The Family Run 2014, tercera cursa del Guillem

Després de les dues duatlons dels Dragons Kids arribava la tercera competi pel Guillem, tot i que a efectes pràctics era la primera seria.

La Family run és una cursa fantàstica que espero es pugui consolidar en les properes edicions. Es tracta de poder córrer, literalment, en família. Primer tots els pares fan un 5mil, després, per categories van sortint els nens que fan des de 2kms els més grans fins a mig els més petits, i finalment mig km extra tots dos junts.

Un grup d’amic ens hi vam presentar, el Josep amb la seva filla, el Capi i l'Arnau, la Vera i el Ronan amb els seus i nosaltres amb el Guillem. Mola veure com gaudeixen, des dels “entrenaments previs” (o el que és el mateix tenir una excusa perquè corrin quan es té pressa), fins a la cursa en sí, passant per la preparació del material.

No us enganyaré, alguns dubtes tenia amb el Guillem, però des de fa setmanes la seva actitud és molt positiva així que aniria bé! I així va ser, fins al punt que acostant-nos a la línia de sortida em diu, “papà, no m’acompanyis, vull anar sol”, evidentment a l’hora de la veritat i envoltat de nens tan alts em buscava amb la mirada com dient “no m’abandonis eh!” I és que la diferència d’edats i mides era substancial, a ell li tocava categoria 4 a 6 anys, però amb els seus 3 anys llargs se’l veia petit petit.

Per endavant 1km 100 però moltes ganes, en el vídeo em fa gràcia la mirada de nervis i concentració.

Tret de sortida i entre tanta torre el veig un pèl desorientat així que l’agafo i endavant, però de seguida el deixo sol i córrer per lliure, a ràfegues, amb cara de cansament, però anar fent.

Als 500 metres arribem a la Bea, el pobre està desorientat perquè no la veu però de seguida la localitzem i a pels següents 600, a mig recorregut descobreix per primera vegada el què és el flato, així que redueix el ritme i arriba a un acord amb la Bea “ara paro de córrer però a la línia de meta hi torno, Vale?”

 

I així és com creuen la meta els tres, la Bea, el Guillem i el Vic, que s’apunta per a fer els darrers metres. A mi, evidentment se’m cau la baba. Més enllà de fer-ho bé o malament, hem aconseguit que els nostres fills tinguin passió per l’esport, i axò m’omple, perquè l’esport és un món ple de gent maca.

Adjunto els resultats, posició 40 de gairebé 100, o sigui de la meitat cap endavant, com ha de ser ;-)

http://thefamilyrun.championchip.cat/resultats/the-family-run-cat-a

Per cert, el Capi i l'Arnau 5ens

I després a tope als inflables amb el Yann i el Mat

Futur

Tot fa pensar que el Víctor, tot i no tenir el cos del Kilian, serà el crack de la família a nivell esportiu, està fort, és decidit i és hàbil. És probable. 

 

El Guillem és tímid, nyiclis i de moment es defensa però no és pioner en quant a activitats físiques. Jo segueixo pensant que ens sorprendrà, té dues coses molt importants a nivell esportiu: il·lusió i constància. No ha plorat mai quan ha caigut de la bici, ni tan sols s’ha espantat... perdó sí s’ha espantat, però no ha dubtat en tornar-la a agafar i seguir. Té aquella por justa per ser prudent però a la vegada aquella convicció per perseverar.

 

 

Ja veurem com evolucionen els dos i en especial quin cor tenen, jo mateix sóc un exemple de cos poc dotat, tècnica mediocre però un cor que ho aguanta tot. Sempre he dit quan veig tots els cossos estilitzats al meu voltant, gent que corre amb un estil impecable, que només un cor com el meu em permet quedar per davant d’ells (i és un múscul que no es veu).
 

Il·lusió, constància, tenacitat i capacitats físiques, el coctail perfecte.

I pel què fa al meu futur, segueixo lluitant contra les lesions, entre el piramidal i la fascitis pràcticament no corro des d’abans de Nadal, i la veritat és que començo a perdre la paciència.