El Vic esta que se lo lleva la ching...

En la darrera entrada escrivia, “la feina ben feta no té fronteres” aquesta va ser la part del Víctor, però la frase sencera venia precedida de “la feina mal feta no té futur”. No vull dedicar aquesta entrada a dir el què penso però sí vull deixar clar que, una vegada més, els que prenen les decisions cada vegada en saben menys del terreny, tenim consellers o ministres de sanitat que mai han tocat un hospital, de defensa que no saben ni de què parlen i les darreres decisions entorn al triatló em fa pensar que també existeix aquesta barrera entre els que decideixen i els que competeixen.

No fer l’IM de Vichy pot arribar a ser prudent, les sabies paraules de la Pati així ho demostren, però va ser un error garrafal. Primer perquè jo vaig ser-hi i la calor era molt alta, però les condicions no eren gaire pitjors que les patides en alguna edició de Calella ni les de moltes altres competicions. Segon perquè si tu organitzes un triatló al mig de França a l’agost, si no preveus altes temperatures és que ets un il·lús i tercer perquè l’anul·lació ha de ser l’últim recurs (Vichy comptava amb un bosquet on fàcilment s’hi hauria pogut muntar un recorregut de 4 o 5km d’ombra molt més fresca de la que podem trobar a Catalunya, on sumats a uns altres 2 o 3 de sol es podia aconseguir un circuit de 6 voltes de 7km amb totes les condicions de seguretat necessàries).

Tot això ho dic perquè la decisió d’anular segur que no va ser de l’organització del Challenge, de fet han cavat la seva tomba, qui es posarà a preparar una prova 6 mesos abans sabent que si fa calor extrema a l’agost a Vichy te la poden anul·lar i tot a la merda?, però la falta d’alternatives sí va ser seva (el circuit de bici era relativament fresc, i les cares dels participants així ho demostraven).

Víctor, estoy hecho polvo, por suerte he gozado de muchas horas de charlas y entrenos contigo, y lo que es peor muchas ausencias a nuestros entrenos porque preparabas el IM. Lo que te ha pasado es una injusticia deportiva muy grande, hasta surrealista. Pero a diferencia de otras hostias que nos da la vida esta tiene solución, y lo que más me gustó es que te las estás planteando ya. Las dos que propones son validas y todas tienen sus pros y sus contras, ya te di mi opinión: Calella me mola más para poder estar, pero con este criterio tendrías que hacer Cozumel, con tu familia; pero deportivamente Calella es óptimo, puedes llegar a esa prueba tanto o mejor que ahora, Cozumel te queda demasiado lejos, el crédito no te llegaría y la temporada se te haría más larga. Tienes que hacerlo, has demostrado que puedes entrenar como un IM, pero no nos engañemos, lo importante, al menos en esta ocasión, es la prueba, quítate la espina cuanto antes y te ayudará a valorar lo de ahora.

Y entonces, en frío y viéndolo desde más lejos, veremos que esta jornada ha sido increíble. No ha sido el gran día que querías, o queríamos: qué grande hubiese sido darte la sorpresa de aparecer en vez de los dolores de cabeza intentando localizarnos, qué grande hubiese sido que esos ánimos, esa salida, esas fotos fueran viendo a un crack haciendo un IM, qué grande hubiese sido que esos abrazos y lloros finales fueran de ilusión y no de rabia. No pudo ser, pero hemos y has crecido mucho, y sobre todo nos has demostrado que eres un crack, que en apenas año y medio te has hecho querer como nadie es capaz de hacerlo, nos has permitido conocer a los tuyos, nos has unido más al resto.

No eres un IM, pero eres un gran tío, un AMIGO! Y lo bueno es que tener tu personalidad o tu carácter es innato y no se puede cambiar, y en cambio lo de no ser un IM tendrá rápida solución.

Tío, que Bea me permita abandonar a mi hijo el día de su cumple para venirte a ver, que tengas a muchos de los dragons en vilo, que algunos de los que nos escapamos nos peguemos 700km de noche para verte y otros tantos para volver, que todo esto no sirva para verte hacer la prueba que tanto deseabas y que no nos importe es por algo, es porque te lo has ganado y eso mola mucho. Suerte que no nos localizaste a tiempo, para nosotros fue precioso estar contigo y tu padre (y excepto que a algunos les dio por emular a Loeb en las curvas de los Pirineos ;-) todo fue un placer).

I’m here to win

M’encanta guanyar, però no m’agraden els sacrificis per a aconseguir-ho, per tant si guanyo bé, sinó també. Aquest esperit competitiu, que penso que ha de tenir qualsevol que vulgui ser un bon esportista (encara que sigui competir fent un esprint en un entrenament, o competir contra un mateix posant-se reptes cada vegada més complicats), aquest esperit és l’eix filosòfic del llibre del Macca, un guanyador com pocs he vist.

Fa uns mesos el Charly havia de venir a casa per a poder disputar la Marató de Barcelona, al final no va poder ser però igualment em va enviar un regalet. Jo li vaig dir que no calia i per sort no em va fer cas. Últimament he llegit molts llibres relacionats amb l’esport, el del Marcel mateix és molt bo, millor del què pensava, però el del Macca els supera a tots en escreix. Hi ha trucs, maneres de pensar, vivències, opinions i sobretot descripcions perfectes de les seves experiències a Kona. Sempre ho he dit, no em preocupa no poder córrer una marató per sota de les 3 hores, però sí m’encantaria poder tenir el nivell per a aconseguir un slot per Kona. Una utopia en el meu cas.

El Chris McCormack és un autèntic follonero, no posaria la mà al foc per ell, la majoria de triatletes que el coneixen l’odien, i ho fan perquè és un tio que diu coses que els altres no volen sentir, que li agrada utilitzar la besant psicològica per a guanyar les curses, tant pot dir que guanyarà segur com que els favorits són els altres, i ho fa pensant en les frases que més mal faran als seus rivals. Se’n riu de la filosofia Ironman, ell està a les competicions per guanyar, a qualsevol preu dins de les normatives, no ho comparteixo a nivell amateur, però si ho entenc a nivell professional.

