Lost

A les 3.15h de la matinada ens trobem tots, bé, el cotxe de l’Espriu una miqueta més tard, però per ser ell, bastant digne. Encara que són hores intempestives, hi ha molt bon humor i molt d’optimisme. A més, de moment no plou. El que tinc clar és que notarem l’absència de les dues dragones que causen baixa en l’últim moment. Anna i Sheila, repetirem juntes, segur. La resta dels valents sortint cap a Rupit: Lídia, Mikel, Robert, Xavi, Victor, Katia, Pau i jo, i allà ens trobarem amb l’Albert i la Núria. Cada vegada hi ha més gent boja, eh? Moooooooola!!!
El viatge tranquil, xerrant amb el Robert, tot on time, però al apropar-nos al destí, plou. Merda, començar des del primer moment plovent si que en fa molta mandra!!! Correm per agafar inscripció i ja som un bon equip des de l’ inici: uns fan inscripció mentre altres fan la cua del bus. La pluja és continua però fineta, s’aguanta. Al bus tinc la típica sensació d’anar d’excursió amb el cole. Bromes, primeres fotos i nervis fan que tots, que ja som grandets (unos más que otros, Victor, ya lo sé!!!) semblem nens. A més ho amanim tot amb el nostre sangus (com diu el Nuñez) de Nutella. Kilian, va per tu!!! I ja està, ja hem arribat.
Primer segell (chicas, primera reminiscencia del Camino: recuerdo para vosotras peregrinas) foto de grup, petons, desitjos de bona sort, organitzacions en grups per ritme, i ens posem en marxa.

7h, tot molt mullat, pujadeta de carril d’un caminant a pas lent, intentant avançar, i amb frontal. Primers 3 km, Xavi, Robert i jo (el Xavi content de no haver-se posat les seves bambes Salomon blanquetes), quin fangar!!! Jo feliç amb la meva samarreta far de la cursa dels Mussols. De fet, aquesta primera part em recorda a aquesta cursa.
De seguida es fa de dia i ja comencem a descobrir que el paisatge serà al•lucinant. Núvols baixos i boira fan que des de l’alçada on ens deixa la primera pujada, es vegin els cims com dintre del cel. El Robert i jo pensem que comença un tros seguit de baixada on podrem córrer fins a superar la mitja marató, però no serà així. De seguida comença una baixada de muntanya maquíssima però plena de fang i pedres, i em dono compte que imitar els vídeos del Kilian no serà gens fàcil. Potser m’hauria d’haver posat de blanc? Aquí ja començo a notar que a molta gent que vam avançar corrent, ens atrapa caminant, amb molta tècnica. La Katia va més o menys al nostre ritme, també patint una mica a les baixades. Penso en els grups de davant, i sobretot en el Pau i el Mikel: hauran pogut córrer? Pateixo perquè crec que el Robert, amb les seves Cascadia, es sentia segur i podia anar més ràpid, però m’anava esperant.


Entre Tavartet i Vilanova de Sau, anem tirant, més lents del que havíem previst, però contents. Fem fotos, podem xerrar, i anem intercalant el córrer i el parar a les baixades enfangades, intentant mantenir un ritme digne. Proper repte: aprendre a baixar en muntanya. Anem fent càlculs i sent optimistes estarem entre les 7.30h i les 8h. Sabem que més ràpid serà difícil que anem.
Anem fent paredes curtes en tots el avituallaments. Pensem en menjar una mica, i, sobretot, en omplir bé les ampolles i bidonets d’aigua. La pujada del Salt de la Minyona per mi és la part més maca del recorregut amb diferència. El penyassegat és súper abrupte, verd, envoltat d’un mar de núvols: un Mordor a Osona. Al avituallament que corona la pujada rebem un missatge del Pau i el Mikel, guapíssims, com si res, que ja prenen la buti a Sant Julià. 16km ens separen!!! Va tampoc és tant!!! Va Robert, que esto está hecho!!!

