmente me gusta contar lo que hago, pero cuando sale bien más todavía. No hace falta decir que el componente más importante es la compañía, pero como a Bea no la puedo compartir me quedaré con lo material, la perfecta combinación de comer y hacer deporte.

Empecemos por el deporte. Doble sesión de running, una el viernes y otra el domingo. Para el viernes teníamos series y encontré un sitio genial, curiosamente poco frecuentado por los romanos, la riba del río Tevere. Desde el Hotel, por cierto un buen equilibrio entre calidad, precio, localización y desayuno, hasta el Coloseo y volver para hacer unos 11 o 12km. Bajamos al río a la altura del Castelo Sant Angelo para salir pasado Trastevere y la Isola Tiberina, vuelta por la zona y volver. Llano y sin semáforos.

Para el domingo todo lo contrario, sin necesidad de controlar el ritmo y sin una dirección fija, corrimos por el parque Borghese y cruzamos Roma de arriba abajo. Queríamos volver callejeando pero teníamos algo de prisa.

Aquí están nuestros recorridos.

http://connect.garmin.com/modern/activity/689006254

http://connect.garmin.com/modern/activity/689006275

Y los vídeos

Y ahora lo importante, comer. Seguro que Bea tenía razón, y que en Roma se come muy buen pescado, pero para mi Italia es sinónimo de pasta y pizza (como Argentina lo es de carne), así que le pedí que las tres cenas fueran 100% hidratos. Tres recomendaciones, tres aciertos.

La primera noche nos llegamos a La Montecarlo, entre Plaza Navona y Trastevere. Un lugar genial, informal, camareros arriba y abajo interactuando constantemente con el comensal. Hay que tener mucha gracia para hacernos dejar el móvil por un rato o negarse a darnos queso para los Spaghetti Vongole y no cabrearnos sino todo lo contrario. De Menú: Flor de calabacín, buffet de antipasti, Spaghetti Vongole y Pizza 4 formaggio. De película. Precio unos 20euros por comensal.

 http://www.lamontecarlo.it/

La siguiente noche nos fuimos al Taverna Trilussa previa reserva (sino imposible). Se trata de un restaurante algo más refinado, con el consiguiente aumento de precio. Casi 40 euros por persona pero bien pagados gracias a dos platos perfectos. El descubrimiento de los spaghetti Cacio e Peppe, una salsa sencilla que lleva lo que dice (además de Matequilla) queso (Pecorino, aunque con Parmesano sirve) y Pimienta. Ya he probado de hacerlos en casa añadiendo algo de agua de la cocción y un poco de Maggi. Finalmente creo que no se puede hacer un plato mejor con apenas dos ingredientes, Tagliatta de ternera con Trufa Blanca. Colosal.

http://www.tavernatrilussa.it/

Y para la última noche otra recomendación Maccheroni cerca del Pantheon. Cuando en la mesa de al lado tienes a un romano que se ha traído a su primo francés a que pruebe ese restaurante, te das cuenta que no te has equivocado. Como no, de menú, unos Maccheronni a l’arrabiata y unos Gnoqui Gorgonzola. Viendo el espectáculo de la cocina (intentad pedir mesa al lado) nos falto probar los carbonara. De nuevo unos 20, máximo 25 euros por persona.

#Maccheroni in #Rome

Un vídeo publicado por Pau Cortadas Guasch (@pcguasch) el 1 de Feb de 2015 a la(s) 2:03 PST

http://www.ristorantemaccheroni.com/

Y una sorpresa de última hora. Después del buen y abundante desayuno pasábamos la comida con un cacho de pizza en cualquier chiringuito. Para cambiar un poco paramos en un pequeño bar en el barrio Hebreo y pedimos un shwarma. El mejor que hemos tomado en la vida, la carne estaba bien, pero las verduras de encima (antipasti al estilo italiano-hebreo) eran buenísimas. Tanto que pedimos un plato extra solo de verduras. Id, vale la pena.

Master Kosher

Ésta fue nuestra visita desde el punto de vista culinario deportivo. Dejo a Bea la parte más turística para otra entrada. Muchas gracias a los que nos pasaron referencias, fueron geniales.

El futuro está asegurado

I sino mirad esta foto, qué veis en la mirada del Guillem? Yo veo un “Cuando me levante te reto a una carrera” y Javi le contesta “¡pues ya tardas!”
Fantástica comida junto al gran Flashman, que es tan divertido e interesante como en el mundo virtual, and family, y donde los arroces de la zona hicieron las delicias de los presentes, o sea nosotros…

Si no hiciéramos deporte o no tuviéramos bloc, no nos habríamos conocido, así que sólo por eso vale la pena.
Os esperamos en Barcelona.

Desconfiant de Michelin…

Deixeu-me un kit-kat entre tant esport (“tant” per dir alguna cosa, perquè últimament…). El cas és que en el darrer més hem visitat dos restaurants amb dues històries diferents.
El primer d’ells va ser gràcies a una escapada a Girona just abans de cap d’any, rebuscant per internet vaig trobar el Restaurant Albereda i dues coses em van cridar de seguida l’atenció: un web molt treballat i un menú degustació perfecte al nostre paladar (és a dir, que ens agradava tot). Ja a taula, no ens va defraudava res, es tracta d’una cuina amb tocs de modernitat però sense riscos, mantenint l’essència de la cuina catalana i cuidant molt la matèria prima i presentació. El local és rústic i elegant amb arcs de volta catalana i només un detall va fer que la Bea i jo divergíssim: a ella no li agradaven les cadires, per mi quadraven perfectament amb la resta de local.
Acabat l’àpat vam tenir oportunitat de parlar amb la cap del restaurant i entre altres coses relacionades amb la cuina i la restauració, ens va explicar que any rere any des de fa més de quinze, venien els crítics de Michelin, però no hi havia manera de passar de la menció. Sembla que especialment la decoració no els acabava de fer el pes.
Contràriament a l’Albereda, el Moments de l’Hotel Mandarin Oriental sembla fet i pensat per aconseguir aquesta estrella que li han atorgat en menys d’un any d’experiència. Però ja des del principi m’ha cridat l’atenció la falta d’un web propi i el menú degustació llegit per internet: car i sota el meu gust (tot i que això és subjectiu) sense oferir els millors plats de la carta. Començàvem malament. El local evidentment és espectacular, modern i atractiu i oferint la visió de la cuina als comensals. El personal molt nombrós i com sempre correcte, tot i que la carta de vins no ens va arribar fins a reclamar-la i vam haver d’acabar d’escollir mentre ja ens portaven els aperitius. La cuina oberta és fantàstic per algú com a mi a qui apassionen aquests rituals, però s’ha d’anar en compte i escenificar bé l’obra. No em va semblar que el seu Chef ho fes, no entraré en detalls, però la meva impressió, potser equivocada, és que el Raül Balam està allí per posar-hi el nom (el de la seva mare, perquè el seu tampoc diu res), i que més aviat el què ha d’aconseguir és no fer nosa.

Encara tenia l’esperança que el menjar salvés tot allò i he de dir que en bona mesura vaig encertar, si hi voleu anar, les espadenyes i els peus de porc són una bona elecció, però vaig provar plats que fins i tot podria catalogar de mediocres. I és que amb la matèria prima no es pot estalviar, per molt frescos que siguin els pèsols i molt de la casa que sigui la botifarra, no pot valer 40 euros el plat, els raviolis tofonats podrien tenir una mica d’aroma (ja no dic de gust) a tòfona, per no dir el brou que l’acompanyava que no tenia gust a res. Els segons: una mandonguilla estèticament mal presentada acompanyada de tres pures (dits parmentiers que queda millor), i les dues carns que vaig provar estaven prou bones però fredes.
Aquesta crítica tant negativa no és al restaurant, és car però tampoc és una experiència tant negativa com descric (els postres i especialment els formatges estaven molt bé), sinó que és una crítica fruit de l’indignació cap a uns crítics que tant renom tenen i que per a mi havien estat referència però que ara que tinc més criteri començo a divergir. És més, ara em ve de gust anar a l’Hispània, a qui aquest any després de molts, han decidit treure’ls l’Estrella els de Michelin.Sé que després d’això no m’agafaran, però aprofito per demanar que si els responsables de la Guia em volen donar feina, m’encantaria treballar provant restaurants i donant l’opinió, ha de ser una feina magnífica no?

