Camino compartido

Les primeres impressions de l'experiència viscuda vull que passin per aquesta foto:
Per començar destacar la canellera i el simbolisme que representa. Fa dos anys quan vaig realitzar la meva primera cursa d'ultradistància vaig voler portar-la en record a un ser molt estimat, aquesta vegada i més realitzant un recorregut que ell va voler fer però no hi va ser a temps, no podia fallar. D'alguna manera m'ha acompanyat.
Per altra banda la polsera del Camino que per mi ja s'ha convertit en un lloc recorrent, on cada dos anys hi he d'estar i durant el qual em van passar pel cap records de passades edicions, totes elles diferents però sempre molt positives. Gràcies per en alguna ocasió haver-me acompanyat: Bea, Marta, Gio, Nico, Ivan o Xavi.
La suor marca la duresa de l'objectiu que ens vam proposar, i és que hem passat de temperatures properes als 10 graus a uns més de 30 sota un sol de justícia arribant a Los Arcos sobre les 4 del migdia.
El benvingut a Logronyo marca la superació d'un repte que m'ha costat més del previst, sense problemes físics excessius, moralment crema molt el realitzar jornades entre 5 i 6 hores de constant esforç, de saber que pugi, sigui pla o baixi un ha d'avançar, i deixar-se anar no és una opció. En fi, podria haver fet més, però tampoc calia.
I finalment el fet d'arribar sol també és significatiu. I és que com ja he escrit, després d'haver fet uns 60 o 70 kms sol, valoro encara més si cap el fet d'haver pogut compartir els primers amb el Xavi, a qui una acumulació de circumstàncies prèvies (tipologia d'entrenament), durant (problemes físics insuperables) i posteriors (objectius molt importants) van fer reconsiderar l'objectiu inicial d'arribar a Logronyo.