Marató de Barcelona
Estic al despatx, amb molta feina pendent, intentant escriure un article en anglès patatero i vull descansar. Com? Doncs escrivint d’una vegada quatre línies referents a la Marató de Barcelona. Tampoc sé molt bé perquè ho faig, la gran majoria dels què em llegiu em coneixeu i escolteu les meves històries a diari, i per tant ja sabeu com em va anar, què vaig sentir, què vaig pensar... Però un dia voldré recuperar les sensacions de la Marató de Barcelona 2011 i tornaré enrere i ho llegiré i pensaré, beneit el dia que vaig decidir començar el bloc, un recull de vivències que ja mai oblidaré. Esportivament parlant, poca història, el meu cos ja està habituat a rebre 42km i a fer-ho amb dignitat. Si bé en cursa vaig notar força desgast articular i en les plantes dels peus, a nivell muscular no vaig patir més que en un entrenament i la recuperació va ser quasi immediata. Molt content en aquest sentit. Sé que rebré moltes crítiques per aquest comentari. Micheal?, Flashman? Bea? 
Però la meva marató no és un repte esportiu, tinc la sort d’haver pogut, per segon any consecutiu fer de llebre i per tant com ja he dit vàries vegades viure la marató des de dins. A més el poder anar xerrant amb gent com el Marc o el Toni, fa que cremem kms sense pensar-hi. Però el 2011 o millor dit els 3.45 van ser diferents. Qui va a buscar 3.45? Doncs està molt clar, gent que creu que pot baixar de 4 hores però per voluntat o per risc intenta sortir a pels 3.45 a veure què passa, o corredors que han anat a pels 3.30 i punxa. Total, que sempre hi ha algú que de lluny et controla i dura tota la cursa, però la nostra impressió és que els que ens envoltaven van anar caient com a mosques i per tant no vam poder ajudar a un grup principal a fer una marató constant. A la vegada, els darrers kms van ser un constant eslàlom de cadàvers i semicadàvers mentre manteníem els 5.20min/km que ens havíem marcat. Aquest gust agredolç d’haver fet la feina bé però que pocs l’haguessin aprofitat, es va convertir en alegria per l’abraçada d’un corredor francès, que va debutar en marató, i a qui vaig estar animant durant els dos o tres darrers kms. Només per aquestes aquest tipus de fets, ja val la pena. Coses de la xarxa, ens hem conegut via facebook i qui sap si el Charly i jo correrem alguna altra cursa junts.
Estic al despatx, amb molta feina pendent, intentant escriure un article en anglès patatero i vull descansar. Com? Doncs escrivint d’una vegada quatre línies referents a la Marató de Barcelona. Tampoc sé molt bé perquè ho faig, la gran majoria dels què em llegiu em coneixeu i escolteu les meves històries a diari, i per tant ja sabeu com em va anar, què vaig sentir, què vaig pensar... Però un dia voldré recuperar les sensacions de la Marató de Barcelona 2011 i tornaré enrere i ho llegiré i pensaré, beneit el dia que vaig decidir començar el bloc, un recull de vivències que ja mai oblidaré. Esportivament parlant, poca història, el meu cos ja està habituat a rebre 42km i a fer-ho amb dignitat. Si bé en cursa vaig notar força desgast articular i en les plantes dels peus, a nivell muscular no vaig patir més que en un entrenament i la recuperació va ser quasi immediata. Molt content en aquest sentit. Sé que rebré moltes crítiques per aquest comentari. Micheal?, Flashman? Bea? 
Però la meva marató no és un repte esportiu, tinc la sort d’haver pogut, per segon any consecutiu fer de llebre i per tant com ja he dit vàries vegades viure la marató des de dins. A més el poder anar xerrant amb gent com el Marc o el Toni, fa que cremem kms sense pensar-hi. Però el 2011 o millor dit els 3.45 van ser diferents. Qui va a buscar 3.45? Doncs està molt clar, gent que creu que pot baixar de 4 hores però per voluntat o per risc intenta sortir a pels 3.45 a veure què passa, o corredors que han anat a pels 3.30 i punxa. Total, que sempre hi ha algú que de lluny et controla i dura tota la cursa, però la nostra impressió és que els que ens envoltaven van anar caient com a mosques i per tant no vam poder ajudar a un grup principal a fer una marató constant. A la vegada, els darrers kms van ser un constant eslàlom de cadàvers i semicadàvers mentre manteníem els 5.20min/km que ens havíem marcat. Aquest gust agredolç d’haver fet la feina bé però que pocs l’haguessin aprofitat, es va convertir en alegria per l’abraçada d’un corredor francès, que va debutar en marató, i a qui vaig estar animant durant els dos o tres darrers kms. Només per aquestes aquest tipus de fets, ja val la pena. Coses de la xarxa, ens hem conegut via facebook i qui sap si el Charly i jo correrem alguna altra cursa junts. 
9 comentaris:
Pau, gràcies pels ànims i consells previs a la marató...em van ajudar moltíssim...i jo soc del grup de 3h30´que vaig punxar degut a la rampa i qüasi m´enxampes en la meva primera marató...a veure si la propera agafes 3h30´ i la correm junts!!
Ens veiem dijous o divendres?
Apa...continuo currant!
Xavi.
Crítiques jo? No hi ha res criticable en aquesta crònica... Jo critico comentaris, quan surts amb mi, tipus: "Demà hauré de tornar a sortir, que avui no compta com a entrenament". A veure, bloggeros, encara que sigui veritat, fa ràbia o no?
Hombre, como ibas a sufrir tú, si ibas a un ritmo tan natural y cómodo como 5:20.
Así, que recochineándote encima y de forma pública de los pobres de velocidad. ;)
Un abrazo a los tres.
Es verdad, Flashman, no recordaba lo de los "ritmos cómodos"... Qué gran frase!!! Ja,ja,ja... Suerte que alguien me entiende!!! Por cierto, os esperamos por aquí, eh? Tengo gans de volveros a ver. Besos.
Encara no he escrit la meva crònica (i ja fa dies, com tu) i avui o demà ho faré, però la veritat és que només el fet de compartir amb algú una part del recorregut ja compensa. Ni tan sols et vaig poder saludar (vaig pensar que els kms finals amb menys gent ho faria) però no va poder ser... crec que fer de llebre és una gran responsabilitat i que és d'agraïr només intentar-ho...
Bea, Flashman, tranquilos, ara empieza la temporada de triatlón y sigo tan patético o más em natación. De hecho ahora es más deprimente ya que entreno a menudo con Xavi que cada 300 metros me recorta 100...
Joel, ja et val haver anat amb mi i no haver saludat!!! Amb la teva experiència hauries de saber que al final, vagis bé o no, és complicat xerrar. En fi, segur que hi haurà més ocasions, una abraçada.
Per cert, sóc el Pau, jiji
Pau bona marató, fer de llebre ha de ser algo excepcional. Tema que comentes de nedar.... Com en tot es qüestió d'hores pero la teva agenda es complicada. He sentit a algu dir que parles de flotabilitat, lliscar,... I que tu no hi arribaràs... Pensaves igual quan volies fer sub 40 als 10km? Jejeje. has de restar hores al running i sumar nedar pero també es valorable la teva opció de invertir el temps que tens en el que t'agrada. Seguiré nedant perque m'atrapis corrent. Bona marató!!
Això d'escriure amb blackberry fa que escrigui fata! La meitat d'accents, apostrofs,... Buffff
Publica un comentari a l'entrada