A mi una persona així m’agrada, no m’agrada la hipocresia, no m’agraden aquests que diuen que només volen acabar una prova, o que els és igual com ho facin o que l’important és participar. No dic que no sigui així, però ho sento, no em crec que dins de cadascú de nosaltres no hi hagi aquell punt competitiu, aquelles ganes de fer una competició en 12.59 en comptes de 13, aquelles ganes de superació tant bonica. A més això enganxa, i qui ha fet una cursa de 5km després l’ha volgut fer de 10, i després ha volgut baixar dels 50 min, dels 45 i provar el triatló...

Així doncs, a tots aquells que tingueu un nivell mig d’anglès (s’entén bastant bé) i tingueu ganes de llegir sobre algú que ha estat un dels punters del triatló en els darrers 10 anys, us recomano el llibre on el Macca escriu sobre la seva vida triatlètica, va molt de sobrat, ja us ho avanço.

Explica des de coses tan humanes com que en guanyar el segon mundial a Kona va parar atenció a l'imatge traient-se les esponges i cordant-se la cremallera, perquè en la primera edició es veia com si tingués pits, fins a d'altres tant i tant interessants com com va conseguir evitar la deshidratació als Lava fields.

Més info a:  http://triatlon.com.uy/triatlon/2011/05/im-here-to-win-estoy-aqui-para-ganar-chris-mc-cormack/

I sobretot aprofito aquesta entrada per agrair-li el regal al Charly Triballeau a qui vaig conèixer patint en una marató, però que en un any ha anat millorant i millorant el seu nivell i que com mots d’altres s’ha aficionat al triatló. Merci beaucoup.

PD: I també dir que sóc un fan total de l'ANDREAS RAELERT.

Relax

No diré la xorrada aquella de "sal i disfruta", això només serveix pel futbol i d'altres esports d'esbarjo. En un Half es gaudeix després, i si gaudeixes durant és que no has donat prou de sí, i mai sabràs el plaer que dóna haver acabat alguna cosa després del punt de patiment necessari. Està clar que es pot escollir una cosa o l'altre, però us asseguro que la segona és molt millor.

El que sí és important és d'amagar els nervis, no sempre es pot, no és un acte voluntari, però com deia el Víctor: "el què has fet ja està fet i el que no, ja no hi ets a temps". Vull compartir a mode d'ànims aquesta foto just en el mateix punt en què molts estareu aquest diumenge. Us ho cregueu o no, no hi havia nervis sinó la ment en blanc... El què anava a fer era tan llarg que el meu cervell era incapaç de processar-ho i va optar per desconnectar, aïllar-se, en aquests moments era simplement una persona asseguda a la platja mirant com sortia el sol, com tantes i tantes altres vegades havia fet.

I en particular per aquells que feu el Half com un pas intermig cap a un IM, no deixeu de valorar el què fareu, un Half és prou important per si sol, d'aquí a dues setmanes ja pensareu en futurs reptes, ara sereu capaços de competir durant 5 hores i això ja ha de ser un objectiu digne de ser apreciat.

Macca vs Normann IM KONA 2006/ Pau vs Guille HALF BERGA 2011

Tinc alguns amics lesionats de certa durada, tenia ganes de dedicar-los alguna entrada, especialment a aquells amb qui tantes hores d’entrenament havia compartit però que ara estan parats. De moment aquesta és pel Guille. Ja us queda menys nens!

Foto fantàstica de la Luchy

Setembre 2011 Half Sailfish Berga

Després de les males sensacions a Les Angles arribava a Berga amb ganes de competir. Un bon grup de Dragons ens trobàvem xerrant a la línea de sortida, i quan dic bon grup no em refereixo només al nombre, excepte algun dels cracks, allí estàvem els que aleshores érem els “peces gordos” dels Dragons. Tots pensàvem que el primer lloc estava adjudicat al Nacho, però a partir d’allí la guerra seria dura. Al final el Nacho no va tenir un bon dia, i és que fins i tot els millors punxen, però em vaig trobar una sorpresa.

Sortia de l’aigua dels últims però a poca distància, cap novetat. Després dels 4 kms inicials de pujada començava la meva persecució, aquesta vegada havia fet força bici a la Cerdanya i per tant em veia capaç de posar un bon ritme. El circuit, amb poc pendent, permetia prendre la decisió entre apretar o controlar. Després de la ràpida baixada i passat Puigreig em deien les primeres referències, tenia per davant el Nacho, el Guille i el Capi. El primer ni m’interessava, estava més fort que jo tant en bici com corrent, res a fer. Anava reduint prou les distàncies amb el Capi i el considerava controlat, així que la meva guerra era amb el Guille.

Ho tenia clar: “pujaré controlant i en la segona volta li recuperaré temps baixant”. Sabia que seria més lent que jo corrent, ho havia estat fins aleshores i a més degut a una lesió no havia pogut entrenar el sector. Simplement em calia mantenir les distàncies. Acabada la pujada, el que jo considerava control, feia que la distància hagués augmentat de 2 a 5 min. Em preocupa, però quedava la baixada on podia apretar de nou. La diferència final acabava sent d’uns 8 o 10 minuts. La meva bici controlada i estratègica havia trontollat una mica, però sabia que per contra havia arribat amb les cames més fresques i ara em tocava a mi.

Començava a córrer i ho feia ràpid, mai porto GARMIN, però vaig fer alguns kms propers o per sota dels 4min/km. La primera vegada que ens vam creuar amb el Guille (de les 3) li vaig veure bona cara. Ens saludem, ens animem, però també agafo bé la referència del punt de creuament. No està a prop, però tard o d’hora defallirà. Demano al David i a l’Óscar si li fa mal la lesió i em diuen que no, que va molt fort, això m’alegra, el volia guanyar, però no que fos per la lesió. Segon creuament, li havia retallat, però tot just una mica i ni de bon tros es veia el possible defalliment.

A la tercera volta la retallada va ser més important, però insuficient per a guanyar-lo. Ell es va deixar anar una mica, probablement al veure que ja ho tenia, jo vaig seguir fotent-li perquè aquesta vegada volia anar al límit (a més, probablement mai més guanyaré al Nacho, un IM sub10hores jijiji), i no és fins a falta de 2 o 3 km que veient unes estrelletes decideixo que ja ha arribat l’hora de tornar a controlar. Vaig acabar fent un parcial fantàstic, 29è, poc més d’una hora trenta i ara no em feu dir les xifres exactes, crec que li vaig retallar 5 dels 8 minuts, no ho podrem saber perquè per una gilipollada de la Federació el Guille no surt a les classificacions.

