El dia D va anar amb sort diversa, però amb èxit per a tots. Especialment per la Bea, en el km 30 la deixava enrere, després d'uns kms junts, la Manu i el Toni s'hi havien incorporat, ella ja tenia experiència acompanyant-la en aquest tram però vaig pensar que pel Toni viure aquests 10 darrers kms de la seva germana serien una experiència tan brutal com difícil. La Bea començava a xocar amb el mur i si el cop és fort les conseqüències podrien ser devastadores, com ho viuria? Quines sensacions tindria veient un ser tan estimat demacrar-se com tants fan en els darrers kms d'una marató?
Però sí que es va trobar amb 5 kms on la Bea perdia segon a segon la banderola que portava jo a l'esquena, 5kms de cert defalliment, però altament compensats pels 5 següents, on la Bea va patir com mai, però en positiu, va decidir que volia superar aquella línia de no tornada, de trobar el plaer en el dolor de cames o en el regust de la sang en la boca (això és una exageració literària que vaig llegir del Kilian, però a que queda més èpic ;-) )
La Bea va acabar com mai ho havia fet en una competició... FATAL, amb un exitós FATAL, una reducció de més de 20 minuts de la marca de l'any anterior, les cames destrossades, rampes, llàgrimes...
M'agrada aquesta Bea, amb confiança, amb ganes de patir, de donar-ho tot, i també m'agrada veure-la baixar escales ;-) Mola, estic orgullós de tu, i envejós de la passió que tens per córrer, ets un bon exemple.
Un últim apunt per qui en el fons va ser el causant d'aquest grup team equip gent amics companys: "Jordi, recupera't, i quan ho hagis fet ens plantem a la plaça Espanya i comencem a seguir la ratlla blava durant els 42km de la Marató, al ritme que sigui, però posa data i t'acompanyo!"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada