El país catar

Entre tant esport no em va donar temps d’explicar el què vam fer a l’estiu, i ara que tinc uns dies lliures, més de sis mesos després, ho penjo. De fet fa molt temps que ho tenia escrit, i faltaven adjuntar les fotos.

L'agost que com és evident l’he dedicat a entrenar, adescansar a la Cerdanya, però també hem fet dues escapadetes que si béno suposen grans viatges en quant a distància i singularitat, si hosón en quant a bellesa i interès cultural. El cas és que una vegadarealitzada l’estada al nostre estimat Delta, combinant esport, platgesdesèrtiques tot i ser 15 d’agost i luxe en les dues nits al Parador deTortosa, ja de nou a la Cerdanya buscàvem un hotelet per fer dues nitsmés al Sud de França. La idea inicial era arribar al Perigord, peròens quedava massa lluny així que ens vam centrar en l’àrea delscastells càtars, amb Carcassonne com a principal visita. A França elshotels són sempre una incògnita, a vegades alguns dels quals ten’esperes molt són una cutrada i per contre pots trobar llocs molt béde preu i amb encant. Per assegurar la jugada i aprofitant que nomésfèiem una nit, vam trobar un Relais Chateau a Mirepoix que ens va ferel pes. Aquella seria la nostra pausa d’un viatge que ens permetriagaudir amb el descapotable d’un paisatge magnífic, reclam que des quetenim el SLK valorem.

Sortíem doncs de bon matí i ja sense capota per a creuar els Pirineusi arribar en menys de dues hores a l’entrada de la zona que volíemvisitar: Foix. La veritat és que jo tenia els meus dubtes de si entraro no ja que no recordava que tingués gaire res el poble quan hi haviapassat dirigint-me a zones més al nord, però hagués estat una errada.No vam entrar al castell, ja que s’ha de ser selectiu per no acabaratabalat, però el breu passeig pels carrers peatonals va ser una mitjahora encantadora.

Havia extret la informació d’una crònica trobada a Internet (beneït recurs) i que la veritat va ser una font genial per a poder-me crear la ruta i explicar-li a la Bea els castells que valia la pena visitar i els que no. El segon era el de Montségur, on la història obliga a una visita que com ja enunciava la crònica citada decep una mica ja que es tracta d’un castell petit i derruït, pel què s’ha de pagar uns 4 euros i la contrapartida és escassa. Com dic però les espectaculars vistes des de dalt i el fet de trobar-nos dins del refugi on es va lliurar la batalla que va acabar amb els darrers càtars al segle XIII fa que si més no calgui apropar-s’hi.

La visita ens treu cert temps però poc abans de les dues arribem a Mirepoix per conèixer l’hotel, dinar i descarregar maletes. Fins a l’hora de dinar tot seran bones notícies, Mirepoix és un poble més bonic del què esperava, amb una plaça de porxos de fusta que trasllada directament a l’edat mitjana, un hotel que supera clarament les meves expectatives a partir de les fotos (es tracta d’un petit palau al centre del poble però molt cuidat, amb poques habitacions i una piscineta, la meva debilitat, que degut a la falta de temps i al clima del segon dia no vam poder aprofitar). Per acabar-ho d’adobar ens ofereixen pel mateix preu la suite principal (que té un valor de 400 euros). L’únic problema és que per desgràcia just el dilluns el restaurant tanca per descansar. Tot plegat ens fa despistar una mica i perdem l’oportunitat de dinar en algun dels restaurants “la cuisine est fermée”, així que les opcions es redueixen a dos o tres i n’escollim el que ens sembla millor, però no tenen cassoulette i el menjar és normalet.

Ja dinats li proposo a la Bea d’anar cap a la zona nord de la regió a voltar una mica i on crec que trobarem vinya i bons paisatges per a arribar a segona hora de la tarda a Carcassonne i evitar la massificació turística. El primer ho aconseguim: ens agrada especialment l’entorn de Fanjaux, ple de Girasols i les carretere estretes cap a Saissac, on per equivocació entrem pels seus carrerons amb el cotxe i se “lia parda”.