I perquè ho explico tot això, doncs perquè gràcies al Charly estic llegint el fantàstic llibre “I’m Here to win” del Macca (ja en parlaré) i salvant totes les distàncies, la seva història de l’IM de KONA del 2006 m’ha fet reviure aquest duel amb el Guille a Berga.

Aquí teniu el capítol (McCormack, Chirs (2011) I’m Here to WIN, Center Street , New York)

https://docs.google.com/open?id=0Bwoun0IqD17KelZRb2lFcGxaVE0

PD: L’endemà el Normann i el Macca es porten a matar, no cal dir que no va passar el mateix amb el Guille. De fet en cursa m’hagués agradat pillar-lo, però estava encantat de malgrat els seus darrers problemes li hagués sortit un Half tant fantàstic (ell em va ajudar molt a Les Angles)

2011 Ford Ironman World Championship

L'any passat ja compartia aquest vídeo que espero sempre amb impaciència. Aquest any és la competició femenina la més espectacular, però en general encara mola més que la de l'edició del 2010.
No tinc febre IM, de fet quasi no tinc febre triatló, però veient aquest tipus de competicions les meves ganes per tornar a exprimir el cos pugen molts graus. És impossible explicar, i fins i tot diria que recordar, les sensacions que es viuen i per tant cal anar repetint-ho de tant en tant. És precisament per aquestes ganes que ara no he de tenir pressa i no la tindré, cada dia de repòs, és un dia guanyat.
Aprofito per donar-vos les gràcies: via comentaris, FB, mails, trucades o en persona, he rebut molt suport i preocupació, i això no només m'ajuda sinó que em fa veure que el què tinc no és cap broma. Gràcies.

Gestionar les caminates

Juliol del 2009, Half de les Garotxes, Les Angles, França. Realitzo la mitja marató en 1 hora 35. Content d’haver-la aguantat tota sense caminar. Comento la jugada amb el Nacho, ell ha arribat fa una bona estona, ha fet una mitja, si no recordo malament, per sota de l’hora trenta, i em comenta que ha caminat en tots i cadascun dels 6 avituallaments.

Aquell dia vaig rebre una lliçó, vaig créixer una mica més com a triatleta. Caminar no és símbol de feblesa en la llarga distància sinó que pot ser molt productiu. Vaig aplicar els nous coneixements en la darrera volta de l’Ironman al setembre i va funcionar, les quatre caminades mentre bevia tranquil·lament durant els avituallaments dels últims 10kms em van permetre fer la Marató en 3.45, acabar a bon ritme i sobretot donar descansos parcials al meu cervell.

Ara ho tinc molt recent, parcial 29 de quasi 400 en el sector del running. Més enllà de la marca o de la posició (probablement una bici més agressiva hagués suposat un pitjor parcial però un millor temps final), crec que la Mitja va ser rodona, i tot gràcies a les caminades. La primera volta va ser complerta, corrent, la més dura de totes. En la segona ja vaig decidir que beuria bé en els tres avituallaments: començava a caminar agafant els dos gots, un l’anava bevent, mentre amb l’altre em refrescava el cap. Un cop acabats, de nou a córrer. No us enganyo si us dic que no trigava ni 200 metres en avançar de nou als dos o tres corredors que m’havien passat en aquest breu decans. En aquesta segona volta fins i tot vaig caminar els 5 metres finals de la pujada més empinada i una vegada més en 100 o 200 metres veia que havia pres la decisió encertada.

La volta final també va tenir un parell de caminades en els avituallaments però aleshores ja anava llençat. Gestionar bé aquestes caminades és, per mi, la clau de l’èxit, i ara més que mai, si vull començar a fer ultratrail, hauré d’aprendre a decidir quan val la pena caminar, i quan córrer.

I quina millor manera d'explicar el què dic que mostrar-vos el pas pels avituallaments del Nacho, que va acabar fent la Marató en 3.33 i l'Ironman per sota de les 10 hores.

Crònica de l'Ironman de Lanzarote, vivint-la com si fóssim allí

Quina millor manera d’homenatjar al Xavi pel seu Ironman que explicant com vaig o vam viure la tarda del dissabte, que començava connectat al mòbil ja al migdia, fent el maleducat en un dinar familiar. Transcric aquí un IM viscut a nivell virtual, la primera part via facebook, seguint els comentaris en el mur del Xavi, i consultant els parcials al web oficial de carrera. La segona part, la que jo considero més interessant, comentant la jugada amb el Víctor, vivint en directe els parcials i el vídeo de l’arribada (amb alguna entrada al facebook).
De mica en mica també seguia al Jose, que ens va fer patir una mica més però que superava també la competició convertint-se en un Ironman!!! Felicitats!
Un moment únic veure juntament amb la Bea i el Guillem (que jo crec que estava estudiant com fer un IM de cara al futur), com entraven el Xavi i la Ruth i es fonien, literalment, en una abraçada.
En blau: facebook
En negre: Víctor
En vermell: Jo

Pau Cortadas Guasch Millor pluja que vent!
Ahir a les 12:49 •

Ruth Alavedra Va bastant be, de fet inclus q diria q massa rapid!
Ahir a les 13:55 •

Pau Cortadas Guasch Ja funciona el tracker! Quin temps de natacio! Jo de gran vull nedar com ell. Pero ha acabat la bici? Quant ha fet?
Ahir a les 14:54

Pau Cortadas Guasch La bici en 6.30 i els primers 6km de run a 4.30,, és massa ràpid, però vol dir que ha acabat bé la bici.
Ahir a les 16:44

Pep Sanchez Delgado A 4:30??? Uff!! Calmeu-lo!!!
Ahir a les 16:46

Ruth Alavedra L'he vist fa 2 minuts i diu q va be, q encara no ha parat a caminar. Crec q encara li queda corda pero la calor esta apretant.
Ahir a les 17:08

Pep Sanchez Delgado Digali que parar a caminar a caminar no es una opció, que baixi el ritme i no camini....
Animeu-lo a muerteeeeeee!!!!!
Ahir a les 17:10

Ruth Alavedra Ja li he dit q dosifiqui perq va massa rapid pero diu q es troba be. En una estona us torno a infornmar. Moltes gracies pel suport desde BCN, li he donat anims de part vostre i l'ajudat!
Ahir a les 17:11

