Incongruències de l’Ironman

M’hagués agradat que aquest títol fos perquè malgrat no tenir temps per entrenar un pot fer un Ironman, però com això no és així, si més no de manera digne, doncs no us puc explicar que aquest any repetiré en la distància. M’havia passat pel cap, especialment l’Ironcat: m’havia informat, fet un pla d’entrenament, calculat que tindria temps de complir-lo, però ni de conya. Si ara mateix que m’estic centrant en la velocitat i no en el volum ja em dóna la sensació que abandono la família, veig inviable entrenar per res que s’assembli a un Ironman. Però no us vull avorrir que sinó no arribeu al què vaig a explicar que, sense que serveixi de precedent, és interessant. L’altre dia el Sergi de SBR penjava al facebook un espectacular vídeo resum de l’Ironman de Kona 2010. Tot i ser un resum dura hora i mitja així que us recomano veure’l, però en la intimitat, i més si la vostra parella no comparteix la passió pel triatló, o pensarà que sou uns freaks. Incongruència 1: Estan “flacos”. Quan el 2007 debutava en Marató i la Bea veia tots aquells escanyolits corrent com a llebres em deia “no et quedis així eh!”. Jo tampoc ho volia, però per sort la passió pel triatló em permetia també treballar el tronc superior. Només cal veure certs triatletes de la “èlit” catalana per arribar a la conclusió que s’ha d’estar catxes per competir. Però si veieu el vídeo i en especial el duel Macca – Raelert, veureu un conjunt d’ossos, que no óssos, nedant, pedalejant i sobretot corrent com a bèsties.

(Els que volgueu mirar el vídeo i no sabeu qui guanya, no llegiu aquest peu de foto) Per cert, bon moment aquest, ells mateixos, en competició, comenten "és com l'"IrnonWar", a més just on la foto el Raelert li dóna la mà al Macca, i s'ha interpretat com donar-li les gràcies perquè prèviament aquest li havia deixat una esponja amb aigua, o felicitant-lo perquè es sabia perdedor d'aquesta batalla de dos.

Incongruència 2: Com a freak que sóc em vaig fixar en les wambes que calçaven, no sé perquè m’agraden les que són de diferent color de la part interior a l’exterior, dóna la sensació que vas amb wambes diferents i és molt graciós. Doncs bé l’Andreas Raelert, segon classificat, i molts d’altres atletes de K-swiss portaven les K- Ruuz. Penso “em pillo aquestes, em molen i a més serveixen per fer una marató”. Busco per internet i tot són coses de l’estil “adecuada para distancias cortas, 1500 - 3000 y 5000 mt. Como máximo para usar en 10.000 mt si el corredor pesa 75 o menos kg.” Què fort, o sigui que a risc de lesionar-se, aquesta penya porten unes wambes superlleugeres, sense amortiguació i per gent molt poc pesada. Realment és un detall que demostra que porten el cos al límit.