Sigui com sigui no veiem gaire vinya. Al final sortim i arribem a Carcassonne, però just per veure el què és la ciutat i donar una ullada al Canal de Midi i als vaixells que hi circulen. Recórrer el canal és un viatge que tenia en ment, però si a mi ja em semblen una mica justetes les embarcacions, la Bea les troba super cutres, així que queda mig descartat. La Cité l’haurem de deixar per l’endemà ja que pels francesos les 19.30 és tard, així que tornem cap a Mirepoix per sopar en un hotelet al costat del nostre. L’hotel-restaurant es diu Les Minotiers i ofereix diferents menus que no han de ser a taula completa. Jo opto pel degustació i la Bea per un de dos plats i postre. Tot i que els servei i l’entorn és excel·lent, amb tot just quatre taules, bona llista de vins i una presentació excel·lent, el menú té certes deficiències: abús de certs ingredients com l’alfàbrega, els dos plats principals són de xai (i ja n’havia pres per dinar), i algun plat normalet. Tot plegat fa que ens quedem amb les ganes d’haver provat el Relais, però el cert és que hem gaudit força per un preu final no gaire elevat, uns 80 o 85 euros. L’endemà al matí surto a córrer pel poble i reflexiono sobre com tracten els francesos el seu patrimoni: els què haureu viatjat pel país haureu trobat pobles encantadors, cuidats, amb les cases ben pintades i sempre flors als seus balcons, tenen cura tant dels pobles com de les grans ciutats i per norma general és un país espectacular. Però si un es surt una mica de la ruta, com vaig fer jo corrent, França és també un país antic o amb cases quasi prefabricades i jardins més descuidats, asfalts deficients i un aire a contrast que, no en va, a mi també m’agrada. Pensant això arribo a l’hotel quan comencen a caure algunes gotes que m’impediran banyar-me a la piscina però que no em privaran d’arrassar els croissants de mantega de l’esmorzar, que és excel·lent, tant l’entorn com el menjar, però on hi trobo a faltar algun formatget.
Amb el temps tonto però amb tendència a millorar anem de nou cap a Carcassonne via Limoux on la carretera, ara sí, circula entre camps de vinyes infinites. Com ja ens havien dit, la Cité de Carcassonne és un caça guiris, però per mi això no fa que no sigui digne de ser visitada. És brutal, passejar per les muralles, pels seus carrers ara plens de restaurants però on no és difícil imaginar el bullici de la gent durant l’edat mitjana, el record de llibres com “Els pilars de la terra” fan que ràpidament vinguin imatges, olors, sensacions de fa ja uns quants segles. La cua, el preu i el temps una mica just fan que ens conformem en veure el castell des de fora, per contra entrem al museu de la inquisició ja que era un dels records que tenia de quan vaig visitar-ho amb els meus pares ara ja feia més de 20 anys. El museu és cutre, però les peces que es conserven i les lleus explicacions ajuden a entendre la religió dels càtars, el seu conflicte amb el baticà i l’obsessió malaltissa de l’església amb el sexe. Ja de nou amb el cel blau comencem el viatge de tornada però fent un trajecte rodó que ens porta al segon dels castells del dia: Villerouge-Temenés. És un castell menys espectaculars que d’altres, més petit i al centre d’un poble. Per contra està ben restaurat i la visita ve acompanyada d’una audioguia que durant una horeta t’explica la història del darrer Perfecte, Simó de Montfort, i dels conflictes amb l’església que el portaran a la seva mort. Realment el castell del segle XII sense l’audioguia es visitaria de seguida, però en canvi és culturalment molt interessant el muntatge que han fet. Val la pena. Sortint d’allí ens dirigim cap a Cucugan, punt de sortida cap a dos castells: Quéribus, que queda pendent per un altre viatge i Puyrepertuse que en recomanen molt la visita. Tots dos estan en els punts més alts de les respectives muntanyes, així que arribar-hi suposa carretereta cap amunt, pagar l’entrada i caminar fins el castell. En les taquilles ens diuen que el castell està tancat degut a la “tempesta” (no arribava a quatre gotes), i que no hi ha res a fer. De totes maneres decidim tirar cap amunt fins al pas on no ens deixaran passar, a veure si podem veure el castell de més a prop (recordàvem que a Montsegur la guixeta estava a mig camí), anem pujant i de sobte ens trobem a l’entrada de les muralles, ens adonem que ens hem colat i estalviat 15 euros. Pel què entenem el què estava tancada era la meitat més alta del castell (tot i que hi veiem gent), però igualment cobraven entrada per arribar on estàvem. No ens sap greu ja que havien estat molt antipàtiques, de totes maneres no hi entrem gaire i ens limitem a fer una visita ràpida que la veritat és que ens cundeix prou ja que el castell està derruït però és espectacular.
Així doncs ens tornem de nou cap a la Cerdanya amb alguns foies, vins i mel comprada a Cucugan i passant per la carretera que va per Prades i Villefranche. Ha estat un viatge intens i ens tornem amb la sensació d’haver de tornar-hi, que cada X anys val la pena visitar la zona i conèixer nous racons de la regió, segur que les abadies són tant o més maques que els castells i per tant ens hi veuran de nou.
A més no deixa de ser un viatge molt romàntic pels dos ja que quan teníem uns 10 anys una cinquantena d’amics de la Cerdanya vam fer una escapada d’un dia a la zona i entre els nens hi érem tant la Bea com jo, coincidim en els records d’aquell viatge però no d’haver-nos conegut, no deuríem ser tant guapos com ara.
Passo l’enllaç a través del qual vaig informar-me crec que amb molt criteri.
http://www.viajeros.com/diarios/carcasona/los-castillos-cataros

Totes les fotos

El país Càtar