Pau Cortadas Guasch Home si camina als avituallaments no passa res, he investigat una mica i crec que els ritmes de la web estan malament, que ni abans anava tan rapid ni ara tan lent. Ruth i la resta ara animar-lo a ell (i al Jose), i si hi ha defalliment, el comodin de la llamada ;-)
Ahir a les 17:18

Ruth Alavedra Jo estic gairebe segura d q parara una mica a caminar o almenys confio q ho faci!. M'he creuat amb el jose i ta be! Ole esos triatletas! No dejare q abandone! Antes lo llevo a caballito jejeje
Ahir a les 17:26

Pau Cortadas Guasch Dos parcials, del 12 al 18 a 5.07 del 18 al 24 a 5.56. I aquests ja són correctes. Ruth, ja tenim Ironman, si ha arribat al km 24 acaba segur!!!!
Ahir a les 18:21


18:37 Jo: Estoy siguiendo a Xavi en el Ironman
Víctor: Sí, yo igual lo ando viendo...
Jo: Ha hecho una natación espectacular!
Aunque yo creo que ahora va un pelín clavado, creo que hará una maratón entre 4 y 4.30
Víctor: Sí, en 58 es increíble... es su fuerte sin duda
Vi que bajó mucho el ritmo en el maratón, la bici ha de haber estado muy difícil
Jo: En todo caso esta vez acaba seguro, a ver si lo hace en más o en menos de 12 horas
Víctor: Pero después recuperó ritmo, no sé ahora que tal...
Jo: El último a 5.56
18:41 Víctor: Pues yo creo que para ser el primero está muy bien... es un tiempo bastante buenopara el primero y para lanzarote que es muy difícil
Jo: Algo pronto para ir a 6 min/km.
Sin duda, está de coña!
18:44 Víctor: Bien, que mantenga el ritmo abajo de 6 y terminará bien
Pero ante esa situación yo creo que está bajando el ritmo porque duda si llegará con un ritmo más fuerte...
Cuando estás cansado y te falta tanto no hay nada como guardar por si acaso...
18:45 Jo: Lo que pasa es que está empezando a andar un poco, en un IM no decides bajar el ritmo, lo bajas "por la ley de la gravedad" o sea porque no puedes más.
18:46 Víctor: Es que haber hecho 6:36 en la bici es porque ahí estaba muy dura...
Jo: La cosa está en que en principio irá bajando el ritmo o sea que en principio el siguiente ya será por encima de 6.
18:47 Víctor: Pues esperemos lo mantenga en 6 por lo menos... que no baje tanto... en fin... como sea, terminar es excelente
Jo: 6.05 en el último parcial y a falta de 12km, esto está hecho!
18:51 No ha bajado mucho y eso está bien
18:54 Víctor: Sí, yo creo que se guardo un poco y ahora tratará de mantener los 6 hasta el final... porque hubo un parcial que hize más de 6 no?
19:06 Jo: Sólo el último ha hecho más de 6 ahora viene el parcial clave pero baja de 12 horas seguro lo cual está de coña
19:07 o casi seguro jiji
19:30 Jo: 6.47
Víctor: Uff
Jo: Lo que te dije, en un IM uno no se reserva para el final, uno va a lo que puede, le quedan 5km 19:32 Si hace el último en 6 baja de las 12, sino justito.

Segur que está al límit però només li queden 5km (és a dir com si fos una tri Spint) JA TENIM IRONXAVI!!!!!

19:35 Jo: Aquí puedes ver el final de Xavi http://live.ironmanlive.com/Event/Ironman_Lanzarote
Víctor: Sí lo ando viendo justo
Jo: Alrededor de las 20 horas!
19:36 Víctor: Con que no se atraviese el fotógrafo ese de verde jaja
Jo: jaja

Per veure com arriba (si no es posa ningú al mig), calculo que cap a les 20 hores, una mica abans. Gran Xavi Alvarez!
Ironman Lanzarote
live.ironmanlive.com

20:00 Víctor: Ya llegó
Lo viste?
20:01 Jo: Lo ví, con Ruth! 12 clavadas!
20:03 Víctor: Sí jajaja qué bien!

El Guillem mirant l'arribada del Xavi, ja és IronMan, amb 11.59.48 i una natació espectacular. FELICITATS!!!! Quina gran abraçada!!!

Incongruències de l’Ironman

M’hagués agradat que aquest títol fos perquè malgrat no tenir temps per entrenar un pot fer un Ironman, però com això no és així, si més no de manera digne, doncs no us puc explicar que aquest any repetiré en la distància. M’havia passat pel cap, especialment l’Ironcat: m’havia informat, fet un pla d’entrenament, calculat que tindria temps de complir-lo, però ni de conya. Si ara mateix que m’estic centrant en la velocitat i no en el volum ja em dóna la sensació que abandono la família, veig inviable entrenar per res que s’assembli a un Ironman. Però no us vull avorrir que sinó no arribeu al què vaig a explicar que, sense que serveixi de precedent, és interessant. L’altre dia el Sergi de SBR penjava al facebook un espectacular vídeo resum de l’Ironman de Kona 2010. Tot i ser un resum dura hora i mitja així que us recomano veure’l, però en la intimitat, i més si la vostra parella no comparteix la passió pel triatló, o pensarà que sou uns freaks. Incongruència 1: Estan “flacos”. Quan el 2007 debutava en Marató i la Bea veia tots aquells escanyolits corrent com a llebres em deia “no et quedis així eh!”. Jo tampoc ho volia, però per sort la passió pel triatló em permetia també treballar el tronc superior. Només cal veure certs triatletes de la “èlit” catalana per arribar a la conclusió que s’ha d’estar catxes per competir. Però si veieu el vídeo i en especial el duel Macca – Raelert, veureu un conjunt d’ossos, que no óssos, nedant, pedalejant i sobretot corrent com a bèsties.

(Els que volgueu mirar el vídeo i no sabeu qui guanya, no llegiu aquest peu de foto) Per cert, bon moment aquest, ells mateixos, en competició, comenten "és com l'"IrnonWar", a més just on la foto el Raelert li dóna la mà al Macca, i s'ha interpretat com donar-li les gràcies perquè prèviament aquest li havia deixat una esponja amb aigua, o felicitant-lo perquè es sabia perdedor d'aquesta batalla de dos.