I ara ve la nostra crònica negra: arribant a Sant Llorenç, en comptes se seguir la ruta marcada, unes noies fent-se una foto tapen la senyalització, el seu grup d’amics (unes 8 persones) estan situats al camí ja de baixada, i sense mirar gaire, tirem cap allà. Al portar aquestes persones darrera, i les ganes d’anar fent quilòmetres i el cansament acumulat fa que no detectem que ens hem perdut, fins que ja hem baixat, jo crec que al voltant d’ entre 2 i 3 km. Robert, nos hemos perdido, no puede ser, otra vez no!!! Mussols again!!! Preguntem a un boletaire que ens recomana seguir baixant per aquesta mateixa ruta forestal que ens portarà directes a Folgueroles, poble veí a Sant Julià. I així ho fem!!! No deixem de córrer fins que arribem a Folgueroles, i després de preguntar moltes vegades aconseguim arribar a l’avituallament de la buti, amb el conseqüent cabreig descomunal. Allà ens trobem a la Katia, que també s’ha perdut al mateix punt. Compartim buti, fem la trucada al pelotón de cabeza per tal de que no pateixin, ens canviem de roba (anàvem tant mullats, que estàvem congelats), i continuem. Deixem a la Katia gaudint de la gastronomia i l’hospitalitat de la zona. Olé tu!!!
Llavors fem el tros més dur de la marxa. Estem cansats i una mica desanimats. Hem fet 5 km més de propina, es noten les cames com si fossin de fusta, rotllo Gepetto, com diu el Robert. Però ens anem estirant l’un de l’altre. I ens anem dient, que sigui com sigui, al veure Taradell, encararem la baixada i entrarem corrent.
Dicho y hecho!!! Una mica menys de 9h, entre 48 i 50km de marxa, una mica menys de la meitat corrent (CACO real, més CA del que hauríem volgut per falta de tècnica), i un nou repte assumit, y juntos Robert, otro más. I protegits pels Dragons que en esperen com si fóssim els primers. Una nova experiència en el món de l’esport. La meva primera marató, i com en el cas de la meva primera TRI a Balaguer, a lo grande. Ara només queda repetir i millorar!!!

BATMAN RETURNS

Per Bea

“Batman”, en homenatge al meu mini Batman preferit, a la foto, en pla intel•lectual i romàntic rodejat de les roses de Sant Jordi a la Cerdanya, i “returns” perquè vull parlar de la meva tornada i dels ànims que m’ha donat el Pau per començar amb força.
Si recordeu, era “la pupes”, amb la meva lesió de maluc. Això que un amic del blog, el Ferran, tant bé va definir: sobrecàrrega de la fàcia lata... Quin orgull tenir la mateixa lesió que el Ferran, un pro de veritat del món del running... Doncs, sí, una mindundi com jo amb aquesta lesió.
Després de 2 sessions de rehabilitació vaig cometre l’error de fer la Cursa del Corte, i el mal va empitjorar molt. Així ho vaig explicar a la meva última entrada. Des de llavors, he fet bondat de veritat. Vaig decidir fer repòs total. He complert amb les 8 sessions restants, que vaig acabar just abans de la Setmana Santa. Semblava que no sentia dolor, ni tant sols lleu, per tant, estava feliç. Estava i estic... El diumenge 24/04, vaig acompanyar al Pau (ell corrent) durant 14 km en BTT per La Cerdanya. A destacar el bon ritme del Pau, molt a tope (com ell ja ha expressat amb entusiasme a la seva entrada “MOOOOOOLA”, és el PUTO AMO, ji,ji), i les meves bones sensacions, inclús posant-me dempeus sobre la bici en trams més empinats, o amb més pedres i fang.

Com el Pau em coneix molt, aprofitant el meu optimisme i sense perdre temps, la mateixa tarda després de la sortida, ja va dissenyar el meu pla d’entrenament de cara a poder fer la TRI SPRINT de Les Angles el 10 de juliol. Dic que em coneix molt, perquè si ho hagués fet abans, ja sap que m’hauria angoixat molt, i si ho feia molt després, hi havia el perill d’oblidar el moment d’eufòria i relaxar-me massa. Així que, com ja tinc el EXCEL guardat al ordinador amb el meu nom gravat, doncs ja tinc l’objectiu, ja tinc el gusanillo de tornar a tenir un petit repte a la meva mida... Sóc feliç.
El mes de maig el dedicaré sobretot a entrenar. El 12 de juny em fa molta gràcia l’stage dels Dragons a l’Escala, on penso copiar els trucs que em puguin explicar els professionals. El cap de setmana de Sant Joan, quina millor manera de celebrar el meu cumple que participant a la TRI (SUPER SPRINT) DE LA MUJER a Donosti i acompanyada d’altres Dragones, la Sheila i la Ruth, segur, i altres que puguem engrescar d’aquí fins a la data senyalada. Pensar que puc tornar a debutar en el TRI SPRINT després de ser mamà em fa molta il•lusió.
Ara, haig d’admetre que un raconet meu estant les pors... dues en concret:
1) em farà mal el maluc quan torni a córrer? Aquesta setmana he fet natació i spinning, però amb el running encara no m’he iniciat. Uishhhh
2) Serè capaç de tornar a agafar el ritme de la bici de carretera? Ara, amb el Guille, em fa més por caure i tinc menys temps per fer sortides. A més entrenar bici de carretera sense el Pau o prendre la iniciativa de sortir sola si que em costa més.
No sé... Us aniré explicant. Propera entrada, exposició de les meves noves armes. De moment, lluint “palmito” de Dragona.

