Canvi de look

No és que em desagradés l'actual portada, la veritat és que és una imatge espectacular de la prova estrella del 2012. Les meves cames passat el Serrat de les Esposes a Cavalls del Vent, després de portar ja unes 4 o 5 hores lluitant contre el fred, l'aigua i el fang. Aquestes bessoneres mai han tornat a ser blanques.

El cas és que les darreres portades del bloc de la Bastús m'han encantat, així que he decidit encarregar-li la meva. Li he passat unes quantes fotos i a partir d'aquí carta blanca. El resultat excel·lent, en comptes de fer quelcom semblant a les seves ha sabut adaptar-se al meu estil, als meus gustos, a les meves particularitats.

Pensava: què em posarà a mi? un cor, com té ella, unes wambes? Doncs res d'això, una imatge un pèl més sobria, amb el perfil de l'Ultra de la Cerdanya, l'objectiu 2013 perquè el vagi memoritzant mica en mica.
No faig diners amb el bloc, però igual que pago els 10 euros anuals pel domini, ara me n'he volgut gastar uns quants per la portada, són ben merescuts.

Viu la festa de la Marató de Barcelona

Gràcies a la Maria i a l'Héctor vaig poder participar en la campanya que ha fet l'Ajuntament per a aconseguir que la gent a surti a animar el 17 de Març als Maratonians de Barcelona. Després de la curiosa anècdota mediàtica del 2008 (http://www.ironpanic.com/2008/03/ja-sc-meditic.html), és la segona vegada que la meva imatge es barreja amb aquesta Marató de la qual n'estic tan orgullós, i tot i que ara se'm reconeix menys, admeto que em fa molta gràcia saber que estic repartit per tot Barcelona.
Aquí teniu l'enllaç amb la notícia, les cames de noia són de la Maria, que en la sessió de fotos va demostrar que era una autèntica professional ;-) http://reiniciaya.com/?p=1343
I una de les Fotos.

www.zerkowitz.com

En quant al meu estat, doncs no seria l'ideal, des de dimecres estic malalt i no he pogut córrer en tota la setmana. El descans pot ser bo, però no sé com m'afectarà aquesta minigrip que estic tenint. Les meves prediccions juntament amb les drogues mèdiques que estic prenent fan que sigui optimista de cara a la meva recuperació per diumenge. Veurem.

Un bon premi final de l'Anton Krupicka, segon classificat a CdV2012

Quan acabes Cavalls del Vent en travessia de menys de 24hores et donen un BUFF (que jo vaig perdre). En aquest cas el que he aconseguit és una signatura que bé val l'esforç d'haver acabat. Thanks Anton Krupicka!

La conversa va anar així: "ah! això és la sortida!" i jo li vaig contestar "sí, però vaig ser un dels 200 que va acabar!" Després vaig especificar que amb 8 hores més!

Pocs però ben avinguts

Gràcies a la presència del Lluís, els 4 dragons que vam sortir a correr el passat dijous vam tenir cobertura mediàtica.

Vídeo TRAILWALKER 2012

Fantàstica feina del Toni i de la Txell... No calen més paraules.

Vídeo de la UOC SOLIDÀRIA CHALLENGE

Cada vegada que em veig en aquest vídeo, penso que he de claudicar, definitivament he de deixar d'utilitzar la talla M per la L. Còpio aquí l'entrada realitzat al bloc de la TRAILWALKER
El passat dilluns ens vam reunir l'Equip UOC Solidària Challenge per filmar un vídeo amb un doble objectiu. El primer era entrar en un concurs de DKV que serveix per cobrir la totalitat de la donació en cas de guanyar. El segon i més important, ja que de fet ara ja quasi hem arribat als 1.500, era donar-nos a conèixer.
Així doncs amb l'ajuda del Toni Marín vam dedicar-hi una estona i aquest és el resultat. El Toni ens acompanyarà també durant el 5 de maig, garantitzant-nos per tant un reportatge final post repte.

Trailwalker 2012 UOC from Antoni on Vimeo.

Per donacions:  https://www.intermonoxfam.org/es/trailwalker/dona-a-tu-equipo/equipo?team_nid=10645
I si us ha agradat el vídeo, voteu-nos http://apps.facebook.com/easypromos-premium/voteme/5880/613649928 

Documents gràfics

Tenia pendents alguns documents gràfics, i com que sóc molt despistat, dedico una entrada a recopilar-ho tot.

