Canvi d’objectiu, ara la Triatló

Fa poc més de tres anys el Robert m’animava a apuntar-me a la cursa dels Bombers i entre ell i els posteriors entrenaments amb l’Enric, m’han portat a convertir-me en un freak del running. El secret està en la mateixa excusa que posava al defensar la bici per sobre del córrer: la bici em permetia fer excursions i el córrer no.

Tot és entrenament, i sinó a veure si la marató no ha estat una bona excursió, o les sortides per Collserola. Córrer durant una hora, dues o el què faci falta és llibertat, el pas cap a la diversió, cap a l’incomprès món del corredor.

Durant aquest temps el meu mànager i la meva assessora personal, m’han acompanyat tant física com moralment. Tant el Robert com la Bea m’han animat en tot moment i m’han fet creure que era fins i tot millor del què sóc. A més també han estat uns fidels companys d’entrenament. Curiós córrer a l’hivern, a la Cerdanya i de nit.

Altres elements han estat claus, com les New Balance que em vaig comprar i que han reduït fins a quasi no sentir el mal de genolls, o, per sobre de tot, l’ambient: des dels entrenaments (tant setmanals com de cap de setmana) fins a les curses, passant per les sortides entre amics. Tot té el seu què, ens divertim corrent tranquil·lament per la platja, entrenant als migdies a saco, amb les bronques de la Bea mentre corre i les alegries de després, amb els ambients populars i competitius de les curses, comentant les jugades abans i després, trobant-nos una bona colla, amb fotògrafs oficials com el Jordi o l’Irene, és que això és la òstia.

I finalment també he d’admetre que sense l’esperit competitiu no hagués pogut divertir-me tant. Aquest esperit uns el tenim més i d’altres menys, però en quasi tots els corredors apareix. És, però, una competència positiva, l’eslògan dels bombers del 2006 era molt encertat “tu, contra el tu de l’any passat”. Quan jugo a futbol, a tennis o fins i tot en bici, el meu objectiu és ser el primer (sinó que li demanin a l’Ivan, o al Bernat o al Manel, quants piques!!!); quan corro el meu límit, el meu objectiu està en el crono, en els meus temps, en la meva millora, competeixo contra mi... i m’agrada.

I tot aquest rotllo és per dir que ara canvio d’objectiu, me’n vaig cap al Triatló, és l’esport perfecte: nedo, segueixo corrent, però recupero la bici (Gio estaràs content).

Des de fa unes setmanes he començat a nedar, de moment l’entrenament és dur, prefereixo 20km corrent que un quart d’hora de piscina, però suposo que tot arribarà. Confio amb el meu nou entrenador (o assessor esportiu) en aquesta nova modalitat, el Nico, perquè m’orienti i m’animi com han fet altres en el running.

Bé, doncs això, que comença la meva nova obsessió, de moment dos objectiu, una sprint abans d’estiu a Barcelona o Mataró, i una olímpica després d’estiu. A veure si alguns m’hi acompanyeu... Bea, Ivan, Carles...?

I després... Nico, no em liis.