Com molava ser nen!

La setmana passada, pujant cap a la feina vaig viure una escena quotidiana però que em va recordar els vells temps i que, conseqüentment, em va emocionar una mica. No té res, no us espereu una gran història, simplement es tractava d’una classe de gimnàs, un joc en què el professor, amb molta energia (es notava que li agradava la seva feina, la qual cosa ja és d’admirar), cridava una posició i tots els nens la feien, el darrer que hi arribava quedava eliminat. En el procés del joc no he escoltat cap protesta davant una eliminació, cosa que m’ha cridat l’atenció (de fet com a protagonista d’escenes d’aquest tipus, esperava un Minipau que es queixés perquè el Cesc havia anat més lent que ell i que li tenien mania, però no), i el cas és que al final quan ja quedaven quatre o cinc nens calien més de tres moviments per eliminar-ne algun d’ells, tots ho feien perfecte, potser futurs membres del Prat-Triatló ;-) i quan han quedat dos ja ha estat dificilíssim dir quin dels dos havia perdut, el cas és que quan el profe ha decidit el guanyador, l’eufòria ha estat pròpia d’un gol de Champions, m’ha recordat el moment en què tothom es tirava sobre l’Iniesta a Standford Bridge. Què fàcil és ser feliç i com ens compliquem els adults. Però encara quedava un gest, a mi m’ha semblat que el què havia guanyat era l’altre i de seguida, una vegada més, he esperat una queixa, però res d’això, després d’un moment de desconcert ja s’ha posat a riure i ha rebut la felicitació del profe, que, com si del Guardiola es tractés, ha mantingut l’equilibri de l’equip, parant atenció en allò en què ningú se n’havia adonat. Chapeau!

Potser estic molt sensible amb el tema nens ;-)