Per Bea
El dissabte vaig tornar a néixer, “bicicletairement” parlant, clar... I és que feia ben bé 2 anys o més que no agafava la bici de carretera, només comptant embaràs (9 mesos) i edat del Guillem (casi 9 mesos més), i això pensant que la vaig deixar just al quedar-me embarassada, que no seria exacte. Per tant, el diari de la meva MINALI, ha estat més aviat escàs (ple de fulles en blanc) en aquests últims anys. Sort d’alguna escapada amb algun amic triatleta i amb el Pau, que si no, pobreta. Amb la canya que li havia pegat el Nico!!!
El Pau, com sempre, generós, escolta la meva petició que vull sortir en bici de carretera. Ell queda amb els pro del Club a les 8h, però convoca una sortida SARGANTANA (o DRAGONTANA, va, que estem en ratxa) a les 11h. Ell, ni corto ni perezoso, fa doblete: toma ya!!! Surto de casa cagada: la posició, les cales, l’alçada del manillar per frenar... PUF, ja no me’n recordo. Em sento tant “pato” que baixo Verdi caminant, no sigui cas que m’estreni de veritat. Un cop a General Mitre, ja em vaig familiaritzant. Sort que hi ha coses que no s’obliden. Cap a Kennedy!
Al final s’animen uns quants: l’Anna, que sempre està a totes i té molta energia, el Carlos que casi estrena bici i prepara la seva tri de Vandelló al dia següent, i el Roger, que ve en BTT, i això no l’atura. Encara que el temps no acompanya i mentre esperem a l’Anna cauen quatre gotes, decidim tirar igualment, confiant en que aguantarà. Retrobats tots, tirem cap a la Carretera de Vallvidriera. La idea és arribar al Tibidabo. Quan començo a pujar Vallvidriera, em sento bé. Pensava trobar-me més fluixa, però vaig tirant a bon ritme (perdoneu-me, bloggeros pro, a bon ritme per mi). Sóc feliç!!! Això li dic al Pau, que somriu. Imagineu quan alguna cosa així li digui el Guillem: caurà de la bici de l’emoció.
I, a partir d’aquí, em dedico a gaudir del recorregut i del moment. Quan de temps! Quines ganes! Em venen al cap algunes de les últimes sortides abans d’aparcar la MINALI: una amb el Robert i el Pau, una altra amb el Raül, el Carles, l’Albert, el Xavi i el Pau... Penso en quan el Guillem ens podrà acompanyar, encara que sigui en cadireta. M’il•lumino i se m’acut el regal que li vull fer al Pau el proper aniversari de noces. Passo pel trajecte que va des de la rotonda final de la carretera de Vallvidriera que porta la Tibidabo i em sorprèn veure el carril “peatonal” per corredors i caminants; no sé quan porta allà, però jo no l’havia vist. Passo per La Florida, a veure si veig algun WAKAPETÓ (:-)). I en arribar casi a l’entrada del Parc, una altra novetat: el terra amb llambordes. Llavors ja em flipo, i em sento com el ciclistes de la Paris – Roubaix!!!
El dissabte vaig tornar a néixer, “bicicletairement” parlant, clar... I és que feia ben bé 2 anys o més que no agafava la bici de carretera, només comptant embaràs (9 mesos) i edat del Guillem (casi 9 mesos més), i això pensant que la vaig deixar just al quedar-me embarassada, que no seria exacte. Per tant, el diari de la meva MINALI, ha estat més aviat escàs (ple de fulles en blanc) en aquests últims anys. Sort d’alguna escapada amb algun amic triatleta i amb el Pau, que si no, pobreta. Amb la canya que li havia pegat el Nico!!!
El Pau, com sempre, generós, escolta la meva petició que vull sortir en bici de carretera. Ell queda amb els pro del Club a les 8h, però convoca una sortida SARGANTANA (o DRAGONTANA, va, que estem en ratxa) a les 11h. Ell, ni corto ni perezoso, fa doblete: toma ya!!! Surto de casa cagada: la posició, les cales, l’alçada del manillar per frenar... PUF, ja no me’n recordo. Em sento tant “pato” que baixo Verdi caminant, no sigui cas que m’estreni de veritat. Un cop a General Mitre, ja em vaig familiaritzant. Sort que hi ha coses que no s’obliden. Cap a Kennedy!
Al final s’animen uns quants: l’Anna, que sempre està a totes i té molta energia, el Carlos que casi estrena bici i prepara la seva tri de Vandelló al dia següent, i el Roger, que ve en BTT, i això no l’atura. Encara que el temps no acompanya i mentre esperem a l’Anna cauen quatre gotes, decidim tirar igualment, confiant en que aguantarà. Retrobats tots, tirem cap a la Carretera de Vallvidriera. La idea és arribar al Tibidabo. Quan començo a pujar Vallvidriera, em sento bé. Pensava trobar-me més fluixa, però vaig tirant a bon ritme (perdoneu-me, bloggeros pro, a bon ritme per mi). Sóc feliç!!! Això li dic al Pau, que somriu. Imagineu quan alguna cosa així li digui el Guillem: caurà de la bici de l’emoció.
I, a partir d’aquí, em dedico a gaudir del recorregut i del moment. Quan de temps! Quines ganes! Em venen al cap algunes de les últimes sortides abans d’aparcar la MINALI: una amb el Robert i el Pau, una altra amb el Raül, el Carles, l’Albert, el Xavi i el Pau... Penso en quan el Guillem ens podrà acompanyar, encara que sigui en cadireta. M’il•lumino i se m’acut el regal que li vull fer al Pau el proper aniversari de noces. Passo pel trajecte que va des de la rotonda final de la carretera de Vallvidriera que porta la Tibidabo i em sorprèn veure el carril “peatonal” per corredors i caminants; no sé quan porta allà, però jo no l’havia vist. Passo per La Florida, a veure si veig algun WAKAPETÓ (:-)). I en arribar casi a l’entrada del Parc, una altra novetat: el terra amb llambordes. Llavors ja em flipo, i em sento com el ciclistes de la Paris – Roubaix!!!
Foto tots junts, envoltats de guiris i teenagers, i cap a baix. Amb tranquil•litat, que fa vent!!!. Arribem a casa, una miqueta menys de 20 km, i sospiro. Us he dit que vaig ser feliç???
6 comentaris:
aquesta ha estat la primera sortideta DRAGONTANA de moltes que vindran...i si, jo també ho confeso, pujant al Tibidabo: vaig ser feliç!
Cuando repetimos?? Xavi me ha puesto salida en bici este domingo... ahí lo dejo
Madre mia, tu también encima de la bicicleta. Me estáis dejando solo, ya debo de ser el único triátleta que no entrena en bici.
Besos al peque.
PD. Si vamos al Triatlón Garmin, hay arrozada?
Hecho Carlos!
ya us val a sobre que vaig amb la BTT pujant el tibidabo no surto a les fotos jejejeje. Yo Carlos este finde no puedo tengo carrera por collserola, pero el sabado ire a rodar nose por donde aun, si eso me dices alguna csa. Per ser no va estar gens malament la proxima en BTT?
Molt bé, Anna i Carlos, eso eso, apretant per una propera.
Flashman, si a lo que hice el viernes se le puede llamar entrenar y si a mí se me puede llamar triatleta, pues sí, gracias. Y para la arrozada estamos ansiosos: hasta octubre hemos de esperar???? Vaya rollo!
Roger, no et queixis, que tens menció especial a la crònica, reconeixent el teu esforç en BTT.
Publica un comentari a l'entrada