Necessitava un cap de setmana així!

Necessitava una mica de canya per a canviar el chip, i què millor per això que tenir amics amb qui picar-se i que treguin de tu una mica més del què donaries en un entrenament en solitari. No començava bé el cap de setmana després d’un “chiquen” amb ChampSys que fèia que el temps destinat a la piscina es convertís en un mirar i remirar excels i mails per tancar d’una vegada el trisuit dels Dragons. El cas és que arribava al DIR amb el temps just per canviar-me, fer quatre màquines (ho he de fer més sovint això) i anar cap al Cervantes a l’entrenament del divendres. Com sempre la sessió del Cervantes va ser molt bona, cadascú a la seva vam poder exprimir-nos al màxim en les 8 rampes que vam fer en quatre voltes. Per part meva donant-ho tot per mantenir el ritme del Coke i amb mal de panxa des de la segona volta. I si divendres em picava amb el Coke, dissabte tocava el mateix però amb les dues rodes. Després d’una volteta a bon ritme per Collserola vam encarar la pujada de Molins a Vallvidrera, i com si algú hagués donat la sortida, el ritme va canviar. Estava clar que tocava “apretar” les dents, la guerra havia començat. No diré noms, però de seguida ens vam quedar tres que “a cual peor”, així que el David amb la frase “què, fem un canvi de ritme?” es va aixecar i amb el seu ball sobre la bici va començar a distanciar-se, el Mikel em va agafar per sorpresa i va anar rere seu com una exhalació. Jo, com sempre, vaig guardar les armes per quan les cames estiguessin una mica gastades i sobretot per aprofitar el tros més pla per, com marquen els cànons (bé, els meus cànons), baixar més pinyons que la resta i contraatacar guardant-me una frase de vacil·leta al superar als meus dos contrincants. Donant més del què tenia i aprofitant que coneixia perfectament la pujada, vaig controlar-los fins a dalt de tot. Havia dit que no donaria noms, no? Ja cap el Tibidabo, el David anava molt sobrat, “però aleshores ja no s’hi valia jiji” Al final una molt bona sortida i amb molt bona companyia, espero que repetim, però ara ja em vigilaran més... I per diumenge, una altra vegada a perseguir el Coke. M’explico. Ens vam trobar una bona colla de Dragons, també amb els de la família. S’esperava una jornada lúdico-esportiva. La part lúdica va ser l’esquivar gent durant els dos o tres primers kms, i quan dic gent considero: persones de totes les edats i condicions, bicis, patinets, estàtues, gossos, i alguna sorpresa més. Aquesta la vam compartir els quatre Dragons que havíem decidit sortir junts. el Coke, l’Albert, l’Andrei i jo mateix. Però a partir de la pujada ja va ser el Coke qui va marcar el ritme i mica en mica vam anar quedant enrere. Va tenir el detall d’esperar-me per creuar junts l’estadi, però de baixada i a Floridablanca em va treure uns 20 metres que ja van ser insuperables, així que per segon dia em tocava veure-li el cul tot i passar a rodar per sota dels 4min/km.En definitiva, com he dit, un fantàstic cap de setmana de piques, que segur tindrà més capítols.