Sempre és maco que els amics vagin assolint reptes, i més si aquests es tracten d’un Ironman. És per això que els darrers diumenges he estat connectat al mòbil seguint l’evolució d’alguns amics que en comptes de passar el diumenge fent la migdiada el dedicaven a fer esport.
Aprofito aquesta entrada per felicitar-vos, no cal citar ningú perquè ja estem en contacte habitual, però si tinc especial interès en una persona, que va començar amb una filosofia, però malgrat li costi de reconèixer, l’ha canviat. Si la Bea i jo teníem il·lusió (que es van transformar en nervis a les 9 de la nit) per a què algú acabés l’Ironman, aquest era l’Slowpepe, de qui robant-li les seves pròpies paraules, diria que és “maratonià, Ironman i la mar de majete” (ja estem igual, Josep).
I perquè aquesta personalització? Doncs per tres principals raons:
1) Perquè ens recorda molt a un amic molt apreciat, amb qui comparteixen les ganes de competir, entrenar, superar-se i fer esport malgrat no tenir les condicions de l’Eneko Llanos.
2) Perquè ha seguit un pla d’entrenament durant sis mesos, i això mai vols que acabi amb un fracàs. Sobre aquest tema en vull escriure un dia, però avançant quatre paraules, diré que és cert que molts poden fer un Ironman amb entrenament, però és important dedicar-hi aquests 6 mesos, encara que alguns haguem aconseguint el repte, no vol dir que sigui fàcil, i per tant molt de compte, que no passi res. Valoro per tant, la seriositat que li ha dedicat al tema.
3) I perquè sí, perquè a penes hem parlat una vegada tot trobant-nos pel carrer però va ser com si ens coneguéssim de tota la vida, i això és fantàstic.Així que felicitats, i serveixi aquest escrit per tots aquells que supereu els reptes a base d’esforç i dedicació, i serveixin també pels futurs Ironmans, que encara me’n queden alguns per aquest 2010 i vull que com el Pepe i tants d’altres acabeu i gaudiu d’aquest espectacle difícil d’explicar que és el triatló de llarga distància.
Aprofito aquesta entrada per felicitar-vos, no cal citar ningú perquè ja estem en contacte habitual, però si tinc especial interès en una persona, que va començar amb una filosofia, però malgrat li costi de reconèixer, l’ha canviat. Si la Bea i jo teníem il·lusió (que es van transformar en nervis a les 9 de la nit) per a què algú acabés l’Ironman, aquest era l’Slowpepe, de qui robant-li les seves pròpies paraules, diria que és “maratonià, Ironman i la mar de majete” (ja estem igual, Josep).
I perquè aquesta personalització? Doncs per tres principals raons:
1) Perquè ens recorda molt a un amic molt apreciat, amb qui comparteixen les ganes de competir, entrenar, superar-se i fer esport malgrat no tenir les condicions de l’Eneko Llanos.
2) Perquè ha seguit un pla d’entrenament durant sis mesos, i això mai vols que acabi amb un fracàs. Sobre aquest tema en vull escriure un dia, però avançant quatre paraules, diré que és cert que molts poden fer un Ironman amb entrenament, però és important dedicar-hi aquests 6 mesos, encara que alguns haguem aconseguint el repte, no vol dir que sigui fàcil, i per tant molt de compte, que no passi res. Valoro per tant, la seriositat que li ha dedicat al tema.
3) I perquè sí, perquè a penes hem parlat una vegada tot trobant-nos pel carrer però va ser com si ens coneguéssim de tota la vida, i això és fantàstic.Així que felicitats, i serveixi aquest escrit per tots aquells que supereu els reptes a base d’esforç i dedicació, i serveixin també pels futurs Ironmans, que encara me’n queden alguns per aquest 2010 i vull que com el Pepe i tants d’altres acabeu i gaudiu d’aquest espectacle difícil d’explicar que és el triatló de llarga distància.
Et demano disculpes per publicar una foto sense el teu permís, però clar ara ja ets famós, així que en tinc dret ;-)
Si us agrada l'entrada aneu clicant sobre el logo aquest que apareix en l'enllaç del concurs, tot puntua.
3 comentaris:
Moltes felicitats, Josep!!! Quina gran foto de creuada de la meta!!! M'encanta!!!
Ah, i per cert, está claro que existen los "pingüinos de hierro". Que gran animal el pingüino!!!
Moltíssimes gràcies pels ànims, pel seguiment i per les felicitacions a tots dos. És un autèntic honor formar part una miqueta de tot aquesta història. Jo també, Pau, vaig tenir aquell dia la mateixa sensació de familiaritat. Quan aparegui per Barcelona ho resoldrem (prepara't a córrer a ritme slow, encara que sigui empenyent el babyjogger).
Bea, la foto reflexa amb fidelitat el moment. L'alegria és proporcional al patiment. Potser estem tots sonats, però què feliços que som ara mateix. Una vegada més, gràcies.
Publica un comentari a l'entrada