Bienvenidos al Norte… o era al sur???

Per Bea

Aquest cap de setmana ha estat feliç, però d’èxits esportius, del què es diu “èxits esportius” no podríem parlar...
La Cursa dels Mussols em va encantar. El Robert i jo sortíem de casa dissabte cap a les 18h, arribant a Sant Quirze quan encara era de dia. Ja veiem que la cosa promet. Encara que tothom era molt “campechano”, es veia una organització molt currada. Recollim la bossa dels regals i sobretot, la nostra samarreta amb llum, xulíssima, que serà l’enveja de molts que en el seu dia em van criticar per comprar-la (i no miro a ningú!!!). Ens anem situant sota l’arc de sortida, i entenem el perquè de limitar l’aforament a 375 corredors: tots el nostres companys eren molt PRO (frontals de marca, calentadors, bambes de trail, roba especialitzada etc...). Bé, estem amb molts ànims igual.

Total, un recorregut maquíssim amb un molt bon ambient de cursa, i uns joves voluntaris d’exempció: quins nens més macos. Els primers 8 km de pujada assequible, entre arbres per caminets estrets i molt ben marcats. El fet de veure la renglera de llums cap a la muntanya em va recordar a la baixada amb torxes per pistes a la Cerdanya. Algun repechón de pujada més dura, i uns últims 250 metres amb molt desnivell. El Robert i jo varem anar tota l’estona junts, de vegades ell davant i de vegades jo, però sempre a prop i contrastant com anàvem. El maluc s’està comportant i el genoll del Robert també. Portem bon ritme. Acaba la pujada. Només queden 4 km, però comencen els nostres problemes. Amb l’impacte de la baixada, per camins amples, però plens de rierols desiguals i arrels fan que el maluc em comenci a fer mal. Està clar que tinc molt a aprendre de la tècnica de trail i més en baixada. El moviment MESSI de maluc no és el meu fort, però vaig fent. El gran problema arriba quan al Robert se li entelen les ulleres i pateix una mica perquè no veu bé el terreny. Això fa que un per l’altre baixem el ritme, però anem tirant. Ara arriba el desenllaç desastrós. Com el Robert té molt poca visibilitat, es va fixant molt en el terra i jo vaig davant : craso error!!!. Quan ens faltaven 900 m inexplicablement tiro cap a l’esquerra, quan el camí ens portava cap a la dreta, sense tenir referència de res. Fem molta estona d’un camí paral•lel al correcte en diagonal, que també ens portarà al poble, però per dalt de l’arc de meta. Quina merda! Desfem el camí, remugant, i entrem sols, quan tots començaven a recollir. Acabem fent 1km 400m més, i tanquem la carrera. Lloc 373 i 374 respectivament. Quina putada!!! Flashman, prometo que esta vez no buscaba ninguna marca concreta, si no salir a disfrutar, pero claro, esto no! Calculem que hauríem acabat en 1h 23’ cap al lloc 323... Repeteixo: quina putada!!! El Sr. Tom Tom tenia una dona com jo i va inventar l’aparell. PUUUF! De totes formes, la cursa em va encantar. Robert, la repetiremos y prometo no hacer de guía, y evitar un final de película NO ME CHILLES QUE NO TE VEO.
Diumenge, Montornés... Dia de pluja i mal de maluc, però suportable: així m’aixeco. Penso en que vull fer la Mitja, encara que sigui passant de les 2 hores. Trobem un pollo brutal a l’entrada de Montornés, i arribem justíssims, sense dorsal, havent de donar de menjar al Guille i muntar el seu cotxet. Arribem a la sortida, patint, uns segons abans de començar. El Pau i el Guille de seguida m’abandonen, i començo animada i amb musiqueta. Primer km, vaig bé, però amb una miqueta de mal... “Va, faig la Mitja”. Vaig avançant a molta gent, però a partir del 1,5km, em començar a fer molt mal, i començo a notar el genoll contrari, suposo que fruit de l’esforç de Mussols per compensar. Del 3 al 4, amb molt de mal, continuo dubtant: potser si calento i intento millorar trepitjada, aguanto. Però no, intento ser cerebral i menjant-me l’orgull, em desvio cap a la cursa de 5,5km. El ritme que porto és molt lent, i hauria passat de les 2h potser trencant-me del tot. Al parar, noto una punxada brutal al maluc, i em costa caminar. Em millora una mica, però em fa mal. Amb el xip, recullo una caixa gegant de regals, sobretot productes de neteja. Decideixo anar cap al cotxe, i trucar després a la Ruth. Quin horror! Em costa caminar, i carregar la caixa se’m fa una odisea. Faig al voltant de 6 parades, deixant la caixa al terra, per donar descans al maluc. Quina passada!, sort que he parat. El Xavi, el Pau i el Guille i alguns amics més, fan la seva Mitja, acaben contents i passem un dia més d’esports en família.