Incongruència 2: Com a freak que sóc em vaig fixar en les wambes que calçaven, no sé perquè m’agraden les que són de diferent color de la part interior a l’exterior, dóna la sensació que vas amb wambes diferents i és molt graciós. Doncs bé l’Andreas Raelert, segon classificat, i molts d’altres atletes de K-swiss portaven les K- Ruuz. Penso “em pillo aquestes, em molen i a més serveixen per fer una marató”. Busco per internet i tot són coses de l’estil “adecuada para distancias cortas, 1500 - 3000 y 5000 mt. Como máximo para usar en 10.000 mt si el corredor pesa 75 o menos kg.” Què fort, o sigui que a risc de lesionar-se, aquesta penya porten unes wambes superlleugeres, sense amortiguació i per gent molt poc pesada. Realment és un detall que demostra que porten el cos al límit.

Casualitat o el destí?

Suposo que és un costum força freqüent quan et neix un fill és començar a buscar fotos de petit per buscar similituds. En el nostre cas les recents àvies van fer a la perfecció aquesta tasca. Imagineu quina va ser la meva sorpresa quan vaig veure aquest àlbum on podia constatar tres coses: que era molt lleig, que per sort el Guillem no s'assembla gens a mi i la tercera era que l'hora de naixement m'era coneguda.
De seguida vaig trobar la relació, resulta que l'hora que vaig néixer coincideix exactament amb la meva marca a l'Ironman 10 hores i 48 minuts. Casualitat o el destí? Si és el destí ja podia haver nascut un parell d'horetes abans.

Tres Ironman a Catalunya

Amb l'Extreme Man 226 de Salou, Catalunya tindrà 3 Ironman. Em reservo l'opinió sobre la prova ja que vull saber-ne més coses, però d'entrada tinc els meus dubtes que realment siguem prou gent per tant IM. Sigui com sigui és una opció més i suposo que ajudarà a que les inscripcions de l'Ironcat no s'acabin tant ràpid o fins i tot directament que no s'acabin, així que sempre m'anirà bé per decidir-me a darrera hora.

De Slowpepe a Ironpepe

Sempre és maco que els amics vagin assolint reptes, i més si aquests es tracten d’un Ironman. És per això que els darrers diumenges he estat connectat al mòbil seguint l’evolució d’alguns amics que en comptes de passar el diumenge fent la migdiada el dedicaven a fer esport.
Aprofito aquesta entrada per felicitar-vos, no cal citar ningú perquè ja estem en contacte habitual, però si tinc especial interès en una persona, que va començar amb una filosofia, però malgrat li costi de reconèixer, l’ha canviat. Si la Bea i jo teníem il·lusió (que es van transformar en nervis a les 9 de la nit) per a què algú acabés l’Ironman, aquest era l’Slowpepe, de qui robant-li les seves pròpies paraules, diria que és “maratonià, Ironman i la mar de majete” (ja estem igual, Josep).
I perquè aquesta personalització? Doncs per tres principals raons:
1) Perquè ens recorda molt a un amic molt apreciat, amb qui comparteixen les ganes de competir, entrenar, superar-se i fer esport malgrat no tenir les condicions de l’Eneko Llanos.
2) Perquè ha seguit un pla d’entrenament durant sis mesos, i això mai vols que acabi amb un fracàs. Sobre aquest tema en vull escriure un dia, però avançant quatre paraules, diré que és cert que molts poden fer un Ironman amb entrenament, però és important dedicar-hi aquests 6 mesos, encara que alguns haguem aconseguint el repte, no vol dir que sigui fàcil, i per tant molt de compte, que no passi res. Valoro per tant, la seriositat que li ha dedicat al tema.
3) I perquè sí, perquè a penes hem parlat una vegada tot trobant-nos pel carrer però va ser com si ens coneguéssim de tota la vida, i això és fantàstic.Així que felicitats, i serveixi aquest escrit per tots aquells que supereu els reptes a base d’esforç i dedicació, i serveixin també pels futurs Ironmans, que encara me’n queden alguns per aquest 2010 i vull que com el Pepe i tants d’altres acabeu i gaudiu d’aquest espectacle difícil d’explicar que és el triatló de llarga distància.

Et demano disculpes per publicar una foto sense el teu permís, però clar ara ja ets famós, així que en tinc dret ;-)

Si us agrada l'entrada aneu clicant sobre el logo aquest que apareix en l'enllaç del concurs, tot puntua.

Crònica del Half de Balaguer 2010

No seré pesat, a aquestes alçades queda poc per dir respecte a la duresa del circuit ciclista, l’aigua congelada o l’acabar com sigui en el running. Després de les primeres impressions escrites fa uns dies aniré al gra i comentaré simplement les sensacions viscudes,
Pel què fa al segment de natació, tota la teoria se’n va en orris quan descobrim que l’aigua està més freda que mai, pitjor fins i tot que en les primeres proves al mar a principi de temporada. Això es tradueix en respirar cada braçada dreta, ficant el mínim el cap a l’aigua i passant de l’estil. De tornada, tot i que és per on entra l’aigua del desglaç, sembla que la temperatura millora. Això, juntament amb el fet de poder nedar menys apretadets, fa que ara sí em pugui concentrar en l’estil fins a començar la segona volta, on tornem a les condicions del principi. La sensació global no és molt bona, però surto prou ben col·locat. Per les referències generals sembla que hi havia més metres, però ves a saber si era això o que a tots ens ha costat començar a nedar jiji
Punt i a part es mereix la transició, per on passo com una exhalació, avançant fins i tot al Raül que evidentment havia fet millor natació que jo.
El cas és que no me n’adono així que surto a per ell, ja se sap que un passa molt de la resta de competidors, però als amics sempre els vol guanyar. Passen els km i no l’agafo, no és que vagi molt fi, però sí un mica millor que els que m’envolten (cada 2 que em passen jo ho faig amb 3), així que el meu pensament és “el Raül ha tornat a fer de calimero i tot i dir que no li aniria bé, està anant com una moto”. Finalment el veig, ell està començant el bucle d'Àger i jo l’estic acabant, li foto un crit però no té temps de contestar. Comença la pujada de tornada en què com ja he explicat perdo una mica de ritme, posteriorment el recupero baixant fins a passat les Avellanes, on comencem el darrer bucle que em destrossa moralment: la sensació de pujar tota l’estona, les rampes dures però sobretot el desconeixement total de la distància fa que pedali sense inèrcia. Aquest darrer factor és clau perquè quan recupero de nou la carretera, conscient del què queda pel final, recupero les forces sobtadament i faig una molt bona baixada. A l’alçada de les Avellanes em trobo amb la claca cridant com els que més. Espectacular!