Sant Pau de Sant Pol

Tenint en compte que no tinc cap intenció d'anar al Can Faves, amb la Ruscalleda completava els tres estrelles que hi ha a Catalunya (just abans que li donin la tercera als germans Roca demà). De fet va ser al setembre que vam poder anar tota la família a Sant Pol per degustar el menú degustació, a diferència del Bulli aquí sí serveixen a la carta, però sempre preferim provar una mica de cada.
Com suposo que ens caracteritza tan a la Bea com a mi, jo sóc més de Ferran Adrià i a ella li va encantar el Sant Pau. I amb això vull dir que ens vam trobar amb un restaurant, una cuina i un tracte amb molt de glamour, "savoir faire" i classe que realment fa que tot i no ser aparentment tan innovador en la cuina fa que una "simple" broqueta de sardines sigui alguna cosa més que el que el seu nom indica.
L'edifici és una casa al mig del poble, aparentment senzilla però que desprèn luxe només entrar-hi i on de seguida un s'hi troba a gust, des de la persona que et guia per aparcar el cotxe fins a qualsevol del servei tenen un tracte personal mantenint a la vegada la distància de rigor. Hi ha dues sales i és important agafar la propera al jardí, que separa la casa de les vistes del mar que nosaltres no vam veure ja que era de nit. Acostumats a la rapidesa, potser excessiva, en què et serveixen en la majoria de restaurants, ens dóna la sensació d'estar una mica desatesos al principi, de totes maneres de seguida ens presenten les cartes, un petit brou per degustar i el pa, que sincerament li donen una importància que no es mereix, a més un cop tallat el deixen en una taula accessòria i us puc ben assegurar que un panarra com jo, no para de fer salivera.
No detallaré un per un la quantitat de plats que van desfilant per la vista i el gust, però al·lucino amb els microeaperitius, aparentment senzills però deliciosos i on un gelat d'oli ens deixa amb la intriga de la seva elaboració, i també em criden l'atenció el vellut de tomàquet, els calamars, la Guingueta 09 i com no els formatges finals, molt ben combinats amb les respectives melmelades.
Vull anar acabant amb dos detalls que em van fer pensar que realment estava en un restaurant especial però mantenint aquell punt d'humanitat propi dels catalans i que també se li intueix a la Carme Ruscalleda. El primer va ser el detall d'oferir-nos una alternativa als dos plats de carn del menú, que tot i que per mi són exquisits, realment em sorprenen per la seva semblança en quant a tipologia de cuina, peus de porc o galta de vedella. L'opció escollida va ser un colomí que la Carme ens va explicar que requeria d'una cocció treballada amb unes fulles de cireré japonès. Elaboració complicada imperceptible aparentment però notòria a nivell de sentits. El segon i definitiu detall va ser que a l'hora de plantejar-li la nostra intriga pel què feia al gelat d'oli d'oliva, no va dubtar en escriure'ns personalment la recepta i metodologia, juntament amb l'oferta de productes per a què nosaltres mateixos provéssim de fer-ho a casa. No serà fàcil però provarem d'elaborar aquest complicat gelat i tornar-li el detall que va tenir amb nosaltres.
Finalment juntament amb els divertimentos (uns millors que d'altres), vam xerrar amb en Jordi Ciuraneta tot mostrant-nos la cuina, explicant-nos alguns secrets no amagats i xerrant sobre la cuina catalana, la seva professió i els projectes de futur que el duran a Barcelona a càrrec del Moments juntament amb Raül Balam. Pel què vam intuir de la seva competència, no dubtem que serà un projecte d'èxit.

