Crònica del Xavi A. del Camino

Després d’una nit on intentant dorminr a l’autubús vaig tornar a descubrir que com a contorsionista no m’hagués guanyat la vida, l’arribada a Pamplona va ser tot una explosió de sensacions. Sobretot emoció per l’inminent inici de la nostra aventura i nerviosisme per l’espera fins ser a Roncesvalles. A l’inici de l’etapa estava preocupat per no saber que ens esperava, haviem llegit que era la més dura, i a mesura que la boira en engolia em preocupava poder fer tranquils els km restants. Finalment vaig poder tranquilitzar-me seguint els peus del Pau i disfrutar moltíssim del paissatge. Els km van passar sense adonar-me’n i tot i que a la darrera baixada tenia les cames bastant carregades, vaig acabar molt millor del que pensava. A la nit van començar les molèsties al tibial, en aquell moment no sabia que seria 40 hores més tard el que em faria abandonar.

El segon dia vaig llevar-me com mai, descansat, havent dormit prop de 10 hores nonstop i després de testejar la cama vaig pensar que les molèsties havien estat una falsa alarma.

Vàrem començar a correr i els primers 15 km vaig trobar-me de nou molt be. Els entrenaments per collserola amb el Pau semblava havien servit per algo i podiem correr a ritmes relativament ràpids durant uns quants quilòmetres. Abans de la parada a Zubiri, km 21, el tibial va començar a fer de les seves i a les baixades començava a caminar, només podia correr als plans. De Zubiri a Pamplona va arribar a assolir-se un dels meus objectius, patir un xic, en un terreny molt més pla vaig poder correr a ritme constant però apretant un xic les dents, fent fugir el cap de la cama per no pensar en el dolor.

De Pamplona a Los Arcos, el pitjor, començant amb una pujada on tot i correr a estones el Pau em va treure un bon tros que ja no vaig poder remuntar i acabant amb una baixada desmoralitzadora. Així doncs, després de la pujada la baixada i si normalment les baixades és el que ens agrada, en aquest cas va se’m van apretar tots els orificis corporals, tots. Vaig poder baixar poc a poc, de costat, d’esquena, fent esglaons, parant a fer alguna foto, apretant més no poder les dents i deixant anar alguna llàgrima pel dolor. Pensant en que s’havia de patir vaig avançar, moooolt lentament i finalment vaig arribar a l’alberg. Després de curar-me els peus i les úngles, la conversa amb els altres pelegrins, una mica de gel, i dormir em van permetre recarregar d’optimisme tot i que proporcionalment a la coixera que tenia cada cop tenia més por a no poder acabar.

A mitja nit em vaig despertar i vaig escriure al blog del Pau explicant breument les sensacions. Vaig decidir que intentaria llevar-me aviat i sortir deixant al Pau dormint, necessitava testejar la cama i avançar km per no ser una càrrega per a ell.

Em vaig llevar i la cama havia millorat, vaig començar a correr i vaig poder seguir quasibé sense parar fins el km 10. Allí el Pau va donar senyals d’haver-se llevat i que en breu sortia a la meva “captura”. Les sensacions eren bones i així li ho vaig dir a la meva costella, tranquilitzant-la dient que la cosa tenia bona pinta. Al km 18 el Pau em va caçar, just quan una pujada i baixada havien fet augmentar el mal a la cama, el Pau va anar fent via i vàrem quedar en veure’ns a Estella… No vaig arribar-hi.Després de parar a una farmacia en un poblet a mig camí d’Estella, em van recomanar visitar el metge, no tenia a ningú esperant i al cap de 5 minuts s’acabava la meva aventura. Dos pensaments, dos sms i 20 minuts esperant l’autubús donant voltes i més voltes al cap. Vaig arribar a Estella i després de descarregar al Pau de pes innecessari vàrem fer via a Los Arcos, jo ja per una via alternativa. Van ser moments durs, coix, caminant buscant l’estació d’autobusos preguntant-me quan trigaria a estar bé de nou i poder correr.

Un alberg realment confortable i hospitalari i xerrar amb el Pau em va fer veure les coses una mica més positivament, pero seguia estant bastant preocupat.

L’endemà es va repetir la història, el Pau corrents, jo en autobús, capbaix, pensant en si havia estat imprudent intentant fer aquesta petita aventura. En aquell moment vaig pensar que si. Ara una setmana més tard penso que potser si vaig ser un xic inconcient (a dia d’avui puc rodar en bicicleta, nedar i sembla que en breu podré tornar a correr amb normalitat) però també penso que necessitava desconectar dels entrenaments diaris continuats durant 39 setmanes seguides i sobretot necessitava patir una mica, potser hagués preferit patir per distància i no per lesió però ja m’està be així.

Una experiència molt maca, no canviaria res del que vaig/vàrem fer, que per motius de lesió i d’objectius molt propers (pròxim octubre) no vaig poder disfrutar del tot però que, en qualsevol cas, recordo i recordaré amb un somriure d’orella a orella.

Aquí teniu la crònica del Pau i totes les fotos.