El bulli, tornaré

Quan un paga prop de 250 euros per sopar i surt amb la idea d’haver de tornar, és perquè l’experiència ha estat molt positiva.
Aquest any ha estat ple de noves experiències, començava el mes de març posant el meu cos al límit en la marató, continuava descobrint la triatló a Salou i he continuat experimentant els sabors que proporciona el Bulli. El més curiós de tot és que a l’igual que abans d’una cursa et fa mal el genoll, abans del bulli em va sortir una mena d’angines que no em deixaven tragar bé.
Tot va passar arribant al restaurant, molt més bonic i elegant del què m’havien explicat: el pàrking és sobri però modern, la situació inigualable, i la finestra que dona a la cuina espectacular. Ja des de fora es veu l’interior amb els mils i mils de cuiners, i el Ferran Adrià donant voltes per allí.
Un cop a dins ens demanen si volem entrar a veure la cuina, “sens dubte!”, allí el Ferran Adrià et saluda i de seguida el moviment dels cuiners et fa dirigir la mirada cap a ells, la cuina no l’arribes a veure, només l’espai on acaben de muntar els plats, però l’emoció ja és prou gran. Ja a taula comença el ball, molta gent pendent però ningú agobiant, primer arriben uns aperitius on hi destaquen un cub de parmesà i les olives esfèriques (com seran sinó). Els primers plats són combinacions on les textures i els colors són les principals protagonistes, res sembla el què és i res és el què sembla. És un moment molt divertit, alguns plats te’ls has de menjar ràpid, d’altres lent, d’una mossegada, amb dos... Destacar la flor d’ortxata, el suc d’ostres o el cuscus de tomàquet amb cava de parmesà. Potser, i posats a buscar una crítica hi ha massa plats dolços. I ja en la recta final, plats una mica més elaborats, navalles es escabetx amb espuma de llimona, un brou de llebre espectacular, i els postres, el millor la Llana 2007. No explico amb més detall perquè és important trobar-s'ho.
Un parell de vegades en Juli Soler passa per la taula a demanar-nos si estem bé. Molt amable i sabent en cada moment quan pot venir. Em sap greu perquè no el reconec. L’havia sentit a la radio, i fins i tot quan ens diu qui és de seguida hi caus, però en el moment...
Abans de sortir veig al Ferran Adrià i aprofito per despedir-me des de la distància i donar-li les gràcies. Molt amable es mig aixeca i ens respon la salutació. La sensació al sortir imagino que és semblant a la de saltar des d’un avió en paracaigudes, que quan acabes vols tornar-ho a viure però ja amb coneixement de causa. A veure si algun dia hi puc tornar, serà difícil.El millor de tot és que es confirmen totes i cadascuna de les crítiques que fa la gent (tant els que hi ha anat com els que no). “És que els plats que et posen són minúsculs”, “res té el gust que t’esperes”, “jo no pagaria mai per menjar unes coses tan rares”, “on posin un bon filet”... Prou m’hagués cabrejat jo si m’haguessin posat un bon filet. Al Bulli has de saber què vas a buscar, i ho trobes, i no ho sap fer ningú més, i és fantàstic.

Adjunto l'enllaç del reportatge del magazine de la Vanguardia, arrel del Documenta de Kassel, és molt fidel a la realitat: http://www.magazinedigital.com/reportaje.php?cat_id=41