Per cert, em va encantar la vaixella i una vegada més comparant amb el Bulli (és inevitable), mentre l’Adrià fa un disseny innovador i dissenyat especialment pel restaurant, la Ruscalleda busca pel mercat i troba la vaixella més elegant, moderna i perfecte pel restaurant; ambdues coses tenen molt mèrit. Per cert, si algú hi va, que en cotillegi la marca, nosaltres ho vam mirar però no la recordo.
Em vaig quedar amb les ganes de fer-me una foto amb la Carme Ruscalleda, però em va saber greu tallar-la mentre comentava el sopar per les taules i després ja havia marxat, no en va, sortíem del restaurant passades la una i, havent pagat uns 180 euros per cobert, comptant la propina.
Els vins van ser un Laniu 2007, vam escollir un Alella per ser de la zona, i un Perlat 2005, un Montsant que vaig escollir jo i que em va decepcionar una mica

www.ruscalleda.cat

Restaurants 35 a 45 euros

Sis propostes del què per desgràcia val un dinar o sopar amb petits luxes, ja sigui en el local, en el menjar o en el servei. És el típic pressupost que per segons qui és inevitable si es vol un mínim de qualitat i per d’altres es reserva per petites celebracions. Jo sóc més dels segons, però per sort els meus ascendents (també anomenats pares) tendeixen a anar-hi de tant en tant i com a bon fill, els acompanyo. Els dos darrers, Hofmann i Ca la Maria, poden pujar fàcilment d’aquests 45 euros per persona, però a nosaltres ens va costar el què poso i tampoc ens vam estar gaire de res.

La Bodega
Jo ho trobo un pelet car, però els meus pares són uns assidus. És un restaurant simpàtic, a plaça Molina i amb una terraceta genial. El menjar es basa en una bona matèria prima i plats tradicionals: des de la chuleta a la pedra a callos o calamarçons passant per una extensa llista de bacallás. De tota manera el millor del restaurant és la presentació dels plats del dia i dels postres, mostrats per una important manada de cambrers molt divertits. No deixeu de saludar el jefe que no dubtarà en perdre uns minutets en xerrar del què sigui. Cal provar-lo.
Preu: 50 euros (pax) amb vins http://www.labodegapmolina.com/
Loidi
Tot i que sembla mentida pagar 45 euros a Barcelona no és sinònim de menjar bé. L'altre dia sopava al Tragaluz un menú molt més car i el peix era deplorable. El Loidi sí passa l'examen, si més no vam encertar amb els plats: un menú fixe de 35 euros (n'hi ha un altre de més car) i tres plats i postre. El local és poc íntim però tot força bo. Els 10 euros i pico de més surten de l'aigua, una Evian molt fashion que es fa pagar, i del vi, que no era baratet. Val la pena provar-lo.
Preu: 47euros (per pax) http://www.loidi.com/

Alba Granados

Menjar=8, servei=5 i tracte=8. Com es tradueix això en paraules. Els plats de l’Alba estan molt bons, la matèria prima és excel·lent i els preus correctes (les mitges racions són generoses), però van anar lents, no teníem cap pressa, però es va traduir en què alguns plats estiguessin freds. El tracte va ser excel·lent, ja que en tot moment van demanar si estava tot bé, i van intentar corregir, a vegades amb èxit, a vegades no, aquests problemes. Aneu-hi.

Preu: 40 euros (pax) amb vi (Luis Cañas 2005) http://www.albagranados.com/

Vinya-roel

Tot i ser un restaurant gran és simpàtic, de bon tracte (tot i que no parlen gaire català), amb una decoració original i envoltat d'ampolles. Ideal pels amants del vi ja que només afegeixen tres euros al preu oficial de venta i et donen totes les facilitats per si et vols endur l'ampolla. Tot el què vam provar ens va agradar força. Bon restaurant de preu mig-alt, concretament i sense estar-nos de res vam pagar 90 euros la parella. Per cert, té pàrking http://www.vinya-roel.com/

Hofmann

95% Tot i que els meus companys van quedar més contents, en el meu cas hi ha un no sé què que no em deixa donar-li un 10. El lloc està molt bé i amb facilitats per poder fer sopars privats. El servei bé, però amb algunes llacunes, i el menjar excel·lent però pel meu gust els plats eren poc elavorats i una mica pobres. En especial destacar que si es cobra més de 40 euros no es pot posar un sol tall de Foie (per cert fret) amb unes figues o un filet al nivell del del Vinya-roel. Aquests restaurants han de donar un toc més. Això sí els postres ho superen en escreix, genials de presentació i gust.

