El triatló està podrit

Capítol 1: Half Challenge 2009, Calella. Anava tranquil•lament en el tren de la Renfe amb tota la il•lusió del món per veure l’espectacle que suposava el fet de viure el primer Half Ironman proper a Barcelona. Com no podia ser d’altra manera anava mig dormit, mirant per la finestra. De sobte... un “pelotón” rotllo el Tour, i després un altre, i un altre... No se’n salvava ni un. Això va anar acompanyat de gent criticant els demés, d’altres posant excuses, culpant a la federació (amb o sense raó), però sobretot tots fardant de marques i explicant les proeses. Lamentable, versió 1.

Capítol 2: Listillos. Menys ressò va tenir el drafiting viscut en la tri de Banyoles. De fet hi va haver un doble episodi en proves realitzades en aquest magnífic paratge. L’any que jo vaig fer el B, o el següent, no ho recordo, el Robert Mayoral denunciava haver vist un corredor acompanyat d’una furgoneta tallant-li el vent. En l’olímpic del 2010 el drafitng va ser tant descarat que alguns van denunciar-ho, hi va haver polèmica i aleshores va ser quan un destacat ex-director d’un prestigiós Club de triatló de Catalunya ho defensava amb el pretext “si ho fa tothom, a mi em sembla bé”, la meva reacció va se, i si tothom es dopa, també et semblarà bé? Sembla que no estava parlant de ficció. Lamentable, versió 2.
Capítol 3: Ironman vs 3.8+180+42. No dic que no sigui el primer fan del logo d’Ironman, m’encanta la M i no ho dissimulo, fins i tot algun dia m’agradaria viure la parafernàlia que monten en algunes curses del circuit, però quantes vegades he hagut de sentir “ah, però tu has fet el Challenge, no l’Ironman”, o “jo vaig a Niça, que és l’Ironman que hi ha més a prop...” tota una sèrie de comentaris despectius, de triatletes podrits pel màrqueting, l’únic objectiu dels quals és poder dir que han fet un Ironman, i no, haver superat 3.8+180+42. Lamentable, versió 3. Això donaria per una entrada sencera però em mossego la llengua.
Capítol 4: Operació Cursa. Aquí ja hem arribat al límit, i el pitjor és que no em sorprèn. Fins i tot culpo la influència dels blocs en tot plegat, aquesta necessitat d’explicar les proeses, de quedar per davant de tothom i que sigui públic. Atletes i triatletes aficionats dopant-se, però on hem arribat? Som gilipolles? El triatló s’està podrint, estem arribant a uns extrems on el hobby s’està convertint en obsessió, en necessitat. A mi que ningú em digui que fa esport per salut, els que fan el que jo, i no sóc dels pitjors, ho fem perquè ens agrada, però sense excuses, salut no és dedicar-hi tantes hores, forçar el cos, i menys drogar-se per guanyar 100 posicions... Estic indignat però no inspirat, així que no sé què més escriure ni explicar els meus sentiments en aquests moments, el que sí tinc molt clar és que vull noms, que no se’n salvi ningú... Lamentable, versió 4
Hi ha altres temes que m’indignen, però no vull parlar per boca dels demés, coses que m’han explicat i que afecten a esportistes que tenia ben considerats, però no em pertoca a mi, si més no en públic.
I tot aquest desencís amb el món del triatló coincideix amb l’esforç que estic dedicant a la creació i creixement d’un club com els Dragons, i és que si fa ja un o dos anys que aquestes idees em passen pel cap, no vull fugir d’un esport, que en essència m’apassiona... Com a hobby i acte social, és clar.
PD: Volia posar enllaços per corroborar el què dic, però a qui li interessi, que ho busqui.
PPD: Si algú vol posar noms, doncs a comentar...