El cert és que segueixo pensant que aquestes coses està molt bé fer-les acompanyat, no cal ser més de dos, però com a mínim tenir algú amb qui xerrar quan els dies es fan llargs, comentar la bellesa dels paisatges, els malsmoments, els bons, prendre decisions... però també he de dir que m'ho he passat molt i molt bé, i que també m'agrada (per 4 dies, més no eh!) estar una mica sol, passar hores i hores sense ni una paraula, pensant en qualsevol cosa sempre que els càlculs dels quilòmetres que queden ho permet, o simplement deixant córrer les hores mentre esperava l'endemà. En aquest sentit he notat a faltar els companys de viatge que m'havien acompanyat en el camí de Santiago els darrers dos anys, recorrent quilòmetres i quilòmetres, discutint, xerrant, compartint, callant... tot són bones experiències. De fet posats a fer sol,potser hagués estat millortornar a fer Santiago, on conèixes molta gent, però aquest any volia una cosa diferent.
I a fè que ho he trobat,i l'experiència ha estat millor del què em pensava,tenim un país fantàstic, ple de zones que si no fos per voltes com les que he fet no hi hagués passat mai,o ho hagués fet a velocitat de cotxe i sense captar l'escència de la carretera, els silèncis, els païsatges, els animals morts (com a mínim 6 serps) i com no les pujades i baixades. No ha estat una Volta de grans cims, però sí de muntanyes russes, pujades de 4, 5 o 6 km que anaven minvant les meves forces i baixades per gaudir, encara recordo els dos avançaments a cotxes en la baixada cap a Olot, potser arriscant un pelet massa.
El cas és que he patit, en particular en les llargues rectes de Lleida amb el vent en contre, o en alguna pujada quan ja estava saturat però el moment més difícil va ser arribant a Girona, el tram de la C66, de sobte les forces van desapèixer, el sol del migdia apretava, la "tramuntana" bufava del Sud (?), i portava quasi 300km en dos dies, consqüència: vaig dinar però ja no vaig poder sopar, en definitiva una petita insolació que no ha anat a més. Tampoc puc deixar d'escriure el mal, o millor dit certes molèsties al final de les etapes a les plantes dels peus,res greu, però això sí, el cul em feia més mal que els músculs (i perdoneu la claretat, però és que aquesta tarda agafaria la bici tranquilament si no fos per això). Pel què fa a les articulacions prou bé, no em puc queixar de res fora delnormal, i de cara a l'IM això em dóna una tranquil·litat brutal, l'any passat amb l'Ivan no hi havia dia que no em fes mal; això si, estiraments complerts a final del dia, i en total 1 iboprufè i mig durant els 5. Per acabar dir que la motxilla molestava però no en excés gràcies a haver agafat el mínim, per sort el Carles es va endur el camelback després de la primera etapa perquè amb els dos vidons en tenia de sobres.
Explicats els problemes dir que no són res comparable amb les coses bones que he viscut,m'ha encantat però és difícil de descriure, són sensacions que un té, com l'esport es complementa amb el turisme, la natura, el viure una experiència única. He canviat de paisatges, he superat la vinya de Tarragona, els conreus plans i plans de Lleida (oliveres, fruites, blat), els Prepirineus amb els seus pobles perduts en mig del bosc, i la zona de Girona, ciutat inclosa que és preciosa. Cada zona té el seu què, Lleida té una varietat i una bellesa que desconeixia, de fer m'ha agradat convinar el passar per llocs que coneixia a través d'altres que no: Molí on he visitat la família (moltes gràcies va ser genial poder compartir amb volatres una tarda tant agradable), he passat per ciutats com Balaguer o Banyoles, tant importants per nosaltres aquest any, he visitat Girona que ja no ho recordava, i mil coses més.
Per acabar el de sempre, agraïr l'interès que heu mostrat via mail, sms o preguntant, agrair particularment la companyia del Carles el primer dia i la sorprenent companyia de l'Elena arribant a Berga, i com no el parlar amb la Bea cada dia.
Apa, ja completaré aquest post amb comentaris a les fotos però això és el què m'ha sortit d'entrada. D'entrada un video Freak.
I a fè que ho he trobat,i l'experiència ha estat millor del què em pensava,tenim un país fantàstic, ple de zones que si no fos per voltes com les que he fet no hi hagués passat mai,o ho hagués fet a velocitat de cotxe i sense captar l'escència de la carretera, els silèncis, els païsatges, els animals morts (com a mínim 6 serps) i com no les pujades i baixades. No ha estat una Volta de grans cims, però sí de muntanyes russes, pujades de 4, 5 o 6 km que anaven minvant les meves forces i baixades per gaudir, encara recordo els dos avançaments a cotxes en la baixada cap a Olot, potser arriscant un pelet massa.
El cas és que he patit, en particular en les llargues rectes de Lleida amb el vent en contre, o en alguna pujada quan ja estava saturat però el moment més difícil va ser arribant a Girona, el tram de la C66, de sobte les forces van desapèixer, el sol del migdia apretava, la "tramuntana" bufava del Sud (?), i portava quasi 300km en dos dies, consqüència: vaig dinar però ja no vaig poder sopar, en definitiva una petita insolació que no ha anat a més. Tampoc puc deixar d'escriure el mal, o millor dit certes molèsties al final de les etapes a les plantes dels peus,res greu, però això sí, el cul em feia més mal que els músculs (i perdoneu la claretat, però és que aquesta tarda agafaria la bici tranquilament si no fos per això). Pel què fa a les articulacions prou bé, no em puc queixar de res fora delnormal, i de cara a l'IM això em dóna una tranquil·litat brutal, l'any passat amb l'Ivan no hi havia dia que no em fes mal; això si, estiraments complerts a final del dia, i en total 1 iboprufè i mig durant els 5. Per acabar dir que la motxilla molestava però no en excés gràcies a haver agafat el mínim, per sort el Carles es va endur el camelback després de la primera etapa perquè amb els dos vidons en tenia de sobres.
Explicats els problemes dir que no són res comparable amb les coses bones que he viscut,m'ha encantat però és difícil de descriure, són sensacions que un té, com l'esport es complementa amb el turisme, la natura, el viure una experiència única. He canviat de paisatges, he superat la vinya de Tarragona, els conreus plans i plans de Lleida (oliveres, fruites, blat), els Prepirineus amb els seus pobles perduts en mig del bosc, i la zona de Girona, ciutat inclosa que és preciosa. Cada zona té el seu què, Lleida té una varietat i una bellesa que desconeixia, de fer m'ha agradat convinar el passar per llocs que coneixia a través d'altres que no: Molí on he visitat la família (moltes gràcies va ser genial poder compartir amb volatres una tarda tant agradable), he passat per ciutats com Balaguer o Banyoles, tant importants per nosaltres aquest any, he visitat Girona que ja no ho recordava, i mil coses més.
Per acabar el de sempre, agraïr l'interès que heu mostrat via mail, sms o preguntant, agrair particularment la companyia del Carles el primer dia i la sorprenent companyia de l'Elena arribant a Berga, i com no el parlar amb la Bea cada dia.
Apa, ja completaré aquest post amb comentaris a les fotos però això és el què m'ha sortit d'entrada. D'entrada un video Freak.
1 comentari:
Ei Pau,
enhorabona per haver pogut dur a bon terme un altre dels teus objectius....Si t’he de ser sincer... fins i tot he tingut una mica d’enveja “sana”.
Alguna vegada quan he tingut l’oportunitat de fer alguna cosa semblant no m’he atrevit.... i algun cop que m’he atrevit no he tingut l’oportunitat.... Així que disfruta de la gesta amb els teus.
Publica un comentari a l'entrada