Preu: 90 euros (per pax) http://www.hofmann-bcn.com/

Ca la Maria Mas Ruscalleda.

Un bon restaurant a la carretera que va cap a Platja d'aro. Vam demanar tres plats amb foie (poc originals nosaltres), i els tres boníssims. Tan la Masia, com el servei molt agradables. La idea era dinar als Tinars, però estava ple, ells mateixos ens van recomenar aquest restaurant que està tot just al costat.

Preu: 87 euros + vi i propina (2) http://www.restaurantcalamaria.com/

Restaurants 25-35 euros (I)

Curiosament potser aquest és el sector més complicat, especialment a Barcelona, i en canvi és un dels que generalment més es busca: anar a menjar bé però sense deixar-s’hi un pressupost propi d’una celebració. Les referències són especials: restaurants fora de Barcelona o exòtics, opció que acostumem a considerar sovint. De totes maneres tinc pendent tornar a 4 restaurants que jo crec que podran estar en aquesta categoria: el DO a Verdi, on serveixen bones i originals tapes i vins ben seleccionats (tot i que hi falla que deixin fumar), la Panxa del Bisbe, també de tapes però amb tocs més exòtics, prop del carrer Escorial, una tercera proposta a Gràcia és el Samsara, hi vam anar fa molt i en tinc un record prou bo, menges en pufs i la matèria prima és excel·lent. Finalment, i com a representant de la cadena de Les Quinze nits iniciada a Palamós, em quedo amb el Balthazar per l’arròs amb sèpia i ceps i el foie a la planxa. Quan hi torni, crònica detallada, i una entrada nova amb 4 més.

Pequeña Isla
L'aspecte, més aviat humil del local contrasta amb el servei, la qualitat i la presentació d'aquest restaurant a la Mola, a Formentera. S'hi poden provar plats típics d'Eivissa, embotits, amanida de peix sec, xai i com no arrossos, peixos i altres carns. Les racions són abundants, especialment els arrossos i el preu molt correcte tenint en compte que la Illa és cara.
Preu: 28 euros (pax) amb vi (Fra Guerau) www.pequenaisla.com
Thaï Gardens
L’eterna discussió, la Bea prefereix el Thaï Gardens i jo l’Indochine. Una cosa està clara, el Thaï ha aconseguit un ambient molt selecte, molt fashion (serà per això que li agrada?). És un restaurant on, segons els entesos, es pot degustar autèntica cuina thailandesa, de fet nosaltres vam demanar el menú degustació, i tot i que no està tot superbo proves moltes coses. Val la pena anar-hi, en particular amb gent de fora.
Preu: 70 euros (2 pax) www.thaigardensgroup.com

La Bota
En aquest restaurant, que es troba just al costat de Roda de Barà a Tarragona, es fa cuina tradicional, però amb molt de gust, presentació i bon servei. Si hi esteu a prop no dubte en passar-hi. A més vaig provar un Montsant molt bo, Fra Guerau.
Preu: 30 euros pp .web
Indochine
No és la primera vegada que anem a aquest restaurant tant peculiar i autèntic. S’ha creat un ambient totalment oriental, amb la cuina vista i on la carta es distingeix per plats thailandesos, cambotjants, vietnamites... Nosaltres després d'uns aperitius, vam prendre un plat cadascú (força abundants) i una mica d'arròs blanc (khano). Cal reservar-se pels postres, el Khao Niao Mumuang espectacular: arròs amb llet de coco i mango.
Preu: 22 euros pp. Tot i que normalment surt entre 4 i 7 euros més si s'hi va amb més gana. www.indochinebarcelona.com

Restaurants 20-25 euros

A més de l’esport una de les meves passions és la cuina, tant fer-la com degustar-la. És per això que alguns dels primers posts hi estaven relacionats i guardo un espai en el frame esquerre dedicat als restaurants més significatius que he anat provant.
He ordenat i buscat fotos de la trentena de referències que hi ha i els aniré penjant en les següents entrades. Dedicat al Nuñez del Crackovia, començo aquí per 5 dels restaurants que ronden els 20 euros, sempre poden sortir més cars depenent dels plats i dels vins, però “ens ho podem permitir, no?”
Si algú els prova ja podrà opinar, així que endavant, servirà per tenir els comentaris actualitzats.