Foto cortesia de Pelada.cat

I corrent, poca història, des del principi veig que m’arrossegaré, però afortunadament a partir de la segona volta puc portar un ritme de creuer bo i que em permet mantenir el patiment.
Com a dades tècniques:
Prenc dues barretes en el sector bici (una Powerbar i una Maxim Energy Bar) i un gel de Nutrisport una mica obligat en el running.
Ja he parlat del tema Plats i pinyons.
Faig la bici sense mitjons i me’ls poso pel sector running.
Vaig tenir molts problemes a l’esquena amb la bici (els arrossego des de fa un temps) i també massa dolor al genoll. Penso que aquesta és la raó per la qual corria totalment torçat, més que altres temes com els adductors o algun de menor a la planta dels peus. El cas és que jo no me n’adonava, però sí que notava poca comoditat a l’hora de córrer, especialment per la part irregular de gespa. M’ho hauré de mirar, de moment la setmana que ve em toca osteoptaia per millorar els dolors d’esquena, el genoll el deixaré per final de temporada.

Foto cortesia de Pelada.cat

Les dades de la tri són les següents
Posició 79 de 256 que van acabar i més de 330 inscrits
CORTADAS GUASCH, PAU CLUB CICLISTA SBR
Total 05:51:01
Primer classificat: 05:00:42
Natació (132) 41:04
Bici (107) 03:31:00 25,59km/h (la bici marcava una mitjana per sobre dels 27km/h)
Running (43) 01:38:57
Val la pena comparar-ho amb les dades del 2009, més anivellades entre sí però pitjors globalment.
Penjo el vídeo de l’arribada i després algunes de les fotos.

Half Balaguer 2010

Where is the limit?

“Si els objectius estan més enllà dels límits, el plaer d’arribar-hi és infinit, però el sol fet de buscar-los és suficient”

Aquesta frase, que presideix el bloc, em va venir al cap quan vaig entrar en aquest món de la competició de llarga distància ara fa tres anys, coincidint amb la marató del 2007. La vaig escriure pensant en mi, però també per animar a la gent a provar nous reptes, a descobrir que treballar per assolir-los és el què realment costa, però ja sabem que a més dificultat, més satisfacció.

Ara llegint el llibre d’en Josef Ajram he parat atenció en la seva frase: “no sé on està el límit però el que sí sé és on no està”, i penso que tot i tenir més força que la meva tenen una filosofia semblant.

Una vegada més amb cert escepticisme començava a llegir un llibre que no sabia què em podia aportar de més algú que ja ho escriu tot en un bloc, però de seguida em va enganxar, amb frases del tipus “si ells podien fer un Ironman, segur que jo, no tan sols podia fer-ho sinó que era capaç de superar-los” “guanyava mensualment 3.000 o 3.500 euros”, “per dedicar-se a això s’ha de ser bo”... demostren que no ha amagat res, que aquest llibre parla de Josef Ajram (persona i personatge), amb les seves virtuts i amb els seus defectes, però tal qual és.

Conec gent, força propera, que tot el que toca és or, però que no és feliç. Penso que ell compleix la primera part, però no la segona. Aquest tipus de personatges són conscients que el seu èxit són una barreja de fortuna però amb una dosi gran de saber fer les coses bé, però per mi el mèrit no està tant en arribar-hi sinó en gaudir-ho, i crec que això és el que relata el llibre, capítol per capítol, explicant com arriba a assolir els seus èxits, però sobretot com gaudir d’ells.

A mi el que més em fascina és realment el personatge, per un costat em sorprèn que la gent arribi a vestir-se com ell, però per altre cada vegada m’interessa més el què fa, com ho fa i perquè ho fa. Abans pensava que hi havia gent millor, de fet n’hi ha, però en aquest món no cal ser el millor sinó que els demés s’ho creguin, i penso que ha sabut trobar el que millor sap fer, fer-ho bé i sobretot vendre-ho. Chapeau!. Oscar Wilde té una frase cèlebre “que hablen de uno es espantoso. Pero hay algo peor: que no hablen”, i Dalí la va transformar per donar-li el seu toc d’humor sarcàstic "Lo importante es que hablen de ti, aunque sea bien". Tot plegat crec que serveix per explicar el perquè d’aquest boom mediàtic, i és que tothom té la seva opinió sobre Josef Ajram, des de les més positives “és amic meu” fins a les més negatives. Jo n’he sentit de negatives, encara diria més, potser algunes no estan exemptes de raó, però precisament algunes d’elles són les claus del seu èxit, tant en la vida com en l’esport i sobretot en el món mediàtic.

Dues anècdotes per acabar: com deia tot el que toca es converteix en or o això pensen els seus patrocinadors, i la prova és que a la Expo de la Marató de Barcelona hi havia un maniquí vestit de Josef Ajram, la cosa té mèrit eh! Però el que em va fer més gràcia és que el dorsal que portava era el d’un triatló sprint (si ell ho hagués vist!).

L’altre és que jo realment no el conec, hi he parlat alguna vegada i quan em creuo amb ell el saludo, però quan estàvem el dia de la Marató al costat de la carpa de les llebres comentant la jugada amb alguns amics, la Bea va dir mirant al meu darrera “mira qui hi ha!”, jo vaig pensar que seria un dels molts amics que havien corregut aquell dia i em vaig girar per parlar-hi, resulta però que era ell, que com he dit no el conec gaire però que malgrat tot vam estar parlant una bona estona. És en aquestes converses puntuals o en algun mail que hem creuat quan penso que el personatge Josef Ajram és una barreja molt equilibrada entre l’esportista solitari, decidit i perquè no dir-ho orgullós i la persona capaç de transmetre la importància del què fa d’una manera propera, aquell dia havia fet una marató de quasi quatre hores i quart trencant els esquemes de les seves marques diàries al bloc, però malgrat tot estava feliç perquè amb allò havia ajudat al seu germà a assolir un repte.

Aquesta entrada volia ser un escrit sobre el llibre i ha acabat sent sobre la persona, però és que si el llegiu veure-ho que el llibre és la persona o com ell mateix diu el personatge. M’ha agradat llegir-lo.

