Què fer el cap de setmana abans d’una marató?

Doncs el què vaig fer jo, segur que no. En fi que tants escrits donant consells, aquesta vegada em va venir de gust (perquè tocava) trencar-los. I és que si un dels teus “més millors amics” celebra el comiat de solter a Munic, tota la resta passa a un segon pla.
El cap de setmana tenia clarament dos temàtiques: una esportiva que em va anar perfecte tenint en compte que estava de repòs per l’adductor, i una de festiva on vaig poder fer la reserva de cereals en forma de civada per a tota la setmana.
L’esportiva va ser una gran esquiada a Garmisch a la qual hi vam acudir només la part catalana (els dos Carles i jo), i com no el Bernat, que ens va fer bé d’amfitrió, tot i que si hagués pillat un X6, haguéssim fet més el fatxenda, si o no? La neu no estava gaire bé i els esquís que vaig llogar tampoc, tot això juntament amb la por a forçar l’adductor va provocar que fos més aviat un acte social que esportiu, i en tot cas sense gaire més història. El millor estava per venir.

Fotos des d’un dels punts més alts i recorreguts gravats amb el Garmin, des d’on la foto fins a baix de tot hi ha una baixada de prop de 5km. Em va estranyar saber que sense fer esforços per anar molt ràpid, esquiant s’arriben a màximes de 70km/h

Ja de nou a Munic, i com si haguéssim tornat als 20 anys, només ens va donar temps per una dutxa ràpida abans que la delegació bavaresa, l’Amit i el Michael, ens passessin a buscar per guiar-nos per la nit muniquesa. Començàvem poc abans de les 9 amb una mica de menjar i 6 grans gerres d’1 litre de cervesa cadascú, passades les 11 ja en portàvem dues i mitja, molta més de la que tots nosaltres podíem assimilar en tant poc temps, i alguns ja començaven a perdre els papers (jo no, és clar).

Un parell d’imatges del Hofbräuhaus, lloc idealment escollit per l’Amit i el Michael, típicament bavarès.

Després d’un espai de temps en què no recordo molt bé què vam fer (tot i que em venen algunes imatges al cap), ens vam trobar a la cua d’una discoteca i amb un porter que no ens deixava entrar perquè érem massa baixets (ho va dir en alemany, i potser no ho vaig entendre del tot bé, però en tot cas em va recordar molt als de la porta del Sutton: tu sí, tu no). Sigui com sigui “la jugada ens va sortir bé” ja que en aquells moments un grup d’una catalana, una alemanya i un alemany (com si fos un acudit) es van solidaritzar amb nosaltres i ens van conduir cap a una discoteca millor (8 Seasons). Allí vam acabar de cremar reserves, per arribar a les 9 hores de festa, cosa que va repercutir en el nostre estat l’endemà (alguns pitjor que d’altres, tot i que no donaré noms).

Com vam comentar, per gran i greixós que fos el tros de carn, simplement flotava en els litres de cervesa dins l’estómac.

Per a completar tota la informació i a mode de recordatori per si em sento millor que mai en la marató del dia 7, dir que vaig menjar, per ordre: una carn de difícil descripció amb salsa i patates, un Bratwurst, un croissant, una pota de porc (rotllo Obelix) amb patates i salsa, un altre croissant, i per rematar el diumenge, un parell de shwarmes.
En l’arribar a casa, per cert una hora més tard del normal degut a la incompetència de l’aeroport de Barcelona, la Bea m’havia preparat una saludable truita de patates, acompanyada de parmesano i fuet, una bona manera de readaptar-me a la cuina mediterrània.
Si algú dels presents o citats vol apuntar quelcom més que ho faci en forma de comentari.