Margarita Blue
Si es vol menjar mexicà amb bona música i prendre els millors mojitos de Barcelona no hi ha dubte que el Margarita Blue és el local ideal. El millor és començar amb unes tapes on no hi poden faltar els nachos, el chip and dip o els tomàquets verds fregits, i de segon un bon plat. De postres els coctails poden ser l'inici de les copes. De la mateixa cadena hi ha el Rita blue i el Rita Rouge, en aquest segon vem pendre un rissoto molt bo i unes espectaculars fajites de vadella i foie. Preu: al voltant de 22 euros pp. però molt variable. www.margaritablue.com
La Maison du Foie-gras (aquest restaurant va tancar)
És un petit restaurant d’aquells que ara ja costa reservar (sense fer cap publicitat) i en el qual pots degustar, com en pocs altres llocs, la cuina francesa. L’origen és una petita xarcuteria de foies, formatges, productes relacionats amb l’ànec i vins on hi ha cinc o sis taules i on Thierry Moger ofereix, a més d’una gran carta, menús de Foie+formatges+Plat principal per uns 15 euros. Nosaltres vam degustar magret i confit acompanyat per unes ostres d’aperitiu i un Bordeus.Preu: 20 euros

En aquest blog també se’n parla http://tbfe.blogspot.com

Taktika Berri

Hi ha llocs de pintxos que estan bé, el Lizarrán, el Sagardi... però els més genuïns són els del taktika berri. No busquen originalitat i el seu fort és la materia prima. Truita de patates, cranc, morcilla o espectacular el de lluç. I sempre acompanyat d'un Txacolí. També té restaurant i amb molt bona fama, però no hi he anat.Preu: variable entre 16 i 22 euros pp.web

Centfoncs

És un restaurant correcte, sense masses pretencions però on es pot anar a fer un bon àpat sense passar dels 20 euros per persona. Jo vaig encertar més que la Bea, i la lasagna d'esberginia amb formatge de cabra estava excel·lent. Tipus Botiga o Mamasita. Preu: 40 euros (2) Tot i que hi ha una carta de vins molt extensa i de diferents preus.http://www.centfocs.com

La Botiga

Ja fa uns anys vam descobrir aquest restaurant a l’avinguda Tarradelles. S’assembla als de la cadena de la Mamasita, Quinze nits... és a dir menjar prou bo, en part precuinat, però sempre molt ben presentat i d’una qualitat preu immillorable. Ideal per sopars en què un no es vol gastar molta pasta i sopar com a casa. Aquesta vegada vam provar el nou local a prop del Corte inglés, i també correcte (estaria bé que parlessin català però ja se sap...). El millor, el pa amb tomàquet. Preu: 36 euros sense vi (2).web

Una Estrella per la Irene ja!

Podria dir que vaig fer la meva primera sessió d’spinning i a més amb bones sensacions, carència alta, rodant sense molèsties i recuperant aquell sentiment tant agradable i tan poc freqüent últimament de gaudir mentre vaig al límit. També podria explicar la sortida amb el Nico on malgrat no rodar ràpid, les rampes de pujada a la carretera de les aigües ens van servir per cremar de veritat, a més al final 17km i també content amb el treball realitzat (ja penjaré el recorregut). Podria parlar de les festes del divendres o el dissabte, però el més remarcable del cap de setmana ha estat el menú degustació amb maridatge que ens van oferir la Irene i el David (www.dvi.cat).
Dels vins no en parlaré ja que no els recordo gaire (de blancs un Alsace i un Ribeiro, un parell de negres que no tinc presents i un cava Rosée d’aperitiu i un moscatell pels postres). David ja ens il·lustraràs.
Del menú sí:
- Tempurada de gambes i verdures dedicada a la Bea
- Crema de pastanaga, gingebre i romaní per la Marta
- Assortit de formatges i Foie dedicat al Jordi (amb apunyalada inclosa)
- Amanida de fonoll autodedicada.
- Gambes marinades amb arròs, com a plat preferit de la Sílvia
- “Macarrons” al pesto dedicat a mi. Evidentment el millor plat i és que al més pur estil Ferran Adrià (o en aquest cas Joan Roca, que és on es van inspirar) els macarrons eren navalles a la planxa.