Vídeo Sortida de l’aigua a la Triatló (aquatló) de Mataró 20011
http://www.youtube.com/watch?v=ov9upMdP6pM

Vídeo natació Aquatló interempreses 2011
Versió pròpia
http://www.youtube.com/watch?v=INWsjuK9QPQ
Versió oficial
http://www.youtube.com/watch?v=rjv6yZy8PPc&feature=share


Vídeo arribada Aquatló Interempreses 2011
http://www.youtube.com/watch?v=jrnDZk6OD-w


Fotos Cursa de Collserola 2011
https://picasaweb.google.com/pcortadas/CursaCollserola2011?feat=directlink
Fotos Triatló del Prat 2011 (aquí en falten les hauré de buscar)
https://picasaweb.google.com/pcortadas/TriatloElPratPerEquips2011?feat=directlink
Fotos Aquatló Mataró i Interempreses 2011-06-10
https://picasaweb.google.com/pcortadas/AquatloInterempresesIAquatloDeMataro2011?feat=directlink

La Camarga

Camino a una boda en Antibes, por cierto fantástica, buscamos un posible destino para hacer una parada a medio trayecto. La primera opción fue repetir La Provenza, ya que siempre hay cosas para ver, pero nos recomendaron completar la zona dando una vuelta por la Camarga. Esta es la crónica de lo que se puede hacer durante 24 horas por el Delta del Roina, aunque realmente la zona da para mucho más, especialmente si se dispone de tiempo y ganas de rodar en bicicleta.
Llegábamos a media tarde al hotel elegido El Inter-Hotel Royal, se trataba de una opción para pasar la noche, sin pretenciones pero correcto, recomendable para aquellos que no son exigentes pero que se conforman con una habitación límpia. Nos dio tiempo a dirigirnos ya a Aigues Mortes, a cinco minutos escasos del hotel, para dar los primeros paseos por la ciudad enmurallada. No sabíamos bien lo que esperábamos, pero la verdad es que la belleza y pulcritud de sus casas nos sorprendió gratamente, se trata de una ciudad pequeña, cerrada al tráfico y, eso sí, fuertemente dirigida al turismo. Después de callejear un poquito elegimos uno de los muchos restaurantes de la plaza principal y tomar dos platos típicos La Gardianne de Toro y las Moules frites.

Al día siguiente volvíamos para desayunar algo y posteriormente empezar nuestro trayecto en coche.

Dirigidos por un mapa con información acerca de las características de las carreteras, llegamos primero a Saintes Maries de la Mer, donde volteamos un poco y comimos y después hacía uno de los extremos más al sur del Delta, haciendo dos paradas de enorme interés paisajístico: L`Étang du Fangassier y las salinas de Salin de Giraud.

Aquí tenéis algunas fotos más:

La Camarga

La rajada D'angel David Rodríguez

En la línia del què dèia en el darrer post, atenció a la rajada de l'Angel David Rodríguez. Des que el vam conèixer a l'Estadi per l'anunci, m'ha semblat un tio molt sensat, que diu les coses clares i sap el què vol. Chapeau!

http://www.rtve.es/mediateca/videos/20100801/angel-david-culpa-falta-dinero/842459.shtml

Davant del clamor popular, afegeixo a la Blanka Vlasic en la llista feta a principis de setmana.

No em sento del tot orgullós dels Europeus de Barcelona

Sembla que el crèdit que ens va donar organitzar “els millors jocs olímpics de la història” ja hagués estat suficient per que els Europeus sortissin bé, i això s’ha traduït en tres grans defectes:
El més greu de tot, és el lamentable interès de la federació d’atletisme en la promoció de l’esport. Estic cansat de sentir le dificultats dels esportistes d’elit per trobar beques i subvencions. Està claríssim que no s’hi dediquen prous recursos o aquests no estan ben invertits (m’agradaria comparar el sou del Lissavetzky o de l’Odriozola amb el del Chema Martínez, la Marta Domínguez o la Natàlia Rodríguez). Segur que en aquest sentit hi ha opinions per tot, hi haurà qui no hi dedicaria ni un duro, però aquesta és la meva i jo valoro molt l’esport.
També penso que alguna cosa ha fallat en l’organització. Probablement la pròpia competició ha fet que mica en mica creixés l’interès, però la promoció no ha estat suficient. Malgrat penso que la campanya de “no és tan fàcil, vine a l’estadi” ha estat prou bona i original, s’hauria d’haver parlat també directament d’atletisme, potser haver fet un míting portant a algun esportista d’elit, potser haver fet una web millor (és una merda), potser buscant uns altres patrocinadors (no crec que SPAR o Joma siguin grans reclams publicitàris) o lligat amb l’anterior, haver intentat arribar a aquesta cita amb més nivell per part dels esportistes d’aquí (i que cadascú entengui l’aquí com vulgui, no estic parlant de política). Feu un exercici, molts consideren que els preus eren molt cars, aneu a comprovar-ho, per menys del què val anar a veure un Eibar-Barça a tercera graderia gol sud, es podien veure totes les jornades a l’Estadi.
I finalment, ja n’hi ha prou de la fura dels baus. No vaig veure la inauguració i per tant parlo del què m’han explicat, però el què considerava una originalitat, que era fer-ho al carrer, es va convertir en un “más de lo mismo”, i a sobre acompanyat de Nacho Cano (només faltava això), el resultat, una inauguració avorrida, previsible i trista, i que es va traduir en la lamentable clausura, sense públic ni esportistes. Ara a pels jocs olímpics d’hivern.

