I és que quantes vegades ens hauran dit que estem malalts o que som addictes a l'esport, i quantes d'elles són veritat..., sempre, i què, estem enganxats a l'esport i ens agrada, no és cap problema.
Segur que és tan difícil d'entendre com d'explicar, és més jo mai ho intento, quan algú em diu "però com pot ser que t'ho passis bé corrent sol durant hores" o "perquè has fet un Ironman", o "no et fa mandra nedar 3km" i tantes i tantes d'aquestes frases, jo em limito a donar-los la raó "sembla estrany no?, doncs és així, m'agrada”. No dic pas que algunes vegades sigui difícil començar, que realment tingui molta mandra (segur que fins i tot ho he escrit), però després mai m’he penedit durant un entrenament o competició.
L'altre dia el Xavi reia quan li vaig dir que a mi no m'agradava competir (què cabron!), i és que jo sóc competitiu com el que més, fins i tot entrenant m'agrada arribar el primer o maxacar-vos si puc, però el que no em motiva tant és fer competicions, jo amb unes tres o quatre curses l'any, unes 5 triatlons i alguna prova extra que em vingui de gust, en tinc més que de sobres. Això de pagar una inscripció, llevar-me d'hora o anar fort tinguis o no un bon dia, doncs què voleu que us digui.
Però entrenar m'encanta, no hi ha millor sensació que estar bé, que donar-ho tot en una pujada, o simplement res supera al fet de córrer per córrer, i això, qui no ho hagi viscut no ho entendrà mai.
I perquè foto tot aquest rotllo ara, doncs perquè dilluns, com diuen els de Tarragona vaig xalar com un nen. Sortint de la feina vaig guardar la roba de carrer a la motxilla, em vaig connectar l'IPod, frontal i cap a la carretera de les aigües per fer uns 13km vigilant en tot moment que no m’aparegués un porc senglar de la foscor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada