Maratona di Roma 2016

L’altre dia el Jag em deia: "es veu que ara el mètode d’entrenament correcte és el d’extrems, que córrer en zona 2 i 3 no té sentit. Tirades llargues molt suaus combinades amb entrenaments de qualitat". Hagués estat bé que m’hagués explicat això just abans de la Maratona, hi hagués anat amb més confiança, no havia seguit una planificació gaire específica, però precisament la tirada llarga amb la calma l’havia fet amb la marató de BCN fent de llebre de 4 hores i posteriorment em vaig matar a séries (sabia que el volum el tenia, ara calia el ritme).

També és cert que el test de Gavela, fet per 3.30, em va concloure que ho faria i amb una mica de marge, i a mi sempre m’ha funcionat. Però deixem-nos de xifres, a Roma hi anàvem a fer molt més que una Marató.

Acabada Barcelona 2015, vam buscar amb el Willy, el Pepe, l’Edu i l’Ignasi un objectiu comú i no en vam trobar cap de millor que anar a Roma, no ens ho vam pensar gaire i amb poc temps teníem els bitllets i les inscripcions fetes. La Bea s’hi va apuntar “ja que hi vaig, corro”. Amb incorporacions d’última hora fins a 12 amics ens vam presentar a la capital italiana.

Maratona: Què voleu que us digui, si Barcelona és un 10, perquè crec que ho és, Roma és un 7. No ens va agradar ni la inscripció (una autèntica agonia de formularis), ni la recollida del dorsal, ni la sortida (la Bea i jo en el mateix calaix) i ni tan sols el recorregut és de lluny com el de Barcelona. És cert que té moments celestials com passar per la Plaça Sant Pere, però molts kms mediocres. Sigui com sigui lo bo supera lo dolent i per tant molt recomanable.

La competició: Des del primer moment amb l’Ignasi vam dir que lluitaríem pel 3.30 i així ho vam fer, sobrats fins el 25 i a un ritme correcte fins el 32, després no va poder ser i ja vaig seguir sol. Un punt de marge em va fer gaudir del primer al darrer km i això, per mi, és el que compte ara. Us puc assegurar que hagués canviat molts minuts perquè els meus companys haguessin complert objectius, ho tenien a les cames però a vegades les coses no surten.

La Bea: L’entrenament no li havia donat ni la confiança ni el ritme per aconseguir MMP i per tant li vaig recomanar anar a gaudir i així ho va fer. Vaig poder acompanyar-la els darrers 5km i portava bon ritme, no havia petat. L’admiro.

El Viatge: Sens dubte el més important. Va ser genial, amunt i avall, visitant, menjant i bevent. Crec que hi va haver un molt bon feeling i tot i ser tants de seguida ens vam posar d’acord. Roma és una ciutat fantàstica per viatjar, per passejar, per xerrar o per seure com vam fer al Trastevere escoltant música en directe. Segur que n’hi haurà més.

Next stop València

Les xifres:

Temps

Pos.	Pos. M/F	Pos. Cat.	Pett.	Cognome Nome	Societa'	Naz.	Cat.	Tempo	Diploma	Video	Foto
1663	1584	276	6590	CORTADAS GUASCH PAU			OVER35M	03:27:50

The Family Run 2014, tercera cursa del Guillem

Després de les dues duatlons dels Dragons Kids arribava la tercera competi pel Guillem, tot i que a efectes pràctics era la primera seria.

La Family run és una cursa fantàstica que espero es pugui consolidar en les properes edicions. Es tracta de poder córrer, literalment, en família. Primer tots els pares fan un 5mil, després, per categories van sortint els nens que fan des de 2kms els més grans fins a mig els més petits, i finalment mig km extra tots dos junts.

Un grup d’amic ens hi vam presentar, el Josep amb la seva filla, el Capi i l'Arnau, la Vera i el Ronan amb els seus i nosaltres amb el Guillem. Mola veure com gaudeixen, des dels “entrenaments previs” (o el que és el mateix tenir una excusa perquè corrin quan es té pressa), fins a la cursa en sí, passant per la preparació del material.

No us enganyaré, alguns dubtes tenia amb el Guillem, però des de fa setmanes la seva actitud és molt positiva així que aniria bé! I així va ser, fins al punt que acostant-nos a la línia de sortida em diu, “papà, no m’acompanyis, vull anar sol”, evidentment a l’hora de la veritat i envoltat de nens tan alts em buscava amb la mirada com dient “no m’abandonis eh!” I és que la diferència d’edats i mides era substancial, a ell li tocava categoria 4 a 6 anys, però amb els seus 3 anys llargs se’l veia petit petit.

Per endavant 1km 100 però moltes ganes, en el vídeo em fa gràcia la mirada de nervis i concentració.

Tret de sortida i entre tanta torre el veig un pèl desorientat així que l’agafo i endavant, però de seguida el deixo sol i córrer per lliure, a ràfegues, amb cara de cansament, però anar fent.

Als 500 metres arribem a la Bea, el pobre està desorientat perquè no la veu però de seguida la localitzem i a pels següents 600, a mig recorregut descobreix per primera vegada el què és el flato, així que redueix el ritme i arriba a un acord amb la Bea “ara paro de córrer però a la línia de meta hi torno, Vale?”

 

I així és com creuen la meta els tres, la Bea, el Guillem i el Vic, que s’apunta per a fer els darrers metres. A mi, evidentment se’m cau la baba. Més enllà de fer-ho bé o malament, hem aconseguit que els nostres fills tinguin passió per l’esport, i axò m’omple, perquè l’esport és un món ple de gent maca.

Adjunto els resultats, posició 40 de gairebé 100, o sigui de la meitat cap endavant, com ha de ser ;-)

http://thefamilyrun.championchip.cat/resultats/the-family-run-cat-a

Per cert, el Capi i l'Arnau 5ens

I després a tope als inflables amb el Yann i el Mat

Marató de BCN 2014: Autopista hacia el cielo: The Blue Line

Per Bea
A partir del Nadal, vaig començar a entrenar... Vaig seguir l’entrenament facilitat per l’organització de la Marató per anar a per les 4h, però sent conscient des del primer moment que no volia (o no podia) anar per marca... De fet, al novembre del 2013 encara no tenia clar que faria la Marató, però el fet d’anar de la mà de La Caixa, i animada pel Pau, vaig decidir donar el pas.
Sóc conscient de que no he estat purista en el meu entrenament. He començat un mes més tard que la pauta marcada, he fet molt trail i poc asfalt, entremig he ficat Rocacorba i la Duatló del Prat per equips (no ho canviaria), i el dia setmanal marcat per les sèries, l’he fet la gran part de les setmanes bastant “per sobre”. Sense afegir que hauria d’haver arribat un pèl més fineta: dieta dieta no n’he fet.
Dit això, em sentia forta, i fins a 2 setmanes abans anava sumant volums i era optimista, però no guanyava txispa. Li deia al Pau, i ell em contestava: un dia faràs el clic. I el clic no va arribar. A 15 dies de la gran cita, em va venir al cap la Bastuseta que l’any passat la va preparar a consciència i deia: estic fins als nassos de còrrer, ja no puc més!!! Jo no tenia aquesta sensació. Bea, malo, poco entreno? Sort que quan li vaig dir al Pau que no sabia si fer-la o no, la seva mirada va aclarir tots els meus dubtes: la fas, o et mato!!! Massa recolzament per tal de que jo pogués entrenar, com per tirar-ho tot per la borda.
I a principi de la setmana prèvia, m’arriba un mail del Robert, que m’emociona i a la vegada em compromet... El títol era YA ESTÁ AQUÍ, YA LLEGÓ. Em fa plorar (haig de dir que començo a plorar aquell dia, i ja no pararé de fer-ho de forma intermitent fins a creuar la meta. Bé, del tot del tot encara no he parat), però a la vegada em fa segellar el compromís. La suerte está echada, y Bea, vas a ir a por todas.

I va arribar el dissabte pre - marató... I jo estava histèrica. Volem baixar amb els nens a la Fira del Corredor a recollir dorsal, trobar-nos amb amics, i sobretot donar la benvinguda al Chaly i a la Camelia, els nostres estimats Dragons de la France... Però no em concentro: vull preparar coses, crear grup de wapp per a les meves (valuosísimes) llebres, mirar-me de nou el recorregut... El Pau detecta que estic intractable, i decideix avançar-se en cotxe i que jo baixi sola amb la moto una mica després... Així ho fem... No avanço gaire, només em serveix per asserenar-me  una mica. Arribo justeta a la Fira per fer-me la foto de La Caixa i poc més. No tinc temps de veure bé la Fira ni de valorar les mostres de suport dels amics que allà em trobo. I sobretot no em dona temps a passar per el stand de BUFF: Pau i Charly, us vaig odiar profundament!!!

Dissabte tarda nit, tot es precipita: preparo el modelito i els gadgets assessorada pel meu marit, comento 4 coses amb ell de tàctica, acabem de fixar timmings amb les llebres i després de sopar a casa de la meva mare, deixo als nens i al meu maridet dormint allà. Jo marxo sola cap a casa en moto, plorant com una magdalena. I em sonen les sensacions que tinc i associo la nit pre-marató amb la nit pre-selectivitat, que heavy no? Quina associació d’idees...

Arribo a casa; dutxa relaxant amb musiqueta, i llegeixo l’últim gran post del Pau al blog i em quedo amb la seva frase abans d’anar a dormir: gaudeix de cada minut!!! Tal i com em diuen la Manu i el Robert per wapp sento al Barry White i al Queen, dos dels seus temes preferits, i tanco la llum!!! Bona nit!!!
Dormo fins les 5.40H d’un tirón. M’havia posat el despertador una mica més tard, però faig mandretes i una mica abans de l’hora, esmorzo i em començo a acicalar, tot amenitzat amb els ànims per wapp del Robert, el Tico, la Manu i el Pau... Show must go on!!! Al cap em venen mil missatges de suports per mil vies diferents, i l’últim del Melchor que fa el seu propi repte (asfalt vs trail), i envia missatge de PIT I COLLONS!!! a les 6h del matí.
Recullo al Pau en moto i baixem cap allà. Ens trobem amb els primers Dragons i amb la meva estimada Sheila (I love you!!!). La Lorena i jo ens sentim unides per una mateixa causa; fer un pipi. 12 lavabos per 16.000 participants a la zona superior de sortida semblen pocs, oi? Quin drama. Fet el maleït pipí de forma poc ortodoxa, foto dragona, petons i abraçades (La Isa i la Sheila em donen molta força, i el Pau em dona molt d’amor amb una sola mirada... Confiança en mi + por de patir = mirada final del Pau).

El Roger té un dorsal però vol fer només Mitja Marató per preparar el seu Half, i m’ofereix anar amb mi i ajudar-me en la primera part de la meva Marató... A priori no encaixo bé la seva proposta: estava dels nervis, i el meu pla era anar sola amb la meva música i trobar-me amb el Robert i el Tico al km.18, gaudir d’una part de la Marató sola... Però de seguida canvio el xip: ens col·loquem en el nostre calaix, i em comença a explicar coses de la seva vida que fan que no pensi tant en el que està a punt de començar... I em relaxo. Arribem a l’alçada del Pau, i 17’ després de la sortida dels pros, li toca sortida al calaix de “los güenos”... Miro al Pau per última vegada i començo la meva aventura amb les primeres llàgrimes als ulls... Pico el START...

I aquí us explicaré la meva forma simplista de veure la cursa. De la sortida fins al Camp Nou, em van venir al cap l’Eva i el Xavi Espriu: l’Eva dient-me, no t’angoixis, ja que fins al Camp Nou puja... I al Xavi dient-me, no, no puja tant, cap tram del circuit puja...Amb aquest pensament, la bona psicologia del Roger, que em parla quan m’ha de parlat, la musiqueta baixa de fons, el solete i la gent, m’omplen de bon rotllo i malgrat els dubtes, les bones vibracions hi són. Trobada amb el Jaume Feliu passat el Tanatori: corredors amics també? Com mola..

Comencem la Diagonal, i penso en el primer punt on l’any passat vaig estar amb la Sheila, i poc després de que aquest pensament creua el meu cap, la veig amb el seu pare i el Nano. Cridant com uns bojos!!! Olé!!! I baixant per Berlín, pels nostres ex-barris, el Xavi, allà com sempre, que no crida tant, perquè mai ho fa, però em dóna el seu somriure.

El segon tram era el desitjat Passeig de Gràcia. I el meu pensament va dirigit cap a allà. Sempre havia desitjat pujar Passeig de Gràcia tancat al trànsit fent la Marató. I aquest any allà estava. Més cares amigues: primer los BastusSeñor, i em ve al cap la seva Marató 2013, els seus èxits i els seus patiments... I després els incombustibles Carles, María & family, que em donaven una energia descomunal en cada punt: no van ser llebres físiques, però sí espirituals!!!

I ara ja busco encarar la trobada amb el Robert i el Tico, entre el 17 i 18. Passada la Sagrada Família ja estaran pràcticament allà. I en aquell punt la Silvi, vestida de runner, m’anima, m’abraça i corre amb mi. I una mica després el Jordi: pensava que no vindria i veure’l també em fa plorar... Aissshhhhh... I després de prendre el primer gel, ja els veig: the Rocamora’s Power. 3 llebres, 3 nois forts que em cuiden i em mimen... Olé jo!!! I aquí recordo la primera Marató del Robert, aquells kilòmetres finals amb ell i el Pau... I per primer cop penso en el meu pare: al Robert el va veure creuar la meta... Emoció de nou...

 

I mentalment el següent objectiu: la Meridiana. El gran misteri: per allà ni havia corregut ni havia fet mai de fan. No visualitzava res previ a la cursa... I se’m fa etern... Etern: tinc ganes de creuar la Mitja i valorar... I em costa molt avançar... Alicients: les meves llebres (el Roger ens deixa al primer tram), i els meus fans: Juls, que deixa la seva guàrdia per venir-me a veure, i de nou els súpercunyadets!!! VISCA!!!

Creuem la Mitja: 2h06’... Com estic? Bé, animada, contenta de deixar l p... Meridiana. M’estic hidratant bé, les llebres m’estan cuidant moltíssim, estic portant un bon ritme, vaig còmode, la música de DJ TICO no pot ser millor, i veig factible acabar-la i en bones condicions.
I ara ja penso en el meu següent objectiu: Diagonal Mar, la torre AGBAR que començarà estant molt lluny, i a la que després deixaré darrera, i penso en la meva trobada amb la Manu, i en el primer punt on veuré als meus nens... Tinc ganes de veure’ls!!!
I vaig consumint km, i en el lateral de Ronda Litoral, tinc el meu primer mini bajón, però un gel, un parell de bromes dels Ticos, i cantar a grito pelao a versió de My Way de Rafael (jajajaja, un clásico), ja arribo al hotel Princess, i allà està la Manu, i la meva Li guapa, que no em veu i s’emociona. Li, malgrat que anava molt ben acompanyada, et vaig enyorar molt!!!

I encarem Diagonal Mar. En el primer tram, relleu de llebres. Els meus àngels de la guarda em deixen amb petons i molts ànims, i el Robert em diu: nos vemos en meta, papá te dará la fuerza que te falte para acabar... vas muy bien, vas muy bien... Puffff!!! I Manu la meva adorada Manu comença en solitari la seva gesta, desinteressadament, easy go, la llebre perfecta... I allà estan els meus 3 nens, amb la Marta, les nenes, i la Camila, al mig del primer tram, i no puc evitar anar a fer un petó al Willy, que va sobre les espatlles del Xavi. Puuuuffff!!!

 

Quin subidón... L’anada, bé, però la tornada, pitjor... Comença la baixada de ritme... Poc a poc, torno a passar per davant dels meus fans, i ja encarant el final de Diagonal Mar, miro el GARMIN i veig la baixada brutal de ritme... El MUR? Potser si, no sé, pensava que seria pitjor... No em sento morir, em sento més pesada, però no morir. La Manu em mima constantment, em força a somriure, m’exhorta a no parar gaire per beure, i cau un altre gel...

 

Següent objectiu: ARC DE TRIOMF... Escenari estel·lar, però com fan, un dels llocs on he vist més cares de patiment en passades edicions. I aquí torno a ser conscient de que estan els meus nens... encarant l’inici de la pujada decideixo prendre un altre gel, un 226er, però no veig que el gust és Black Cofee... PUAJJJJJJ!!! Com diuen el mallorquins Mai a Vida!!! El gust no mola però de seguida fa efecte!!! Reportatge artístic de la Manu, i molts ànims... El Pau no m’esperava tan d’hora, i sóc jo qui els crida passat l’Arc de Triomf...

 

I així ja encaro l´últim tram... Ja visualitzo Marina, Passeig Colom i Paral·lel, però tot ho veig a càmera lenta... Sé que acabaré, però engego una mena de pilot automàtic... Estic cansada, però no tinc cap dolor... La Manu em mulla contínuament, he begut i he menjat correctament, no tinc grans mals físics, però sí que començo a notar que si paro per beure costa molt arrencar, i tinc els primers amagos de rampa al quadríceps esquerra... Però la Manu està allà, i diu aquella frase màgica: Bea, et queda molt menys que un dels nostres entrenaments de la Barceloneta!!! SOMRIU... Cert!!! Va, Bea, Go go!!! I aquí torno a tenir el spit del Carles i la María... I passeig Colom passa ràpid (he fet tantes curses en aquell tram!!!).

I ja encarem el PUTO PARAL·LEL de los COJONES (oi, Manu???) i això està fet. Rampeta de nou al canto, sals líquides màgiques de la meva fada madrina, crits dels BatusSeñor, llàgrimes, i sento, com des de fora, com la Manu truca al Pau i informa: Últim km, ja estem!!! Ok, ok... I veig la cara d’alegria dels Ticos, entre el púbic que criden. I arribo, ja hi sóc. Últims metres... Em donen els nens, tinc força per entrar amb ells??? Si, si tinc forces, i tant que en tinc... Les trec d’ on calguin... I si, encaro el tram final, la meta, i la Manu em porta als meus nens, i anem les dues, i ploro, i el Vic també, i el Willy es concentra en córrer amb mi com si fos el Rayo. I quan li faig un petó em diu: Molt bé mamà, has guanyat!!! I això ja val tot l’esforç del món... I ploro, i ploro i ric... i li faig molts petons a la Manu... I així feliç i a la vegada cansada, visc aquests moments finals des de fora... No estic receptiva amb ningú, no agraeixo prou a la Manu el que m’ha donat, em costa manifestar alegria amb el Dragons que vaig trobant... I de sobte em dono compte que el que m’angoixa és que encara no he pogut abraçar al Pau, i vaig baixant per Ma. Cristina, i tinc ganes de veure’l... Necessito abraçar-lo, és ell qui ho ha fet possible, i per fi arriba... Ara ja estic com a casa... Em relaxo, i ja puc gaudir de tots el meus compis d’equip: quins cracks!!! Carles, Isa, Martí, Lorena, Coke, Jaume, Álvaro, Katia (que m’avança al final de Diagonal Mar), Jag, Edu (Dragon per amor) i Charly... I el Gio i l'Albert, que també debuten com jo!!!... Què grans que sou!!! I a tots els supporters: som més que un club!!!

I encara avui estic feliç... Em sento satisfeta. Ara ja sé què és aquesta distància, ara ja sé que la puc aguantar, i qui sap si amb un millor entrenament, millorar marca... Però això està per veure... Ara el present és que ja sóc maratoniana, i que vaig gaudir com una enana de la ciutat, dels meus amics, i de la meva família... Em vaig sentir tant estimada!!! VISCA!!!

Duatló per equips del Prat: Yes, weekend!!!

De la Bea,
 
El Pau i jo tenim fama d’hiperactius. Doncs jo aquest finde em vaig superar... Però voleu que us digui un secret? Potser avui ha estat un dels dilluns de més bon rotllo que he tingut mai... I estic tant feliç, que he decidit fer una crònica al blog del meu marit, perquè al FACEBOOK no m’hi cap tot el que haig de dir... Allá voy!!!

Comencem el divendres tarda ampliant al família: el Simó ve a dormir a casa. I per celebrar-ho anem al Margarita Blue... Tappering a la Mexicana, i una de les meves perdicions: els seus Nachos.

El matí del dissabte comença a les 7h: el Vic ha decidit que no té son... Però el Pau em cobreix i puc dormir fins a les 9.30h. A aquella hora els meus tres nens (2+1) em desperten saltant al llit... Comencem amb alegria... Anem preparant esmorzars i ja començo a notar que estic nerviosa. Encara no he preparat res de la duatló, però tinc la súper llista de la Lídia corregida per la JULS (què seria d’un equip sense les seves líders) i tinc a casa al meu PT que mai deixa res “en el tintero”. A mig matí, el Pau torna actuar, i baixa amb els nens a jugar a futbol... Amb la calma recullo 4 coses, i començo a preparar amb carinyo tot el que necessitaré... Inclús puc donar-me una dutxeta relaxant... Estic nerviosa, però ho tinc controlat. Amb la infrastructura dels peques solucionada, sortim cap al Prat. Creuada dels primers wapps de sincronització: la Li va on time; la Manu, suplent de luxe ja està al Prat just in case i el Toni amb tot el que necessita també “a puesto”. La Juls i la Inma arriben una mica abans i recullen dorsals. Arribem, petons, pipis, preparació, arribada dels altres fans de luxe, el Martí i el Víctor Señor (què monos, estan a totes!!!). Entrem a boxes: tot quadra. Estem nervioses però compenetrades, i contentes, i això mola. Escalfem una mica amb la Manu, que com sempre, encara transmet més bon rotllo (mira que és cuca la cabreta italiana, cobrint-nos les esquenes, només per si de cas, tenint al dia seg­üent la Marató de les Vies, on per cert, fa un paper estel·lar!!!). I tot passa de pressa: ja estem sota l’arc de sortida!!! Comença l’espectacle!!!

Decidim que vagi davant la Lidia i la Juls per marcar el ritme de la primera volta. La Juls ha demanat calma per aclimatar-se... Surt de tota una setmana al llit amb gripasso... Però la que acaba necessitant calma sóc jo: no tiro!!! He deixat el GARMIN a la bici. No volia perdre temps a la transició canviant el rellotge... Per tant no tinc referència de ritme: només sé que elles tiren i jo no... I que elles podrien anar més ràpid i jo no. Són tres voltes, i acabada la primera ja no veig gens clar les altres dues a aquell ritme i penso: Bea, què cutre!!! I tu estàs entrenant per una marató, reina?... Però un equip és un equip, i les meves Dragones, liderades per la Lídia, m’arrosseguen, i em tiben, i acabem el circuit de run.