Però com que no em vull quedar aquí i per premiar aquells que han llegit el text em quedo amb les millors esportistes dels europeus (i quan dic millors no em refereixo com a atletes, que per això ja hi ha les medalles). La veritat és que el dissabte amb el Jag a l’estadi no donàvem a l’abast, i ahir per la tele encara es sumaven més noms, així que em quedaré amb 5, que es sumen als dels clàssics com la increïble Blanka Vlasic, i que són només una representació de les moltes que hi havia (segur que m’oferireu noves propostes).
Snezana Rodic: Mira que la vam animar eh! Però no hi va haver manera que es classifiqués entre les tres primeres.
Anna Alminova: No sé si és de les millors, però a mi em molava.

Emma Green: Com he dit la Vlasic és molt Vlasic, però les tres finalistes tenien el seu què.

Alina Talai: Per trencar una mica entre tanta rossa, aquesta Bielorusa, es va quedar fora de la final per ensopegar amb una tanca, doncs que no es quedi fora d’aquest TOP5. Potser la millor?

Relleu 4*100 femení: Semblen les tres una mica chonis, però ja sabeu el meu fetitxisme i la veritat és que són uns bons pivons i grans representants de la multiplicitat de cossos brutals de les curses de curta distànica.

PD: Pels que els hi ha agradat la darrera part de l'entrada i segueixen el bloc de fa poc recordo que a principis d'any vaig fer una recerca semblant, penjo aquí els tres enllaços: Primera selecció, del 10 al 5 i top 5.

Carronya i Bracons

Només quatre línies de dues de les sortides que hem fet últimament, amb pluja per cert, i que han significat els dos grans entrenaments de bici per Balaguer, espero que juntament amb el d'aquest cap de setmana, siguin suficients.
La primera va ser Bracons, on el Josep Maria ens va fer d'excel·lent guia, però no va poder evitar els contínuos contratemps que ens van obligar a rodar de nit i amb certa perillositat.

I la segona que vam començar amb el Nico, que a l'anar sobrat ens va fer donar un punt més al principi i que va acabar amb la ja clàssica foto al creuament de "La Carronya". Per cert vam fer uns assajos de relleus força aconseguits.

I ja a casa les estimades parelles ens tenien preparades el calçat (corretge de l'Àlex inclosa), com si es tractés d'una triatló i així vam poder fer una ràpida transició de 8km i entrenament de qualitat per l'Àlex que, pobre, va acabar fet pols.

2000 flexions

Avui mateix arribo a les 2.000 flexions, durant aquests primers 20 dies he seguit al peu de la lletra el meu repte, saltant-me només dos dies però recuperant-ho l’endemà. Vaig començar amb 4 series de 25, després 3 de 30 més 10 i ara ja estava fent 2 de 40 més 20. Avui m’estreno amb la primera sèrie de 50 més 30 i 20. M’està costant, però està compensant el repòs obligat per l’adductor.

Pels escèptics (Dennis dedicat) una petita mostra en forma de fotos i vídeos del que he anat fent durant les vacances, en feia només deu, ja que la vergonya era important especialment en llocs com Sidi Bou Said o Pompeia que estava en mig de tothom.

Només un apunt final per felicitar a la Mònica Aguilera, antiga compoment de l'equip Salomon de Raids i que ara arrassa allà on va, fa un temps llegia una crònica espectacular seva de la Marató del Mont Blanc on va quedar segona en el debut, però és que si les muntanyes no van poder amb ella, tampoc ho ha fet el desert i la calor, ja que ha quedat primera a la marató de Sables (i crec que també en el debut). Es mereix una entrada, quan tingui temps la faig.

El itinerario: crucero por el Mediterráneo

Como escribí en la entrada anterior los criterios a seguir para elegir el itinerario fueron tres: ciudades no muy grandes, siempre cercanas al mar y a las que no hubiéramos ido. De todas ellas la única que no lo cumple es Palma, pero 5 de 6 ya está bien. Quien no haya leído la entrada general que clique aquí, hablo del barco y de la compañía. Hay que decir que Costa Cruceros ofrecía una más que correcta información diaria tanto de horarios como de actividades del barco, además de un mapa y algunos datos de las ciudades a visitar, que no era tan completo como debería, pero supongo que es para beneficiar las excesivamente caras excursiones que ofrecen.
Marsella: No soy objetivo con esta ciudad ya que tengo orígenes marselleses así que mi interés iba más allá de lo meramente turístico, y aunque diste mucho de la belleza y la pulcritud del resto de la Provenza es una ciudad de cierto interés, con rincones y avenidas bonitas y sobretodo dónde comimos muy bien (probad la Bouillabaisse).