Ara, com us deia, no podríem parlar de cap efemèride esportiva, oi? Què li farem, tot no es pot tenir.

¿Qué me pasa doctor?

Per Bea

No titulo la meva entrada així perquè la mida del meu nas es sembli al de la Barbara Streisand, la prota, que també, si no perquè tinc un mal estrany i afecta al meu running.
Vaig complir el meu repte de la Media de Orihuela molt contenta i feliç. Fins llavors vaig entrenar i competir amb les meves NIKE LUNAR. L’últim cap de setmana de febrer vaig pujar a La Cerdanya i vaig reprendre un altre dels esports oblidats per culpa de la “panxeta”: l’esquí. Vaig gaudir molt, la veritat! El diumenge després de l’ esquiada vaig sortir a córrer amb el Pau, recuperant les meves ASICS (pobres, les tenia oblidades), i van començar les molèsties. Durant el running vaig sentir petites molèsties al costat dret del maluc, just a l’engranatge del maluc amb la cama... Com si la “visagra” estigués rovellada! No era un mal brutal, però si que molestava molt. Vaig pensar que era un mal gest o una mala compenetració de running after ski. Ibuprofeno, mimitos del Pau i del Guille i es va diluir (com l’aspirina efervescent!).

Però no. Cada running posterior va ser el mateix. Als 5 minuts de començar, un mal bastant punyent, i després de 15 minuts corrent, suposo que pel fet d’haver escalfat, un mal lleuger però continuat que s’accentua en baixada, suposo que per l’impacte. Algun dels compis de running en miren córrer i em diuen que vaig forçada, suposo que per compensar el dolor.
Conclusió: ahir vaig anar al fisio, el Dr. Abellán, traumatòleg especialitzat en medicina esportiva. Ja em va agradar molt la primera vegada que vaig anar per molèsties al genoll. Diagnòstic: no relaciona directament la lesió amb un post part, però si amb el fet de portar sense practicar running un cert temps, i a una sèrie de canvis corporals, i inclús possibles per canvi de calçat esportiu. Em diu que baixi el ritme durant uns dies. Quan li dic que aquest finde “només” faig la Cursa dels Mussols i la Mitja de Montornés, riu molt. Em diu que escalfi molt abans de començar i em recepta 10 sessions de rehabilitació en un centre especialitzat.
Per tant, “así son las cosas, y así se las hemos contado”. Aquest finde, semilesionada, dues competicions: Mussols, programa des de l’inici, em fa molta il•lusió perquè és amb el Robert, de muntanya, i nocturna amb frontal; Montornés, sorpresa, amb inscripció de Dragona, amb el Pau, el Guille i altres Dragons, pinta bé. Espero no acabar caminant com el ROBOCOP (... uno, el crusaíto, dos, el Robocó...).
En la propera entrada, us explicaré què tal el weekend hiperactiu, quin són els meus propers reptes i quines han estat les meves últimes adquisicions esportives.