- Magret amb melmelada pel nostre franceset, David
- I Butifarra amb seques pel catalanet del Gio
- I l’Aïna ens va servir com a excusa per acabar amb una crema de fruites (àlies papilla) amb granissat de yogurt.
Felicitats!

K_wok, nova proposta a Barcelona,

Pel què sé, i me n’alegro, les referències que poso dels restaurants us són força útils, tot i que més d’un m’ha criticat que la majoria són cars. Ara la meva proposta és tot el contrari: si voleu dinar per 9.90euros al migdia i 13.90 nits i caps de setmana, Kwok és una alternativa perfecte. Us explico una mica com funciona, hi ha un total de 5 varietats de plats:
1) Sopes. Un parell de sopes ben calentetes que al menys ara a l’hivern i amb la rasca que està fent venen molt de gust. Quan hi vaig anar n’hi havia de Miso i de Verdures amb truita, però segur que aniran canviant
2) Amanides. Tres o quatre amanides fetes a les quals només cal afegir-hi una mica l’oli i sal. Recordo de pasta, cusucus fred i una amb formatge.
3) Wok. L’especialitat del restaurant. Un bufet amb dos tipus de pastes i arrós, tota una sèrie de verdures (gírgoles, tirabecs, algues, pastanaga, blat de moro i un llarg etcètera) i finalment per completar el wok, carn, pollastre, gambes o cloïsses i fruits secs.
El wok un cop escollits els ingredients el portes a la cuina, s’escull la salsa i en res el tens recent fet.
4) Varietat de makis.
5) Postres. Fets a casa, en vaig provar un de formatge i un brownie i estaven genials.
D’aquestes 5 opcions se n’escullen tres, i tant pot ser un clàssic, makis + wok + postre, com 3 de makis, és lliure. I també hi entra la beguda.
Aquest és el restaurant que obriran més o menys el cap de setmana que ve, probablement divendres i on us hi trobareu al Joan evidentment atabalat. Si hi aneu, demaneu per ell, dieu que veniu de part meva i us farà un petó.
També es pot prendre una copa després de sopar a un preu raonable: 5 euros i 8 euros licors de reserva.
En tot cas alguns ja hem tingut l’honor de provar-lo i de veritat que val la pena i més quan se senten frases tipus “a Barcelona ja no es pot sopar per 20 euros”... doncs resulta que sí i a més molt bé.
Les dades són:
Kwok (www.kwok.es)
Carrer Córsega 272 (tocant a Balmes) (Barcelona)
I no cal reservar, s’hi arriba, es passa pel bufet escollint el menjar i es busca taula (aprofiteu aquests primers dies que serà més senzill, ja que aviat estarà a tope, n’estic segur).