El bicing de Marsella, tomando la Bouillabaisse y vista desde Notre Dame.

Paseamos por el centro buscando donde vivió y trabajó mi bisabuelo, y finalmente unos fueron a ver una obra de Le Corbusier y otros subimos a Nôtre-Dame de la Garde para ver una magnífica vista de la ciudad. El puerto está un poco lejos y los taxis nos costaron casi 20 euros cada uno. La compañía ofrece buses, salen más baratos pero dan menos libertad.

Más de Marsella.

Savona: No sabíamos nada de esta pequeña ciudad italiana pero fue una sorpresa agradable. Lo primero que me llamó la atención fue la cantidad de ciclistas por la carretera, no sé si coincidimos con una carrera próxima pero el número era exagerado. Una vez más paseamos por el centro, donde encontramos un magnífico mercado de productos italianos, y luego subimos a la fortaleza de Priamar, aunque era más bonita por fuera que por dentro.

Parada para un capuchino en Savona

Para comer nos acompañaron Lluís y Andrea que venían de Antibes. El puerto está junto a la ciudad se llega a todas partes andando. Se ofrecen excursiones a Mónaco y Génova, pero para mí, andar por Savona tiene más interés.

Mercado, castillo y un Dogo de Burdeos en Savona

Nápoles: Para Nápoles sí teníamos claro que cogeríamos la excursión que nos ofrecía Costa Cruceros para ir a Pompeya ya que el tiempo era muy justo y el desplazamiento largo (50 euros por persona). Probablemente haber ido en taxi y una audioguía sería más barato, pero el tráfico es algo caótico y viajar en autobús evita algo de estrés.

Vistas llegando a Nápoles (Isquia)

Esto junto a una buena información por parte del guía valió la pena, pero tuvimos dos quejas importantes: la primera es la ya inevitable visita a una fábrica de algo típico de la zona (en este caso corales, y en Egipto papiros o perfumes), y la segunda es que a pesar de que parecía que habían informado al guía que tendríamos una horita extra para ver Nápoles, al final nos obligaron a entrar on time en el barco para ver desde allí como la salida se retrasaba una hora y media por la llegada de otras excursiones. Nos molestó bastante ya que teníamos tiempo de sobras para dar una vuelta por la ciudad. De Pompeya ¿qué decir? Nos encantó, y la verdad es que quizás vale la pena otra visita de todo ello con más calma.

Popeya

Palermo: Otra vez no puedo ser objetivo en la visita de esta ciudad, ya que tuvimos en Nico (un siciliano amigo de mi hermano, que vivió un tiempo en casa de mis padres) que nos hizo de excelente guía. Nos dio un paseo por la ciudad (por suerte no cogimos ni excursión ni el bus turístico ya que estaba media ciudad cortada por una manifestación y porque además vale la pena andar).

Brutales los Antipasti sicilianos y Bea tapando la vista de Palermo.

No tuvimos tiempo de entrar en los mercados, hay cuatro en el centro, pero sí en algunas iglesias espectaculares, un encanto de Palermo que uno no se puede perder. Culminamos la visita subiendo a Monreale en bus (389) un pueblecito en la montaña próxima a la ciudad, muy lindo para pasear. No nos dio tiempo de visitar las catacumbas de los Capuchinos, no sé cuantos muertos disecados y puestos como en exposición: algo macabro pero que hay que ver, quizás hubiese sido más interesante que subir a Monreale, no sé. Una vez más felicitar a Nico que gracias a su cultura como arquitecto nos enseñó la ciudad ofreciéndonos datos de gran interés. El puerto, al igual que en Nápoles, está en la ciudad.
Túnez: Lo admito, no me gusta la cultura del mercado y el regateo norteafricano, además en Túnez, a diferencia de en Egipto, sí son más comunes los robos, así que las aglomeraciones son más agobiantes. Aquí también descartamos todas las excursiones e hicimos bien. Es más, recomiendo que nadie las coja, al salir, hay una organización de Taxis que por 100 euros pudimos alquilar uno que nos llevó a los 7 primero a Túnez, luego a Sidi Bou Said y finalmente una vuelta por Cartago.

