Pacemaker, que no llebre, de 4 hores

La traducció del google de pacemaker és "pacificador", i crec que realment és molt més fidel al què vam fer. Si un es llegeix les cròniques de la marató, tothom va bé fins al km 25 i partir d’aleshores punxa. Tot i que el Xavi sempre em trenqui els esquemes (no l’hauré de deixar escriure més en aquest bloc), l’ideal segueixo pensant que és fer les competicions de menys a més. Això necessita un requisit, conèixer-se molt bé i saber el propi potencial, i un avantatge clar, la fatiga final és voluntària i no forçada.
El cas és que diumenge va ser un dia especial per a mi, tenia moltes ganes de fer de globus de 4 hores, però amb dues petites contradiccions: les ganes d’aprofitar la marató per fer una bona cursa i els dubtes davant un rodatge tant diferent al meu durant quatre hores. Cap de les dues ha tingut importància a posteriori, i si em deixen l’any que ve repetiré, amb el temps que sigui.

Els tres globets

Em costa molt descriure la meva marató. He d’admetre, i els que em coneixeu més ja ho sabeu, que m’encanta donar consells, “ajudar” a la gent a aconseguir els seus objectius, i resulta que em vaig trobar de cop amb desenes de persones refiant-se dels tres que portàvem un globus amb 4 hores escrit.

Fins a tres vegades els globus de l'Albert i meus es van liar, i amb gran habilitat vam aconseguir desfer-los, som uns mestres! Foto de l'Anna

D’històries n’hi va haver a patades: parlant entre els pacemakers, escoltant la gent, algun freak, i sobretot un final que em va emocionar com quan jo, ara fa tres anys, cobria per primera vegada la distància de 42.195km, i que va acabar “de posar-me tou” quan alguns em van agrair la feina realitzada.

Pas pel km 35, foto de l'Eva, que està a totes.

Després de passar-nos 35km calculant, vam entrar en el moment clau, aquell que fa que la “feina” que estàvem fent valgui tant la pena. Primer veus que tothom t’odia, a tots aquells que volien baixar de la marca, no els fa gràcia veure el globus de 4 hores, però jo els vaig dient que porto un coixí d’1 o 2 minuts i que s’enganxin. Mentre animo als corredors jo també vaig pujant l’adrenalina i em trobo literalment cridant en el darrer km: “que ningú es deixi anar!, i qui tingui marge, no el vull veure més, que tiri!” (em sentia rotllo Flashman, volia que la gent em fes “hachacitos”).

El noi de vermell, va ser un dels que em va venir a agrair que els marqués el ritme, com mola! Foto de la Marian.

Al final em vaig passar una mica, volia fer 3.59 i en un parell de parcials de 3km vam fer 16.30 en comptes de 17 minuts que és el què ens tocava, però així molts van poder baixar de 4 hores.
En quant a les estadístiques, jo havia de seguir una mitja de 28.20 cada 5 km, ho vam portar força bé els tres primers parcials, abans de la mitja ens retardem una mica i per això passem en 1.59.40, decidim recuperar en el següent. L’errada clara és entre el 30 i el 35, on vaig uns 7 segons per km més ràpid i a sobre coincideix amb el mur, la veritat és que em sap molt greu i a més no entenc com no me’n vaig adonar, veia però que la gent del voltant seguia el ritme, i la diferència de metres i el dia tapat van tornar el Garmin una mica boig. Del 35 al final, anem clavats a 5.40, per fer un temps final de 3.58.00.

Dels mil vídeos que han penjat el que més m'agrada és aquest, animant a la gent.
I aquí teniu algunes fotos més.

Estic segur que l'any que ve encara serem més corredors, ja estem fent càlculs amb la Bea a veure si arriba, jiji