Volia afegir un parell d’idees que m’han cridat l’atenció: en el primer capítol, quan narra el segment de natació del segon ultraman diu una frase molt certa i és que en la llarga distància només has d’arribar a la meitat, “després ja només es tracta de restar”. La segona són les xifres que envolten la Marató de Sables: 812 participants, 4.394 consultes mèdiques, 3.200 comprimits antidiarreics, 1.8km de venes o 3.450 analgèsics...

Nutrició 3 de 3: Fins i tot la xocolata és bona

Fa uns dies us parlava del bloc de Paris Canals, doncs bé, a part d’alguns links referents a nutrició té una entrada molt interessant per als amants de la llarga distància, i és una classificació dels aliments segons la seva validesa, abans, durant i després d’una prova d’ultrafons. Com a exemples sorprenents:
ÀPAT ABANS DELS RODATGES
Carn de porc magre: vitamina B
Ceba: millora la circulació, estimula la formació de globuls vermells
Musclos: Fe, per evitar anèmia; Zn, ajuda al metabolisme de l'energia
DURANT ELS RODATGES
Cafè: redueix dolor muscular
Curri: afavoreix la digestió
Xufla i orxata: eupéptica pel seu contingut en amilasa i lipasa, facilitant la digestió dels hidrats de carboni i els greixos respectivament
DESPRÉS DELS RODATGES
Carn de cangur: amb propietats anticancerígenes
Carxofes: depuren el fetge
Ceba: rica en substancies antiinflamatòries (quercetina)
Regalèssia: propietats antiinflamatòries
Xocolata amarga (85% cacau):redueix el dolor; augmenta l'energia
Si voleu llegir tota l'entrada cliqueu aquí.

IRONLEMAN: objectiu 2/2

Si el què es fa al llac Leman és o no un ironman és una discussió en la qual jo no hi entro perquè ho tinc clar, evidentment! Suposo que hi ha puristes que fins i tot no consideren ironman totes aquelles proves que es facin fora del circuit propi de la marca IM, també he sentit gent dient que si no es fa per sota d’una certa marca ja no es pot considerar home de ferro..., tonteries.
Em quedo amb una de les primeres frases de la seva web “the Ironleman is not your usual ironman, it is a genuine triathlon going back to the early Hawaii days”.
Com en qualsevol altre lloc, l’esperit que es deu viure en el llac Leman el 15 d’agost, ha de ser magnífic, i per mi això juntament amb recórrer els 226km ja es pot considerar Iron, o si més no capacitat per fer-ne un “d’autèntic” algun dia. I què té de peculiar la prova que us presento i de la qual un dia el Josep Maria me’n va parlar? Bàsicament es podria caracteritzar per tres elements:
1) És gratuïta i fruit de l’esforç del servei d’esports de la universitat de Lausana i de diversos col·laboradors importants.
2) A més de realitzar-se també en modalitat Half, es pot participar en el segment de natació, en el de bici, en el de running, en dos dels tres o evidentment fer-lo sencer.
3) I finalment el que és més peculiar és que en el sector ciclista es permet el drafting.
Jo crec que és la manera de debutar o millor dit de familiaritzar-se amb l'Ironman. No cal dir que estic lligat a les circumstàncies personals, però sigui com sigui tenim tots els números de no poder anar a Thailàndia aquest estiu, així que suposo que repetirem viatge en cotxe a l'agost i perquè no, aprofitar per anar a Suïssa i estar-hi pels voltants del 15 d'agost. http://www.ironleman.ch/
Tot i que encara no s’ha obert el període d’inscripcions, jo he omplert el formulari d’inscripcions. Ja m’aniré informant.

226TT i reordenació

M'he preinscrit a la 226TT, és una prova ciclista molt triatlètica ja que com en l'Ironman es fa de manera individual i com en l'ironman es recorren 226km. L'any passat ja m'ho vaig plantejar, però em queia molt d'hora en el calendari i em feia por la distància. Ara el primer problema segueix existint però sé que puc fer 226 km. En fi, de moment estic preinscrit i després ja veurem.

He aprofitat per reordenar la llista de blocs, deixant els exclusius de triatló primer, els que potser parlen de triatló però són més específics d'una de les tres disciplines, i finalment els que parlen d'altres esports i temes. Si n'he borrat algun en el procés, sisplau digueu-m'ho.

Ja tinc el tattoo d' Ironman!!!

La veritat és que cada vegada ho tenia més clar i a més, malgrat el complot de la Bea, a l’enquesta va guanyar vermell, així que amb aquesta idea anàvem cap a Sant Feliu per a fer-me per fi el tatu. L’únic que m’havia fet dubtar una mica era la insistència de la meva mare en el fet que els tatus negres es poden treure i els de color no, però ho dic més per a què qui estigui llegint això ho tingui com a informació que no pas per a fer-me canviar d’opinió a mi.
De seguida estàvem a Tatoo Odin i entràvem a la sala de tatuatges. El sistema, imagino que igual que en altres llocs, és que et fan una calcomania que et deixa el dibuix pintat a la pell i així pots veure com et queda i el tatuador et pot fer exactament el tatu que vols. Després de dos proves de mida i d’acabar de decidir que seria vermell amb el ribet negre doncs ja només em quedava relaxar-me i deixar la feina a l’artista. Les primeres sensacions no són molt doloroses, simplement és una agulla que va resseguint el perfil del dibuix, el fotut va arribar quan canviava l’agulla per una altra plena de punxes (totes dues a estrenar, evidentment), per omplir el logo. Aleshores sí que és una mica més heavy, però en tot cas res que no es pugui suportar, així que després d’uns quinze minuts (no ho vaig calcular, però em va passar força ràpid), ja estava fet. Ara només queda cuidar-lo, de moment rentar-lo amb aigua i sabó, pomada cicatritzant i tapar-lo amb el paper transparent de cuina (?) tres vegades al dia.
Tot i que això potser ho han de dir els experts, estic molt content amb el lloc escollit: per les aparents condicions higièniques, per les explicacions donades en tot moment i per com m’ha quedat.
En quant al tatu, doncs m’agrada molt com m’està quedant i la Bea segueix cabrejada perquè no li vaig fer cas amb el color, però sé que també li agrada (no ho admetrà, evidentment). L’únic dubte és que estèticament encara l’hagués fet més gran, però crec que és la mida perfecte en quant a estètica i discreció.
Us deixo amb el vídeo.