El bulli, tornaré

Quan un paga prop de 250 euros per sopar i surt amb la idea d’haver de tornar, és perquè l’experiència ha estat molt positiva.
Aquest any ha estat ple de noves experiències, començava el mes de març posant el meu cos al límit en la marató, continuava descobrint la triatló a Salou i he continuat experimentant els sabors que proporciona el Bulli. El més curiós de tot és que a l’igual que abans d’una cursa et fa mal el genoll, abans del bulli em va sortir una mena d’angines que no em deixaven tragar bé.
Tot va passar arribant al restaurant, molt més bonic i elegant del què m’havien explicat: el pàrking és sobri però modern, la situació inigualable, i la finestra que dona a la cuina espectacular. Ja des de fora es veu l’interior amb els mils i mils de cuiners, i el Ferran Adrià donant voltes per allí.
Un cop a dins ens demanen si volem entrar a veure la cuina, “sens dubte!”, allí el Ferran Adrià et saluda i de seguida el moviment dels cuiners et fa dirigir la mirada cap a ells, la cuina no l’arribes a veure, només l’espai on acaben de muntar els plats, però l’emoció ja és prou gran. Ja a taula comença el ball, molta gent pendent però ningú agobiant, primer arriben uns aperitius on hi destaquen un cub de parmesà i les olives esfèriques (com seran sinó). Els primers plats són combinacions on les textures i els colors són les principals protagonistes, res sembla el què és i res és el què sembla. És un moment molt divertit, alguns plats te’ls has de menjar ràpid, d’altres lent, d’una mossegada, amb dos... Destacar la flor d’ortxata, el suc d’ostres o el cuscus de tomàquet amb cava de parmesà. Potser, i posats a buscar una crítica hi ha massa plats dolços. I ja en la recta final, plats una mica més elaborats, navalles es escabetx amb espuma de llimona, un brou de llebre espectacular, i els postres, el millor la Llana 2007. No explico amb més detall perquè és important trobar-s'ho.
Un parell de vegades en Juli Soler passa per la taula a demanar-nos si estem bé. Molt amable i sabent en cada moment quan pot venir. Em sap greu perquè no el reconec. L’havia sentit a la radio, i fins i tot quan ens diu qui és de seguida hi caus, però en el moment...
Abans de sortir veig al Ferran Adrià i aprofito per despedir-me des de la distància i donar-li les gràcies. Molt amable es mig aixeca i ens respon la salutació. La sensació al sortir imagino que és semblant a la de saltar des d’un avió en paracaigudes, que quan acabes vols tornar-ho a viure però ja amb coneixement de causa. A veure si algun dia hi puc tornar, serà difícil.El millor de tot és que es confirmen totes i cadascuna de les crítiques que fa la gent (tant els que hi ha anat com els que no). “És que els plats que et posen són minúsculs”, “res té el gust que t’esperes”, “jo no pagaria mai per menjar unes coses tan rares”, “on posin un bon filet”... Prou m’hagués cabrejat jo si m’haguessin posat un bon filet. Al Bulli has de saber què vas a buscar, i ho trobes, i no ho sap fer ningú més, i és fantàstic.

Adjunto l'enllaç del reportatge del magazine de la Vanguardia, arrel del Documenta de Kassel, és molt fidel a la realitat: http://www.magazinedigital.com/reportaje.php?cat_id=41

Arròs blanc millorat

Per a 2 persones

1 tassa (de cafè) d’arròs llarg
1’75 tasses d’aigua
1 dent d’all
1 bon raig d’oli
1 magi de pollastre
Mitja cullerada de sal d’all (opcional)
Una miqueta de pebre vermell dolç (opcional)
Sal

Posar tots els ingredients en una olla a pressió, barrejar una mica perquè es reparteixin bé i tancar bé. Quan comenci a sortir vapor, són 8 minuts. Amb la vitroceràmica jo després dels 8 minuts ho deixo amb la vitro apagada però encara calenta una estona, així queda “agarraet”. Si l’arròs queda massa dur (a mi m’agrada així) posar dues tasses d’aigua per cada una d’arròs.

Maki i Sushi

Per 8 o 10 persones

Ingredients
10 algues
500 gr arròs
750 ml d’aigua
1 got i mig de Vinagre de poma o d’arròs
Dues o tres cullerades soperes de sucre
1 cullerada soperes (o menys) de sal
Soja, wasabi i gengibre
Salmó, Tonyina, Shitake (amb un punt de cocció), aguacate, truita, barretes de cranc...

Per fer l’arròs:

Es posen els 500 grams en un colador i es “netegen” prement els grans fins que l’aigua surti més o menys clara. Es deixa reposar una mica. Es posa en una olla els 500 gr i l’aigua i es duu a ebullició. Quan comença a bullir només són uns 8 o 10 minuts a foc molt baix, sense destapar. Es deixa reposar una mica (1 minut). Mentrestant es posa el vinagre, el sucre i la sal en un “cuenc” i s’ascalfa una mica per a disoldre els ingredients. S’ajunta l’arrós amb el vinagre en un bol (preferentment de fusta) i es remena bé. Es deixa reposar de nou tapat amb un drap i fins que es refredi.

A partir d’aquí només s’han de fer els makis o el sushis.