El recorrido del taxi

A Túnez llegamos que justo abrían las tiendas de la Medina, así que pudimos andar por ella con el silencio de las primeras horas y con el bullicio cuando ya nos íbamos, después fuimos a Sidi Bou Said, un pueblo blanco de ventanas azules muy bien cuidado y que me enamoró, fue probablemente lo que más me gusto del viaje porque no me lo esperaba, y finalmente dimos vueltas con el taxi por Cartago aunque no entramos en sus ruinas. El puerto se encuentra entre las dos ciudades, a unos 15 minutos de cada una.

La Medina en Túnez y dos fotos de Sidi

Palma de Mallorca: Palma ya nos lo conocíamos, pero nunca está de más pasear por sus calles. El puerto queda lejos del centro pero el paseo fue agradable y además disponíamos de mucho tiempo (ojalá lo hubiéramos tenido en otras ciudades).

Mallorca

Y así llegamos a Barcelona de Nuevo, con la impresión de haber hecho un buen viaje, pero con la necesidad de ver las fotos para asimilar bien todo lo visitado.

Costa Concordia: crucero por el Mediterráneo

No era de cruceros y sigo sin serlo, pero lo cierto es que la experiencia vivida esta Semana Santa ha estado bien. Hay quien elige hacer un crucero por el simple hecho de viajar en barco, nosotros nos centramos en el itinerario. Aunque siendo siete a opinar era difícil ponernos todos de acuerdo, el objetivo común seguía tres premisas: ciudades no muy grandes, siempre cercanas al mar y a las que no hubiéramos ido.

Salida de Nápoles, con el Vesúbio y la luna de fondo

Esto descartaba Roma, Florencia o Niza. Ir a Roma, parada típica de los cruceros por el Mediterráneo, es una tontería: el puerto queda lejos, con lo que el traslado vale una pasta y se pierde un tiempo precioso, una vez en la ciudad es imposible abarcarla en 4 horas y además Roma se merece un viaje entero.

En plena actividad

Los datos del viaje los resumo en tres apartados: crucero, compañía, más las cinco paradas.

Crucero: Ya he avanzado los trucos para elegir un buen itinerario, a partir de aquí hay cosas a tener en cuenta. Para mi un crucero es algo parecido a un Interrail, aunque si bien, en uno no comes demasiado, en el barco te pones las botas. Pero a nivel turístico es parecido, te sirve para echar una ojeada a las ciudades y decidir si ya has visto suficiente o si vale la pena volver. El barco se mueve, hay momentos en que apenas te das cuenta de estar navegando pero hay otros que sí; es cierto, de todas formas que nadie se mareó. No quiero entrar en detalles para no parecer un déspota, pero con 3000 personas hay gente de todo tipo, y con esto lo he dicho todo. Las áreas para fumar están muy delimitadas y la verdad es que afortunadamente es algo que no nos molestó (estoy hasta los hue…vos de ir a habitaciones de hotel que huelen a tabaco). En definitiva que a pesar de mis reticencias, vale la pena probar y quien sabe si algún día repetiré, aunque nunca en pareja, siempre en grupo, un crucero no tiene nada de romántico.

Estas frutas son freak o es cosa mía?

Compañía: Nuestra primera opción fue MSC, pero no había plazas (habíamos descartado ciertas marcas por malas recomendaciones), poco después Costa Cruceros ofreció un recorrido parecido y de esta compañía sí nos habían hablado muy bien, sin duda una de las mejores. Pues bien, no sé si tuvimos mala suerte o si es siempre así, pero el pack El Corte Inglés Viajes + Costa Cruceros, se acerco más al lamentable que al excelente. Hubo unos lapsus de información importantes por parte de ambas compañías que nos hizo estar desorientados los dos primeros días, como ejemplos podría poner: la agencia no proporcionó una información clara acerca del punto de salida del crucero, nos hizo rellenar unos papeles que estaban totalmente obsoletos, y alguna cosilla más; en el barco los problemas no se acabaron, la reunión informativa se hizo antes de la hora límite de embarcar, con lo que los que subimos a última hora no supimos de la misma hasta dos o tres días más tarde cuando la encargada de darnos la información pasó por nuestra mesa y nos recriminó ante nuestras quejas, no haber estado en una reunión que se hizo cuando nosotros todavía estábamos en casa. Muy poco profesional cuando quien ofrece información es incapaz de pedir disculpas, y de lo que es peor, de no solucionar absolutamente nada y liarla todavía más.Aprovecho que estoy en racha para recriminar tres cosillas más que son muy particulares, pero probablemente muchos también opinan parecido. El barco es espantoso, parece mentira que unos se gasten tanto dinero en decorar algo que para entendernos sería como Las Vegas, pero en hortera (parece una redundancia, pero no lo es, si consideráis que las Vegas es hortera, pues multiplicarlo por dos), y lo que es peor, si lo hacen así es porque al menos la mitad del barco lo valora, “tócate los huevos”.