Em sento cansada i una mica avergonyida. Em dono compte que hauria d’haver planificat portar algun gel. La Li em dona un, bec aigua, i canvio equip, però fem/faig una transició lenta. Pugem a la bici, començo a pedalar, i en un tres i no res, canvio el xip: la meva disciplina!!! La meva flaca dragona... Comencem els relleus inspirades, treballant com havíem entrenat... La primera volta amb vent a favor, anem bé, jo em sento genial, sóc una altra. Ens cridem, ens animem, els hi dic que estic bé... Sóc feliç!!! I cap al final de la primera volta veiem un equip al que poder avançar, no un dos!!!. La Lídia diu una de les seves frases màgiques a la Júlia: “Juls te las comes tú? Haces los honores? O ho faig jo? El que vulguis”. I la Juls entra a matar... Jo vaig tercera, avancem, canviem relleu, i quan la Júlia es col·loca darrera es dona compte de que falta la Imma: MERDA!!! No es veu en tota la recta.

Foto de Maria Wille

Els dos equips que hem avançat, ens passen, i com no la veiem, prenem la decisió de continuar, amb aquell gust agredolç d’abandonar a un company sense saber què ha passat (Bastuseta, em vas venir al cap... Les teves paraules i la teva experiència... Em sap greu no haver-te pogut fer cas!). Seguim les tres... Arribem al punt on estan els nostres, el hi diem que em perdut a la Imma, que mirin què ha passat, ens animen, i seguim.

Just al iniciar la segona volta, tornem a tenir a tiro els dos mateixos equips d’abans. Aquest cop sóc jo la primera dels relleus, i vaig “a por ellas a piñon”... Però es tornen a resistir... Just en el moment màxim de confusió, vigilant als dos equips en qüestió, i a un tercer que s’incorporava a la carrera, la Júlia toca la meva roda, i es desestabilitza poc després, caient. Jo sento el soroll, però al haver tirat ràpid i amb el vent en contra, penso que porto a la Lídia i a la Júlia darrera, i quan em giro per veure quin equip ha caigut i mirar si la noia està bé, veig que l’accidentada és la Juls i que no pinta bé. Giro cua: la Lídia ja estava al rescat. La Juls, té la cara desencaixada, sang al colze i la bici una mica perjudicada. Posa bici “a puesto”, respira a fons, i amb aquella mirada que té de determinació diu: Seguim!!! I seguim!!! La Lídia i jo fem 2 relleus curts de recuperació per ella, i després continuem amb normalitat. A partir d’aquí, ja no hi ha més accidents. Anem bé, fem els nostres relleus, portem un bon ritme, ens animen, ens lamentem per la Imma, lliguem amb els tíos que ens avancen (oi, Lídia?). I acabem la bici. Destacar els crits dels nostres fans, veure a la última volta de bici que la Imma està bé i somrient, i destacar l’entusiasme de la Manu, que saltava i cridava com una boja a cada volta!!! I els meus peques, que em miraven amb cara d’al·lucinats, amb una mena d’emoció rara continguda, jajajaja. Mamá, ke ase?

I així arribem al últim run. La Juls porta el bessons pujats, i pateix més de cansament. Jo la primera volta vaig animada i les cames volen una miqueta gràcies a la bici, però a la segona no vaig tant bé, però millor que el primer segment.

Però la incombustible Lídia pot amb tot. Ens anima, ens arrossega, no ens deixa que ens rendim, i ens fa sprintar per entrar en meta!!! I al creuar el arc, ens abracem amb molta força i fiquem a la Imma al mig... I això val molts diners!!! Com diu un amic meu, para todo lo demás, MASTERCARD...

Recollim, dutxeta i ràpid a preparar infraestructura del dia següent: dormo a casa de la meva mare amb els dos nens, ja que la Mitja de Barcelona la correm el Pau i jo. Sopem sopar de mami, que sempre és un bon reconstituent: amanida de pasta (petició especial), croquetes caseres delicioses i maduixes i de postres: BCAA, AMLSPORT de proteïna de llet + col·lagen i IBUPROFENO. I per les cames, gel fred de WEAONTOWIN. I a dormir aviadet!!! El Pau em recollirà a les 7.30h: fa de llebre i ha d’estar aviat. Però el Vic em tenia reservada una sorpresa: de 4 a 5.30h va decidir que no volia dormir... AISHHHH.

Sona el despertador: Bea, a on vas envàs? El més curiós de tot és que un cop esmorzada, i malgrat el cansament, tinc fins i tot ganes de còrrer: és greu doctor? El Pau em recull. Anem on time, de seguida ens trobem amb el Nacho, i com estic allà amb ells, faig vida amb les llebres i em sento VIP... Jajajaja, de veritat. Com si fos una mica ÉLITE...

Trobada amb la Sheila: el seu petó de sort sempre em fa sentir com a casa. Foto dragona, i cap la sortida. I em torno a sortir important: em situo amb ells dos a primera fila de la segona sortida.

Allà veig al Robert, i colem també al Tico. M’encanta veure’l tant content, tant fort i tant motivat. Vol baixar de 1h40’: olé ell. Porta fins i tot llista de música preparada per aquell temps, i acabar amb Carros de Fuego...Em fa molta gràcia: el recordo de peque (era com un angelet) a la Cerdanya, un dia que no volia sortir a jugar a futbol al jardí perquè feia fred... Just em va venir aquella imatge al cap... Senyal de que ell es fa gran i fort i jo vella. I que tant esforç del seu pare i meu al run per fi ha donat fruits amb marques brillants a la família... 1h37’ el xaval: RESPECT!!!

Comença la meva cursa: començo mirant el culet al Pau i al Nacho, però decideixo situar-me entre ells i les altres 2 llebres de 2h que van per davant, amb el objectiu d’avançar també a aquestes si vaig bé. De 0 al 5 aclimatació. Paro a beure al avituallament, amb la bronca del Pau quan em passa. Els recupero, i del 6 al 13 em sento molt bé. Al 8 em situo per davant de totes les llebres de 2 hores i aguanto bé fins al 13. Cap al 10 veig al Jordi i li xoco la mà: primer fan que dona energia . Al 13 començo a buidar-me de cop. No es cardio especialment, ni mal enlloc especialment, és una sensació de no voy y no voy. El Pau em torna a passar quan camino 4 passes. Li dic que tiri tranquil, que si no els recupero, tranquil que acabo. I aquí comença el meu patiment: Diagonal Mar. Sóc llesta i prenc el gel que portava. Punt important. I una altre punt de recolzament: els ànims d’anada i tornada del Joako i l’Emma en aquest punt (gracias guapos!!!). El fet de veure els seus somriures, i el handicap de que m’agrada sortir guapa a les fotos em fa tirar i apretar una mica més.

I a Fòrum un altre al·licient, una altra cara amiga que al 17 em dona una empenteta: el Melchor i el Èric (gràcies a tu també!!!). I així arribo al final. Quedant 4 revifo... Com li he deixat el GARMIN al Pau no sé quan temps real de cursa porto, i penso que vaig pitjor del que vaig. Al creuar el arc de l’ultim km, veig que si apreto, no estaré tant lluny de les 2h, lluny de la MMP de Mitja, però molt decent donades les circumstàncies. Recta final:Borjita, que m’acompanya un trocet. I passadís de meta: la veu inconfusible de les meves Hadas Madrinas, la Lola i la Laura i el Rocamora Power, el Robert i el Tico!!! I ja està, ja estic. Ja veig el somriure del Pacemaker més sexy del món a meta. Feina feta: ja puc recollir medalla per tal que els meus peques la puguin portar al cole el dilluns (Per cert, Bastuseta, la banda sonora era teva i una mica del Vic: SPOTIFY BEHOBIA).

Broche del finde: trobada amb el grup d’AMICS, els Gios: tots, no falta ningú. Amb tota la prole... El David i la Irene també... I gaudim, i rient, i planegem findes i vacances i demanem torn per parlar, i ens trepitgem i ens fem enrabiar... Res ha canviat!!! Quina sort!!! Ni tant sols nosaltres, que estem estupendus... A les proves me remito... Mireu el FB!!! JAJAJAJAJA.

Aquest ha estat el meu finde. Un gran finde amb millor companyia!!! Si algú ha tingut un de millor, que ho demostri: NO M’HO CREC!!!