Missió impossible: respirar, tancant la glotis

Per Bea

Quan la fisio em va dir: “Localitza la glotis i tanca-la”, em va venir al cap el típic tall de l’ APM del Diario de Patricia: “Suficie.... Suficie qué é’???!!!” o de El Hormiguero: “La glotis, esa gran desconocida!”
Com a part del pla de la meva recuperació post-part tenia al cap fer alguna sessió de rehabilitació de sòl pèlvic i abdominals hipopressius. Com podeu imaginar, no tenia ni idea de que significava això fins que vaig assistir a una sessió informativa pre – part. Les dues fisioterapeutes que varen dirigir la sessió, van castigar molt tot el que elles anomenaven “esport d’impacte”. Sembla que, per a les dones, esports que fins ara havien estat enfocats cap a elles, com l’aeròbic o el step, eren casi pecats, i ja no diem res d’un esport tant complert com el running, una autèntica bogeria. Es va criticar fins i tot el Pilates, l’esport de les estrelles de Hollywood. Al final de la classe vaig intervenir una mica indignada: No estàvem exagerant? No semblava tot una qüestió de modes? Tot el que abans era bo ara és dolent? Bé, les fisios em van animar a no abandonar l’esport que m’agradava, intentant millorar posturalment i enfortir el sòl pèlvic per reduir els perills d’haver estat mamà. Em van convèncer.
Dit i fet. Acabada la meva quarentena, em vaig plantejar anar a veure a aquestes noies, però el dimoniet que tots tenim a dintre va fer que anés 3 setmanes més tard, per poder treure’m el mono del running. Sabia que al començar les sessions em recomanaríem no córrer, per molt que el ginecòleg m’havia donat l’alta total.
El dimarts 2 de novembre faig la primera sessió amb la fisio. Després d’una sèrie de preguntes per la història mèdica, passem a veure l’estat de la situació, i en aquest moment m’acaba de convèncer. M’explica que:
L’esport d’impacte es pot continuar practicant després de ser mami (puuuufffff!) però de forma correcte. Acabada la quarentena hem de deixar que el nostre cos es recuperi durant un temps prudencial, per tal de començar, per exemple amb el running. Per ordre, ens interessa recuperar el músculs del sòl pèlvic, els abdominals inferiors, i els abdominals superiors.
A) Rehabilitació del sòl pélvic
Es busca evitar problemes futurs de pèrdues d’orina i preservar la bona salut del nostre aparell reproductor després d’haver estat mamis. Es tracta de posar en pràctica els típics exercicis de Kegel, que no són més que la contracció de tota la zona del sòl pèlvic (com tallant el pipi, per que ens entenguem). Es basa en repeticions, allargant cada vegada més el temps de contracció contra el temps de descans, intentant recuperar el to muscular en aquella zona després del part. La correcció de com feia jo aquests exercicis va ser el contingut de la primera sessió.
B) Abdominals inferiors i superiors
Jo sempre he estat de tenir culet, “pa què” negar-ho, però la meva panxa sempre ha estat molt plana. Doncs bé, després de ser mamà, no, o al menys no encara; siguem optimistes. Jo pensava que els abdominals tradicionals serien la meva salvació, però no. Els abdominals tradicionals ens fan treure la panxa cap a en fora i treballar de forma superficial. Pel tipus de musculatura masculina són ideals, però no ho són per la femenina, i menys després d’un part. Les noies hem de muscular “cap a endins”, i més per recol•locar internament tot el que s’ha mogut durant l’embaràs i recuperar el desitjat “vientre plano”. Ara, la tècnica no és fàcil, sobre tot la base: la respiració. Si busqueu per internet, tots els exemples són drets, però pels novatos es més fàcil estirats, amb els genolls flexionats, els peus aixecats sobre els talons, la pelvis tocant el terra, no arquejant l’esquena, amb els braços oberts semiflexionats amb les mans obertes sobre el maluc i sense aixecar les espatlles... I relaxat, molt relaxat (ja!), inspirar profundament, i expirar traient tot l’aire, i quan ho has buidat tot (ara ve la part xunga) tancar la glotis, com si volguessis agafar aire per la boca, però sense fer-ho (en abnea, que diuen), obrint les costelles. Adjunto una foto meva d’aquest moment.

Amb la pràctica, has d’anar aconseguint obrir cada vegada més les costelles (hi ha videos a internet que són brutals http://www.youtube.com/watch?v=PajRUiQ2N2c ), afegint cada vegada més postures. A La Vanguardia del dia 15.11.2010 també sortia un article molt senzill però molt correcte al respecte, per si algú té curiositat,

Vaig començar amb 15 contraccions de sòl pèlvic i 10 abdominals hipopressius per dia. Aaaahhhh! I esperant 3 setmanes a fer running (snif!). Ara he augmentat a 30 abdominals per dia i ahir vaig tornar a còrrer. Us aniré explicant els resultats, i adjuntant alguna foto de la meva progressió.