De todo el barco, y mira que había por elegir, lo que más nos sorprendió fueron estas lámparas con forma de espermatozoides entrando en el óvulo que cambiaban de color! Le tapo los ojos a Batman no sea que se asuste.

Se puede comer a todas horas y sin límite, pero siendo Costa Cruceros una compañía italiana, uno se espera algo más de calidad en las pizzas, había solo dos: una margarita y otra que era sólo pan y queso, un poco triste. Sea como sea, me puse las botas.

El careto es de desayuno, a pesar de estar tomando una tortilla con bacon todavía estábamos clapados.

Y finalmente para el tema deporte, el gimnasio estaba bastante bien, pero la pista de jogging era muy corta, apenas 150 metros, así que di mil vueltas, y la cancha deportiva tenía unos horarios demasiado estrictos y que coincidían muchas veces con el tiempo de turismo, y no con las estancias en el barco (recomiendo llevarse una pelota de casa).

Mi madre y Bea quemando pizzas

Hechas ya todas las críticas y una vez los ojos se acostumbran a lo que verán durante siete días, en general la nota del crucero es más o menos un bien (y más teniendo en cuenta que no pagué yo!), la comida de la cena, considerando que sería un equivalente a una boda de más 2.500 personas cada día, está muy bien, con cantidad y variedad a elegir cada noche, y aunque el servicio es inevitablemente lento tampoco hay ninguna prisa. Los trabajadores del barco son eficientes y la verdad es que siempre respondían a nuestras peticiones tan bien como podían, y es muy destacable que limpiaban a todas horas, así que todo estaba impecable. Los espectáculos no están mal, aunque podrían ser mejores y sobretodo las piscinas y jacuzzis son un buen pasatiempos.

Primer desayuno en la habitación, que la verdad es que era más que correcta y lo menos hortera de todo el barco (por suerte, así no tuvimos pesadillas).

Si uno es consciente del tipo de viaje que está haciendo lo puede pasar muy bien, y esto es lo que hice yo, intentando aprovechar la mayoría de servicios que ofrecía el barco, especialmente la cocina.
La anécdota: Como dije MSC era nuestra primera opción y curiosamente hicimos la mitad de viaje junto a su barco, que parecía algo más grande y sobretodo menos hortera. Con la finalidad de ratificar o no esta información le pregunté a un grupo que viajaban en el otro barco que qué tal estaba y uno de ellos salta y me dice: “¡es precioso, todo lleno de moqueta y colores!” ante esta información mis oídos dejaron de captar señal, ya que todo lo que me dijera carecía de valor científico, de credibilidad, o para decirlo de otra manera, sus criterios no coincidían con los míos, así que no tenía sentido seguir.
Con siete días vas conociendo a la gente del barco, te fijas en los diferentes estilos y pasas el rato viendo lo que hacen los demás. Teníamos: un corredor de élite que se pasaba el día en la cinta, una pareja de italianos en la que ella estaba bastante mejor que él (como suele pasar, no nos engañemos) y como consecuencia de ello parecía que a ella se le iban los ojos hacia uno de los animadores del barco, y también se le iban los ojos a una chica que aunque parecía viajar con su novia juraría que le iba tanto la carne como el pescado, miles de cruces (en la foto una que era un cruce perfecto entre la guapa de las Virtudes y la Guillén Cuervo), y así un largo etcétera.

Quizás en foto no se ve el cruce, pero os aseguro que se parecía y todos coincidimos.

De las paradas hablaré en el próximo post, vistamos por este orden: Marsella, Savona, Nápoles, Palermo, Túnez y Palma de Mallorca.

Fotos del creuer

Aquesta setmana santa els meus pares ens van convidar a un creuer pel Mediterrani. Ja en detallaré els pros i els contres amb tres cròniques dedicades al creuer, a l’itinerari i a l’esport, però ara vaig una mica de cul, així que de moment penjo les fotos.
La que he posat com a portada és aquesta.
Malgrat la lesió vaig intentar fer al menys algunes voltes al circuit de jogging de 150 metres en cadascuna de les ciutats. El recorregut el vaig gravar amb el Garmin i aquí en teniu el resultat, és graciós veure com per exemple a Marsella el nostre vaixell va aparcar just en el mateix lloc que el de la foto del google earth, o l'espiral que provoca que el creuer es posés en marxa mentre jo encara corria.

2010_3_Creuer Mediterrani

El país catar

Entre tant esport no em va donar temps d’explicar el què vam fer a l’estiu, i ara que tinc uns dies lliures, més de sis mesos després, ho penjo. De fet fa molt temps que ho tenia escrit, i faltaven adjuntar les fotos.

L'agost que com és evident l’he dedicat a entrenar, adescansar a la Cerdanya, però també hem fet dues escapadetes que si béno suposen grans viatges en quant a distància i singularitat, si hosón en quant a bellesa i interès cultural. El cas és que una vegadarealitzada l’estada al nostre estimat Delta, combinant esport, platgesdesèrtiques tot i ser 15 d’agost i luxe en les dues nits al Parador deTortosa, ja de nou a la Cerdanya buscàvem un hotelet per fer dues nitsmés al Sud de França. La idea inicial era arribar al Perigord, peròens quedava massa lluny així que ens vam centrar en l’àrea delscastells càtars, amb Carcassonne com a principal visita. A França elshotels són sempre una incògnita, a vegades alguns dels quals ten’esperes molt són una cutrada i per contre pots trobar llocs molt béde preu i amb encant. Per assegurar la jugada i aprofitant que nomésfèiem una nit, vam trobar un Relais Chateau a Mirepoix que ens va ferel pes. Aquella seria la nostra pausa d’un viatge que ens permetriagaudir amb el descapotable d’un paisatge magnífic, reclam que des quetenim el SLK valorem.

Sortíem doncs de bon matí i ja sense capota per a creuar els Pirineusi arribar en menys de dues hores a l’entrada de la zona que volíemvisitar: Foix. La veritat és que jo tenia els meus dubtes de si entraro no ja que no recordava que tingués gaire res el poble quan hi haviapassat dirigint-me a zones més al nord, però hagués estat una errada.No vam entrar al castell, ja que s’ha de ser selectiu per no acabaratabalat, però el breu passeig pels carrers peatonals va ser una mitjahora encantadora.

Havia extret la informació d’una crònica trobada a Internet (beneït recurs) i que la veritat va ser una font genial per a poder-me crear la ruta i explicar-li a la Bea els castells que valia la pena visitar i els que no. El segon era el de Montségur, on la història obliga a una visita que com ja enunciava la crònica citada decep una mica ja que es tracta d’un castell petit i derruït, pel què s’ha de pagar uns 4 euros i la contrapartida és escassa. Com dic però les espectaculars vistes des de dalt i el fet de trobar-nos dins del refugi on es va lliurar la batalla que va acabar amb els darrers càtars al segle XIII fa que si més no calgui apropar-s’hi.

La visita ens treu cert temps però poc abans de les dues arribem a Mirepoix per conèixer l’hotel, dinar i descarregar maletes. Fins a l’hora de dinar tot seran bones notícies, Mirepoix és un poble més bonic del què esperava, amb una plaça de porxos de fusta que trasllada directament a l’edat mitjana, un hotel que supera clarament les meves expectatives a partir de les fotos (es tracta d’un petit palau al centre del poble però molt cuidat, amb poques habitacions i una piscineta, la meva debilitat, que degut a la falta de temps i al clima del segon dia no vam poder aprofitar). Per acabar-ho d’adobar ens ofereixen pel mateix preu la suite principal (que té un valor de 400 euros). L’únic problema és que per desgràcia just el dilluns el restaurant tanca per descansar. Tot plegat ens fa despistar una mica i perdem l’oportunitat de dinar en algun dels restaurants “la cuisine est fermée”, així que les opcions es redueixen a dos o tres i n’escollim el que ens sembla millor, però no tenen cassoulette i el menjar és normalet.

Ja dinats li proposo a la Bea d’anar cap a la zona nord de la regió a voltar una mica i on crec que trobarem vinya i bons paisatges per a arribar a segona hora de la tarda a Carcassonne i evitar la massificació turística. El primer ho aconseguim: ens agrada especialment l’entorn de Fanjaux, ple de Girasols i les carretere estretes cap a Saissac, on per equivocació entrem pels seus carrerons amb el cotxe i se “lia parda”.