Ironman tatoo

Vermell o negre? La veritat és que no sé si faré cas a l'enquesta (començo bé), però com que tinc dubtes reals de si fer-me'l vermell o negre, tinc ganes de saber l'opinió de la majoria, sobretot si guanya alguna de les dues opcions de manera radical. A més si me'l faig vermell he de decidir si amb ribet negre o no, però aquesta decisió tant difícil ja l'assumeixo jo ;-)
La meva idea inicial era negre, especialment per la seva discreció i perquè penso que si el color perd intensitat pot quedar molt cutre. Però mica en mica el vermell ha anat guanyant força (en contra de la Bea), i ara és la meva preferència, el trobo més estètic (a les fotos queda molt guapo).
Doncs això A VOTAR i després veuré si us faig cas jiji
He fet un recull de tatoos trobats al google images.

Regal i autoregal

Ara faré una mica de ràbia, i és que a les moltes virtuds que li coneixeu a la Bea n'hi ha una que ha estat clau per a què jo pugui ser Ironman: i és que m'ha recolzat des del primer moment a l'últim. El primer es traduïa amb el regal del llibre de Don Fink el dia de Sant Jordi del 2008, allò suposava no només que ja tenia una guia d'entrenaments sinó també que la Bea em dèia "endavant, estem junts en això". L'últim detall diguéssim que ha estat més material, i és que l'endemà del Challenge tenia aquest "peluco" esperant-me a casa; ja de per sí és un regalàs que no sé si em mereixo jo o ella per aguantar-me tots aquests mesos, però és que a més darrera hi ha inscrit exactament el què vull recordar d'aquesta prova: FINISHER'09 3.8,180,42.2.
Per part meva i després de 4 o 5 anys amb les Spiuk, vaig decidir que ja estaven ben amortitzades i que em mereixia les Eassun que havia vist a Tomàs Domingo. Així doncs, la setmana passada m'hi arribava i queien les Spirit, que a diferència de les Spuik tenen un vidre fotosensible que s'adapta segons la quantitat de llum que hi hagi. De moment són molt lleugeres i còmodes, ja veurem de cara a l'estiu si en un dia amb sol de veritat són suficients. El que sí és segur és que em queden de puta mare amb el casc i la bici, jiji.

El resultat.

Resum de la temporada 2009

Vist ara en fred, és molt possible que la lesió d’adductor m’anés bé per a realment descansar abans de la llarga temporada que m’esperava. Feta la Behobia ja amb clares molèsties vaig començar un període de recuperació que va acabar derivant en un descans total a principis d’any. A curt termini aquesta parada total va ser molt dura, tenia ganes de córrer, de fer esport, m’havia proposat passar un hivern divertit: jugar a handball, a futbol, esquiar... Fer en definitiva el què se’n diu oci abans de tancar-me en el món de triatló durant 6 mesos. No vaig poder fer res de tot plegat, i a més els primers entrenaments van ser caòtics, amb sensacions mai viscudes d’esgotament total, de no poder anar més ràpid.
La solució va ser fer un aterratge lent, amb competicions on les marques estaven lluny de les millors, però que m’exigien un esforç extra, en concret dues mitges i la cabrilenca. Arribava doncs en un estat de forma baix, però ja amb una base creada i amb dos grans reptes en menys de dos mesos, Terra de Remences i la marató de Perpinyà, fent també un entrenament de qualitat amb la cursa de Collserola seguida de 90km en bici. Aquí els temps ja m’acompanyaven.
Marxa cicloturista de Remences
Temps 6.30.30.
Posició: 626 de 1133
Temps primer: 4.55.00
Collserola
Temps 59:40
Posició: 138 de 719
Temps primer: 45.11
Marató de Perpinyà
Temps: 3.27.42
Posició: 57 de 214
Temps primer 2.43.39
Després d’aquest escalfament ja vaig entrar de ple en la temporada de triatlons amb sort dispar, a Balaguer després d’una natació correcte i una bona natació m’agafa pajaron al running. Va ser una pena perquè crec que estava bé i hagués pogut fer una bona actuació, però en tot cas vaig aprendre molt dels errors comesos i em vaig presentar a Les Angles amb més experiència, aconseguint córrer bé i per tant fent una bona simulació del què podria ser l’Ironman. Vaig passar aleshores una bona època amb un gran equilibri entre viure com un ser normal, entrenar i descansar, i així em vaig presentar a la sprint de Barcelona que em vaig prendre com un “divertimento” però on vaig poder veure que tenia bons ritmes.
Half de Balaguer
Temps 05:44:39
Posició: 90 de 168 que van acabar i més de 200 inscrits
Temps primer: 04:31:37
Half de Les Angles
Temps 5:37:53.
Posició: 99 de 217 que van acabar i 259 inscrits
Temps primer: 4:34:40
Sprint de la Vila
Temps 1:09:26
Posició: 183 de 1372
Temps primer: 54:27
Ja només quedava dedicar l’estiu a augmentar volums i a millorar la meva natació en aigües obertes, tant entrenant com competint. La part competitiva van ser dues travessies, la de Sitges i la de l’Ampolla, molt diferents entre elles i que realment crec que sense deixar de ser competicions lúdiques vaig guanyar la confiança suficient com per a què els 4km de l’Ironman no em neguitegessin.
Travessia de Sitges (2.2km)
Temps 46:22
Posició: 176 de 266
Temps primer: 31:26
Travessia de l’Ampolla (3.3km?)
Temps uns 46 minuts
Temps primer: 29:24
La recta final va ser l’olímpic de Banyoles, on tot i no haver entrenat per una cursa explosiva si hi vaig arribar en un bon moment de forma, donant tot el què tenia especialment en la bici però també en el running, la natació va ser mediocre, però aleshores ja no hi havia res a fer.
Olímpic de Banyoles
Temps 02:20:35
Posició: 144 de 433 que van acabar i 529 inscrits
Temps primer: 1:55:08
I després de tot això, doncs què he d’explicar un Ironman millor de l’esperat on tot l’entrenament i competicions realitzades s’hi van veure reflectits.
Ironman Calella
Temps 10:48:55
Posició: 338 de 1.274 que van acabar i uns 1.800 inscrits
Temps primer: 8.15.37
Tot el que he explicat està resumit en imatges en aquest muntatge (té música o sigui que vigileu a la feina):