Sigui com sigui no veiem gaire vinya. Al final sortim i arribem a Carcassonne, però just per veure el què és la ciutat i donar una ullada al Canal de Midi i als vaixells que hi circulen. Recórrer el canal és un viatge que tenia en ment, però si a mi ja em semblen una mica justetes les embarcacions, la Bea les troba super cutres, així que queda mig descartat. La Cité l’haurem de deixar per l’endemà ja que pels francesos les 19.30 és tard, així que tornem cap a Mirepoix per sopar en un hotelet al costat del nostre. L’hotel-restaurant es diu Les Minotiers i ofereix diferents menus que no han de ser a taula completa. Jo opto pel degustació i la Bea per un de dos plats i postre. Tot i que els servei i l’entorn és excel·lent, amb tot just quatre taules, bona llista de vins i una presentació excel·lent, el menú té certes deficiències: abús de certs ingredients com l’alfàbrega, els dos plats principals són de xai (i ja n’havia pres per dinar), i algun plat normalet. Tot plegat fa que ens quedem amb les ganes d’haver provat el Relais, però el cert és que hem gaudit força per un preu final no gaire elevat, uns 80 o 85 euros. L’endemà al matí surto a córrer pel poble i reflexiono sobre com tracten els francesos el seu patrimoni: els què haureu viatjat pel país haureu trobat pobles encantadors, cuidats, amb les cases ben pintades i sempre flors als seus balcons, tenen cura tant dels pobles com de les grans ciutats i per norma general és un país espectacular. Però si un es surt una mica de la ruta, com vaig fer jo corrent, França és també un país antic o amb cases quasi prefabricades i jardins més descuidats, asfalts deficients i un aire a contrast que, no en va, a mi també m’agrada. Pensant això arribo a l’hotel quan comencen a caure algunes gotes que m’impediran banyar-me a la piscina però que no em privaran d’arrassar els croissants de mantega de l’esmorzar, que és excel·lent, tant l’entorn com el menjar, però on hi trobo a faltar algun formatget.
Amb el temps tonto però amb tendència a millorar anem de nou cap a Carcassonne via Limoux on la carretera, ara sí, circula entre camps de vinyes infinites. Com ja ens havien dit, la Cité de Carcassonne és un caça guiris, però per mi això no fa que no sigui digne de ser visitada. És brutal, passejar per les muralles, pels seus carrers ara plens de restaurants però on no és difícil imaginar el bullici de la gent durant l’edat mitjana, el record de llibres com “Els pilars de la terra” fan que ràpidament vinguin imatges, olors, sensacions de fa ja uns quants segles. La cua, el preu i el temps una mica just fan que ens conformem en veure el castell des de fora, per contra entrem al museu de la inquisició ja que era un dels records que tenia de quan vaig visitar-ho amb els meus pares ara ja feia més de 20 anys. El museu és cutre, però les peces que es conserven i les lleus explicacions ajuden a entendre la religió dels càtars, el seu conflicte amb el baticà i l’obsessió malaltissa de l’església amb el sexe. Ja de nou amb el cel blau comencem el viatge de tornada però fent un trajecte rodó que ens porta al segon dels castells del dia: Villerouge-Temenés. És un castell menys espectaculars que d’altres, més petit i al centre d’un poble. Per contra està ben restaurat i la visita ve acompanyada d’una audioguia que durant una horeta t’explica la història del darrer Perfecte, Simó de Montfort, i dels conflictes amb l’església que el portaran a la seva mort. Realment el castell del segle XII sense l’audioguia es visitaria de seguida, però en canvi és culturalment molt interessant el muntatge que han fet. Val la pena. Sortint d’allí ens dirigim cap a Cucugan, punt de sortida cap a dos castells: Quéribus, que queda pendent per un altre viatge i Puyrepertuse que en recomanen molt la visita. Tots dos estan en els punts més alts de les respectives muntanyes, així que arribar-hi suposa carretereta cap amunt, pagar l’entrada i caminar fins el castell. En les taquilles ens diuen que el castell està tancat degut a la “tempesta” (no arribava a quatre gotes), i que no hi ha res a fer. De totes maneres decidim tirar cap amunt fins al pas on no ens deixaran passar, a veure si podem veure el castell de més a prop (recordàvem que a Montsegur la guixeta estava a mig camí), anem pujant i de sobte ens trobem a l’entrada de les muralles, ens adonem que ens hem colat i estalviat 15 euros. Pel què entenem el què estava tancada era la meitat més alta del castell (tot i que hi veiem gent), però igualment cobraven entrada per arribar on estàvem. No ens sap greu ja que havien estat molt antipàtiques, de totes maneres no hi entrem gaire i ens limitem a fer una visita ràpida que la veritat és que ens cundeix prou ja que el castell està derruït però és espectacular.
Així doncs ens tornem de nou cap a la Cerdanya amb alguns foies, vins i mel comprada a Cucugan i passant per la carretera que va per Prades i Villefranche. Ha estat un viatge intens i ens tornem amb la sensació d’haver de tornar-hi, que cada X anys val la pena visitar la zona i conèixer nous racons de la regió, segur que les abadies són tant o més maques que els castells i per tant ens hi veuran de nou.
A més no deixa de ser un viatge molt romàntic pels dos ja que quan teníem uns 10 anys una cinquantena d’amics de la Cerdanya vam fer una escapada d’un dia a la zona i entre els nens hi érem tant la Bea com jo, coincidim en els records d’aquell viatge però no d’haver-nos conegut, no deuríem ser tant guapos com ara.
Passo l’enllaç a través del qual vaig informar-me crec que amb molt criteri.
http://www.viajeros.com/diarios/carcasona/los-castillos-cataros

Totes les fotos

El país Càtar